La mort més divertida, la de l’Skippy

Skippy_DiesAvui us vull presentar un llibre que té de tot: escenes patètiques, divertides, tendres… és Skippy dies, d’en Paul Murray, una novel·la que no he sabut veure si s’ha traduït al català o castellà. És una novel·la absolutament recomanable, tan addictiva que em vaig saltar la parada del metro. I, atenció, no em vaig saltar una parada sinó dues! Un senyor es va preocupar i tot quan em va veure desorientada a la Línia 4 de Barcelona. 🙂

No m’havia passat mai, però és que realment l’escena en què estan fent el casting per a un festival que commemora l’aniversari de l’escola on estudien els protagonistes i un alumne fa una actuació que consisteix a tirar-se un pet i posar-se un encenedor per encendre el gas no té preu. Encara ric ara.

La novel·la comença amb la mort de l’Skippy en una “donuteria”. A partir d’aquí, l’autor tira enrere i ens va presentant els personatges, tota una colla de nois que estudien interns en una escola irlandesa. Hi ha moments absolutament delirants, com quan fan una màquina del temps, i també hi ha moments tristos i tendres, com quan pensen en l’Skippy. Un no sap mai que trobarà faltar algú fins que no hi és, oi?

En definitiva, és un llibre molt bonic i divertit a l’hora. Si podeu llegir en anglès us recomano que no us el deixeu perdre. I al juliol en Murray treu una altra novel·la, The Mark and the Void. Si és la meitat de bona que aquesta, ja em conformo!

Si voleu veure què en pensa altra gent, visiteu Desierto: opinió sobre Skippy Dies. Un gran llibre per a les tardes d’estiu…

 

Nora Webster, Colm Toíbín

NoraWebsterM’acabo de llegir un llibre excel·lent, que enganxa des de la primera pàgina. És Nora Webster, d’en Colm Toíbín, un escriptor que ja em va captivar amb Brooklyn (aquest sí que s’ha publicat en català) fa un temps i que també és autor de El testament de Maria i de Homage to Barcelona, entre altres coses. No he sabut veure si s’havia editat en català o en castellà, però estic segur que algú en deu estar preparant la traducció perquè, senzillament, és un llibre imprescindible.

En resum, la Nora Webster, que s’acaba de quedar vídua poc abans dels 50 i té quatre fills, s’enfronta a la mort abans d’hora de la seva parella. Ara bé, el tema del llibre no és la mort (de fet, costa arribar a trobar de què s’ha mort el seu home), sinó la vida que hi ha després: els fills, la tornada a la feina, la venda de la casa de vacances… i és curiós veure com el personatge evoluciona i, fins i tot dins d’un mateix dia, pot estar enfadada i ser mal educada o molt educada, pot tenir la situació controlada o estar desorientada i deixar algunes decisions importants en mans d’altres persones. I és això, el que ho fa interessant. Durant el llibre es va generant una tensió i un ambient opressiu (un poble no gaire gran, on tothom la coneix i li diu què ha de fer) que, al final, troba una via d’escapament.

Com a cosa curiosa, vull destacar les petites mencions que Toíbin fa de coses de casa nostra: quan es parla de música, es parla de Pau Casals i de Victoria dels Àngels (ok, en realitat diu “de los Ángeles”), quan la tieta de la Nora se l’emporta de vacances, van a Sitges, i quan són allà, una de les persones que treballa a l’hotel es diu Mercè (un nom ben nostrat). Són petites coses, però és bonic veure que es recorda de la temporada que va viure a Barcelona.

Per a mi, una de les coses que cal destacar d’aquest autor és el que en diuen al The Guardian: “Toíbín’s style is distinctive, though it’s the opposite of what is usually called “style” – there is no exhibition of cleverness, or highly ornamented manner, or any figurative or strenuously descriptive language”. És a dir: el que importa és el que passa o com passa, i no la manera d’explicar-ho. Toíbín no es recrea en el llenguatge, sinó que explica les coses com les podríem explicar nosaltres, i és el ritme que hi posa el que ens fa llegir sense parar i el que ens enganxa a les seves històries.

I tot plegat té més a veure amb la realitat de l’autor del que ens pensem. En el vídeo de The Guardian que podeu veure fent clic aquí, sentireu com en Toíbín explica que, de fet, ell també és fill d’una “Nora”.

 

 

Roddy Doyle i l’estrella d’en Henry

Feia temps que tenia pendent llegir-me alguna cosa d’en Roddy Doyle i no m’hi acabava de decidir. Aquest estiu, finalment, ha arribat el moment: anava de vacances a Irlanda i em volia situar. I quina millor manera hi ha de situar-se que llegint autors del lloc a on vas?star-henry-doyle

Total, que després de repassar la bibliografia tan variada d’en Doyle, em vaig decidir per A star called Henry (traduït com a Una estrella que es diu Henry, amb traducció d’Ernest Riera, tot i que no apareix a la web de l’editorial que el va publicar, Edicions 62). Hi havia altres candidats, com ara The woman who stepped into doors (una dona maltractada), Paddy Clarke, ha ha ha (una història sobre un nen), The Commitments, etc., però al final vaig triar la novel·la que em va semblar que em situaria més en la història irlandesa.

I això és justament el que em vaig trobar: un resum novel·lat sobre el naixement de la República d’Irlanda. La història abarca des de finals del segle XIX, quan es coneixen els pares del protagonista, fins al 1922, quan es constitueix el nou país. El llibre, doncs, comença amb la descripció d’un Dublín industrial, contaminat, amb gent que passa gana i que malviu com pot, amb un índex de mort infantil altíssim que toca de prop el protagonista, en Henry, i amb uns nivells d’atur també molt alts. Nens que pidolen i roben el que poden, dones que perden els fills tot just néixer… un drama. Arriba un punt, però, en què l’autor considera que ja ens ha explicat prou desgràcies i passa a la Setmana Santa de 1916, en què es va produir un alçament armat per intentar fer fora els anglesos. No se’n van sortir, i el càstig va ser impressionant: van ser executats tots els cabdills de la revolta menys Eamon de Valera i Michael Collins, que posteriorment van reprendre la lluita clandestina fins que, l’any 1922, es va proclamar la República d’Irlanda i de Valera va ser-ne el primer president.

I què hi pinta, en Henry, en tot això? Per començar, li posen el nom d’un germà seu que havia mort. Mal començament, no? Després, juntament amb el seu germà Victor, es busca la vida pels carrers robant i buscant el menjar a les escombraries. Ja de més gran, als 14 anys, participa en els fets del 1916 i, posteriorment, passa a formar part del moviment clandestí i ensenya als homes com funcionen les armes i com fer activitats de sabotatge contra els anglesos. El llibre acaba quan, després de tota la feina feta i de la proclamació de la república, els caps del moviment consideren que en Henry és massa perillós i que sap massa coses i…

Ho deixo aquí, que ja us he explicat més coses del que tocaria. Us passo un enllaç a The Guardian que també en parla. Llegiu-vos-el i a veure si us agrada tant com a mi. En tot cas, és una lectura molt interessant, ara que hi ha processos de referèndum per la independència en marxa.