Desposseïts a Hongria

Desposseits_borbelyM’he llegit Els desposseïts, de Szilárd Borbély. És un dels llibres més tristos que mai he llegit. La brutícia, la foscor, la pobresa, el desamor… tot suma. I el més trist de tot és pensar que, pel que diuen, Borbély va conviure d’una manera o altra amb tot el que explica. Molt trist.

En aquest llibre, l’autor ens narra la infantesa d’un nen d’11 anys que passa fred i gana. Amb una mare que està superada per les circumstàncies i un pare que beu i no té una feina que els permeti tenir el mínim. Tot ho veiem des del punt de vista del nen, que és el narrador, i que amb les seves observacions i la seva manera de parlar fa que la història sigui encara més trista i dramàtica. Com explica els cops que rep el gat, com ens diu que encara es pixa al llit, com descriu la galleda plena d’aigua bruta i el drap (re-brut) que la mare fa servir per “netejar” la taula…

El poble on viuen és petit, com tots els pobles petits. La fantàstica foto que hi ha a la portada, de l’arxiu familiar de Tono Cristòfol (el maquetador), podria ser de qualsevol dels pobles on han crescut els nostres pares. L’àmbit que es recrea a la novel·la podria ser de postguerra a casa nostra. El dialecte que han triat els traductors és molt pròxim al del poble d’on ve la meva família. El que em queda més lluny és aquesta pobresa i marginalització extremes, però el fet que la resta d’elements sigui comuns amb part de la meva infantesa ha fet que em submergís en la narració de principi a final. Ha estat una lectura molt intensa.

També vull destacar els aspectes que acompanyen la història: la traducció, el disseny… Com sempre, Edicions del Periscopi ens ofereix una “experiència de l’usuari” total, amb aquestes portades tan característiques seves que porten el resum al davant. Com deia més amunt, la fotografia de la portada és preciosa, amb un nen petit, en blanc i negre, davant d’un galliner i un cobert. La traducció, magnífica. No deu ser fàcil traduir de l’hongarès, i el tàndem format per Jordi Giné i Imola Nikolett Szabó ha optat per transmetre’ns la part més col·loquial mitjançant l’ús d’un dels nostres dialectes més identificables per escrit, el català nord-occidental (en algun lloc he llegit que és català de la Seu d’Urgell, ho podeu confirmar?). Trobo que això dóna molta força als diàlegs, que ja de per si són forts per tots els temes que toquen.

En definitiva, doncs, aquest és un llibre que et remou les entranyes a fons. Però ja és això, el que busquem, quan llegim, no? Si, com jo, busqueu històries que no us deixin indiferents, proveu Els desposseïts. No us en penedireu.

Una resposta a “Desposseïts a Hongria

  1. Retroenllaç: Jingle bells, jingle bells! | L'illa deserta

I a tu, què et sembla?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s