Que bé escriu aquest noi, tu. Quines frases més ben estructurades i pensades. Quin gust llegir La mort lenta, l’obra de Xavier Mas-Craviotto que va guanyar el premi Documenta 2018 i que ha publicat L’altra editorial. I ha estat una sorpresa molt agradable, perquè no sempre havia connectat amb aquests premis. Em van agradar molt La nostra vida vertical de Yannick Garcia i Puja a casa de Jordi Nopca, premiats l’any 2013 i 2014, però no havia connectat gaire amb els dos següents. Amb Els dics, d’Irene Solà, vaig recuperar la fe. Ara, l’he ratificada.

La mort lenta és un llibre que es llegeix pausadament, assaborint les paraules. Perquè, segons la meva humil opinió, el millor del llibre no és què explica sinó com ho explica. Les frases tenen una estructura perfecta, la puntuació, immaculada, i el vocabulari és precís i adequat en tot moment.

També cal destacar com planteja Mas-Craviotto el llibre: tenim una sèrie de capítols que combinen passat i present amb una numeració que he estat incapaç de desxifrar (si ho sabeu, deixeu un comentari!) i, també, uns capítols a part que tracten sobre característiques dels dos protagonistes principals, l’Aram i la Lena. He disfrutat especialment els capítols on descriu quines coses li agraden o no li agraden a cadascú. I, tot i que trobo que els germans tenen gustos una mica massa “intel·lectuals”, he trobat punts en comú amb ells en aquests gustos, i estic totalment d’acord amb l’Aram que Dylan no es mereix el Nobel. [Mátame, camión.]

Què més hi ha, a La mort lenta?

Al llibre també hi ha algunes reflexions interessants, com ara quan es comenta que hi ha autors que no es qüestionen (tot i que per a mi sí que serien qüestionables) o quan diu “La humilitat és bona? Han vençut els dèbils.” Feu-hi quatre voltes, a això. I si trobeu en quina pàgina diu aquesta frase, teniu premi (alguna cosa simbòlica, com ara menció a Twitter o Instagram).

M’ha agradat molt el retrat que fa dels pares, que ja no s’estimen però aguanten casats. Qui sap com hauria acabat la cosa si […..]. La manera en què recorda coses de quan eren petits també és molt interessant. De fet, explica algunes coses de la infantesa que semblen més tretes de la meva (anys 70) que no pas de la de l’autor (anys 2000???), però potser és que hi ha coses que no canvien mai.

Per tancar, us diré que una de les coses més satisfactòries ha estat trobar l’explicació del títol dins de la narració. No sempre hi és. I de vegades hi és però és difícil d’entendre-ho. I just quan acabava el llibre i sentia la necessitat de tornar a llegir les primeres pàgines…

[Espai intencionadament en blanc, per no fer spòiler.]