Avui parlarem d’un llibre que ja fa temps que volta: La veritat sobre el cas Harry Quebert, de Joël Dicker. Diuen que val més tard que mai, i en aquest cas és ben veritat. No me l’havia llegit per aquella mania que tinc jo: “massa bombo, res de bo”. Però aquet estiu, en la meva peregrinació habitual per les llibreries dels llocs on vaig de vacances, vaig trobar una edició de butxaca, barateta bareta, i no m’hi vaig poder resistir.

Doncs res, me’l vaig començar i… no el vaig poder deixar fins que me’l vaig acabar. Una de les coses que enganxa és una de les més tontes del món: la numeració dels capítols és inversa, del 40 a l’1, i sembla que estiguis escoltant “Los 40 principales” i no pots parar fins que arribes al número 1. “Tu y yo lo sabíamos”, que deia aquell.

És una història amb ganxo, amb dosis mesurades d’intriga i embolics, que tracta sobre un cas antic, ja classificat, que amaga molts interrogants. Quan detenen en Harry Quebert, un exestudiant seu s’encarrega d’investigar i remenar la història, que havia passat en un poblet petit, Aurora, situat a Nou Hampshire, als Estats Units. L’autor combina els fets actuals amb flashbacks que van destapalnt aspectes de l’afer que la policia no coneixia i que, en certa manera, matisen l’assassinat comès. Tothom s’hi veu involucrat, d’una manera o una altra.

Segur que ja heu llegit altres ressenyes sobre aquest llibre i que no us he descobert res de nou, però deixeu-me afegir alguna cosa més. La part amorosa la trobo extremadament cursi i típica, un home gran que s’enamora d’una noia jove (no tan innocent com semblava), i només la justifico perquè és el que serveix d’excusa per a la resta, que realment està molt bé. També destaca en Marcus Goldman, que és un bluf com a escriptor, i, sobre tot, dos personatges molt ben desenvolupats que em recorden en certa manera l’Enid de The Corrections, de Jonathan Franzen. La que s’endú la palma és la mare d’en Marcus, una “grunyona” infatigable que es fica en tot (fantàstiques, les converses per telèfon amb el seu fill), i la Tamara Quinn, la propietària del cafè..

La resta està ple de personatges  que no són tan bons o tan dolents com sembla, tot ple de veritats a mitges, tot de cirumstàncies que ens porten a un desenllaç ineperat, amb una revelació sobre la noia assassinada que no us puc fer, però és que és molt important per al desenvolupament.

En resum, doncs, si encara no us l’heu llegit, feu-ho. Us agradarà. El podeu inclouore a la vostra llista de Reis.

Sí. Aviat haurem de fer la nostra.