Llista de Reis 2019: llibres i regalets per a lectors

Llista de reis 2019

Un any més estem arribant a Nadal. I això vol dir cava, torrons, dinars en família (o no), i moltes coses més. Una de les coses que venen són els regals, ja siguin regals de Nadal, Tió, Reis, amics invisibles… o regals “porque yo lo valgo”. Com que en el cas dels llibres no cal esperar a les rebaixes, perquè no se’n fan, us passo una llista de propostes per a la llista de Reis 2019 que espero que siguin del vostre gust.

Estic molt, molt contenta d’incloure en aquesta llista de Reis 2019 un pòquer de dones molt potents que escriuen en català. Mentre estem enming d’un panorama desalentador en altres aspectes, trobo absolutament fantàstic que tinguem un escenari amb bons escriptors, tant homes com dones. I m’agrada molt que elles rebin el reconeixement que no sempre havien tingut. Aquí teniu les meves propostes.

Literatura catalana i traduïda al català

Comentari de text. Començo la llista amb una recopilació de relats decadentistes que ens porta autors importants de la nostra literatura, però amb un enfocament especial. I segueixo amb el pòquer que us anunciava: Orriols, Carré-Pons, Solà i F. Soldado. Així, doncs, caldrà estar pendent de les seves properes publicacions. Tot seguit, tenim Haruf i Terrin, amb dues històries que presten molt detall a les persones. Finalment, tanco la llista amb el meu favorit of all times, Jo Nesbø, que ens porta una obra trepidant sense en Harry Hole.

Altres llengües

Comentari de text. Per començar tenim Anna Burns i l’obra guanyadora del Man Booker Prize 2018. És una obra claustrofòbica i molt interessant que us recomano molt (la ressenya sortirà a principis de gener). Tot seguit tenim dos llibres publicats originalment en francès, de Lemaitre i Dicker. Convé destacar que són dos bons escriptors, amb estils i temes diferents. El de Dicker ja està traduït al català. En canvi, el de Lemaitre segurament ho estarà l’any que ve (Bromera). I tanco la llista amb el meu candidat al Nobel: Yan Lianke, amb un llibre traduït magistralment.

Regalets per a la Llista de Reis 2019

Però… si no sabeu quin llibre regalar, què passa? No patiu: tenim alguna idea més per a regals “complementaris”, i de preus diversos.

  • Llumet amb pinça per llegir. Com podeu imaginar, va super bé per llegir en espais amb poca llum (o gens de llum), com ara al llit. La de l’enllaç és la que tinc jo, però n’hi ha moltes més.
  • Funda per a llibre (chaussette). Jo no en faig servir, però hi ha gent que li agraden. Les d’aquesta noia les trobo especialment boniques (no tinc comissió), tot i que segur que en trobareu més a prop.
  • Llibretes personalitzades. Si passeu per Gràcia, aneu a Relligats Olivé i feu una ullada a tot el que tenen. Destaco especialment les llibretes amb tela d’estil oriental i, sobretot, les que reprodueixen rajoles hidràuliques.
  • Kindle Paperwhite. Sí, sí, ja sé que el paper és bonic i blablablablabla. També sé que més d’un editor em pot saltar a la jugular. Però tot té un lloc i un moment, i el Kindle també. Com que alguns no us ho creureu, us recomano que feu una ullada en aquesta entrada de fa un temps i penseu que ha incorporat noves prestacions.

Bé, gent. Tanquem la llista de Reis 2019 aquí. Si teniu més idees de llibres per a aquestes festes, deixeu-les als comentaris. I aneu-vos preparant perquè aquesta mateixa setmana publicarem la llista d’idees de la secció de literatura xinesa: Caràcter xinès. 

Llista de Reis 2019

Els dics d’Irene Solà

Els dics Irene SolàDesprés de premis Documenta tan bons com ara La nostra vida vertical i Puja a casa, no havia connectat amb els següents. Ara, llegint Els dics, d’Irene Solà, m’hi he reconciliat.

Els dics és un llibre que se’t fa curt. El trobem molt ben organitzat a partir de píndoles que combinen l’existència “real” dels personatges amb relats curts. I aquests relats juguen amb aquests personatges i realitats no tan reals, com ara al relat sobre una mena de vampirs. Així, he trobat curiós com l’autora et fa anar d’una banda a una altra, entre el que és “real” i el que no, entre històries actuals i de fa un temps, de manera que vaig coneixent els personatges i les seves històries a partir d’una mena de peces de puzzle. L’única peça que no acabo de poder fer encaixar és, precisament, el títol. Però no em feu gaire cas. No és la primera vegada que un llibre m’agrada molt, però que no sé encaixar el títol.

Què hi ha, a Els dics?

El que podem veure, de fons, com a element que lliga tot el llibre, és l’Ada, la nostra protagonista, que torna d’Anglaterra i s’intenta reubicar al seu poble (imaginari, tot i que suposo que deu estar basat en Malla, el poble de Solà). Veurem com avancen les relacions retrobades amb la família i amb en Vicenç. També hi veurem com va avançant en el seu procés d’escriure un llibre, i com l’autora va lligant els seus relats al voltant d’això.

A mi, però, el que més m’ha agradat d’aquest llibre és com la Irene Solà descriu, amb precisió pràcticament cinematogràfica, els entorns en què transcorren les històries. I és que tinc debilitat pels tractors John Deere. Aquest grans clàssics, sempre verds al meu poble, que aquí també són el nom d’un grup de música. M’ha agradat molt, però molt, quan parla del gos que tenen a casa. M’ha agradat molt, també, la part sobre el gorjablanc (vaig haver de mirar què era: sempre s’aprenen coses noves).

Una part especialment atractiva és, també, quan parla sobre les remeieres. Podeu veure qui eren, què feien, el tractament que se’ls donava… I els ciclistes! També hi surten els coi de ciclistes. Sí, els que es posen ben amples a les carreteres comarcals, sobretot els diumenges al matí. Quantes vegades ens els trobem nosaltres, pujant o baixant a Barcelona! Quina por, fer-los un cop quan no s’aparten i t’has de menjar l’altre carril.

Les dones, on fire!

Afegiu al que ja he dit que tot el que ens explica l’autora passa durant un estiu, de juny a setembre, i tindreu un llibre ideal per llegir pensant en les vacances al poble dels pares. En certa manera, m’ha recordat una mica el Primavera, estiu, etcètera de M. Rojals que vam comentar fa un temps. I és que si fem una ullada als llibres que he llegit últimament, i hi sumem La felicitat d’un pollastre a l’ast, de Marta F. Soldado, podem dir que estem davant una generació d’autores molt prometedora. A veure amb què ens sorprèn la Rojals* aquest setembre.

 

 

* Oju, que l’article no és despectiu, ans el contrari. I és que la Rojals és, possiblement, la degana d’aquesta generació que ens arriba.

 

 

La felicitat d’un pollastre a l’ast. Totes som la Fina?

La felicitat d'un pollastre a l'astPer Sant Jordi vaig sortir al carrer disposada a fer gasto, i a fe de déu que en vaig fer! Dos pòquers complets, entre els quals hi havia No tornarà a passar i La bibliteca fantasma, que ja he llegit i comentat en aquest blog (ai, que poc que dura la collita de Sant Jordi… ). Un altre dels que em vaig comprar va ser La felicitat d’un pollastre a l’ast, de Marta G. Soldado. L’altra editorial el publicava, i li va posar una tapa ben cridanera que, juntament amb el títol, convertia aquest petit llibre en el que jo considero “un mocador vermell per a un toro”. L’altre mocador vermell de la temporada ha sigut Com s’esbrava la mala llet, que també us recomanava per Sant Jordi.

La felicitat d’un pollastre a l’ast, història d’una Rodríguez?

Aquest llibre, tan curt, tan menut, és ple de material per fer-nos pensar. Qui és la Fina. Què fa la Fina. Què tenim en comú amb la Fina. Què fan els Rodríguez.

Sí, gent, sí. Vam créixer pensant en els notres pobres pares, que es quedaven a Barcelona mentre nosaltres marxàvem amb la mare al poble. Pobre pare, que treballa tot el dia i arriba a una casa buida al vespre. Pobre, arriba a casa i no hi ha ningú. Mira que content que es posa quan puja a veure’ns el cap de setmana.

Ja. Sí.

Per si aquest mite encara no us havia caigut a terra, amb aquest llibre us hi caurà. La Fina té la seva feina, una família maca. Tot sembla perfecte perquè, tot i que va cansada, això li passa a tothom, no?

Ser feliç amb un pollastre

Doncs no. La felicitat d’un pollastre a l’ast ens presenta el despertar de la Fina, que es produeix durant la setmana que passa fent de Rodríguez a Barcelona mentre el seu home i els seus fills marxen a la costa. En aquest període, té temps per adonar-se que hi ha vida més enllà de feina i família. Es posa pantalons de cuir. Coneix la veïna de sota, i també fa alguna descoberta sobre el seu fill gran. I tasta un pollastre a l’ast que acabarà tenint conseqüències, i això són moltes coses, per tot just 115 pàgines.

I aquestes 115 pàgines estan redactades amb un estil pràcticament magistral. Marta G. Soldado ens ofereix frases llargues, amb subordinades relligades amb una precisió de rellotger suís. Si acabeu una frase i us sembla que falta el subjecte, o que sobra una conjunció, torneu enrere, feu l’anàlis sintàtic de l’oració i veureu que hi és tot. Impecable. L’únic que m’ha xocat és que encara no s’apliqui la reforma ortogràfica de l’IEC (encara hi ha accents diacrítics que no hi haurien de ser), però suposo que això és decisió editorial. Jo mateixa m’he resistit durant molt de temps a la manca d’accents.

En resum, doncs, aquest és un llibre que us agradarà molt i que, pel fet de passar durant l’estiu, pot ser un bon company durant les properes vacances. Que ja arriben.

Glaç, gel, aigua, Kopf

kopf-germa-gelEl llibre és preciós. Una portada en blanc i negre amb un dibuix magnífic de la Terra, la imatge corporativa de L’altra editorial, el toc suau de la coberta. Pel que fa a l’interior, el contingut està organitzat en capítols d’estructura diferent, amb fotografies, gràfics i diàlegs que tallen al narració rectilínia. Es tracta, doncs, d’un llibre amb una presentació impecable i atractiva. I per això me’l vaig comprar: el menjar entra pels ulls, i alguns llibres, també.

Ara bé, jo no he acabat de connectar amb la història. Segurament té a veure amb el que me n’esperava, que no és el que ofereix, en realitat. Pensava que la història tocaria més de prop la vida del germà autista, la relació amb la protagonista, però veig que no. També m’esperava que la interacció entre la part dedicada a la investigació polar i la vida personal fos més estreta.

No em malinterpreteu. Aquest llibre és el Premi documenta 2015. Tanta gent no pot estar equivocada, no. Simplement, de llibres n’hi ha per a tots els gustos.

Jo, de Germà de gel, em quedo amb les explicacions sobre les aventures polars, les fotos i la perspectiva històrica, que trobo molt treballades. També m’ha agradat força la part en què l’autora ens explica el viatge a Islàndia (algun dia també el faré jo) i les excursions que fa. Sembla que és un lloc “de moda” entre els escriptors del nostre país: en aquest mateix bloc ja hem parlat de Somnis de riolita i El silenci del far, tots dos situats en aquesta illa.

En resum: no em penedeixo d’haver llegit el llibre, que entra bé i es deixa llegir fins al final, però de vegades trobo que els autors escriuen el que els passa en la seva vida real, barrejat amb unes gotes d’imaginació, i no li acabo de trobar el què. No tinc clar que estigui a l’altura dels dos premis Documenta anteriors, el Puja a casa d’en Jordi Nopca i La nostra vida vertical d’en Yannick Garcia. I no sóc l’única que ho veu així: feu una ullada al blog de Josep Sala i Cullell, a qui no conec de res, però que té un blog que m’ha agradat molt. 

En el fons, però, com deia més amunt, hi ha llibres per a tots els gustos. Potser aquest no era per a mi.

Vosaltres us l’heu llegit? Què us ha semblat?

De borratxos, prenyades i altres drames

lucia-berlinDir que algú és alcohòlic és una manera fina de dir que algú passa una part important de la seva vida borratxo. I dir que una noia està “en estat de bona esperança” vol dir que està embarassada, o prenyada, o marcada per un fill que no hauria de néixer…

Alcohòlics, borratxos, prenyades i altres drames és el que trobem a Manual per a dones de fer feines, un recull de relats de Lucia Berlin que és com una muntanya russa. Tan aviat estem superhigh, borratxos d’alcohol i, també, d’experiències vitals, com ens enfonsem en la misèria més penosa de la droga (tant el consum com el tràfic) o dels embarassos que no haurien hagut de ser. I no sabem mai quins elements són autobiogràfics i quins no…

És un llibre que enganya: està traduït al català, sí, i el títol sembla que faci referència a alguna història lleugera que ens llegirem en un pim-pam. Però no és així. La veritat és que aquest és un llibre de lectura pedregosa, lenta i, al mateix temps, lluminosa i pausada. Berlin ens regala unes descripcions meravelloses del que devia ser l’Amèrica de la seva infantesa, la vida a Texas, els seus companys… i després ens enfonsa en la vida penosa dels addictes a tota mena de substàncies, dels malalts terminals, de les noies immigrants que no parlen anglès i estan indefenses davant d’un món que no entenen.

En tot això hi veiem, d’una banda, una presència pràcticament constant de l’alcoholisme com a mal que afecta l’alcohòlic i les persones que li són més properes, els fills que no reben l’atenció que haurien de tenir, la mare absent que no se’n preocupa. De l’altra banda, la malaltia, com a estadi terminal de la nostra vida, també apareix reiteradament en els relats d’aquest llibre. El càncer, la preparació per a la mort, recuperar l’amistat amb la germana davant del traspàs pròxim…

Com tantes altres vegades que he llegit un recull de contes/relats, n’hi ha que no m’han impressionat gens i, en canvi, n’hi ha d’altres que m’han arribat al fons de l’ànima. Sincerament, crec que n’hi ha que sobren: “Deixa’m veure el teu somriure”, per exemple, se m’ha fet ben pesat. I també crec que n’hi ha d’imprescindibles, com ara “Mijito”, un relat sobre una noia mexicana que va als Estats Units per casar-se amb el seu xicot i només es troba que desgràcies. No us puc explicar quines són per no fer un spoiler, però és de bon tros el relat més impactant del llibre.

I ja sabeu que un bon llibre no només és la història que explica, sinó també tot el que embolcalla aquesta història i fa que la nostra experiència lectora sigui perfecta. En aquest sentit, vull lloar un cop més la feina que fan editorials com L’altra editorial, que ens presenta un llibre preciós que dóna gust de tenir a les mans i ha tingut l’encert d’encarregar la traducció a Albert Torrescasana, que ens ha apropat l’obra de Lucia Berlin en la nostra llengua i que ens explica com ha anat aquesta traducció en un article publicat a Núvol.