Etiqueta: dia de la traducció

Dia de la Traducció 2022: entrevista a Carles Prado-Fonts

On Per sifuroIn Caràcter xinès, Perfil de traductorDeixa un comentari

Un any més, arriba el Dia de la Traducció. I, un any més, el celebrem entrevistant un traductor. En capítols anteriors hem entrevistat professionals de diversos idiomes (trobareu les entrevistes aquí), però és evident que el meu preferit és el xinès. Així, doncs, aquest any repeteixo llengua i cultura d’origen i entrevisto Carles Prado-Fonts, un expert en llengua i cultura xinesa que fa unes traduccions al català excel·lents.

Ara bé, en Carles no només es dedica a la traducció. Com ja hem dit en altres ocasions, els experts en xinès solen combinar diverses tasques, que poden anar des de la docència fins a la traducció, passant per la mediació o la interpretació, entre altres coses. Avui farem una repassada dels àmbits que més toca el nostre convidat, començant per la seva formació. 

En el seu cas, és llicenciat en traducció i interpretació de francès i xinès, estudis que va cursar a la UAB, com servidora. Aquí acaben les similituds entre les nostres formacions, ja que jo vaig decantar-me per l’anglès mentre que en Carles va decidir ampliar els seus coneixements sobre la Xina i l’Àsia. Així, doncs, va fer un màster en Contemporary Chinese Cultural Studies (University of Westminster), és doctor en Teoria de la Traducció i Estudis Interculturals (UAB) i també és doctor en Asian Languages and Cultures (University of California, Los Angeles). Com veurem més avall, algunes de les seves obres com a autor tenen a veure amb aquests estudis.

Som-hi!

Comencem pel principi: Carles, tu ets llicenciat en traducció i interpretació de xinès, però la teva carrera acadèmica va més enllà de la traducció i també tens un màster i dos doctorats, tots centrats en l’àmbit de la cultura xinesa i asiàtica i àmbits afins. La primera pregunta, doncs, és obligada: què et va atraure del xinès fins al punt de fer-te’l triar com a carrera?

La veritat és que no ho sé ben bé! De petit no vaig tenir mai cap interès especial pel món oriental. M’agradaven molt les llengües, això sí. Però no tant pel que serien les habilitats lingüístiques en si mateixes, sinó més aviat per tot el que hi ha més enllà de l’idioma. Sempre he tingut molta curiositat per aprendre coses i suposo que les llengües m’han agradat com a porta d’entrada a altres cultures, literatures, històries… Les llengües et fan aprendre i pensar diferent, que és una altra cosa que sempre m’ha agradat també. 

Però tot això ho he racionalitzat a posteriori. Sincerament, quan va ser el moment d’escollir carrera no tenia gaire clar què triar. Intuïa que estaria bé estudiar alguna cosa relacionada amb les llengües, la literatura, la història, les humanitats. I volia que fos difícil o que em suposés un cert repte. Aleshores el meu amic (i gran traductor!) Albert Nolla, que és un any més gran que jo, em va fer bona propaganda dels estudis de japonès a la UAB, dins de la llicenciatura en traducció. Vaig intentar emular-lo, però les places de l’itinerari de japonès ja estaven exhaurides. Llavors em vaig decantar pel xinès. 

A partir d’aquí, el món xinès em va interessar cada cop més, sobretot gràcies a professors com en Seán Golden. I després d’una estada a la Xina vaig decidir intentar fer carrera acadèmica en aquest àmbit i he tingut la sort de poder-m’hi dedicar. Em considero molt afortunat perquè el món acadèmic i el món xinès em permeten fer allò que, en el fons, sempre m’ha agradat: llegir, escriure i continuar aprenent coses. 

M’agradaria repassar amb tu algunes de les facetes professionals que desenvolupes, i voldria començar per la faceta de docent. Has fet classes a la UAB, la UPF, la UOC, UCLA i la Beijing Language and Culture University (BLCU), i suposo que hi has impartit assignatures de temes diversos: literatura xinesa, traducció… Quina o quines t’agrada més ensenyar?

M’agraden totes: la docència m’encanta! M’agrada molt compartir el que he après amb els alumnes i mirar d’encomanar-los la curiositat per les coses que desconeixem i la passió per aprendre. Veure’ls créixer com a estudiants i com a investigadors és sensacional. Potser no és el més habitual en el món acadèmic, que té inèrcies bastant feudals, però a mi m’emociona veure com els estudiants progressen i aconsegueixen superar les destreses i els coneixements dels seus mestres. Si hagués de triar una assignatura en concret, com que la meva especialitat és la literatura, potser et diria que és la que m’agrada més impartir. Però també m’agrada molt ensenyar tot el que tingui a veure amb la història, el pensament o la cultura en general. 

Com a part de la teva faceta acadèmica, a part de fer classes, duus a terme una important activitat de recerca. En el teu cas, aquesta activitat que en moltes vegades queda amagada als calaixos o en publicacions d’abast molt restringit ha vist la llum en dos llibres molt interessants. El primer és Regresar a China, un llibre que ja vàrem comentar en aquest blog i que ens acosta a la Xina a través de la mirada de tres autors que van marxar a estudiar a l’estranger i que posteriorment van tornar a casa. Què et va fer triar aquest tema? 

Regresar a China

L’origen de Regresar a China és a la meva recerca predoctoral. Durant molts anys vaig investigar sobre el fenomen dels escriptors xinesos que durant les primeres dècades de segle XX van marxar a altres països a estudiar i, posteriorment, van tornar a la Xina. És un tema que em va interessar per diversos motius: perquè va implicar milers de joves, perquè va tenir conseqüències en molts aspectes culturals, intel·lectuals i polítics. I suposo que també perquè en aquell moment jo també estudiava a l’estranger i vaig empatitzar amb aquests joves xinesos que havien de tornar al seu país, encara que fos en una època i un context molt diferents del meu. Vaig treballar en aquest tema durant més de deu anys, amb dues tesis doctorals i algunes publicacions acadèmiques. Llavors vaig pensar que, per tancar el projecte, en podia fer un llibre més assagístic com Regresar a China que donés a conèixer aquest tema a un lector menys especialitzat. 

En el segon llibre, Secondhand China, que has publicat fa poc, parles de la manera en què es percebia la Xina a casa nostra al tombant del segle XX, moment en què gran part de la informació que rebíem ens arribava a través de cultures pont. Per què vas triar aquesta època? Creus que el que comentes al llibre encara és vigent?

Sí, al llibre bàsicament explico com la imatge de la Xina i dels xinesos que ens vam forjar a Catalunya i a Espanya a l’inici del segle XX va estar molt determinada per imatges prèvies existents en altres llengües com l’anglès o el francès. Em vaig centrar en aquesta època perquè és un tema i un període que vam decidir investigar en un projecte de recerca col·lectiu amb els col·legues del grup ALTER. Ens va semblar que era una època important per a les relacions entre la Xina i el món, i que els contactes que hi havia en aquell temps havien estat menys estudiats que els d’èpoques anteriors i posteriors. Però és un fenomen molt vigent avui dia. Encara que ara sigui més fàcil accedir directament a la Xina en molts sentits, la manera com ens imaginem la Xina i els xinesos és encara molt indirecta, en el sentit que va a remolc del que circula en altres cultures més hegemòniques. 

Portem tot això a un camp concret, el de la publicació d’autors xinesos. Aquesta visió que comentàvem en la pregunta anterior influeix en la selecció que es fa de literatura per traduir del xinès?

Molt! És molt difícil trobar una obra xinesa que es publiqui en català o en castellà i que no hagi estat seleccionada, traduïda i publicada abans, generalment amb cert èxit, en anglès, francès o alemany. Això no és dolent per si mateix, perquè és un mecanisme que, al capdavall, ens facilita l’accés als autors xinesos. Però hem de ser conscients que ens imposa una determinada mirada cap a la Xina que no és ben bé pròpia i que no sempre s’ajusta a la nostra realitat o als nostres interessos. Un exemple molt clar és el que està passant avui dia a Hong Kong, Xinjiang o Taiwan. Són esdeveniments que haurien de tenir un ressò molt intens a Catalunya, perquè hi ha moltes similituds entre els respectius processos d’opressió política. Però com que la informació sobre la Xina ens arriba mediada pels mitjans anglòfons o francòfons, per als quals aquestes similituds no són tan evidents ni tan importants, no és estrany que tinguin un ressò menor. A l’opinió pública anglòfona o francòfona, el que passa a Hong Kong, a Xinjiang o a Taiwan interessa més en termes geopolítics o de governança mundial i no tant en relació amb les llibertats polítiques i individuals. 

A banda de la teva faceta com a investigador i com a autor, hi ha una faceta re-creadora: la de traductor. De fet, aquesta és la que et pot fer més conegut entre el públic general. Que jo sàpiga, s’han publicat tres traduccions teves, i diria que cadascuna reflecteix un moment clau de la literatura xinesa: un recull de llegendes, que ens portaria a l’època fundacional; un recull de relats de Lu Xun, que ens portaria al moment de canvi entre la Xina tradicional i la moderna, i un llibre de no ficció Mo Yan, que reflecteix un temps força recent del seu país. Tens algun preferit? 

La veritat és que m’encantaria traduir més, perquè trobo que és una activitat molt focalitzada i que et permet submergir-te en el text i fer-ne una interpretació que no deixa de ser creativa. Però només puc dedicar-m’hi de tant en tant, quan puc vincular algun projecte de traducció amb l’activitat acadèmica. De fet, això té una part de privilegi: com que no em dedico professionalment a la traducció, em puc permetre el luxe d’escollir molt bé les traduccions que faig. També m’agrada molt traduir perquè demana una gimnàstica mental molt diferent de la que demana la investigació o l’escriptura acadèmica. Són activitats que requereixen esforços molt diferents i es complementen molt bé. 

Sobre les preferències, a banda d’aquestes tres traduccions en format llibre, també vaig traduir un relat curt de l’escriptora Lin Huiyin per a un dossier de la revista Lectora sobre dones a l’Àsia Oriental que va coordinar el professor Pau Pitarch. Es titula “A trenta-set graus” i és una peça preciosa, d’estil modernista, publicada el 1934. Si n’hagués de triar una, diria que aquesta seria la meva preferida. També, en un altre registre, em va agradar molt l’assaig curt “Després de la Postguerra Freda” de la filòsofa Dai Jinhua que vaig traduir fa un parell d’anys per a L’Espill. 

Si tornem als tres llibres que comentàvem més amunt, suposo que tots tres deuen tenir característiques molt diferents. Pan Gu crea l’univers aporta llegendes i mites, mentre que Diari d’un boig de Lu Xun és una obra cabdal que reflecteix un moment de canvi en la societat xinesa i, també, en la manera d’escriure. Finalment, Canvis de Mo Yan sembla una escriptura més propera… Quin et va plantejar més dificultats, a l’hora de traduir? O diries que cadascun té les seves complicacions? 

Tots van ser difícils a la seva manera. El recull de mites i llegendes va ser un repte perquè era la primera traducció que vaig vincular a treballs de recerca que havia fet al doctorat. Els relats de Lu Xun van ser els més difícils de traduir perquè Lu Xun escriu en una llengua moderna però que encara està en procés de formació. I també perquè la seva obra té una gran profunditat històrica i existencial i vaig patir molt perquè la traducció transmetés d’alguna manera aquesta gravetat. La novel·la de Mo Yan no és particularment difícil a nivell lingüístic, sobretot si la comparem amb altres obres seves! Però va ser un encàrrec arran de la concessió del premi Nobel i l’editora em van donar deu dies per traduir-la. Tot i que és una novel·la força curta, això va tenir el seu punt de dificultat. 

Ja per tancar, ens podries fer cinc cèntims de què toca ara? Investigar, escriure, traduir… tens algun projecte al cap?

Ara estic acabant encara el projecte del qual forma part Secondhand China. Tot i que el llibre ja s’ha publicat i això ve a ser, en certa manera, un punt i final, encara tinc en marxa un parell de peces acadèmiques sobre el tema. I, d’altra banda, com que aquesta investigació forma part d’un projecte del grup de recerca, encara l’hem d’acabar de tancar del tot col·lectivament. Després tocarà obrir un nou projecte, que encara no tinc del tot clar, tot i que m’agradaria que tornés a quedar més centrat en la literatura xinesa i sinòfona. 

Moltes gràcies per tot el que ens has explicat, Carles. Un cop més, hem vist que l’especialista en xinès pot tenir moltes cares. Ens quedem amb ganes de continuar-te llegint i aprofitem per desitjar-te molt bon Dia de la Traducció!

Dia de la Traducció 2021: Entrevista a Antonio Paoliello

On Per sifuroIn Caràcter xinès, Perfil de traductor1 comentari

Després de la interrupció del 2020, aquest 2021 tornem a publicar entrevista per celebrar el Dia del Traductor. En aquesta ocasió, tornem als orígens i publicarem únicament una entrevista a un expert en xinès. I dic expert en xinès perquè, habitualment, els traductors en xinès solen tenir diverses facetes. I dic tornar als orígens perquè abans que L’illa deserta fos una illa, el blog Caràcter xinès ja existia.

Tornem al tema. Ja ho hem comentat en entrevistes anteriors: és difícil que un traductor de xinès es pugui guanyar la vida traduint únicament textos d’aquest idioma, i encara menys si parlem només de traducció literària. El nostre convidat d’avui també té aquest perfil: es tracta d’Antonio Paoliello, que oscil·la entre el món de la traducció del xinès a l’italià i el de la docència de l’àmbit xinès. Espero que amb aquesta entrevista pugueu conèixer millor el perfil de l’expert en xinès.

Som-hi!

Antonio, moltíssimes gràcies per voler-nos respondre les preguntes d’avui. Com sempre, començarem per la part de la formació, ja que això ens ajudarà a conèixer el teu perfil i les teves activitats. Així, doncs, si parlem de la formació… per què vas triar el xinès? Quan t’hi vas posar estava de moda o vas ser el friqui del grup com jo?

Gràcies a tu, Sílvia, per convidar-me. Estic molt content de poder xerrar de la feina del traductor literari aquí, en un dels meus blocs favorits! Sempre vaig tenir molt clar que volia estudiar alguna cosa relacionada amb l’Àsia Oriental, i especialment amb el món xinès. Als tretze, catorze anys vaig comentar als meus pares que a la universitat triaria xinès i ells van pensar que “Bueno, ja li passarà, la cosa aquesta”… i mira tu, no em va passar i aquí estic, barallant-me cada dia amb el xinès. I així després del batxillerat (a Itàlia se’n diu “liceo”), vaig decidir estudiar xinès i coreà. Em vaig llicenciar en Llengües i Civilitzacions Orientals a la Università degli Studi di Napoli L’Orientale, que en aquella època era una de les poques universitats italianes on es podien estudiar llengües de l’Àsia i de l’Àfrica. A finals dels noranta, el xinès encara no estava de moda (el japonès, sí), així que jo també vaig ser el “rarillo” del grup. 

Aquests estudis universitaris que ens comentes són específicament per a traductors o cobreixen un espectre de vocacions més ampli?

Són estudis força generalistes que cobreixen una mica de tot, des de la llengua fins a les religions, passant per l’arqueologia, la literatura, l’antropologia, però sempre en relació amb la regió geogràfica escollida, que pot ser: Orient Mitjà, Àsia central, Sud-est asiàtic, Àsia oriental, Nord-Àfrica i Àfrica subsahariana. No em vaig formar específicament com a traductor, però a les classes de llengua i literatura de nivell avançat sí que es dedicaven moltes hores a la traducció editorial i a les classes de xinès clàssic també fèiem molta traducció.

Veig que et vas especialitzar en xinès, però, com deies més amunt, també vas fer estudis coreans: vas fer la tesina sobre el bilingüisme de la minoria coreana que viu al nord-est de la Xina i, de fet, vas anar-hi a estudiar. També parles coreà? 

Correcte, em vaig especialitzar en xinès clàssic i modern, però també vaig estudiar coreà com a segona llengua oriental i quan vaig marxar a la Xina vaig escollir anar a la zona que abans es deia Manxúria. Allà em vaig apuntar a un curs de coreà (a banda del típic curs de xinès per a estudiants estrangers) i vaig fer recerca sobre l’educació bilingüe de la minoria coreana, sobretot a la provincia de Jilin. Abans sí que parlava una mica de coreà, però se m’ha oblidat gairebé tot el que vaig aprendre perquè després de llavors ja no l’he fet servir mai més.

Val. Estada al nord de la Xina, bilingüisme coreà… i ara veig que un dels teus camps de recerca és la literatura sinomalaia i la taiwanesa, just a l’altre extrem de l’àmbit d’influència xinesa. Com vas passar d’una cosa a l’altra?

La cosa va ser del tot casual: quan vivia i treballava a Hong Kong anava sovint a una de les biblioteques públiques per agafar llibres en xinès. Un dia vaig agafar una antologia de literatura sinòfona de Malàisia publicada a Taiwan. Me’n vaig enamorar completament i se’m va obrir una porta cap a un món que fins llavors no coneixia i del qual mai ningú m’havia parlat. Després vaig decidir passar una temporada llarga a Taiwan i quan vaig començar el doctorat a la UAB vaig escollir centrar-me en la narrativa sinòfona contemporània de Malàisia per investigar temes relacionats amb la identitat xinesa i les relacions amb les altres ètnies del país.

Entenc, doncs, que tu llegeixes literatura en xinès, literatura que no sempre està traduïda a les nostres llengües. Què hauríem de tenir traduït al català o al castellà, que encara no tinguem? Què ens estem perdent?

Llegir en xinès m’agrada moltíssim, i no només per feina, també ho faig per gaudir de literatura que no trobo traduïda a les nostres llengües. Crec que s’està fent una molt bona feina de difusió de la literatura en xinès tant en castellà com en català, encara que, òbviament, es podria traduir molt més, especialment pel que fa a les literatures en xinès una mica més “perifèriques”, o sigui d’autors xinesos no continentals. M’agradaria que algú traduís al castellà i al català la novel·la Niezi (del taiwanès Pai Hsien-yung), un clàssic de la narrativa LGBTI en xinès, publicada per primera vegada el 1983. Se’n poden llegir traduccions a l’anglès (Crystal Boys), al francès (Garçons de cristal) i a l’italià (Il maestro della notte). 

Pel que fa a la literatura sinòfona de Malàisia, hi ha moltes obres que m’agradaria llegir en castellà o català. Ja vàrem comentar la Ho Sok Fong aquí al bloc. Però també crec que ens estem perdent el Zhang Guixing, un autor molt prolífic, que escriu en un xinès esplèndid i és capaç de fer-nos viatjar a les selves pluvials de l’illa de Borneo. En anglès es pot llegir la novel·la My South Seas Sleeping Beauty.

Continuem per la banda de la traducció, i per això m’agradaria fer esment de la teva faceta de traductor. Fas només traducció literària o també fas traducció d’altres àmbits?

Malauradament la meva activitat com a traductor és molt marginal dins del meu dia a dia professional. Abans sí que traduïa una mica de tot (webs, material promocional, prospectes de medicaments…) i treballava com a intèrpret, però ara, per falta de temps, només em dedico a la traducció literària i a la recerca/docència.

Parlem, doncs, d’un llibre que has traduït recentment, La moglie del mercante e altre donne cinesi, de Xu Dishan. Què ens pots dir del llibre? Més en general: què ens ofereix aquest autor?

Aquest recull de relats va ser una proposta que vaig fer a una editorial de Torí i que, inesperadament, van decidir publicar amb la condició que hi hagués una bona introducció/contextualització i un bon aparat de notes. És una traducció que defineixo com a “filològica”. Xu Dishan va ser molt important i pioner en diferents àmbits de la cultura xinesa moderna, però d’alguna manera va ser silenciat durant molt de temps, probablement per no ser un autor “polític”. Els relats que apareixen al recull mostren l’evolució artística de l’autor i, sobretot, els seus interessos i coneixements: des de la cultura clàssica xinesa fins a la filosofia cristiana, passant pel budisme, l’islam i el sud-est asiàtic. També m’agrada que molts dels seus textos (i tots els relats d’aquest recull) tinguin dones com a protagonistes. 

Has tingut oportunitat de traduir altres llibres? En cas negatiu, t’agradaria fer-ho o prefereixes l’àmbit de la docència?

A part de Xu Dishan, he traduït un relat de Dong Xi que va aparèixer al desembre 2020 a la revista italiana Internazionale. Ara mateix estic traduint una novel·la de literatura sinòfona per a una altra editorial italiana. És una novel·la contemporània, de gran actualitat però amb un punt fantàstic i surrealista. Vaig desitjar moltíssim poder traduir-la, perquè ja l’havia llegida, però no vaig ser jo a fer la proposta. Gràcies a un grup de recerca i de pràctica de la traducció del qual sóc membre, l’Officina Permanente di Traduzione dirigida per Silvia Pozzi (traductora de Yu Hua, Hao Jingfang i Wu Ming-yi, entre d’altres), des de l’editorial em van demanar una prova de traducció. Els hi va agradar i van proposar-me traduir-la. A banda, en aquest moment, també estic traduint (sempre a l’italià) uns relats sino-malais i estic enllestint una proposta per a una altra editorial. 

La traducció m’agrada moltíssim i si pogués em passaria tot el dia traduint, però a Itàlia (i aquí) no es pot viure només de la traducció literària del xinès i per això també sóc professor investigador de llengua, literatura i traducció xineses a la Università di Milano-Bicocca. Com que fer recerca també sempre ha sigut una de les meves passions, no em puc queixar. A més, sovint faig recerca sobre aspectes de textos literaris que en algun moment he traduït o m’hagués agradat traduir.

Dins de l’àmbit de la docència, has impartit assignatures diverses de literatura i de llengua. En tens alguna de preferida? 

La meva assignatura preferida és segurament la de xinès clàssic que vaig impartir durant uns quants cursos a la UAB. És una assignatura que vaig muntar de zero: vaig gaudir moltíssim escollint els textos, presentant els autors i explicant la gramàtica d’una llengua tan diferent no només de les nostres sinó també del xinès modern. I, sobretot, em va donar molta satisfacció veure com els alumnes s’hi engrescaven i acabaven apassionant-se per aquesta llengua. 

Voldria tancar l’entrevista aprofondint en la literatura xinesa. Vist que una de les teves especialitats és el xinès clàssic, ens podries recomanar algun llibre de literatura clàssica?

De la literatura escrita en llengua clàssica m’agraden molt els textos filosòfics com ara el Lunheng de Wang Chong, un pensador força independent de la Xina clàssica. De la seva obra hi ha moltes traduccions a l’anglès i al francès. Però també m’agrada llegir chuanqi d’època Tang. Hi ha, per exemple, un petit recull en edició bilingüe xinès-italià (traducció de Barbara Bisetto) que es diu Il laccio scarlatto i que sempre aconsello a tothom que vulgui apropar-se a la literatura en llengua clàssica. Són històries romàntiques, però també són relats que ens apropen a una Xina molt llunyana no només geogràficament sinó també temporalment. Històries que ens fan comprendre que alguns sentiments són universals i intemporals. 

Això és tot, Antonio. Ha estat una conversa molt interessant que ens ha fet conèixer moltes coses de tu i de la literatura xinesa (jo la primera!). Moltes gràcies un cop més per la paciència. Espero que tinguis un molt bon Dia de la Traducció i que continuïs ampliant coneixements… i traduccions! De moment, llegirem i comentarem La moglie del mercante a la propera entrada de Caràcter xinès.

Dia de la Traducció 2020

On Per sifuroIn Llibres, Perfil de traductorDeixa un comentari

Si seguiu aquest blog des de fa temps, deveu haver vist que aquest any no hi ha hagut entrevista per celebrar el Dia de la Traducció, dia de sant Jeroni. Ni a traductors de llengües vàries ni a traductors de xinès. I és que el 2020 ha estat, parlant en plata, un any de merda, i no tenia ganes de preparar una entrevista. És la gràcia dels blogs amateurs: fas el que vols i quan vols, i si no vols no ho fas. 🙂

Aquest és en Tofu, i fa el que vol… quan vol!

I després vaig pensar… “Calla! Aquest any ho farem diferent: parlarem dels traductors NO literaris”. De fet, som més. De fet, ens necessiteu en el vostre dia a dia. De fet, la nostra feina és un producte de primera necessitat. No tenim el glamour dels traductors literaris, però us juro que si el prospecte d’un medicament no està ben traduït podeu tenir moooolts més problemes que si no podeu llegir un llibre d’aquell autor tailandès que us agrada tant.

Així, doncs, he pensat de parlar dels traductors no literaris i fer un breu recordatori de les entrevistes a traductors literaris ja fetes. Les trobo molt interessants perquè, si les valoreu en conjunt, veureu una diversitat de perfils que potser no us esperàveu. Començo per la banda de la traducció del xinès, amb un póquer de traductores que treballen magníficament bé i que ens han acostat autors com la Sanmao o el meu veneradíssim Yan Lianke:

Per altra banda, també tenim entrevistes a traductors d’altres idiomes, i segur que heu vist passar pel blog el comentari d’algun dels llibres que han traduït ells. També en aquest cas hi ha perfils diversos, des de gent que es dedica només a traduir fins als qui també són poetes o autors o als qui combinen la traducció amb la docència:

I ara parlem dels que no tenim el nom a la portada, ni el tindrem (ni cal que el tinguem).

Visca els traductors NO literaris!

Ara em podeu tirar tots els rocs (virtuals) que vulgueu al damunt, però de vegades em sento una mica farteta de les queixes del món de la traducció literària. Que sí, que ja ho entenc, que reclamen els seus drets (i ben fet que fan!), però també podrien recordar-se dels qui piquem teclat dia sí dia també i fem possible moltes activitats quotidianes.

Us poso una llista d’algunes de les coses que traduïm (jo no les faig totes) perquè us feu una idea de la magnitud de la “tragèdia” (relativa, ja ho sé).

  • Videojocs: des dels missatges senzills del Comecocos fins a coses tan complexes com Clash of Clans o Fortnite.
  • Manuals d’electrodomèstics i altres documents tècnics: és important saber que el programa 1 de la rentadora posa l’aigua a 100 graus per no encongir aquell jersei de Mohair que us agrada tant.
  • Contractes diversos: és vital que el sou i les condicions estiguin ben traduïdes, o les condicions de la hipoteca, o…
  • Pelis i sèries: el món de l’audiovisual és supercomplex! I volem que en James Bond es prengui els martinis remenats, no sacsejats (o era al revés?).
  • Publicitat: els anuncis de la ràdio, els de la tele, els cartells que veieu pel carrer… la publicitat ja pot ser prou enganyosa de per sí, com per no traduir bé el missatge!!
  • Processos judicials i tràmits administratius: des de declaracions a la poli fins a qualsevol mena de sentència; de vegades, fins i tot cal que el traductor juri i perjuri que la traducció és fidel a l’original, i per a això cal ser traductor jurat.
  • Webs i plataformes en línia: segur que alguna vegada heu comprat en línia a Amazon, o a Zalando, o a la FNAC, o al Decathlon o a l’Abacus… doncs sí, tot això ho traduïm nosaltres, els invisibles! I també webs de mitjans de comunicació, d’entitats oficials com la Generalitat o Hisenda…

I moltes moltes altres coses que ara mateix no em venen al cap. Sí, també se suposa que traduïm el catàleg i els cartells de l’IKEA, però sincerament no sé qui coi ho fa perquè els errors que acumulen (i que els he notificat moltes vegades per fax -fa anys- i per mail) no són ni de traducció automàtica. No ens en doneu la culpa, que allà hi ha algú que ens vol mal!!!!

Com podeu veure, el grau d’invisibilitat del traductor és inversament proporcional a les vides que ajuda: alguna vegada heu pensat en qui coi tradueix el Fornite o el Brawl Stars? Si no sabeu què són, penseu en els traductors de les introduccions d’ús de qualsevol medicament, com ara, no sé… el Viagra???. Segurament veureu que tenim un paper molt important en el dia a dia de molta gent.

Xim-pom!

Au, ja està, ja he fet el rotet, com diu una amiga meva. Després de dir tot el que em passava pel cap torno a estar en pau amb mi mateixa i continuaré adorant els meus traductors literaris favorits (en tinc uns quants!) i reclamant que siguin visibles. En certa manera, també ens representen a nosaltres, la resta.

Bé, ja em perdonareu perquè crec que m’ha quedat una entrada estranya i una mica caòtica, i en algun punt també té un toc una mica Musa fingida (estic fatal). Si és així, trobo que és un bon resum de l’any del Senyor 2020: un any molt petardo i que encara no s’ha acabat. En el dia d’ahir, per exemple, ens va portar un cas de pel·lícula, l’intent d’assassinat d’en Josep M. Mainat a mans de la seva dona, i m’he llevat amb la notícia que Donald Trump i senyora tenen el virus. Amb aquest ritme, tinc curiositat per veure com acabarà l’any!

Mentrestant, llegiu llibres… i penseu en els traductors, també, quan llegiu les etiquetes dels xampús. 😀

Dia de la Traducció 2019: Irene Tor Carroggio

On Per sifuroIn Caràcter xinès, Perfil de traductor2 comentaris

Com ja avançàvem a l’entrevista del Dia del Traductor que vam fer al Jordi Mas, l’entrevistada de Caràcter xinès, la nostra secció dedicada a la literatura xinesa, és la Irene Tor Carroggio. La Irene va fer el Grau en Traducció i Interpretació amb l’anglès i el xinès com a llengües de treball. Actualment està preparant la seva tesi per al Doctorat de Traducció i Estudis Interculturals de la Universitat Autònoma de Barcelona, i fa investigació tant a casa nostra com a la Xina. Així mateix, té un Màster en Negocis Internacionals per la Universitat d’Economia i Finances de Shanghai i ha fet diversos cursos formatius relacionats amb la sinologia a la Xina i a Taiwan. 

Avui parlarem amb ella sobre la seva formació acadèmica i l’experiència professional que hi està vinculada i, de pas, aprofitarem per acostar-nos una mica més a la literatura xinesa que tant ens agrada.

Irene Tor

Començarem amb la pregunta més evident, Irene. Quan et vas matricular al Grau de Traducció i Interpretació vas haver de triar un segon idioma estranger, que en el teu cas va ser el xinès. Per què vas triar aquesta llengua? L’interès ja venia d’abans?

A diferència de molta gent que després s’ha dedicat al xinès, a mi de petita mai no em va cridar l’atenció ni la Xina ni el xinès. De fet, pensava que estudiaria medicina i em vaig passar tot el batxillerat batallant per poder entrar al Clínic. El meu canvi de rumb es va produir en descobrir (una mica massa tard, la veritat) que la sang em fa una por incontrolable. És una història molt llarga…

Em vaig haver de plantejar un pla B i en cap moment em va passar pel cap fer cap altra carrera de ciències. Havia començat a estudiar xinès a l’Escola Oficial d’Idiomes als 17 anys perquè una amiga m’hi va convéncer i m’agradava tant que tenia coll avall que, si no era medicina, faria alguna cosa relacionada amb el xinès. Però repeteixo que aquesta “passió” la vaig descobrir quan ja gairebé tenia mig peu a la universitat! Podria haver fet Estudis de l’Àsia Oriental, per exemple, però, tot i haver estudiat ciències, sempre he tingut una vessant humanística prou forta (sempre m’ha agradat molt llegir i escriure, m’havia presentat a concursos literaris, havia fet el treball de recerca de batxillerat sobre literatura, etc.) i la decisió la vaig prendre ràpidament. 

Com ja hem comentat en entrevistes anteriors a la Sara Rovira i la Mireia Vargas, el perfil del sinòleg sol ser una mica dispers, ja que la majoria compagineu diverses activitats: docència, investigació, traducció del xinès, mediació intercultural… Tu també toques diversos aspectes que comentarem més endavant, però… t’agrada, anar variant? O preferiries dedicar-te únicament a una cosa?

Sí, faig moltes coses al mateix temps. Per posar-te un exemple, darrerament m’ha tocat fer classes, corregir una traducció d’un llibre infantil del català al xinès feta per un nadiu, començar a traduir una nova novel·la del xinès, fer de correctora de llengua per a unes doctorandes xineses, interpretar del xinès dues reunions de negocis, rematar un article acadèmic, corregir un estàndard sobre audiodescripció, treballar en una base de dades que recull tota la literatura xinesa traduïda a Espanya que estem fent des del grup de recerca TXICC, entre d’altres.

Si et sóc sincera, jo estic molt contenta de no dedicar-me a la traducció tot el dia. M’explico: m’agrada molt traduir, moltíssim, però necessito dosificar les hores que passo tancada amb mi mateixa perquè acaba sent una mica obsessiu… Parlo, sobretot, de l’experiència de traduir literatura, és clar. Sé que molts traductors es queixen que no es pot viure de la traducció literària, i menys encara en el cas del xinès. A mi em sap greu pels col·legues que ho voldrien fer (i perquè això vol dir que no en traduïm prou), però, encara que hi hagués l’opció, jo no sé si ho voldria fer pas. El meu caràcter m’obliga a fer tasques diferents i a anar canviant d’activitat. Tot i així, sóc conscient que cal anar amb compte perquè quan un toca moltes tecles pot acabar desafinant!

I entre totes aquestes facetes… en tens una de preferida? 

Tot el que faig actualment em resulta enriquidor, però he de reconèixer que la docència ha estat el meu darrer (i gran) descobriment. He descobert que m’agrada compartir amb els alumnes el que tant esforç m’ha costat aprendre. M’agrada que els estudiants confiïn en mi, veure el seu progrés, compartir amb ells les meves experiències a l’estranger perquè puguin prendre decisions més informades… M’agrada tenir-ne cura, no sé si és perquè ho associo al perfil de “metge” que mai no he arribat a desenvolupar… I, en aquest cas, m’estalvio la sang! (riu) En tot cas, no em quedo amb cap faceta perquè m’agrada abarcar-les totes.

D’acord, doncs, repassem aquests diversos camps en què et mous. Podríem començar per l’àmbit acadèmic, ja que estàs fent el doctorat de Traducció i Estudis Interculturals. En quin aspecte t’estàs especialitzant? Quina via d’investigació segueixes? Has hagut de fer investigació de camp? 

Aquesta ha estat una altra sorpresa de la vida. Jo pensava que el faria sobre (l’escriptora) Sanmao… La cosa és que vaig aconseguir una beca d’un projecte europeu per fer recerca sobre l’accessibilitat als mitjans. He de treballar per aquest projecte, ja que en trec un sou, però també em permet escriure la tesi doctoral alhora. Jo volia enllaçar la tesi amb la Xina d’alguna manera perquè em semblava que els cinc anys que ja duia a la Xina no podien acabar a la paperera.

Finalment, vam decidir amb les meves directores (Sara Rovira i Helena Casas) que investigaríem l’audiodescripció a la Xina, sobretot a Shanghai, que és on passo temporades llargues cada any. A la tesi hem estudiat la possibilitat de fer servir veus sintètiques per audiodescriure pel·lícules a la Xina, on aquest servei escara es troba a les beceroles malgrat ser el país amb més persones amb discapacitat del món. Això serviria perquè el servei arribés a més llocs i per abaratir els costos.

Tot i que l’audiodescripció s’estudia dintre de l’àmbit de la traducció audiovisual, em va costar molt “enamorar-me” de la tesi perquè era un camp molt nou per a mi, que mai no m’havia plantejat. Les coses han canviat després del meu darrer viatge a la Xina perquè he hagut d’anar casa per casa per visitar les persones cegues que han participat en el meu estudi de recepció i he pogut conèixer millor les seves necessitats i tot el que podem fer des del nostre àmbit per ells, encara que no siguem ni metges ni polítics. M’agrada pensar que el treball acadèmic que fem pot anar més enllà de les parets de les universitats…

Per altra banda, tu has estat becada per fer estudis d’economia i negocis a la Xina. Aquest aspecte, el de tasques en l’àmbit de l’empresa, l’has explotat gaire?

He estat a més d’una empresa i hi he tingut experiències molt diferents. Tot i tenir formació en negocis, gairebé sempre m’han volgut per traduir i interpretar. De vegades, que només veiessin aquesta cara m’ha frustrat una mica, però també he de ser realista i sé que no m’hi he quedat mai prou temps com per desenvolupar molt més aquesta faceta. 

Potser les tasques que més s’acosten a aquest àmbit dels negocis que comentàvem són les que has fet com a intèrpret per a diverses empreses que tenen negocis amb la Xina en sectors molt diferents: rajoles, veterinàries, alimentàries… Els àmbits d’especialització sempre són complicats, però sembla que en xinès ho hagin de ser més. Així, doncs, creus que la preparació per a una sessió d’interpretació de xinès especialitzat és més complicada que, per exemple, preparar-se per a una d’anglès?

He treballat d’intèrpret gairebé sempre en empreses on m’he quedat una temporada. Això facilita la preparació perquè els temes acaben sent molt repetitius. Per exemple, vaig treballar una temporada per a un fabricant de ceràmica i les reunions que fèiem sempre eren amb distribuïdors, als quals els presentàvem l’empresa, el catàleg, hi negociàvem condicions dels contractes, etc. Al final sempre sortien pràcticament les mateixes paraules, encara que durant els dinars podien aparèixer temes d’actualitat, per exemple.

Et pots preparar tant com vulguis, però sempre hi haurà alguna paraula que et farà patir una mica més del normal. El punt positiu de les reunions de negocis és la paciència de les persones que hi participen: els interessa que tot quedi clar i, en cas que necessitis que repeteixin alguna cosa, no hi tenen inconvenient i són comprensius. La interpretació és preciosa, però sempre m’ha semblat dificilíssima perquè, per exemple, moltes reunions les fèiem en restaurants amb molt de xivarri, cosa molt normal a la Xina, i costava molt entendre clarament què es deia en tot moment.

I pel que fa a la traducció pura i dura, quina mena de coses has traduït? Més traducció d’empresa, o més literària?

Diria que literària, però he traduït coses molt variades, encara que algunes hagin estat encàrrecs puntuals: des de notícies d’actualitat fins a fulletons informatius d’hospitals, passant per cançons, per exemple. 

I si parlem de traducció literària, ens has de parlar de les traduccions que has fet de l’obra de la Sanmao. Què ens en pots dir per animar els lectors que no la coneixen a llegir-la?

La Sanmao es un projecte que, a banda de ser laboral, és molt personal. Per a mi significa l’inici de la meva carrera com a traductora literària, l’últim que vaig fer amb una persona que ja no hi és, un tren d’aquells que no tornen a passar. Amb això vull dir que no sé si acabo de ser objectiva quan parlo d’ella. Crec que he tingut una experiència una mica diferent a la resta de traductors per molts motius.

Per exemple: l’autora era una aposta meva personal des de feia anys, he pogut conèixer la seva família; he pogut col·laborar durant la traducció amb traductores que havien estat professores meves i amb les quals m’uneix una gran amistat; he pogut triar molts dels relats que hem inclòs als llibres; he participat en un documental sobre ella que m’ha permès conèixer-la en profunditat… Tant se val el que faci a la Xina, sempre em presenten com la traductora de la Sanmao. Li dec molt.

En tot cas, la Sanmao és una lectura indicada per a molts tipus de lectors. Per exemple, per als interessats en una literatura xinesa que s’allunyi dels drames de la Revolució Cultural; per als qui vulguin conèixer com era la vida quotidiana al Sàhara quan encara era espanyol; per als qui vulguin descobrir (o recordar) l’Espanya i els espanyols de fa més de cinquanta anys a través dels singulars ulls d’una taiwanesa gens estàndard, o simplement per a aquells que vulguin passar una estona divertida, sense més pretensions. 

Continuem parlant de la Sanmao. Tu has traduït tres obres d’aquesta escriptora al castellà i has col·laborat amb la Sara Rovira en una traducció al català. Com ha estat l’experiència? Quins han sigut els punts més complicats? T’agradaria continuar fent traducció literària?

No en tinc cap queixa. Recordo que a la carrera molts professors em deien que calia anar amb compte amb les editorials perquè t’hi havies de barallar molt… Jo no he tingut pas aquesta experiència de moment, al contrari! Hi ha hagut una comunicació molt fluïda i ens han consultat moltes coses a les traductores. A més, ha estat un luxe treballar amb la Sara Rovira i la Mireia Vargas. No té preu poder consultar dubtes o, fins i tot, comentar la jugada amb algú que està fent exactament el mateix però en un idioma diferent.

Quant a les dificultats, diria, per començar, que la Sanmao de vegades no connecta bé les idees, o almenys costa una mica trobar l’enllaç entre certs paràgrafs. També es repeteix força, cosa més normal en xinès, però en català i castellà cal donar-li unes quantes voltes més. Un altre punt complicat va ser trobar l’equivalent dels noms propis quan els personatges no eren xinesos. Calia interpretar a partir del pinyin a quin nom espanyol o àrab feia referència i no sempre era evident. A més, la Sanmao era una persona molt culta i ho demostra amb referències literàries, històriques, etc., per tant cal estar molt atent i no donar per sentada la fama que té de ser “literatura planera”.

També he tingut un altre tipus de dificultats, com per exemple, el repte que suposa donar veu a una dona amb el pes de la Sanmao. Tampoc no va ser fàcil triar els relats de, per exemple, el darrer llibre perquè, tot i que la Mireia i jo teníem clar quins ens agradaven, també havíem de tenir en compte que el llibre s’havia de vendre.

Quant a si voldria continuar traduïnt, ja estic ficada de ple en un nou projecte que em fa molta il·lusió perquè està molt lligat a la meva segona llar: Shanghai. De moment no puc dir-ne més, però crec que agradarà molt.

Està clar que els traductors són gent de mil cares. Irene, moltes gràcies per compartir amb nosaltres les teves experiències i molta sort amb el nou projecte. Mentrestant, esperem que algun lector tingui curiositat i s’endinsi en la literatura xinesa, aquest cop a través de la Sanmao.

Dia de la Traducció 2019: Jordi Mas López

On Per sifuroIn Llibres, Perfil de traductor2 comentaris

Ja hi tornem a ser. Arriba el Dia de la Traducció 2019 i a L’illa deserta, com cada any, ho celebrem parlant amb traductors per partida doble: traductors de xinès i traductors d’altres idiomes. Avui hem volgut parlar amb en Jordi Mas López, traductor de japonès, mentre que demà parlarem amb la Irene Tor-Carroggio, traductora de xinès. Com podeu veure, ens ha quedat un Dia de la Traducció 2019 molt oriental.

Com ja heu vist altres anys, els traductors no sempre fan únicament de traductors. Això és especialment cert quan parlem de Jordi Mas López, que és traductor, professor de japonès a la UAB i, last but not least, poeta. I, a més, estic especialment contenta de tenir-lo al blog perquè vam ser companys de carrera i sempre hem mantingut el contacte. Tenim molts temes per tocar!

Comencem pel principi, però. Qui és en Jordi Mas?

Jordi Mas López

En Jordi és llicenciat en Traducció i Interpretació (català, anglès i japonès) per la Universitat Autònoma de Barcelona, màster en Teoria de la Traducció i Literatura Comparada i doctor en Traducció i Interpretació per la mateixa universitat, on fa classes de llengua i literatura japonesa. Així mateix, tradueix obres del japonès (clàssiques i modernes) i ha publicat diverses obres de poesia. Ha aconseguit premis en totes dues categories: traducció i poesia. Som-hi, doncs!

Jordi, tu vas fer la llicenciatura de Traducció i Interpretació amb la combinació de català, anglès i japonès. La primera pregunta és molt previsible: en un moment en què les llengües orientals no estaven tant de moda com ara… per què vas triar el japonès? Va ser una tria conscient o de rebot?

De rebot, més aviat. En aquell moment, per escollir una segona llengua estrangera europea te’n demanaven un nivell mínim, i jo només havia fet una miqueta, molt poc, de francès. Per això vaig decidir llançar-m’hi de cap i fer una segona llengua llunyana. L’àrab m’atreia molt, però just l’any que vaig entrar a la carrera no n’hi havia promoció, de manera que vaig acabar fent japonès sense saber gaire on em ficava. Per sort, tant la llengua com la cultura em van enganxar aviat.

Un cop llicenciat, mentre preparaves el màster i el doctorat, vas començar a fer classes a la facultat de Traducció i Interpretació de la UAB, i continues fent-ho. Quines assignatures hi fas? Has detectat si l’interès pel japonès ha crescut?

Normalment, faig el japonès de primer i la part de japonès de l’assignatura de literatura clàssica de l’Àsia Oriental de segon, en tots dos casos al Grau d’Estudis de l’Àsia Oriental. També tutoritzo treballs de final de grau o de màster, que és una feina força interessant perquè procuro donar llibertat als alumnes perquè triïn el tema que prefereixen i, com que els fan amb molt interès, el resultat sol ser força bo i jo mateix hi aprenc un munt de coses. Quan cal, però, assumeixo altres assignatures de Traducció o d’Àsia Oriental, normalment de llengua. 

Diria que hi va haver un boom molt important en l’estudi del japonès a la primera meitat dels anys noranta, poc després que jo en comencés a estudiar, i que des de llavors l’interès per aquesta llengua potser no ha augmentat, però tampoc no ha disminuït, cosa que té molt mèrit perquè, actualment, tant la Xina com Corea del Sud, que és un país molt potent en l’àmbit de la cultura popular, tenen una presència molt més gran que no pas fa vint o vint-i-cinc anys.

Com dèiem més amunt, una de les teves facetes més destacades és la traducció del japonès al català. Segurament, les traduccions que han arribat a més gent són les de sèries japoneses com ara la conegudíssima Shinchan. Aquesta sèrie en principi té arguments senzills, però… la traducció era igual de senzilla? O potser hi havia referents i humor que era difícil de traslladar al català?

Amb alguns episodis vaig suar bastant, la veritat. Una part important de l’humor japonès està basat en els jocs de paraules (com que el japonès és bastant pobre fonèticament, és bastant fàcil de fer-ne, i en fan constantment). I a Shinchan n’hi ha moltíssims. En recordo un, sobretot, que es basava en una triple homofonia: ôkama (que era el nom d’un ceramista que sortia a l’episodi), okama (que seria un home transvestit) i kama (que vol dir forn, en aquest cas del ceramista). Jo, mentre anava traduint tenint en compte tant el text com les imatges, vaig jugar amb les paraules paller i taller i vaig anar fent i desfent i la traducció va acabar tenint poc a veure amb el text original. Evidentment, ho vaig comentar al lingüista de la sèrie, no fos cas que es pensés que li prenia el pèl, i la traducció li va semblar bé. I alguns amics que van veure l’episodi em van dir que no havien notat res d’estrany. El que et salvava, amb Shinchan, és que l’estil de la sèrie és poc realista, i això et permetia traduir amb força llibertat i posar-hi estirabots que en una altra sèrie haurien estat impensables. 

En l’altre extrem tenim traduccions de textos japonesos clàssics com ara Diari de Tosa, de Ki no Tsurayuki, o L’estret camí de l’interior, de Matsuo Bashō (guanyadora del premi Vidal Alcover de Traducció). Recordo especialment la traducció de Cent de cent, una antologia de tankes (gènere poètic japonès) que vam comentar en aquest blog. Estem parlant d’obres escrites fa segles (Ki no Tsurayuki, segle IX; Matsuo Bashō, segle XVII), motiu pel qual la distància és doble: lingüística i temporal. Ens pots comentar algun problema típic del japonès clàssic?

Un dels problemes típics en la traducció de la tanka són els jocs de paraules basats en mots homòfons, d’una gran intensitat lírica però formalment molt semblants als que acabo de comentar. Quan te’ls trobes, no tens més remei que reformular el poema mirant que digui el mateix i que l’efecte final sigui semblant, però la dicció acaba variant molt. Un altre, que es dona en tota la poesia clàssica, és l’autoreferencialitat. Molts poemes fan servir una paraula o un motiu determinats perquè apareix en un poema anterior, o fins i tot en un seguit de poemes en què els autors s’han anat citant l’un a l’altre.

L’objectiu no era copiar un poema del passat perquè el propi fos millor, sinó fer present el poema anterior, homenatjar-lo, fent-hi una al·lusió poètica que qualsevol persona culta era capaç de reconèixer. El resultat és que algunes paraules, com ara “rosada”, “mànigues”, “oques”, “flors”…, s’acabaven carregant de tot d’implicacions poètiques que l’original no feia explícites, perquè no calia, però que sí que han de quedar explicades, d’una manera o altra, en la traducció, perquè el lector català no té per què conèixer-les.

Evidentment, no podem tancar la part dedicada a la traducció sense parlar dels autors actuals que has traslladat al català. El més conegut és Haruki Murakami, del qual has traduït diverses obres, com ara 1Q84. Què ens en pots dir? És fàcil accedir a l’autor per resoldre dubtes? 

Haruki Murakami té un estil molt interessant. És força neutre, però al mateix temps molt personal, perquè al principi de la seva carrera va fer un esforç conscient molt gran per allunyar-se de l’estil habitual de la narrativa japonesa. Al Japó, hi ha una diferència molt marcada entre l’alta literatura i la literatura més popular i de consum, i Murakami se situa entre totes dues fent servir un estil que al Japó li han retret sovint que és “poc japonès”. Com a narrador és habilíssim, i crec que, com a traductor, el millor que pots fer és deixar-te portar pel seu text.

La veritat és que jo no li he fet mai cap consulta. L’Albert Nolla, que és qui en fa més habitualment les traduccions en català, em va comentar que no se li poden fer consultes directament, però que té una secretària molt eficient que li fa arribar les teves preguntes com a traductor, si en tens, i te’n torna la resposta. 

De tota manera, també hi ha vida més enllà de Murakami. Tenint en compte que servidora no és gens fan d’aquest autor i que li agradaria llegir altres escriptors japonesos actuals… me’n podries recomanar algun?

Un autor divertidíssim, per exemple, i que em sembla que va influir una mica en Murakami tot i que és molt més esbojarrat, és Yasutaka Tsutsui (se n’han publicat dos o tres llibres en castellà). Escombrant cap a casa, perquè són textos que he traduït jo, recomanaria L’escopeta de caça, de Yasushi Inoue, que és una narració breu fascinant, i El marit gos, tres narracions que Yoko Tawada va escriure al principi de la seva trajectòria. La proposta de traduir Tawada al català la vaig fer jo a l’editorial Godall, perquè trobo que és una autora imprescindible, tot i que molt atípica dins del panorama japonès (de fet, publica tant en japonès com en alemany, perquè des dels vint-i-dos anys ha viscut a Alemanya). I també hi ha, és clar, els clàssics del segle XX, que a poc a poc es van traduint al català, com ara Kawabata o Tanizaki.

Deixem la traducció, però no acabem de deixar les formes literàries japoneses, ja que tenen una presència important en la teva carrera professional. Per començar… què és un haiku? 

En la seva versió clàssica, un haiku és un poema de tres versos de cinc, set i cinc síl·labes (tot i que molts versos contenen llicències mètriques) i que ha d’incloure obligatòriament un kigo o mot estacional, és a dir, un paraula o un sintagma que el situï en un moment concret de l’any. També és molt habitual que els haikus japonesos incloguin un kireji o mot cesura, que serveix per fragmentar els tres versos en dues subunitats, si va al mig, o per emfasitzar-ne el contingut emocional, si va al final. De l’haiku també se’n sol destacar l’objectivitat, perquè, com que hi ha molt poc espai per dir-hi res, sovint la subjectivitat queda implícita, i el resultat recorda una mica una fotografia, en què senzillament es mostra el que hi ha, sense afegir-hi res. A més a més, en l’haiku clàssic se solien evitar els temes o els tractaments massa intensos o personals, cosa que potencia encara més aquesta sensació d’objectivitat.

A la teva tesi doctoral ja parlaves dels haikus i de com han arribat a tenir un espai en la literatura catalana. En aquesta tesi, que fins i tot s’ha publicat en forma de llibre per al públic, veiem que poetes com Joan Salvat-Papasseit o Josep Maria Junoy van incorporar aquestes formes a la seva obra. Sabien japonès? Com van entrar-hi en contacte?

No, no sabien japonès. Salvat-Papasseit hi arriba, segurament, per Josep Maria Junoy, i Junoy hi arriba, com els altres poetes de llengua catalana, pel francès. L’haiku es va posar molt de moda a França a final de la primera guerra mundial, i durant uns anys se’n van escriure molts en francès. Era una forma que en aquell moment cridava molt l’atenció pel tractament tan net, tan objectiu, que feia del material, i també perquè permetia depurar la llengua poètica, que era una cosa que en aquell moment buscaven molts autors. De fet, Junoy era de cultura molt afrancesada i va passar bona part de l’any 1918 en aquell país, i durant aquests mesos es va integrar en grups de poetes que es reunien per escriure haikus.

El teu interès per la poesia, però, no s’acaba en la relació entre autors catalans i formes japoneses. L’any 2008 vas publicar el teu primer recull poètic, Autoretrat amb esfinx, i des d’aleshores has anat creant una obra poètica amb la qual has anat guanyant premis i fent-te un lloc en el panorama literari català. Amb Febrer, per exemple, vas guanyar el Premi Octubre de poesia 2015, i a partir d’aquí has anat publicant de manera força constant (El crit i l’eco, 2016; La destral del vespre, l’aixada de l’alba, 2018; Brida, 2019). Els teus coneixements en poesia japonesa es reflecteixen d’alguna manera en la teva producció poètica?

Jordi Mas López

Des del principi, tothom em va dir que es notava molt que era traductor del japonès, perquè en general he tendit a dir les coses de la manera més breu i despullada possible. Jo vaig traduir poesia japonesa abans d’escriure’n de pròpia, i crec que això se’m nota, tot i que en l’últim que he escrit, que encara no està publicat, he intentat fer servir un tipus de dicció més desenrotllada. Al principi, més aviat vaig evitar fer servir formes japoneses perquè em feia mandra que em classifiquessin com a “poeta-traductor del japonès”, però al tercer llibre vaig fer servir la tanka i l’haiku, i als dos següents, l’haiku, ja fos sol, com a El crit i l’eco, o combinat amb prosa, com a Febrer. A Brida, que és l’últim que he publicat, hi ha alguns haikus i també una versió pròpia del poema encadenat japonès, que és la forma mare de l’haiku.

Traductor, professor de japonès, poeta, estudiós de la influència de la poesia japonesa en la catalana… creus que alguna d’aquestes facetes s’acabarà menjant les altres o, precisament, la gràcia és mantenir l’equilibri?

Espero poder mantenir l’equilibri entre totes aquestes activitats, que veig com a complementàries. Totes m’agraden, però crec que m’avorriria i m’atabalaria si només en pogués fer una. L’ideal, per a mi, és anar-les alternant. Per exemple, quan estic poc inspirat per escriure, intento de fer alguna traducció que m’interessi, i de tant en tant també em va bé fer algun article en què examino què ha fet l’altra gent, perquè ho trobo molt refrescant. I sovint em passa que una cosa em porta a l’altra. Per exemple, vaig fer un article sobre un llibre de Salvador Espriu, Per al llibre de salms d’aquests vells cecs, en què argumentava que no era un recull de quaranta haikus sinó la seva pròpia versió d’un poema encadenat japonès. Això em va fer veure que en català necessitàvem tenir algun poema encadenat traduït i vaig fer la traducció de Tres veus lligades a Minase, de Sôgi, Shôchô i Shôhaku (el poema encadenat era una forma que es conreava col·lectivament). I, ja posats a fer, vaig acabar escrivint un poema encadenat propi que es titula Brida i apareix al llibre del mateix nom.

Doncs acabem l’entrevista parlant d’equilibri i de com es pot enfocar la poesia des de diversos punts de vista. Traducció, creació i anàlisi, diverses maneres de tractar-la. Moltes gràcies, Jordi, per tot el que ens has explicat. Segur que, d’ara endanvat, més d’un es mirarà d’una altra manera la producció japonesa i poètica.

BON DIA DE LA TRADUCCIÓ A TOTHOM!