A part de La mort del pare, que us comentava a l’entrada anterior, fa poc m’he llegit The seducer, de Jan Kjaerstad, i m’he quedat una mica descolocada. M’he passat 600 pàgines renegant, dient que no m’acabava de fer el pes, i resulta que me l’he llegit sencer, al mateix ritme que qualsevol de les novel·les del seu compatriota Nesbø. Qui ho entengui que m’ho expliqui. I a The Guardian tampoc ho acaben de veure clar.

La veritat és que potser la desconfiança em venia de la traducció, que és a l’anglès. Frases llargues, molt més llargues del que és habitual en aquest idioma. No sé si això és per ser fidel a la redacció original perquè no sé noruec, però la veritat és que en anglès queda una mica estrany. I cap al final o el traductor o el revisor estaven cansats perquè comencen a aparèixer faltes de concordança i errades tontes.

Tampoc m’han agradat les parts en què l’autor reflexiona i filosofa, ni les històries que no s’acaben d’explicar (qui ha matat exactament la seva dona? per què la seva cosina el vol matar?). I tants viatges amunt i avall buscant alguna mena d’espiritualitat… no sé… Per rematar-ho, va endavant i endarrere, fa flashbacks “aniuats”, l’un dins de l’altre.

D’altra banda, però, els trossos en què explica la vida del protagonista sense embolicar-se són molt bons. Les històries de quan era petit, les aventures amb la seva amiga Nefertiti, les històries de la seva tieta, les trapelleries de la secundària… tot això fa que valgui la pena llegir-lo. Tot i que el regust és agredolç.

I potser me l’hauria hagut de llegir en castellà, amb la versió de Nórdica Libros, que no falla mai: les millors traduccions de literatura escandinava passen per les seves mans. Sembla que a El País sí que han vist que, potser, part del meu problema ve de la traducció anglesa.