Jo Nesbø clava el “Ganivet”

el ganivet

Uf. Uf. Buf. Ostres. Ai. Collons. Marededeusenyor. Quin fart de patir. Quin estrés. Quina mala bava que gasta Jo Nesbø a Ganivet, l’última història d’en Harry Hole. Que animal que arriba a ser, de veritat.

Ara ve quan us he de dir que el llibre és molt bo i us n’he de donar prou informació perquè pugueu decidir si us el voleu llegir o no. I avui em costarà, perquè en aquesta ocasió Nesbø ha aconseguit sorprendre’m des de les primeres pàgines i no us vull aixafar la guitarra. No dubta a disparar (metafòricament) a tort i a dret, i m’ha fet bellugar el terra sota els peus.

El que sí que puc dir és que aquesta història està ben enllaçada amb l’anterior, La set,* ja que hi ha alguna mena de lligam amb dos dels personatges que hi sortien: en Valentin Gjertsen i el Promès. De fet, la història de Ganivet arrenca quan aquest segon surt de presó després de 20 anys d’estar tancat. I qui l’hi havia tancat, allà? En Harry, és clar.

Burxar amb el ganivet

Aquest podria ser el resum del llibre. Com ja he dit en altres ocasions, les històries d’en Harry Hole segueixen un patró aproximat, amb estructura com de muntanya russa, en què la història puja puja puja fins a la pàgina 100, on se sol fer un descobriment que inculpa algú, i aleshores baixa baixa baixa i puja puja puja fins a la 400, i així anar fent fins que, finalment, es digna a donar-los el nom de l’autèntic culpable.

En aquest llibre, en canvi, Nesbø ens bombardeja a nosaltes, els lectors, i a en Harry, el protagonista, amb tot el que té a l’abast de la mà per desorientar-nos. Com en aquelles pel·lícules on dos personatges es discuteixen a la cuina i un li tirar a l’altre tots els plats i les tasses, un a un. No us dic mentida. Ha aconseguit que arribés a sospitar de 4 o 5 persones diferents i que, quan finalment m’ha deixat veure qui era l’assassí, me l’ha fotut ben fotuda. No l’he vist a venir.

L’única cosa que, potser, em sobraria, són les constants referències a cançons i grups musicals que, a més, no sempre coneixo. Els trobo excessius. I, potser, també, aquesta mena de product placement que trobem quan, per exemple, en lloc de posar-se unes ulleres de sol hi ha gent que es posa unes ulleres de sol Oakley.

Finalment, voldria dir que, com ja és habitual, la traducció de la Meritxell Salvany flueix perfectament i facilita enormement la lectura d’una història plena de sotragades que acaba amb un dilema. Que llarga se’ns farà l’espera fins a la propera història!

Andrea Vitali i Ernesto Maccadò

Nome d'arte Doris Brilli

Llegeixo més que no pas escric, i de vegades hi ha llibres que se’m queden “enganxats” i no trobo el moment de comentar-vos en aquest blog. Aquest és el cas dels llibres d’Andrea Vitali que he llegit, tres dels quals aquest any:

Tots quatre són històries molt bones, amb casos curiosos, i he pensat que, enlloc d’explicar-vos de què va cadascun, us podria parlar més àmpliament sobre els casos del personatge principal de tots aquests llibres, l’Ernesto Maccadò, cap dels carabiners de Bellano. Som-hi?

Andrea Vitali: les històries de Maccadò caben en el gènere giallo?

Au, avui em mullo i parlo de “conceptes”. Si hi ha algun expert a la sala, que posi comentaris al final del post i així n’aprenem tots.

Andrea Vitali, Zia Antonia sapeva di menta

En teoria, el giallo és el que nosaltres anomenem gènere policíac, així, en sentit ampli. En aquest sentit, podem dir que les noveles d’Andrea Vitali en què apareix Maccadò sí que són gialli perquè sol haver-hi un cas per resoldre i el protagonista és un carabiniere i el seu equip. Però està clar que les novel·les que he llegit de Nesbø, per exemple, i les de Vitali, són com la nit i el dia.

Exacte: nit i dia. Nesbø, en general, ens porta històries complicades amb moltes giragonses, en un país que, durant molts mesos, és fosc. Són casos amb poca llum, droga, violència… i en Harry Hole, el seu protagonista, és un home torturat, amb addiccions, difícil de tractar. No és una crítica: els habituals ja sabeu que adoro en Harry i que és el meu preferit. Els tinc tots, inclòs l’últim, que una bona amiga m’ha regalat i que aviat veureu passar per aquí. Però he d’admetre que, en general, les històries de Nesbø són fosques i enredades. I ell no és l’únic. Les històries que he llegit de Ragnar Jónasson (islandès), Hjort & Rosenfeldt (suecs) i Erik Axl Sund (pseudònim de dos autors suecs) són totes per l’estil. No et pots aixecar de la cadira, però et persegueix una angoixa important. És el que en podríem dir noir nòrdic.

I més enllà del noir nòrdic?

Però hi ha vida més enllà d’aquests thrillers. Si feu una ullada a l’entrada de la Wikipedia italiana dedicada a aquest gènere, veureu que hi ha la tira de subgèneres. I un d’aquests, el noir mediterrani, quadra perfectament amb el que a mi m’han semblat les històries de Vitali i de Camilleri (en parlarem més endavant, d’en Montalbano!). Aquí teniu un tros de la definició d’aquest concepte:

“In questo genere, tipicamente ambientato nell’area del sud Europa, il messaggio sociale si accompagna al gusto dell’intrigo poliziesco che qui non è fine a se stesso, ma veicolo per trasmettere un messaggio più profondo.” 

“Giallo”, Wikipedia italiana

Noir mediterrani: llum i històries corals

A cantare fu il cane

Les històries del maresciallo Maccadò són lluminoses, corals, més centrades en les històries quotidianes de la gent de Bellano que no pas en el cas que estan investigant els carabinieri. Sí, el cas existeix, però trobo que és més una excusa que no pas el tema principal dels llibres. Així, l’autor ens porta tot de detalls sobre la vida personal dels protagonistes. Coneixerem la dona del Maccadò i sabrem que està trista perquè a Bellano no fa el temps ni el sol de Calàbria, sabrem quants fills té un dels carabinieri i quina és la rutina del nebot de la tia Antònia, que no està morta (spoiler?).

Si m’ho permeteu, llegir les novel·les d’Andrea Vitali és com veure una pel·lícula italiana en blanc i negre. Hi ha molts personatges que entren i surten, que s’enfaden, que s’estimen… en definitiva, que viuen. La llum mediterrània, l’alegria de viure, el plaer pel menjar… tot de coses que també trobem amb el fantàstic Salvo Montalbano de Camilleri, que he començat a llegir i ja m’ha enganxat.

En resum, us recomano molt llegir les històries d’Andrea Vitali. Us portaran al nord d’Itàlia dels anys 1920 i us oferiran casos i investigació policíaca que serveixen, només, d’excusa per presentar la societat italiana d’aquella època.

L’últim amor de Baba Dúnia

L'últim amor de Baba Dúnia

Avui us vull parlar de L’últim amor de Baba Dúnia, d’Alina Bronsky. Aquest llibre, breu (només 136 pàgines) i emotiu, us portarà a prop de Txernòbil, on va tenir lloc el famós accident nuclear l’any 1986.

No espereu, però, descobrir les causes del desastre. Per a això hi ha la magnífica sèrie d’HBO, que en només 5 capítols us explicarà el què i el com d’aquest accident nuclear que a Rússia es va voler “tapar” i que van descobrir des de Suècia.

Què hi trobareu, a L’últim amor de Baba Dúnia?

Doncs hi trobareu la mena d’històries “petites” que m’agraden tant, quotidianes, com les de El camí dels esbarzers, encara que passin a l’altra punta de món. En el petit llibre que ens ocupa hi trobareu una dona gran, la Baba Dúnia, que torna al seu poble després del desastre de Txernòbil. A ella li és igual, la radiació. I, com ella, altres persones decideixen establir-se en aquest poblet i formar una petita comunitat que se les ha d’enginyar de mil maneres diferents per poder abastir-se del més bàsic: ningú vol portar-los productes fins al poble.

A partir d’aquí, veurem com és la situació familiar de la Dúnia i com interactua amb els seus veïns. També, mitjançant aquesta interacció, l’autora ens anirà presentant la resta de personatges i la seva realitat. Gent malalta, gent sana, gent que sembla que té recursos, gent que sembla que no en té… Fins i tot coneixereu un pollastre!

És interessant de veure que, com que tot s’explica des de la perspectiva de la Dúnia (una dona gran, d’una altra generació), hi ha explicacions que poden resultar curioses, com ara quan explica què és una revista tipus Hola!. I, com que estan en una zona on el correu no arriba i no hi ha botigues, tot queda curiosament fora del temps. Les cartes les van a recollir de tant en tant en un apartat de correus que tenen fora de la zona d’exclusió, els diaris que tenen queden antiquats i no en poden comprar de nous amb facilitat…

Un llibre amb ecos

A mi, salvant les distàncies, m’ha recordat un llibre que vaig ressenyar fa molt poc: Días, meses, años, de Yan Lianke. Per una banda, tots dos són llibres curts, de cent pàgines i poc, però són molt emotius. Per una altra banda, els protagonistes de les dues històries són gent gran (un home a la Xina / una dona a la frontera d’Ucraïna) que es neguen a deixar el seu poble, tot i que per motius diferents.

Cal dir que l’editorial Les Hores l’ha tornada a encertar amb aquesta tria, i que la traducció de Ramon Farrés s’intueix cuidada. Posats a buscar-li tres peus al gat, diria que m’hauria agradat tenir alguna explicació clara de què és una Baba. Intuïm que és una àvia, però estaria bé especificar-ho. Com podeu veure, l’única queixa és una fotesa, i val molt la pena que us llegiu aquest llibre, que és un clar 5 estrelles. Si voleu fer-ne un tastet, feu clic aquí.

Dia de la Traducció 2019: Jordi Mas López

Ja hi tornem a ser. Arriba el Dia de la Traducció 2019 i a L’illa deserta, com cada any, ho celebrem parlant amb traductors per partida doble: traductors de xinès i traductors d’altres idiomes. Avui hem volgut parlar amb en Jordi Mas López, traductor de japonès, mentre que demà parlarem amb la Irene Tor-Carroggio, traductora de xinès. Com podeu veure, ens ha quedat un Dia de la Traducció 2019 molt oriental.

Com ja heu vist altres anys, els traductors no sempre fan únicament de traductors. Això és especialment cert quan parlem de Jordi Mas López, que és traductor, professor de japonès a la UAB i, last but not least, poeta. I, a més, estic especialment contenta de tenir-lo al blog perquè vam ser companys de carrera i sempre hem mantingut el contacte. Tenim molts temes per tocar!

Comencem pel principi, però. Qui és en Jordi Mas?

Jordi Mas López

En Jordi és llicenciat en Traducció i Interpretació (català, anglès i japonès) per la Universitat Autònoma de Barcelona, màster en Teoria de la Traducció i Literatura Comparada i doctor en Traducció i Interpretació per la mateixa universitat, on fa classes de llengua i literatura japonesa. Així mateix, tradueix obres del japonès (clàssiques i modernes) i ha publicat diverses obres de poesia. Ha aconseguit premis en totes dues categories: traducció i poesia. Som-hi, doncs!


Jordi, tu vas fer la llicenciatura de Traducció i Interpretació amb la combinació de català, anglès i japonès. La primera pregunta és molt previsible: en un moment en què les llengües orientals no estaven tant de moda com ara… per què vas triar el japonès? Va ser una tria conscient o de rebot?

De rebot, més aviat. En aquell moment, per escollir una segona llengua estrangera europea te’n demanaven un nivell mínim, i jo només havia fet una miqueta, molt poc, de francès. Per això vaig decidir llançar-m’hi de cap i fer una segona llengua llunyana. L’àrab m’atreia molt, però just l’any que vaig entrar a la carrera no n’hi havia promoció, de manera que vaig acabar fent japonès sense saber gaire on em ficava. Per sort, tant la llengua com la cultura em van enganxar aviat.

Un cop llicenciat, mentre preparaves el màster i el doctorat, vas començar a fer classes a la facultat de Traducció i Interpretació de la UAB, i continues fent-ho. Quines assignatures hi fas? Has detectat si l’interès pel japonès ha crescut?

Normalment, faig el japonès de primer i la part de japonès de l’assignatura de literatura clàssica de l’Àsia Oriental de segon, en tots dos casos al Grau d’Estudis de l’Àsia Oriental. També tutoritzo treballs de final de grau o de màster, que és una feina força interessant perquè procuro donar llibertat als alumnes perquè triïn el tema que prefereixen i, com que els fan amb molt interès, el resultat sol ser força bo i jo mateix hi aprenc un munt de coses. Quan cal, però, assumeixo altres assignatures de Traducció o d’Àsia Oriental, normalment de llengua. 

Diria que hi va haver un boom molt important en l’estudi del japonès a la primera meitat dels anys noranta, poc després que jo en comencés a estudiar, i que des de llavors l’interès per aquesta llengua potser no ha augmentat, però tampoc no ha disminuït, cosa que té molt mèrit perquè, actualment, tant la Xina com Corea del Sud, que és un país molt potent en l’àmbit de la cultura popular, tenen una presència molt més gran que no pas fa vint o vint-i-cinc anys.

Com dèiem més amunt, una de les teves facetes més destacades és la traducció del japonès al català. Segurament, les traduccions que han arribat a més gent són les de sèries japoneses com ara la conegudíssima Shinchan. Aquesta sèrie en principi té arguments senzills, però… la traducció era igual de senzilla? O potser hi havia referents i humor que era difícil de traslladar al català?

Amb alguns episodis vaig suar bastant, la veritat. Una part important de l’humor japonès està basat en els jocs de paraules (com que el japonès és bastant pobre fonèticament, és bastant fàcil de fer-ne, i en fan constantment). I a Shinchan n’hi ha moltíssims. En recordo un, sobretot, que es basava en una triple homofonia: ôkama (que era el nom d’un ceramista que sortia a l’episodi), okama (que seria un home transvestit) i kama (que vol dir forn, en aquest cas del ceramista). Jo, mentre anava traduint tenint en compte tant el text com les imatges, vaig jugar amb les paraules paller i taller i vaig anar fent i desfent i la traducció va acabar tenint poc a veure amb el text original. Evidentment, ho vaig comentar al lingüista de la sèrie, no fos cas que es pensés que li prenia el pèl, i la traducció li va semblar bé. I alguns amics que van veure l’episodi em van dir que no havien notat res d’estrany. El que et salvava, amb Shinchan, és que l’estil de la sèrie és poc realista, i això et permetia traduir amb força llibertat i posar-hi estirabots que en una altra sèrie haurien estat impensables. 

En l’altre extrem tenim traduccions de textos japonesos clàssics com ara Diari de Tosa, de Ki no Tsurayuki, o L’estret camí de l’interior, de Matsuo Bashō (guanyadora del premi Vidal Alcover de Traducció). Recordo especialment la traducció de Cent de cent, una antologia de tankes (gènere poètic japonès) que vam comentar en aquest blog. Estem parlant d’obres escrites fa segles (Ki no Tsurayuki, segle IX; Matsuo Bashō, segle XVII), motiu pel qual la distància és doble: lingüística i temporal. Ens pots comentar algun problema típic del japonès clàssic?

Un dels problemes típics en la traducció de la tanka són els jocs de paraules basats en mots homòfons, d’una gran intensitat lírica però formalment molt semblants als que acabo de comentar. Quan te’ls trobes, no tens més remei que reformular el poema mirant que digui el mateix i que l’efecte final sigui semblant, però la dicció acaba variant molt. Un altre, que es dona en tota la poesia clàssica, és l’autoreferencialitat. Molts poemes fan servir una paraula o un motiu determinats perquè apareix en un poema anterior, o fins i tot en un seguit de poemes en què els autors s’han anat citant l’un a l’altre.

L’objectiu no era copiar un poema del passat perquè el propi fos millor, sinó fer present el poema anterior, homenatjar-lo, fent-hi una al·lusió poètica que qualsevol persona culta era capaç de reconèixer. El resultat és que algunes paraules, com ara “rosada”, “mànigues”, “oques”, “flors”…, s’acabaven carregant de tot d’implicacions poètiques que l’original no feia explícites, perquè no calia, però que sí que han de quedar explicades, d’una manera o altra, en la traducció, perquè el lector català no té per què conèixer-les.

Evidentment, no podem tancar la part dedicada a la traducció sense parlar dels autors actuals que has traslladat al català. El més conegut és Haruki Murakami, del qual has traduït diverses obres, com ara 1Q84. Què ens en pots dir? És fàcil accedir a l’autor per resoldre dubtes? 

Haruki Murakami té un estil molt interessant. És força neutre, però al mateix temps molt personal, perquè al principi de la seva carrera va fer un esforç conscient molt gran per allunyar-se de l’estil habitual de la narrativa japonesa. Al Japó, hi ha una diferència molt marcada entre l’alta literatura i la literatura més popular i de consum, i Murakami se situa entre totes dues fent servir un estil que al Japó li han retret sovint que és “poc japonès”. Com a narrador és habilíssim, i crec que, com a traductor, el millor que pots fer és deixar-te portar pel seu text.

La veritat és que jo no li he fet mai cap consulta. L’Albert Nolla, que és qui en fa més habitualment les traduccions en català, em va comentar que no se li poden fer consultes directament, però que té una secretària molt eficient que li fa arribar les teves preguntes com a traductor, si en tens, i te’n torna la resposta. 

De tota manera, també hi ha vida més enllà de Murakami. Tenint en compte que servidora no és gens fan d’aquest autor i que li agradaria llegir altres escriptors japonesos actuals… me’n podries recomanar algun?

Un autor divertidíssim, per exemple, i que em sembla que va influir una mica en Murakami tot i que és molt més esbojarrat, és Yasutaka Tsutsui (se n’han publicat dos o tres llibres en castellà). Escombrant cap a casa, perquè són textos que he traduït jo, recomanaria L’escopeta de caça, de Yasushi Inoue, que és una narració breu fascinant, i El marit gos, tres narracions que Yoko Tawada va escriure al principi de la seva trajectòria. La proposta de traduir Tawada al català la vaig fer jo a l’editorial Godall, perquè trobo que és una autora imprescindible, tot i que molt atípica dins del panorama japonès (de fet, publica tant en japonès com en alemany, perquè des dels vint-i-dos anys ha viscut a Alemanya). I també hi ha, és clar, els clàssics del segle XX, que a poc a poc es van traduint al català, com ara Kawabata o Tanizaki.

Deixem la traducció, però no acabem de deixar les formes literàries japoneses, ja que tenen una presència important en la teva carrera professional. Per començar… què és un haiku? 

En la seva versió clàssica, un haiku és un poema de tres versos de cinc, set i cinc síl·labes (tot i que molts versos contenen llicències mètriques) i que ha d’incloure obligatòriament un kigo o mot estacional, és a dir, un paraula o un sintagma que el situï en un moment concret de l’any. També és molt habitual que els haikus japonesos incloguin un kireji o mot cesura, que serveix per fragmentar els tres versos en dues subunitats, si va al mig, o per emfasitzar-ne el contingut emocional, si va al final. De l’haiku també se’n sol destacar l’objectivitat, perquè, com que hi ha molt poc espai per dir-hi res, sovint la subjectivitat queda implícita, i el resultat recorda una mica una fotografia, en què senzillament es mostra el que hi ha, sense afegir-hi res. A més a més, en l’haiku clàssic se solien evitar els temes o els tractaments massa intensos o personals, cosa que potencia encara més aquesta sensació d’objectivitat.

A la teva tesi doctoral ja parlaves dels haikus i de com han arribat a tenir un espai en la literatura catalana. En aquesta tesi, que fins i tot s’ha publicat en forma de llibre per al públic, veiem que poetes com Joan Salvat-Papasseit o Josep Maria Junoy van incorporar aquestes formes a la seva obra. Sabien japonès? Com van entrar-hi en contacte?

No, no sabien japonès. Salvat-Papasseit hi arriba, segurament, per Josep Maria Junoy, i Junoy hi arriba, com els altres poetes de llengua catalana, pel francès. L’haiku es va posar molt de moda a França a final de la primera guerra mundial, i durant uns anys se’n van escriure molts en francès. Era una forma que en aquell moment cridava molt l’atenció pel tractament tan net, tan objectiu, que feia del material, i també perquè permetia depurar la llengua poètica, que era una cosa que en aquell moment buscaven molts autors. De fet, Junoy era de cultura molt afrancesada i va passar bona part de l’any 1918 en aquell país, i durant aquests mesos es va integrar en grups de poetes que es reunien per escriure haikus.

El teu interès per la poesia, però, no s’acaba en la relació entre autors catalans i formes japoneses. L’any 2008 vas publicar el teu primer recull poètic, Autoretrat amb esfinx, i des d’aleshores has anat creant una obra poètica amb la qual has anat guanyant premis i fent-te un lloc en el panorama literari català. Amb Febrer, per exemple, vas guanyar el Premi Octubre de poesia 2015, i a partir d’aquí has anat publicant de manera força constant (El crit i l’eco, 2016; La destral del vespre, l’aixada de l’alba, 2018; Brida, 2019). Els teus coneixements en poesia japonesa es reflecteixen d’alguna manera en la teva producció poètica?

Jordi Mas López

Des del principi, tothom em va dir que es notava molt que era traductor del japonès, perquè en general he tendit a dir les coses de la manera més breu i despullada possible. Jo vaig traduir poesia japonesa abans d’escriure’n de pròpia, i crec que això se’m nota, tot i que en l’últim que he escrit, que encara no està publicat, he intentat fer servir un tipus de dicció més desenrotllada. Al principi, més aviat vaig evitar fer servir formes japoneses perquè em feia mandra que em classifiquessin com a “poeta-traductor del japonès”, però al tercer llibre vaig fer servir la tanka i l’haiku, i als dos següents, l’haiku, ja fos sol, com a El crit i l’eco, o combinat amb prosa, com a Febrer. A Brida, que és l’últim que he publicat, hi ha alguns haikus i també una versió pròpia del poema encadenat japonès, que és la forma mare de l’haiku.

Traductor, professor de japonès, poeta, estudiós de la influència de la poesia japonesa en la catalana… creus que alguna d’aquestes facetes s’acabarà menjant les altres o, precisament, la gràcia és mantenir l’equilibri?

Espero poder mantenir l’equilibri entre totes aquestes activitats, que veig com a complementàries. Totes m’agraden, però crec que m’avorriria i m’atabalaria si només en pogués fer una. L’ideal, per a mi, és anar-les alternant. Per exemple, quan estic poc inspirat per escriure, intento de fer alguna traducció que m’interessi, i de tant en tant també em va bé fer algun article en què examino què ha fet l’altra gent, perquè ho trobo molt refrescant. I sovint em passa que una cosa em porta a l’altra. Per exemple, vaig fer un article sobre un llibre de Salvador Espriu, Per al llibre de salms d’aquests vells cecs, en què argumentava que no era un recull de quaranta haikus sinó la seva pròpia versió d’un poema encadenat japonès. Això em va fer veure que en català necessitàvem tenir algun poema encadenat traduït i vaig fer la traducció de Tres veus lligades a Minase, de Sôgi, Shôchô i Shôhaku (el poema encadenat era una forma que es conreava col·lectivament). I, ja posats a fer, vaig acabar escrivint un poema encadenat propi que es titula Brida i apareix al llibre del mateix nom.

Doncs acabem l’entrevista parlant d’equilibri i de com es pot enfocar la poesia des de diversos punts de vista. Traducció, creació i anàlisi, diverses maneres de tractar-la. Moltes gràcies, Jordi, per tot el que ens has explicat. Segur que, d’ara endanvat, més d’un es mirarà d’una altra manera la producció japonesa i poètica.


BON DIA DE LA TRADUCCIÓ A TOTHOM!

Días, meses, años… Yan Lianke

Yan Lianke. Días, meses, años.
Títol original: 年月日.
Trad.: Belén Cuadra Mora.
Automática Editorial.
114 pàgines.

Días, meses, años, de Yan Lianke, és un dels llibres que més vegades m’he llegit. Amb aquesta, ja en van tres. L’havia llegit un parell de vegades en francès, i ara que Automática Editorial l’ha publicat en castellà i m’ha donat l’oportunitat de llegir-me’l amb la traducció de Belén Cuadra Mora no he dubtat a tornar-ho a fer.

El més petit de tots?

Sí, es un dels llibres més breus de la meva biblioteca. No obstant això, és un dels més intensos pel que fa a emocions. Com ja vaig dir en una entrada molt i molt breu de fa 9 anys, la història tracta d’un vell que queda sol al seu poble, acompanyat d’un gos cec. La resta d’habitants marxen a ciutat quan es produeix una sequera que deixa els camps buits, i l’home decideix quedar-se a fer créixer l’única planta de blat de moro que queda viva.

No us espereu una història ràpida, plena d’esdeveniments. Ben al contrari, el que hi trobareu és tota la capacitat de Yan Lianke per fer-nos arribar, pràcticament amb qualitat fotogràfica i ritme pausat, els sentiments i els esforços del vell, la seva relació amb el gos. Tot plegat, pot arribar a un punt d’emoció incontenible quan resulta que [no farem espòiler!].

Sons i colors

A part del que passa i el que deixa de passar, crec que és important destacar la manera en què es descriuen sons i colors. Aquí teniu, per exemple, una descripció de la posta del sol:

"El anciano observó el sol rojo sangre, cada vez más fino, y escuchó el sonido de sus rayos alejándose, como un manto de seda granate que se va recogiendo lentamente."

Veureu que aquesta combinació de colors i sons atribuïts a coses que, en general, no en fan, és constant. I també ens arriba, en tot moment, el pes de la solitud i el silenci. Aquí teniu un altre fragment, també referit a la posta del sol:

"Una vez más, llegaba el momento de mayor quietud, entre la caída de la tarde y la llegada de la noche. En tiempos pasados, era la hora a la que las gallinas se encaramaban a sus palos, los pájaros regresaban a sus nidos y trinos y gorjeos lo inundaban todo como agua de lluvia. Pero, de pronto, no hubo nada. Habían desaparecido el ganado y los gorriones y hasta los cuervos habían volado huyendo de la sequía. Atrás quedó solo un silencio sepulcral."

Com podeu veure, la riquesa de les imatges és espectacular. I aquí crec que cal parlar de la traducció, que té la qualitat a què ens té acostumats la Belén Cuadra Mora. Evidentment, no acaro amb l’original tot el que llegeixo, però no cal fer-ho per veure que aquesta traducció s’ha fet amb amor, paciència i cura. Enhorabona, doncs, a traductora i editorial. Esperem tenir moltes traduccions més d’aquesta qualitat!

IMPORTANT: El dia 9 d’octubre es fa la presentació d’aquest llibre a Casa Àsia, i comptarem amb la presència de Belén Cuadra Mora (la traductora), Manel Ollé (professor d’història i literatura d’Àsia Oriental a la UPF) i Darío Ochoa (editor d’Automática). No us ho perdeu!