The Mirror and the Light

The Mirror and the Light

The Mirror and the Light és un llibre superlatiu. Per mida, per argument i pel domini de l’autora. Realment impressionant: 877 pàgines en la versió anglesa. No vull ni pensar en la tasca ingent a la qual s’ha hagut d’enfrontar Hilary Mantel per escriure una novel·la d’aquesta envergadura i amb aquest grau de detall. Perquè, pel que sembla, la gran majoria de personatges són reals.

Anem a pams.

La lectura, una delícia

És un goig deixar-se portar per Mantel, que té una prosa absolutament meravellosa, amb tocs arcaics quan cal i un vocabulari elevat o de poc nivell segons el personatge i la circumstància. També és impressionant veure com caracteritza alguns dels personatges, com ara el duc de Norfolk, un bitxo agressiu i ben poc refinat, o el Christophe, el vailet que assisteix Cromwell fins al final, un noi decidit i arrauxat. Amb algú d’aquest talent, no és d’estranyar que els dos primers volums de la trilogia aconseguissin, TOTS DOS, el Booker Man Prize (avui dia, Booker Prize). Trobareu més informació sobre Wolf Hall i Bring up the Bodies en aquest mateix blog i al compte d’Instagram.

Tot i que al principi em va costar una mica agafar el ritme perquè feia temps que havia llegit els dos primers volums de la trilogia, el llibre no es fa gens pesat, ans al contrari: en general, és difícil trobar el moment de parar de llegir. De fet, diria que l’única part que trobo una mica massa llarga és quan es negocia el quart casament d’Enric VIII, que és amb Anne de Cleves.

Dit això, per a mi ha estat un plaer trobar una narració tan detallada de la vida cortesana del segle XVI a Anglaterra, amb espai tant per als nobles del llinatge més alt com per als criats, i amb tota mena d’explicacions sobre les negociacions i els “enredos” de la cort. Tot plegat, un ventall pràcticament inabastable de personatges que desfilen per les pàgines del llibre i que, en moments puntuals, es fa difícil de recordar a causa de la gran quantitat d’Elizabeths, Marys, Katherines, Richards, Henrys o Thomas que hi ha (sí, sembla que hi havia poca varietat onomàstica).

Cromwell i Enric: una relació difícil

Els personatges centrals de The Mirror and the Light i, de fet, de tota la trilogia, són Enric VIII i Thomas Cromwell, el seu col·laborador més proper. Que Enric era un personatge difícil ja ens ho podíem imaginar: va tenir 6 dones i, d’aquestes, dues van morir decapitades. Poca broma.

Així, doncs, a mida que es va desenvolupant la història, veurem com evoluciona la relació entre Enric i Cromwell, que és víctima de les ires i els canvis de parer d’aquest rei inconstant i capriciós, del tipus “culo veo, culo quiero”. Només cal que us fixeu en el procés que se segueix per treure d’escena Anna Bolena, que va acabar decapitada perquè se suposava que li posava banyes al rei. I el mateix va passar amb la cinquena reina uns anys després. No crec que estigui fent espòiler, ja que tot això és del domini públic. 🙂

Al llarg d’aquest llibre veurem l’auge de Cromwell, que assoleix unes quotes de poder que no fan el pes a la noblesa (recordem que ell era fill d’un ferrer borratxo i maltractador) i que acaba causant la seva caiguda. Però la seva feina no haurà estat en va, ja que el net del seu nebot serà el temible Oliver Cromwell, conegut per la seva crueltat.

The Mirror and the Light: un llibre resplendent

Podríem parlar moltes hores d’aquest llibre colossal, tocant qualsevol dels temes que hi apareixen. Per exemple, tot de detalls que deuen ser històrics, com ara la voluntat d’iniciar un registre de naixements, batejos i morts. I una altra cosa que m’ha fet molta gràcia són les “fotos” que es feien fer per conèixer la dona amb qui s’havien de casar: petits retrats que encarregaven a un pintor de confiança.

En resum, però, només us puc dir que val molt la pena que us el llegiu, sense por del nombre de pàgines. Els dos volums anteriors eren molt i molt bons, però és que aquest és, directament, espectacular. Segons la meva humil opinió, Hilary Mantel hauria de guanyar el tercer Booker Prize. Aprofiteu l’estiu i llegiu-vos-el.

Los juguetes de la guerra

Avui us parlaré de Los juguetes de la guerra, un llibre de Carolina Pobla publicat per Maeva que em va arribar de sorpresa a mig confinament. Sí, s’escapa una mica del que solc llegir, però algú va pensar que em podia agradar i me’l va enviar. Com deia, una sorpresa. 🙂

Es tracta d’una història que ens porta a l’Alemanya de la Segona Guerra. L’Elsa, mare de sis criatures, marxa de la ciutat per passar el període més problemàtic en un poble de muntanya on havia passat els estius de petita. Els avis hi tenien un casal ben gran, i quan l’Elsa hi arriba amb la seva petita tropa resulta que ha estat ocupat pels soldats alemanys, que n’han fet un hospital militar.

A partir d’aquest moment, amb l’ajuda d’en Johann i la Ramona, antics cuidadors del casal, l’Elsa se’n va a viure amb els seus fills en una petita cabana a dalt de la muntanya, que m’ha recordat vagament la caseta on la Heidi vivia amb el seu avi.

I aquí comença l’aventura. Els nens s’han d’adaptar a una nova vida, lluny de les comoditats de la vida urbana d’aleshores: no tenen aigua corrent, ni calefacció, i per anar a l’escola han de recórrer un bon tros, que a l’hivern es fa molt pesat a causa de la neu i el fred. Coneixeran altres nens, hi faran amistat, veuran com la família s’engrandeix amb incorporacions inesperades, i també hi haurà lloc per a l’amor i l’esperança.

Tot canvia quan la guerra s’acaba i els soldats alemanys marxen a corre-cuita i apareixen els americans. L’Elsa haurà d’adoptar un paper de mediadora entre soldats i poble, i algunes relacions es complicaran. Sí, podríem dir que en algun punt hi ha una mica de res de massa sucre, però la veritat és que és un bon llibre que, sobre el rerefons de la guerra, també incorpora temes com ara la vida rural o les dificultats en les relacions en els matrimonis convinguts (amb un punt de maltractament psicològic i tot). En definitiva, és una lectura agradable i gens pesada.

Chuntao. Una mujer china

L’altre dia vaig tenir l’oportunitat de llegir Chuntao. Una mujer china, de Xu Dishan. En aquest cas, podríem dir que, més que un llibre, es tracta d’un relat publicat en forma de llibre, ja que té 34 pàgines. La traducció directa del xinès al castellà l’han fet Qu Xianghong i Anne-Hélène Suárez, i us puc dir que té la qualitat habitual d’aquest duo de traductores: molt alta.

Chuntao. Una mujer china.

Dit això, cal tenir en compte que aquest relat no es va escriure com a obra de ficció i prou, sinó que l’autor hi aporta la voluntat de documentar la vida quotidiana de la dècada de 1930. Per aquest motiu, el que hi trobareu no és una trama amb tot de subtrames ni embolics, sinó una narració tranquil·la i mesurada del dia a dia de la Chuntao, en Liu Xianggao i en Li Mao, que, per coses de la vida, acaben vivint junts en una casa de Pequín.

Durant el relat, doncs, veurem amb què es guanyen la vida i quines circumstàncies els fan viure junts. De rerefons, la situació precària de la Xina, en un moment d’enfrontaments diversos que no permeten una vida plàcida a la població.

El relat de Chuntao. Una mujer china

Podríem dir que és un relat avantguardista per a l’època en què es va escriure, i que tot i la distància en el temps no ha envellit gens malament. És un text honest, sense ambicions desmesurades, que no enganya: WYSIWYG total. L’única cosa que, potser, questionaria, és la decisió de publicar un únic relat en aquest volum. Potser s’hauria pogut preparar amb algun text més que ajudés el lector a fer-se una idea del tipus de narrativa que cultivava Xu Dishan. Aquest autor en moltes ocasions triava com a protagonistes dones fortes que trien el seu camí a la vida.

Si aquest estiu voleu llegir literatura xinesa, us recomano que passeu per la base de dades La literatura china traducida en España. Es tracta d’una web creada pel TXICC on trobareu ressenyats aquest llibre i molts d’altres per a les caloroses tardes d’estiu…

Dones que no perdonen

Del meu compte d’instagram: @lilladeserta


Val. Llibre llegit. Aquesta vegada, Läckberg m’ha convençut. No me n’he pogut desenganxar fins a acabar-lo, i estic suant dels nervis.

Tres dones menystingudes o maltractades pels seus marits troben la manera de venjar-se’n. Una manera neta i segura. Tres homes amb perfils diferents i comportaments diferents, però tots tenen el seu càstig.

La traducció és de Marc Delgado i el publica @amsterdam_llibres Tremendo, @vidallibre I sí, @txelleries, aquest és diferent… 🤗🤗

Teatro de Henrik Ibsen

Avui us vull parlar d’un llibre superlatiu en molts sentits. Es tracta de Teatro (1877-1890). D’entrada, la presentació d’aquest Teatro de Henrik Ibsen és majestuosa, amb tapa dura i una combinació de negre i violeta preciós. Però també és superlatiu pel que fa a la llargada (796 pàgines) i en la tasca que ha dut a terme Cristina Gómez-Bagghetun, que ha participat en un projecte anomenat “Ibsen in Translation”, que ha reunit traductors de diversos idiomes.

Teatro de Henrik Ibsen

Perquè us feu una idea del bé de deu que conté aquest volum, aquí teniu la llista de les obres que hi ha:

  • Los pilares de la sociedad (1877)
  • Casa de muñecas (1879)
  • Espectros (1881)
  • Un enemigo del pueblo (1882)
  • El pato silvestre (1884)
  • La Casa Rosmer (1886)
  • La Dama del Mar (1888)
  • Hedda Gabler (1890)

Com podeu veure, el llibre agrupa bona part de les obres més conegudes d’Ibsen, algunes de les quals encara es representen avui dia. Admeto que normalment llegeixo coses força diferents (l’últim teatre que vaig llegir va ser Shakespeare, amb això us ho dic tot), i que vaig haver de fer un canvi de xip.

Altres temps, altres idees

Ja m’ha passat altres vegades: quan llegeixo coses escrites en aquesta època tot sovint m’enfarfega la manera d’expressar-se dels personatges, que sempre cuiden les formes i es passen d’educats. Així mateix, em sobta la manera en què es tracten les dones, que som considerades poc més que unes nines. Trobem perles com aquestes:

  • “Estamos hablando de cosas que las mujeres no pueden entender.” (Los pilares de la sociedad)
  • “Buscas un hombre que te salve, eh, caprichosa?” (Casa de muñecas)
  • Veo que en esta casa cualquiera se permite expresar su opinión (referit a la filla de “Un enemigo del pueblo”).

I, sense anar més lluny, a la pàgina 639 trobareu una descripció del matrimoni feta per Lyngstrand que és, realment, per matar-lo.

Una altra cosa que m’ha sobtat en aquest Teatro de Henrik Ibsen és el paper tan destacat que tenen les IDEES. Ho poso així, en majúscula, perquè bona part dels personatges es passen la vida pensant i donant voltes a alguna cosa. Alguns fins i tot donen tantes voltes als problemes que, en lloc de trobar-hi la solució, acaben per suicidar-se… poca broma!

Teatre, teatre…

Cal tenir en compte que aquestes històries es van escriure per ser representades i que, potser per això, en alguns moments s’exageren els gestos i les expressions, ja que han d’arribar al públic.

També cal tenir en compte que, com he dit més amunt, aquests textos es van escriure fa gairebé 150 anys. Això fa que algunes actituds siguin tan diferents de les actuals que costin d’acceptar, com ara el tractament de les dones. Tot i això, és un llibre que val molt la pena de llegir perquè, precisament, ens transporta a altres èpoques i ho fa amb una riquesa de detall espectacular. Res a veure amb el Jo Nesbø que tant m’agrada! 🙂