Avui us vull presentar un llibre que té de tot: escenes patètiques, divertides, tendres… és Skippy dies, d’en Paul Murray, una novel·la que no he sabut veure si s’ha traduït al català o castellà. És una novel·la absolutament recomanable, tan addictiva que em vaig saltar la parada del metro. I, atenció, no em vaig saltar una parada sinó dues! Un senyor es va preocupar i tot quan em va veure desorientada a la Línia 4 de Barcelona. 🙂

No m’havia passat mai, però és que realment l’escena en què estan fent el casting per a un festival que commemora l’aniversari de l’escola on estudien els protagonistes i un alumne fa una actuació que consisteix a tirar-se un pet i posar-se un encenedor per encendre el gas no té preu. Encara ric ara.

La novel·la comença amb la mort de l’Skippy en una “donuteria”. A partir d’aquí, l’autor tira enrere i ens va presentant els personatges, tota una colla de nois que estudien interns en una escola irlandesa. Hi ha moments absolutament delirants, com quan fan una màquina del temps, i també hi ha moments tristos i tendres, com quan pensen en l’Skippy. Un no sap mai que trobarà faltar algú fins que no hi és, oi?

En definitiva, és un llibre molt bonic i divertit a l’hora. Si podeu llegir en anglès us recomano que no us el deixeu perdre. I al juliol en Murray treu una altra novel·la, The Mark and the Void. Si és la meitat de bona que aquesta, ja em conformo!

Si voleu veure què en pensa altra gent, visiteu Desierto: opinió sobre Skippy Dies. Un gran llibre per a les tardes d’estiu…