Crítics, per dir-ne d’alguna manera. Ja fa un temps em vaig llegir Skippy dies, de Paul Murray, i em va semblar una molt bona novel·la que em va fer petar de riure. La novel·la següent era The Mark and the Void, que la crítica anglosaxona presentava com una història hilarant i molt divertida.

Total, que me’l vaig comprar.

No us refieu de les crítiques massa entusiastes.

Primer vaig descarregar una mostra per a Kindle. Normalment són prou llargues perquè et facis una idea de si t’agradarà el llibre. Aquesta no era una excepció: ja es veia que la història no era de bon tros tan atractiva ni esbojarrada com l’anterior. Però vaig decidir donar-li una mica més de marge i em vaig comprar el llibre sencer.

I bé, què voleu que us digui. Potser el llibre no és tan dolent, però quan les expectatives són molt altes és difícil que es compleixin, i la veritat és que aquest llibre no és res de l’altre món.

Admeto que Paul Murray escriu tan bé que t’enganxa i, encara que el llibre no t’interessi gaire, fa que te l’hagis de llegir fins al final. Però no era això, companys, no era això. Al final, el que tenim és una història normaleta sobre un noi francès que viu a Dublín, treballa com a analista financer i coneix un penques que vol robar a l’entitat financera on treballa el francès enganyant-lo i fent-li creure que vol escriure un llibre sobre ell.

A partir d’aquí, tot i que hi ha alguna escena memorable, com quan es fan passar per gais en un sopar, o quan entren a robar un quadre, la veritat és que la història és molt tòpica i queda rematada amb la previsible historieta d’amor amb una noia. Qui és l’Oscar? Se suposa que no ho hem de saber fins al final, però dos paràgrafs després que l’esmentin per primera vegada ja sabem qui és.

Total, que si no m’haguessin dit que era tan bona, potser no n’hauria esperat tant, però, francament, crec que un dos i mig és més que suficient. Un altre dia tindré més sort.