Per Sant Jordi vaig sortir al carrer disposada a fer gasto, i a fe de déu que en vaig fer! Dos pòquers complets, entre els quals hi havia No tornarà a passar i La bibliteca fantasma, que ja he llegit i comentat en aquest blog (ai, que poc que dura la collita de Sant Jordi… ). Un altre dels que em vaig comprar va ser La felicitat d’un pollastre a l’ast, de Marta G. Soldado. L’altra editorial el publicava, i li va posar una tapa ben cridanera que, juntament amb el títol, convertia aquest petit llibre en el que jo considero “un mocador vermell per a un toro”. L’altre mocador vermell de la temporada ha sigut Com s’esbrava la mala llet, que també us recomanava per Sant Jordi.

La felicitat d’un pollastre a l’ast, història d’una Rodríguez?

Aquest llibre, tan curt, tan menut, és ple de material per fer-nos pensar. Qui és la Fina. Què fa la Fina. Què tenim en comú amb la Fina. Què fan els Rodríguez.

Sí, gent, sí. Vam créixer pensant en els notres pobres pares, que es quedaven a Barcelona mentre nosaltres marxàvem amb la mare al poble. Pobre pare, que treballa tot el dia i arriba a una casa buida al vespre. Pobre, arriba a casa i no hi ha ningú. Mira que content que es posa quan puja a veure’ns el cap de setmana.

Ja. Sí.

Per si aquest mite encara no us havia caigut a terra, amb aquest llibre us hi caurà. La Fina té la seva feina, una família maca. Tot sembla perfecte perquè, tot i que va cansada, això li passa a tothom, no?

Ser feliç amb un pollastre

Doncs no. La felicitat d’un pollastre a l’ast ens presenta el despertar de la Fina, que es produeix durant la setmana que passa fent de Rodríguez a Barcelona mentre el seu home i els seus fills marxen a la costa. En aquest període, té temps per adonar-se que hi ha vida més enllà de feina i família. Es posa pantalons de cuir. Coneix la veïna de sota, i també fa alguna descoberta sobre el seu fill gran. I tasta un pollastre a l’ast que acabarà tenint conseqüències, i això són moltes coses, per tot just 115 pàgines.

I aquestes 115 pàgines estan redactades amb un estil pràcticament magistral. Marta G. Soldado ens ofereix frases llargues, amb subordinades relligades amb una precisió de rellotger suís. Si acabeu una frase i us sembla que falta el subjecte, o que sobra una conjunció, torneu enrere, feu l’anàlis sintàtic de l’oració i veureu que hi és tot. Impecable. L’únic que m’ha xocat és que encara no s’apliqui la reforma ortogràfica de l’IEC (encara hi ha accents diacrítics que no hi haurien de ser), però suposo que això és decisió editorial. Jo mateixa m’he resistit durant molt de temps a la manca d’accents.

En resum, doncs, aquest és un llibre que us agradarà molt i que, pel fet de passar durant l’estiu, pot ser un bon company durant les properes vacances. Que ja arriben.