Yeng Pway Ngon. Unrest.
Trad.: Jeremy Tiang.
Balestier Press.
Versió Kindle, equivalent a 222 pàgines.

Aquest llibre me’l vaig comprar de rebot: era una recomanació que estava en oferta. Podia ser que estigués bé o que fos una llauna. No en coneixia l’autor, i el tema s’escapava una mica del que llegeixo habitualment. Així, doncs, em va sorprendre molt agradablement veure que el llibre no només complia les expectatives, sino que les superava.

Comencem per dir que aquest llibre va guanyar el Singapur Literature Prize de 2004. Sí, ja sé que els premis no garanteixen res, però també és veritat que moltes vegades indiquen alguna cosa. On hi ha fum, hi ha foc, també per a les coses bones. El tema, com he dit més amunt, el tinc poc conegut. Es tracta de les aventures i desventures de quatre joves de Singapur d’ascendència xinesa. Així, doncs, me’l vaig començar a llegir amb totes les prevencions del món i preparada per criticar el que fos.

I la veritat és que, de les poques coses que se li pot criticar a Unrest, és que hi ha errors tipogràfics i de concordança. Errors del tipus: he escrit XXXX, ho vull canviar per YYYYY, i m’oblido d’esborrar la paraula que hi havia. Quina cosa més tonta i fàcil de controlar, després d’haver fet l’esforç de traduir un llibre del xinès, oi? Però últimament m’ho trobo amb relativa freqüència en llibres traduïts del xinès a l’anglès. No sé si és moda.

Què més hi trobarem, a Unrest?

Però tornem a la història. En aquest llibre veiem pràcticament des de primera fila els fets de finals de la dècada dels 50 a Singapur, quan la població local es volia treure de sobre els britànics. Així, doncs, veiem els darrers dies de la colònia britànica i com alguns dels joves que participaven en els aldarulls decideixen marxar o quedar-se. Alguns marxen cap a la Xina, i cauen del foc a les brases perquè es troben de cara amb la Revolució Cultural. Altres, tot i que suposadament anaven a la Xina a unir-se als “germans comunistes”, acaben a Hong Kong. Altres decideixen quedar-se a Singapur.

No us ho trobareu explicat tal qual, però. L’autor teixeix una mena de teranyina on heu d’anar col·locant els protagonistes, poc a poc. Heu d’anar desxifrant la història de cadascun a partir de flashbacks i trobades que tenen lloc molts anys després de la seva joventut. I aquí no només hi trobareu la seva posició política, sinó que també anireu descobrint la seva evolució personal i veureu com els seus somnis de joventut han arribat a complir-se… o no. L’amor, la nostàlgia, la història, tot barrejat en capítols que alternen la llargada i el punt de vista, i que fins i tot inclouen un cert diàleg entre l’autor i algun dels protagonistes.

No podem acabar sense parlar del traductor, Jeremy Tiang, algú bastant conegut en el món virtual en què vivim. Tiang no només és traductor, sinó que també és escriptor. Podeu trobar més informació sobre el seu perfil professional a la web de Paper Republic. Una de les seves obres més destacades és It Never Rains on National Day, un recull de relats breus que va ser finalista del Singapore Literature Prize de 2015.