Categoria: Llibres

Balanç de lectures del 2022

On Per sifuroIn Llibres2 comentaris

Fa uns dies us comentava a Instagram els llibres que més m’han agradat el 2022. Són els de la foto:

La classificació seria aquesta:

  1. Guilleries, de Ferran Garcia
  2. I del cel van caure tres pomes, de Nariné Abgarian
  3. Le ossa parlano, d’Antonio Manzini
  4. La trena de l’àvia, d’Alina Bronsky

Teniu el comentari complet d’aquests llibres en aquest post d’Instagram, però el que voldria comentar aquí és com o què he llegit durant el 2022.

Balanç i anàlisi

Les 1.031 pàgines del quartet triomfador de l’any són les millors de les 26.257 pàgines que he llegit enguany, una quantitat similar a la del 2021 (26.111), repartides en 93 llibres (exactament els mateixos que l’any passat). Si fem una ullada al nombre de pàgines, veurem que el meu “llibre mitjà” en té 287 i que la llargada es dispersa en tooots aquests puntets de la gràfica.

Sí, hi ha 5 totxos per sobre de les 700 pàgines, però la gran majoria de llibres estan per sota de les 500 i la mitjana és de 287 pàgines per llibre. El més llarg és de 1.188 i el més curt, de 44: són els breus de Camilleri, que han sigut 9. Parlant de Camilleri, ha estat el més llegit, i l’altre autor que he repetit és Ferran Garcia, de qui he llegit 2 històries; la resta són tots d’autors diferents.

Aquest any, tres dels quatre llibre que més m’han agradat els he llegit en català. Suposo que és normal, perquè és l’idioma en què llegeixo més. Si mireu la gràfica, veureu que a continuació, a força distància, hi ha l’italià. Us he volgut posar també la gràfica de l’any passat (la de l’esquerre) per comparar: català i italià han augmentat quota en detriment dels altres idiomes. Espero poder-ne afegir algun altre el 2023.

2021 (esquerra) vs. 2022 (dreta)

Igual que l’any passat, la manera de mantenir el català en pràcticament la meitat és seguir aquest patró de lectura:

  • Llibre en català
  • Llibre en un altre idioma
  • Llibre en català
  • Llibre en un altre idioma
  • … i així ad eternum

Si en lloc de veure-ho per idiomes de lectura ho voleu veure des del punt de vista d’obres originals o traduccions, el resultat és aquest:

Són números molt similars als de l’any passat (la traducció estava en el 41,9%). Com ja comentava aleshores, intento llegir sempre en versió original, però està clar que hi ha obres que he de llegir traduïdes. En general, el castellà i el francès els faig servir per accedir a altres literatures mitjançant traduccions. En canvi, en anglès i italià bàsicament llegeixo obres originals. Finalment, en català llegeixo de tot.

Per acabar, us ensenyo un gràfic que il·lustra els idiomes d’origen (i per tant, la literatura d’origen) dels llibres llegits. Aquí hi ha més dispersió, tot i que continuo amb poques literatures asiàtiques i africanes i, en general, de l’hemisferi sud (hi haurem de posar remei).

Si us hi fixeu, veureu que italià, català i anglès són els idiomes originals que més he llegit, mentre que la resta queda molt repartida. Aquest any hi ha més idiomes i literatures representades: han sigut 17, mentre que l’any passat van ser tretze.

Objectius: repàs i proposta

L’any passat em vaig fer els propòsits següents:

  • Mantenir la ràtio català/la resta: fàcil.
  • Llegir més literatura xinesa: relativament fàcil.
  • Afegir idiomes de lectura (un us l’espereu, l’altre no): difícil perquè fa molta mandra!
  • Llegir una sèrie d’autors que és imperdonable que encara no hagi llegit:
    • Arthur Conan Doyle
    • Agatha Christie
    • Virginia Woolf
    • Maria Aurèlia Capmany

No és cap gran sorpresa: n’he complert molt pocs! He complert el primer, he llegit un llibre d’Arthur Conan Doyle i m’he estrenat amb Virginia Woolf, però no he fet res de la resta. Vist això, no sé si és bona idea marcar-se cap objectiu per a l’any que comença, però estic treballant en alguna mena de repte personal que espero penjar aviat a Instagram.

Espero que vosaltres compliu els vostres!

ACTUALITZACIÓ: m'acabo d'adonar que durant gairebé tres anys he participat en una lectura conjunta que no he computat. Es tracta de "Sueño en el pabellón rojo" i té 2.358 pàgines. Això vol dir que caldria afegir-hi entre 700 i 800 pàgines. Però bé, ara que ja ho tenim tot enllestit, no ho tocarem...

Les ombres fugaces, Christian Guay-Poliquin

On Per sifuroIn 4 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Tornem a tenir llibre d’un jove escriptor canadenc el cognom del qual no sé pronunciar correctament i que es va estrenar a casa nostra amb un llibre que ens explicava una història inquietant en un entorn opressiu. El llibre era El pes de la neu, i l’autor és Christian Guay-Poliquin. 

Avui us volia comentar Les ombres fugaces, que ens torna a portar Edicions del Periscopi amb traducció de Marta Marfany. Aquest és el tercer volum de la trilogia a la qual també pertany el llibre anterior i, com en l’altre llibre, la història se situa en un món en què el subministrament elèctric s’ha interromput, amb totes les limitacions que això implica (força més de les que hauria dit d’entrada). La vida als nuclis poblats és complicada i per això el protagonista, un noi jove que s’està recuperant d’un accident, intenta fer camí per dirigir-se al bell mig de la muntanya, on s’ha instal·lat la seva família (concretament els oncles i les ties materns). 

Així, comença el camí a peu, passant per enmig del bosc, per arribar al que ell anomena “el campament” familiar. Evidentment, haurà de fer marrada per esquivar la gent que, com ell, es busquen la vida al bosc o a “l’Estació”, i mentre va avançant es troba un noiet decidit i valent que també circula pel bosc. Tots dos junts s’esforçaran per arribar a aquesta mena d’Arcàdia que s’afigura el nostre protagonista.

És un bon llibre que m’ha enganxat bastant. Només té una pega: després de llegir El pes de la neu ja no hi ha element sorpresa i he entès aquesta història com a continuació de l’altra, que em va agradar molt pel seu ambient un pèl claustrofòbic i tot (continuo dient que els títols dels capítols eren genials). 

Tot i així, he de dir que és un gira-pàgines total i que me’l vaig llegir en aproximadament 36 hores. Frases curtes i sense complicacions que t’empenyen endavant, amb tocs de La carretera (jo només he vist la peli) i de El dia dels trífids (mítica sèrie de la BBC; el llibre, a l’Altra Tribu). Ah, i el campament dels tiets té un punt de 7 novias para 7 hermanos (més que res perquè tiets i tietes són tots germans) barrejat amb una sensació de “tot se’n va a la merda” que et deixa una mica pensarós. L’única cosa que li puc retreure al llibre és el final, que m’hauria agradat que fos diferent. Però clar: sóc pas escriptora, jo!

I és que podríem dir que si El pes de la neu és un llibre rodó, Les ombres fugaces és un llibre ovalat: no és tan perfecte com l’altre però no té cap cantonada que rasqui. Execució perfecta. I ara que ve l’època dels temuts amics invisibles, és un bon candidat a regal.

Sunset Song, Canción del ocaso

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Val, ho confesso: no havia sentit mai a parlar de Sunset Song fins que en Jan de l’editorial Trotalibros el va publicar en castellà com a Canción del ocaso. Últimament ja em passa: descobreixo llibres considerats clàssics a casa seva dels quals no havia sentit mai a parlar (l’altre és Middlemarch, del qual parlarem aviat).

En aquest cas, doncs, ens trobem amb un llibre escocès obra de Lewis Grassic Gibbon que ens porta al tombant del segle XX, moment de canvi per a la vida rural. Aquest és, doncs, el final del món tal com el coneixien els pagesos, és l’ocàs que l’autor ens mostra a través dels ulls de la Chris Guthrie, una noia escocesa que veu com la seva família es desintegra arran de la mort de la mare i que ha de triar entre seguir una educació acadèmica o tornar a casa per viure de la terra en un món bàsicament dirigit per homes. En aquesta història veurem amors i desamors, dubtes, canvis i la companyonia entre veïns davant dels desastres més inesperats. (Ja us dic que els veïns són adorables.)

En certa manera, ens pot recordar la trilogia de Holt de Kent Haruf, especialment el primer llibre. I és que Canción del ocaso també és la porta d’entrada a una trilogia, i es nota. Sí, és un llibre que m’ha agradat, però admeto que em va costar entrar-hi. Segurament hi té molt a veure que la vaig llegir en versió original i la llengua que utilitza l’autor està plena de particularitats de l’anglès d’Escòcia, des del vocabulari fins a les estructures i la manera de parlar. No me’n queixo, que en aquest jardí m’hi vaig posar sola, però és cert que les primeres 50-60 pàgines em van costar de fer passar, ja que havia de buscar algunes coses al diccionari. I quin luxe, senyors i senyores, poder fer cerques en diccionaris escocesos des del mòbil!

Així, doncs, si no teniu ganes de fer cerques i cerques en diccionaris, us recomano que llegiu la versió en castellà de l’editorial Trotalibros, amb traducció de Miguel Ángel Pérez. N’he llegit un tros i està molt ben escrita, i segur que us fa avançar millor que la versió original! 

Orgull i prejudici, de Jane Austen

On Per sifuroIn 4 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Confesso que tinc un problema amb Jane Austen: confonc els títols d’alguns dels seus llibres en català. El més normal és que digui Orgull i sentiment i coses per l’estil. Au, tireu-me pedres.

Veient la foto, però, es veu clarament que avui us parlo d’Orgull i prejudici, en la magnífica versió que La casa dels clàssics ha publicat amb traducció de Yannick Garcia. Aquest és un llibre que, en condicions normals, m’hauria llegit en anglès (Austen, Brontes, Dickens, en versió original!), però vaig veure aquest llibre, tan bonic, amb traductor de garantia, i vaig decidir llegir-lo en català. A mi ja em va semblar que era una traducció molt bona, i els entesos hi estan d’acord: ha rebut el I Premi Aurora Bertrana!

Sobre el llibre en sí, poca cosa us puc dir que no s’hagi dit encara. Com ja sabeu, la història ens porta a l’Anglaterra d’Austen i ens mostra la vida d’una família amb filles en edat de casar. Per a mi, a part de veure com era la vida en aquella època, la gràcies està en uns diàlegs que són una joia, i és la mena de llibre que llegeixo amb l’Emma Thompson al cap (ja sé que ella va fer “Sense and sensibility”, però no ho puc evitar). Com que no vull abundar més en la trama, el que faré és donar-vos quatre impressions personals:

  • La mare és un plom: xerra, xerra i xerra i només es preocupa de casar les filles.
  • Les noies instruïdes però pobres tenien poques sortides: una era casar-se, com en el cas de la Charlotte.
  • Lady Catherine de Bourgh és insuportable.
  • Les aparences i la reputació de la família pesen molt en les aspiracions de les noies.

I res més. Ah, sí, una cosa: sobretot, llegiu-vos l’epíleg del traductor, que és un bon punt i final de l’obra!

La promesa, de Damon Galgut

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Feia molt de temps que em volia llegir La promesa, de Damon Galgut. Concretament, des que van anunciar-la com a finalista del Booker Prize de 2021, premi que va acabar guanyant. Era un dels eterns pendents. Ara, amb la publicació de l’editorial Les Hores en català, ha sigut el moment de llegir-me’l.

Com a cosa curiosa, diré que em va cridar l’atenció que la traductora és l’Àfrica Rubiés Mirabelt, que ja havia traduït La veïna del costat, situada també a Sud-àfrica. Us pot semblar una xorrada, però em fixo molt en la feina i la selecció de traductors, i en aquest cas considero que l’ús d’una traductora que ja està familiaritzada amb el context del llibre pot aportar una qualitat interessant.

Com ja deveu saber, La promesa és la història d’una família sud-africana blanca que té una granja als afores de Pretòria. Aquesta història s’allarga durant diverses dècades, i el sistema que emplea Galgut per cobrir aquest període tan llarg sense haver de passar de puntetes o escriure un totxo és dividir-la en quatre parts, cadascuna de les quals narra un moment en la història dels Swart en què es troben a la casa familiar i reprenen temes pendents.

Aquesta família té una criada, la Salomé, a qui se li diu que tindrà una casa pròpia, amb terra pròpia. És una casa vella i rònega, amb forats al sostre i tot. Aquesta és la promesa del títol. Tan senzilla i tan significativa alhora, oi? Serà l’Amor, filla petita de qui va fer la promesa (i de qui la va fer fer), qui anirà recordant i reclamant (suaument) els drets de la Salomé. Passa el temps, però, i la promesa no s’acaba de complir. Com acabarà, la cosa? S’arribarà a dur a terme?

Sí, confesso que m’esperava una cosa més combativa. Acostumada a pel·lícules com Cry Freedom, sobre la figura de Steve Biko, creia que en aquest llibre el tema de l’apartheid tindria una presència més evident i constant. No ho entenia. Per això vaig voler assistir a la presentació del llibre que feia el mateix autor a Barcelona, i allà vaig poder sentir de primera mà les experiències que ell ha tingut i té a Sud-àfrica, així com les impressions que l’atmosfera social li causava de jovenet. En el seu cas, més que un enfrontament directe, sentia un ambient sufocant, una pressió indirecta però constant, que Galgut relaciona amb la religió calvinista: observació, compliment.

Potser és això el que fa que aquest autor, blanc, fill de família de classe mitjana, prefereixi presentar-nos una història familiar que, enlloc d’atacar directament l’apartheid, el fa servir de rerefons mentre desenvolupa altres temes com ara l’enfrontament generacional. I això no és baladí, perquè aquest enfrontament també s’aplica a les actituds davant l’apartheid: només cal veure com reaccionen a la promesa la Salomé o el seu fill, en Lukas. Les noves generacions volen canviar la societat, i ho volen fer des de totes dues bandes. La pregunta és: en una societat amb una ferida tan profunda com la sud-africana, ho aconseguiran mai?