De borratxos, prenyades i altres drames

lucia-berlinDir que algú és alcohòlic és una manera fina de dir que algú passa una part important de la seva vida borratxo. I dir que una noia està “en estat de bona esperança” vol dir que està embarassada, o prenyada, o marcada per un fill que no hauria de néixer…

Alcohòlics, borratxos, prenyades i altres drames és el que trobem a Manual per a dones de fer feines, un recull de relats de Lucia Berlin que és com una muntanya russa. Tan aviat estem superhigh, borratxos d’alcohol i, també, d’experiències vitals, com ens enfonsem en la misèria més penosa de la droga (tant el consum com el tràfic) o dels embarassos que no haurien hagut de ser. I no sabem mai quins elements són autobiogràfics i quins no…

És un llibre que enganya: està traduït al català, sí, i el títol sembla que faci referència a alguna història lleugera que ens llegirem en un pim-pam. Però no és així. La veritat és que aquest és un llibre de lectura pedregosa, lenta i, al mateix temps, lluminosa i pausada. Berlin ens regala unes descripcions meravelloses del que devia ser l’Amèrica de la seva infantesa, la vida a Texas, els seus companys… i després ens enfonsa en la vida penosa dels addictes a tota mena de substàncies, dels malalts terminals, de les noies immigrants que no parlen anglès i estan indefenses davant d’un món que no entenen.

En tot això hi veiem, d’una banda, una presència pràcticament constant de l’alcoholisme com a mal que afecta l’alcohòlic i les persones que li són més properes, els fills que no reben l’atenció que haurien de tenir, la mare absent que no se’n preocupa. De l’altra banda, la malaltia, com a estadi terminal de la nostra vida, també apareix reiteradament en els relats d’aquest llibre. El càncer, la preparació per a la mort, recuperar l’amistat amb la germana davant del traspàs pròxim…

Com tantes altres vegades que he llegit un recull de contes/relats, n’hi ha que no m’han impressionat gens i, en canvi, n’hi ha d’altres que m’han arribat al fons de l’ànima. Sincerament, crec que n’hi ha que sobren: “Deixa’m veure el teu somriure”, per exemple, se m’ha fet ben pesat. I també crec que n’hi ha d’imprescindibles, com ara “Mijito”, un relat sobre una noia mexicana que va als Estats Units per casar-se amb el seu xicot i només es troba que desgràcies. No us puc explicar quines són per no fer un spoiler, però és de bon tros el relat més impactant del llibre.

I ja sabeu que un bon llibre no només és la història que explica, sinó també tot el que embolcalla aquesta història i fa que la nostra experiència lectora sigui perfecta. En aquest sentit, vull lloar un cop més la feina que fan editorials com L’altra editorial, que ens presenta un llibre preciós que dóna gust de tenir a les mans i ha tingut l’encert d’encarregar la traducció a Albert Torrescasana, que ens ha apropat l’obra de Lucia Berlin en la nostra llengua i que ens explica com ha anat aquesta traducció en un article publicat a Núvol.

Un cafè, un geperut, McCullers

Carson-McCullersAvui parlem de La balada del cafè trist, de Carson McCullers, amb una bona traducció de Yannick Garcia i la cuidada presentació habitual de L’altra editorial, que ja ha fet dos anys (aprofitem per felicitar-los!!).

Ja us avanço que no és dels llibres que més m’hagi agradat últimament. En el fons, a mi em costa molt situar-me en les recopilacions de narracions curtes i molt sovint acaben patint a les meves entrades. Així, doncs, no puc dir que m’hagi agradat des de la primera pàgina, però sí que puc dir que conté coses que m’han cridat l’atenció i detalls que he apreciat.

Per començar, la descripció inicial del poble del primer relat, “La balada del cafè trist”, i de l’ambient desvagat de les tardes d’agost, és magnífica. Jo disfruto molt amb aquesta mena de paisatges: pobles petits, amb poca feina, amb la calor del sud dels Estats Units, les cases que m’imagino de fusta i amb porxo. El relat està bé, però no és el que més m’ha agradat. La figura de la senyoreta Amèlia se m’ha fet una mica antipàtica. Potser és perquè me l’esperava més forta davant la presència del seu suposat cosí geperut…

Per a mi, el millor relat és “El passavolant”, on el protagonista fa un viatge a Nova York que li serveix per apreciar millor el que ja té a França. No us en puc explicar gaire cosa més sense destapar tot l’argument, ja que no és gaire llarg, però sí que us puc dir que val la pena. També he trobat molt bo “Wunderkind”, sobre una noia que aprèn a tocar el piano i el seu professor. A estones, m’ha fet sentir com si jo també fos a casa d’ell, esperant el meu torn per fer la classe. I el final, quan s’adona de què serà i què no serà, és punyent.

I això em fa pensar que el piano té una presència destacada en diversos contes. En uns, és l’eina de treball, en altres, de divertiment, però trobo que és un personatge més de les històries. En definitiva, crec que si us agraden els relats més o menys curts us pot agradar bastant.

Ah! I estigueu al cas del bloc perquè… s’acosta Sant Jordi i comencem una campanya intensa plena de llibres que us poden interessar. Aquest any, ho culminarem amb una llista diferent de la que us oferirà tothom…

 

Festa, revolució, Daguestan

muntanya-festa-Alissa-GanievaAvui us comentaré un llibre força diferent del que estic habituada a llegir i que es diu La muntanya de la festa. Si repasseu el bloc, podreu veure que hi ha força literatura escandinava, britànica, americana o catalana. I també llegeixo força literatura xinesa, que podeu trobar a Caràcter xinès, el bloc que dedico exclusivament en aquest tema.

Però el que m’ha caigut a les mans aquesta vegada és un llibre que parla del Daguestan, escrit per una autora que va viure en aquest país des de ben petita. Una autora molt jove, l’Alissa Ganíeva, que ha escrit aquest llibre en un rus plagat de paraules i expressions de diverses procedències (àrab, àvar… ). Un llibre que ens situa al Daguestan, una república exsoviètica (o exrepública soviètica, sempre costa trobar la manera de dir-ho) que està abocada al mar Caspi, tocant a Geòrgia i l’Azerbaidjan (ho confesso: jo tampoc sabia on era, abans de llegir-me el llibre).

La història comença amb una celebració en una casa. Els homes xerren al menjador, les dones preparen el sopar a la cuina… i tot s’acaba de cop. A partir d’aquí, l’autora ens passeja per la història recent d’aquest lloc i anem veient com una societat que havia estat dominada plenament pel règim comunista rus va canviant, a poc a poc, per anar-se adaptant als símbols islàmics més extrems. Les dones es tapen el cap, no poden anar soles pel carrer…

I tota aquesta evolució la vivim a través dels ulls d’en Xamil, un periodista de Makhatxkalà (capital del Daguestan), que s’informa sobre tots aquests canvis, propiciats pel rumor que els russos estan construint un mur per separar el territori de la resta de Rússia.

El ritme, lent al principi, es va accelerant cap al final. Es tracta d’una història carregada de referents culturals que l’autora ens aclareix a peu de pàgina, conscient que això pot representar una dificultat, també per al lector de l’obra original. De fet, el traductor d’aquest llibre, Miquel Cabal, comenta en aquesta entrevista com ha estat el procés de traducció, força dur en aquest cas. Un bon aplaudiment, per a ell!

També vull aplaudir L’altra editorial, l’artífex de la publicació d’aquesta obra. Com sempre, ens ha fet arribar un llibre amb una presentació impecable, tot i que amb una tapa una mica més fosca del que és habitual i un glossari al final del llibre.

L’hem vist mort, el pare

Mort-del-pareJa he acabat el primer llibre de la sextologia (es diu així?) “La meva lluita”, de Karl Ove Knausgård: La mort del pare. És un d’aquells llibres que ve precedit de molt rebombori, moltes crítiques positives i moltes expectatives. A mi m’ha agradat molt, però tinc un retret per fer-li: el títol.

És un llibre que es llegeix molt bé, que està molt ben traduït, que enganxa des del principi fins a la pàgina 495 (sí, l’última). Però, ai, el títol: et despista. Quan tries un llibre que es diu La mort de pare creus que el gruix de la història serà sobre la mort del pare de l’autor, la mort en general o, també, la figura del pare i la seva influència sobre l’autor. Per això em va sorprendre una mica trobar-me tantes i tantes pàgines dedicades a l’època de l’institut i a les seves relacions amb els companys de classe o amb noies. Francament, aquesta part se’m va fer una mica pesada.

Un cop dit això, però, cal destacar també els aspectes positius del llibre, que són molts.

Com podreu veure clarament, hi ha dues parts. La primera comença amb força, retratant les sensacions que el seu pare despertava en ell, la manera en què l’influia, la por que li feia. Després, per acabar-nos de situar en com veu ell la vida i en quin moment vital es troba, ens descriu la seva vida familiar a Suècia, amb nens petits i necessitat d’espai per a ell mateix (molts ens hi devem haver vist retratats). També és en aquesta primera part on parla de la seva adolescència.

I després arriba la segona part. Forta, punyent, dura. Aquesta és la bona. Aquí és on realment l’autor ens parla de la mort del seu pare, de les circumstàncies que l’envolten, de la tornada a casa de l’àvia, del retrobament amb son germà. És aquesta, la història que jo volia. I està molt ben explicada. La narració lenta, rica en detalls, fa que ho veiem tot com en una pel·lícula. Les imatges, fins i tot les olors, ens arriben clarament. I no només parla de la mort, sino de la decrepitud, del que queda quan un mor, de la vellesa… tot un plegat de coses que fan que valgui molt la pena llegir-lo.

Volia tocar també unes quantes curiositats. La primera és que l’autor esmenta un parell de vegades, breument, la seva estada a Barcelona. La nostra ciutat i el nostre país comencen a aparèixer amb normalitat en obres d’autors forans (com a Nora Webster, on apareix Sitges). Una altra cosa que m’ha sobtat és que, aparentment, a les cases noruegues de dos o tres pisos prefereixen tenir els dormitoris a la planta baixa i fer vida al primer pis, on hi ha la cuina, menjador i saleta. Fixeu-vos-hi. També destaca una cosa que ja he trobat en llibres de Jo Nesbø: l’afany de detallar si una persona parla el dialecte d’un lloc o d’un altre. No m’ho trobo habitualment en autors d’altres llocs (alguna traductora de noruec ens ho podria aclarir?). Finalment, volia comentar també que la traducció s’ha fet de l’anglès i no directament del noruec (aparentment, això només passa amb un parell de volums de la col·lecció). No conec els motius, que poden ser bons, o sigui que no criticaré la decisió, però sí que trobo que això s’hauria d’indicar clarament a la pàgina de crèdits.

I ara que he entrat en detalls tècnics, voldria parlar també, de la “feina oculta”, la de l’editorial i la traductora. La feina de L’altra Editorial i de l’Anna Llisterri és impecable. L’altra ens ofereix un llibre de 495 pàgines que no arriba a ser excessivament gruixut (no sé pas com s’ho han fet, perquè el paper és consistent, res de paper bíblia), amb una tapa que trenca amb l’estil habitual dels seus lllibres per encaixar amb la resta de “La meva lluita”. Pel que fa a la traducció de l’Anna, només puc dir que torna a ser un tour de force amb resultats boníssims, com ja va fer en un altre llibre immens, Un bon partit, que també us recomano que llegiu. Ah, i també és la traductora de la nova novel·la de Harper Lee (autora de Matar un rossinyol), l’esperada Vés i aposta un centinella.

Gent, no sé què més dir. És un llibre atractiu, que enganxa i que val la pena que us llegiu aquest estiu. M’ha quedat una entrada llarga, però els llibres excepcionals es mereixen que m’allargui. Us deixo amb el bloc de la traductora perquè us acabi de convèncer!

Tots a can Nopca

Puja-a-casa-JORDI-NOPCAEn Jordi Nopca ens convida a pujar a casa. Bé, no a casa seva, sinó a casa de la protagonista d’un dels relats que ens ofereix com si fossin un pom de flors al seu llibre Puja a casa, premi Documenta 2014, publicat per L’Altra Editorial amb el format que ens ofereix habitualment: una tapa amb una il·lustració en tons suaus (preciosa!), toc suau, paper amb el grau just de rugositat, lletra rodona i marges amplis.

A diferència del que us vaig comentar a l’entrada de M’agradaria, aquests relats sí que segueixen el patró habitual: històries independents que parlen de gent amb perfils diferents. Podríem dir que un dels pocs trets que tenen en comú és l’alcohol: o en consumeixen o en venen als altres, com els xinesos que porten un bar.

Hi ha relats tendres, com aquell en què un noi coneix una noia i li porta xocolata desfeta. I històries tendres però patètiques, com la d’en Fèlix i l’Àngels, que tenen problemes seriosos amb l’alcohol. O recargolades, com la de l’home que es vol venjar de la dona. O tristes, com la de la Rosa que va al bar d’en Jia i la Liang…

Personalment, la que més m’ha agradat és “Anell de compromís”, la història d’una parella i d’un gos. I, d’aquesta història, el que m’ha captivat ha sigut l’Elvis (el gos) i l’última frase, la de l’àvia. Ella sola ja val mig relat.

En resum, doncs, podem dir que n’hi ha per a tots els gustos i, precisament per això, us agradarà: podreu assaborir moltes realitats diferents que, de fet, podrien ser vostres. I si un relat us agrada menys, un altre us agradarà més. Segur.

Ara que ve l’estiu, poseu-vos-el a la maleta i llegiu-vos-el, a l’ombra, amb una beguda refrescant a l’abast de la mà…