Mothers and Sons: Colm Tóibín

Mothers and Sons

Mothers and Sons és un recull de relats de Colm Tóibín. Com en tots els reculls que llegeixo, hi ha relats amb els quals connecto més, i altres amb els quals connecto menys. En aquest cas, diria que les històries més destacades són les següents:

  • «The Use of Reason»
  • «The Name of the Game»
  • «A Priest in the Family»
  • «A Long Winter»

«The Use of Reason» ens porta a un món lumpen similar al que trobem en la fantàstica opera prima de Lisa McInerney, The Glorious Heresies. Un lladregot de poca monta roba una sèrie de quadres de gran valor. En mig de l’operació, ha de fer front a les astracanades de sa mare, una alcohòlica amb la boca molt grossa. I ha d’actuar ràpid, perquè la seva mare pot ser molt indiscreta…

També és destacable «The Name of the Game», que recupera les dones valentes de Tóibín. En aquest cas, una dona que s’acaba de quedar vídua descobreix que el seu marit només li ha deixat… deutes. A partir d’aquí, es busca la vida i s’espavila per tornar els deutes. I això ho fa malgrat la resistència del seu entorn.

«A Priest in the Family» toca un tema candent a Irlanda: els abusos sexuals dels capellans. Cal dir, però, que no se centra en els fets, sinó en la mare de l’abusador. Així, doncs, veurem la vida tranquil·la que porta i com el seu entorn li amaga la veritat tant com pot.

Tancament de Mothers and Sons

Finalment, Mothers and Sons acaba amb «A Long Winter», una història que ens pot ser més propera que la resta. Tóibín és bon coneixedor del nostre país, i en aquest ocasió situa la història en un poblet dels Pirineus. En aquest cas, la mare de la família, totalment alcoholitzada, fuig de casa quan el seu home li nega l’accés a la beguda. La fugida, però, té lloc en ple hivern. Arribarà a casa del seu germà?

En resum, és un llibre agradable de llegir, però hi ha alguns relats que fluixexen més que altres. Així, doncs, com diuen al comentari de The Guardian que he enllaçat al principi, potser Tóibín està més còmode ens formats més llargs, com ara les novel·les. Si voleu provar-ho, recordeu la magnífica Nora Webster i Brooklyn, que va donar lloc a una pel·lícula.

Milkman: Anna Burns i Irlanda del Nord

milkman

Avui us vull parlar del darrer guanyador del Man Booker Prize: Milkman, una novel·la d’Anna Burns que ens trasllada a Irlanda del Nord. És un llibre atípic, molt diferent d’altres guanyadors d’aquest premi. Només cal que repasseu les ressenyes de The Luminaries o A Brief History of Seven Killings per veure la diferència.

A diferència d’altres llibres guanyadors del premi, com els dos que acabo de citar, Milkman tracta una realitat que ens pot ser força propera: l’assetjament de què és objecte una noia que viu a l’Ulster. I, a més, l’autora no posa nom a la gent: no sabem els noms de la pràctica totalitat de personatges del llibre.

En algun lloc he llegit que l’argument tracta l’assetjament sexual de la protagonista, però crec que va més enllà. Burns retrata, també, l’assetjament social de què pots ser objecte en comunitats petites o tancades. I no cal anar a Irlanda del Nord. Tots sabem que veïnats o pobles petits poden ser especialment creatius a l’hora de fer créixer rumors. Així, a més de la persecució que li fa un activista partidari d’Irlanda, la protagonista pateix les crítiques i els rumors constants dels seus veïns i coneguts, que fins i tot s’inventen que aquest activista li ha posat un piset.

Milkman, Ulster

De tota manera, per a mi, aquest assetjament a dues vies no és l’única cosa interessant del llibre. Jo vaig créixer sentint que l’IRA havia fet això i que els unionistes havien fet això altre. Per això trobo que la recreació de l’ambient dels anys 70 per part de l’autora és molt important. Carrers tallats, bombes, assassinats, famílies amb molts familiars morts per la causa, i moltes coses més que en fan entendre, només en part, el malestar i els sentiments de la gent que viu a Irlanda del Nord. Com us podeu imaginar, l’ambient és molt claustrofòbic. A estones, tens la sensació que et falta l’aire. I al mateix temps veus que és impossible sortir-ne. Els pocs que han marxat ja no poden tornar.

No és un llibre de lectura fàcil. És espès i de redacció complicada, però és una oportunitat per acostar-se a la situació d’Irlanda del Nord. Si voleu acabar-vos-en de fer una idea, feu una ullada a aquest comentari personal i aquesta ressenya sobre el llibre. I recordeu que Jordi Cañas va dir “Os vamos a montar un Ulster que te cagas”. Doncs això.


El miracle de no menjar a Irlanda

Avui parlem de The Wonder, d’Emma Donoghue. La trama és senzilla, i l’escenari, reduït: una infermera que ha treballat sota les ordres de Florence Nightingale troba feina a Irlanda, en ple període de la fam, al segle XIX. Quina feina és? Vigilar una nena que, segons diuen, no menja des de fa mesos. L’objectiu és demostrar que, efectivament, no menja, i que viu perquè “déu nostrusenyó” ho vol així.

La nostra infermera, la Lib, viatja des de l’Anglaterra urbana i “refinada”, per dir-ho d’alguna manera, cap a la Irlanda més rural i més pobra, on la fam fa que les criatures es morin de gana i que la majoria dels que estan en condicions de treballar emigrin cap a altres llocs, principalment els Estats Units. Si voleu més informació sobre la Gran Fam, el tracte que els anglesos van donar a Irlanda i l’emigració conseqüent, feu una ullada a Star of the Sea, de Joseph O’Connor, que també hem comentat en aquest blog.

Però tornem a The Wonder. Al principi del llibre, l’autora centra l’atenció en la Lib i com s’adapta a la nova realitat, on tot és fang, porridge i cols. Ni tan sols no hi ha patates, ja que encara no ha arribat la collita. El ritme és lent, i Donnoghue es recrea retratant l’entorn rural, les cases, la gent, la pobresa, la gana… Poc a poc, però, la història agafa ritme i ens veiem arrossegats per l’activitat febril de la Lib, que intenta tallar tota mena de contacte entre la nena i la gent que l’envolta per evitar que li donin menjar. La pesa cada dia, l’observa… com pot ser que faci tant de temps que no menja i que encara sigui viva?

El punt àlgid arriba quan descobreix una cosa que li fa preguntar-se si està fent bé, o si cal trobar alguna solució ràpida a l’assumpte. La nena se salvarà? Morirà? Realment viu sense menjar i cal santificar-la? Tot el poble resa per ella.

No us puc dir res més per no acabar revelant tot el pastís. Només puc afegir que es tracta d’una novel·la intimista, en un escenari molt reduït, amb una certa obsessió de la Lib per complir la seva feina, però que val la pena llegir-se-la. Us farà pensar en tots els beats, màrtirs i sants que s’han anat designant al llarg de la història.

Una bona candidata a la llista de Reis.

O’Connor o la gran emigració irlandesa

irish-male-home-abroadFa molts i molts anys, abans que això de fer blogs es posés de moda i que existís L’illa deserta, em vaig llegir un llibre que es deia The Irish Male Home and Abroad, un llibre divertidíssim que vaig descobrir en el meu primer viatge a Irlanda. L’autor era en Joseph O’Connor, i en aquest llibre explicava moltes coses que els irlandesos mascles fan tant al seu país com a l’estranger. Un llibre molt divertit i recomanable.

El temps va passar i li vaig perdre la pista. Hi ha tantes coses per llegir, que no és fàcil fer un seguiment de tots els autors que m’agraden o de qui he llegit alguna cosa.

Aquest estiu, a les precioses llibreries de Cork, hi he trobat una perla oculta: Star of the Sea, del mateix Joseph O’Connor que tant em va fer riure anys enrere. Aquest llibre, però, no té res a veure amb l’anterior, i de fet va ser una compra basada, únicament, en el nom de l’autor. El reclam era un assassinat produït en un vaixell, i la investigació per trobar el culpable. A priori, no és la mena de cosa que em llegeixo, però per la manera en què es presentava la història, amb textos que imitaven articles ficticis (a dues columnes), il·lustracions d’època, citacions reals de cartes i altres documents, feia molt bona pinta.

star-of-the-seaI és un gran llibre, indeed. El que semblava que havia de ser una simple investigació policíaca resulta que és un document molt més profund, un retrat pràcticament dickensià dels finals del segle XIX i principis del XX a Irlanda, de la gran fam que hi va haver i, en conseqüència, la importantíssima migració que hi va haver cap als Estats Units, el sofriment de la gent que es quedava a Irlanda perquè no podia pagar-se el bitllet en vaixells que transportaven més passatgers dels que era prudent assumir, que viatjaven en condicions infrahumanes, poc diferents de les condicions en què viatjaven els esclaus.

És una història punyent, una història que volta entorn de la víctima de l’assassinat, Lord Kingscout. No és cap spoiler: ens diuen qui és des d’un bon principi. I l’autor, a través del retrat d’aquesta realitat tan dura per als pagesos i la gent de classe treballadora d’Irlanda i la Gran Bretanya, va perfilant els motius que hi ha per assassinar-lo i qui ho fa. Però no només veurem això, no. La Gran Fam no només va ser una fallida de la collita a causa d’una malaltia de la patata, sinó que també va marcar el final d’una època en què els grans terratinents sempre havien confiat en els ingressos dels seus parcers i pagesos rellogats. Davant d’aquesta collita fallida, no van saber reaccionar i molts també van haver d’acabar venent i marxant a la ciutat o emigrar (sobretot cap als Estats Units). Aquest canvi en la manera de viure dels aristòcrates també s’estava produint en altres llocs: ho podeu veure a Downton Abbey, tot i que allà el drama de la collita no hi és present.

Com podeu veure, el llibre és un repàs de la història més o menys recent d’Irlanda i una explicació molt convincent de per què hi ha tants irlandesos als Estats Units. I encara toca un tema més: la reacció airada de determinats grups d’irlandesos davant el mal tractament que els donava la Gran Bretanya. Suposo que aquests petits grups, amb el temps, devien acabar formant l’IRA i altres grups de lluita, l’actuació dels quals va culminar amb la independència parcial d’Irlanda.

En definitiva, no pots jutjar un llibre per la coberta. Ni per l’argument principal. I aquest llibre està molt bé perquè combina a la perfecció la trama d’intriga entorn de l’assassinat i les referències històriques, que poden arribar a ser esgarrifoses. Tot això adornat amb una fantàstica reproducció de les diferents maneres de parlar de la gent segons el lloc d’on són o la seva posició social. Un gran llibre que els qui podeu llegir en anglès no us heu de deixar escapar.

Droga, sexe i… droga

Glorious-Heresies-Lisa-McInerneyAvui parlem de The Glorious Heresies, de Lisa McInerney, un descobriment que vaig fer a Cork. Bé, si hem de jutjar per totes les cites que hi ha a la portada i a la primera pàgina, es veu que és un crac, però a casa nostra no és gaire coneguda.

Bé, en tot cas, jo no em llegeixo mai totes les coses bones que els periodistes i bitxos similars diuen dels llibres. Moltes vegades, fan que les expectatives siguin superiors a les que haurien de ser, i el resultat és que al final trobes que el llibre no és tan bo i dius allò de “me l’imaginava més gran”. Gran Ampariues.

Però aquest llibre sí que és bo. Molt bo. La història arrenca amb una burrada com una catedral: una dona gran s’adona que un noi li ha entrat a la cuina i es pensa que li vol prendre alguna cosa. Pam! El mata. I, és clar, si una té un problema què fa? Demana ajuda al seu fill, clar. Però és que resultat que el fill és un gàngster de cal déu i la història, a partir d’aquí, només fa que enredar-se.

És un bon llibre que ens deixa entrellucar la vida dels baixos fondos irlandesos: camells juvenils, alcoholisme, prostitució… de tot una mica. El que passa és que l’autora no ens ho explica des d’un punt de vista únicament dramàtic (de drama n’hi, clar, quan penses en un noi de 17 anys que ja és un camell i a qui el seu pare maltracta), sino que també es fixa en les parts positives de la vida i, per rematar-ho, ho guarneix tot amb argot lumpen de categoria, amb una actuació estelar del dialecte de Cork. Val molt la pena legir-se el llibre i fer l’esforç de buscar determinades paraules al diccionari. D’aquesta manera, no només llegireu una història molt interessant sino que enriquireu el vostre anglès.

Per a mi, un dels personatges que més destaca en aquesta novel·la és, precisament, la dona que mata el suposat lladre i que ho emmerda tot: es diu Maureen, és una dona gran, una mare soltera a qui li van prendre el fill (se’l van quedar els pares) i sempre s’ha hagut de buscar la vida. El personatge del seu fill també és bo, un gàngster de segona fila que controla bona part del cotarro a Cork. I també cal destacar el noi, en Ryan, que fa de camell i es droga i…

Un valor afegit del llibre és que com que me’l vaig llegir mentre era a Cork, podia visualitzar els carrers i les zones de què parlava i em va ajudar a descobrir la ciutat.

No vull acabar sense dir que la Lisa McInerney ha guanyat el premi Baileys amb aquest llibre, i que sembla que pot ser una autora amb un futur brillant. A mi, de moment, m’ha recordar en Roddy Doyle quan parla d’en Jimmy Rabbitte, el protagonista de The Commitments i la trilogia que encapçala aquest llibre.

Caldrà estar pendent d’ella.