Milkman: Anna Burns i Irlanda del Nord

milkman

Avui us vull parlar del darrer guanyador del Man Booker Prize: Milkman, una novel·la d’Anna Burns que ens trasllada a Irlanda del Nord. És un llibre atípic, molt diferent d’altres guanyadors d’aquest premi. Només cal que repasseu les ressenyes de The Luminaries o A Brief History of Seven Killings per veure la diferència.

A diferència d’altres llibres guanyadors del premi, com els dos que acabo de citar, Milkman tracta una realitat que ens pot ser força propera: l’assetjament de què és objecte una noia que viu a l’Ulster. I, a més, l’autora no posa nom a la gent: no sabem els noms de la pràctica totalitat de personatges del llibre.

En algun lloc he llegit que l’argument tracta l’assetjament sexual de la protagonista, però crec que va més enllà. Burns retrata, també, l’assetjament social de què pots ser objecte en comunitats petites o tancades. I no cal anar a Irlanda del Nord. Tots sabem que veïnats o pobles petits poden ser especialment creatius a l’hora de fer créixer rumors. Així, a més de la persecució que li fa un activista partidari d’Irlanda, la protagonista pateix les crítiques i els rumors constants dels seus veïns i coneguts, que fins i tot s’inventen que aquest activista li ha posat un piset.

Milkman, Ulster

De tota manera, per a mi, aquest assetjament a dues vies no és l’única cosa interessant del llibre. Jo vaig créixer sentint que l’IRA havia fet això i que els unionistes havien fet això altre. Per això trobo que la recreació de l’ambient dels anys 70 per part de l’autora és molt important. Carrers tallats, bombes, assassinats, famílies amb molts familiars morts per la causa, i moltes coses més que en fan entendre, només en part, el malestar i els sentiments de la gent que viu a Irlanda del Nord. Com us podeu imaginar, l’ambient és molt claustrofòbic. A estones, tens la sensació que et falta l’aire. I al mateix temps veus que és impossible sortir-ne. Els pocs que han marxat ja no poden tornar.

No és un llibre de lectura fàcil. És espès i de redacció complicada, però és una oportunitat per acostar-se a la situació d’Irlanda del Nord. Si voleu acabar-vos-en de fer una idea, feu una ullada a aquest comentari personal i aquesta ressenya sobre el llibre. I recordeu que Jordi Cañas va dir “Os vamos a montar un Ulster que te cagas”. Doncs això.


Capvespre, la mirada lenta de Kent Haruf

Inexplicablement, aquest llibre el vaig llegir ja fa temps i es va quedar "encallat" entre els esborranys. Com que val més tard que mai, aquí en teniu la ressenya.

Jo no ho sabia, però es veu que Cançó de la plana és la primera novel·la d’una trilogia escrita per Ken Haruf. I resulta que Capvespre és la segona del trio.

Així, doncs, no us ha d’estranyar que en aquesta obra hi apareguin personatges que ja coneixíem, com la Victoria o els germans McPheron. També n’hi ha d’altres, com en Guthrie i la Maggie Jones, que en aquest cas fan de secundaris. I també hi apareixen nous personatges, com la família d’en Luther i la Betty, la Mary Wells i les nenes, o en DJ. Podríem dir que en aquest llibre hi ha un pes més gran de personatges infantils.

Igual que en el lliurament anterior, la història transcorre plàcidament sota el cel de Colorado, al poble de Holt. Podríem dir, potser, que aquí les històries són més tristes i els personatges estan més necessitats d’ajuda. En Luther i la Betty, per exemple, viuen en un trailer i no semblen especialment preparats per dur a terme una vida normal. Són com nens garns, sobretot ella. En DJ és un nen que viu amb el seu avi i en té cura. Cuina, l’ajuda a vestir-se, l’acompanya… no és el que esperaríem d’un nen de pocs anys. Tampoc ho tenen fàcil les filles de la Mary Wells, que viuen al mateix carrer que en DJ.

No obstant tot això, crec que en aquest cas els protagonistes principals són els germans McPheron. Jo no puc evitar imaginar-me’ls com a bessons, amb la roba pràcticament igual. Per a ells aquest també serà un llibre de canvis i necessitats en evolució.

Quatre notes més enllà de la trama de Capvespre

Crec que Capvespre és un llibre més intens que Cançó de la plana. I també crec que en aquest cas el llibre acaba extremadament obert. No hi veiem, doncs, com acabaran les famílies que hi intervenen. No hi ha un tancament de cercle com a la primer part, no. Ens haurem de llegir la tercera, segurament l’any 2019.

Com sempre, l’edició d’Edicions del Periscopi, amb la fantàstica coberta de Tono Cristòfol al capdavant, és un motiu de pes per continuar comprant llibres en paper. La traducció de Marta Pera fa goig de llegir, i ajuda molt a mantenir un ritme pausat de lectura quan, en realitat, el que voldries és saber què passa immediatament. Només hi ha una cosa que em costa de visualitzar, que és el “barri de filat”. Entenc que és l’espai de davant dels edificis del rnaxo dels McPheron, però aquesta combinació amb filat…

Però no us deixeu enganxar per aquest filat. Capvespre és un dels lllibres més bonics que he llegit darrerament, i us recomano que us el llegiu de seguida que pugueu. És un cinc estrelles total que ens fa venir ganes de llegir el tancament de la trilogia, Benedicció. Però això ja serà al 2019.

 

Aprendre a parlar amb les plantes

aprendre a parlar amb les plantesA hores d’ara la majoria ja sabeu que Aprendre a parlar amb les plantes és un llibre de Marta Orriols. També sabeu que segueix l’evolució de la Paula, des que es mor en Nacho fins un temps ençà. I també deveu saber que en Nacho li havia dit que volia deixar córrer la relació que tenien. Si us he fet spoiler, em sap greu.

Deixo per a gent més entesa la crítica estricta de la història per centrar-me en els detalls. Perquè Aprendre a parlar amb les plantes és, sobretot, una novel·la íntima i detallista. Ja n’hi ha moltes, d’històries en què el protagonista ha de superar la mort d’algú. El que fa especial aquest llibre és, per a mi, les petites coses que Orriols ens porta. Us en posaré alguns exemples perquè m’entengueu.

Els detalls

En un moment determinat d’Aprendre a parlar amb les plantes, la Paula recorda quan era petita i dinava a l’escola. Igual que jo, li feien dur bata. Igual que les meves companyes de classe (jo dinava a casa), amagava les sobres del menjar a la butxaca de la bata. Això m’ha fet recordar que, les poques vegades que havia dinat al menjador, les peles de taronja i de mandarina anaven a parar rere els radiadors. I a l’hivern, quan estaven en marxa, una olor forta de taronja o de mandarina envaïa tota la planta del menjador.

També he trobat curiós quan parla de la veïna de son pare a la Selva de Mar. La descripció d’aquesta veïna i de la seva casa, olor de resclosit inclosa, és tan precisa que fins i tot l’ensumo.

Una altra cosa que m’ha agradat molt és quan diu que les vacances amb nens són un suplici. L’ha clavat! Si teniu fills no massa grans o si coneixeu alguna família que en tingui sabreu que, de vegades, uns quants dies de vacances amb ells poden ser extenuants. Quan s’acaben necessitaríem uns dies més de vacances per a nosaltres sols. 🙂

De què parla Aprendre amb les plantes?

Així, doncs, reprenc el fil de la història. La història en què la Paula queda “vídua” i en què tothom fa prediccions sobre el seu futur. “Tot anirà bé”. “Has de tirar endavant”. I moltes altres coses. I ella diu que no suporta la capacitat de la gent per proclamar sentències sobre el seu futur. I, en aquest punt, m’ha recordat una mica la Nora Webster, de la novel·la del mateix nom de Colm Toíbín. Igual que la Nora, hi ha gent que li diu més o menys el que ha de fer. I la Paula, això, no ho tolera. És una professional de la medicina, i ja és prou grandeta per decidir què ha de fer.

Per això, doncs, després de gairebé un any de desorientació i ràbia, la Paula decideix quin és el seu camí i posa fil a l’agulla. I és aquí on s’acaba el llibre i ens agradaria saber què passa més enllà.

En definitiva, és un bon llibre que m’ha agradat més que Anatomia de les distàncies curtes (el primer que vaig llegir d’aquesta autora). Si la cosa continua in crescendo, el tercer llibre serà la repanotxa.

Bon feina, Marta, i bona feina, Periscopi!

 

Savis, bojos i difunts: una recopilació decadentista de Males Herbes

savis bojos i difuntsAquesta és l’entrada 400 d’aquest blog, i per celebrar aquesta fita tan especial us vull parlar de Savis, bojos i difunts, recopilat i publicat per l’editorial Males Herbes.

L’editorial Males Herbes és una de les més valentes que conec. Tenen clar quines apostes volen fer i les fan, per més arriscades que siguin. Només cal recordar, per exemple, El passat i els càstigs, una recopilació de relats de l’autor xinès Yu Hua. Una altra d’aquestes apostes és Savis, bojos i difunts, una selecció de relats feta per Ramon Mas que, a més, ens hi posa un pròleg clar i molt interessant.

El llibre de què parlem recopila 25 històries que s’inscriuen en el decadentisme català, amb una delimitació temporal àmplia: de 1895 a 1930. Com que els relats estan presentats de manera cronològica, s’hi pot veure l’evolució de les temàtiques i de l’estil. Des de les narracions de Santiago Rusiñol de finals del segle XIX fins a les útimes del llibre, de 1930.

Per a mi, poc coneixedora de determinats personatges d’aquesta època, ha estat una experiència molt agradable llegir textos de Rusiñol, Casellas o Ruyra, tots en un mateix llibre. Com sempre, hi ha hagut relats que m’han agradat i altres que no. Però suposo que això és normal a causa de la gran varietat de temes que toquen.

El context dels savis i els bojos i…

Ara bé, històries a part, un element clau del llibre és el pròleg del mateix Ramon Mas. Aquest text, ni massa llarg ni massa curt, és una explicació interessantíssima i molta clara sobre el decadentisme català. Si us decidiu a llegir el llibre, és molt important que us llegiu el pròleg. És un text no massa llarg que us posarà en situació per després llegir els relats. No en trobareu cap d’alegre ni de romàntic, no us vull enganyar. Però també he de dir que és agradable llegir coses fosques, de tant en tant.

En resum, he de dir que es tracta d’una lectura especial. Hi heu d’entrar amb la ment oberta per trobar-vos-hi el que sigui. Si sou de lectures tranquil·les i històries clares, no us endinseu en aquest llibre. Ara bé, si no teniu prejudicis i voleu veure què s’escrivia a casa nostra fa aproximadament cent anys, no ho dubteu: compreu-vos el llibre i llegiu-vos-el a fons. Ja em direu què us sembla!

 

L’hereu, una història trepidant de Jo Nesbø

hereu_jo-nesboJo Nesbø. L’hereu.
Traductora: Meritxell Salvany.
Ed. Proa
648 pàgines.

Jo tenia l’opinió que les històries de Jo Nesbø en què no sortia en Harry Hole no eren bones per a res. De fet, ho vaig dir en aquest mateix blog. Com ja sabeu, soc una gran fan del detectiu menys ortodox d’Escandinàvia. Però totes les teories tenen una excepció, i ja l’he trobada a L’hereu.

L’hereu, el protagonista està “a l’altra banda”. Estem parlant d’en Sonny Lofthus, un convicte poc comú que es converteix en un heroi molt atípic. Fill d’un policia corrupte, fa 12 anys que és a presó i viu una vida tranquil·la entre drogues. Un dia, però, algú li diu que son pare no era corrupte. Així, a en Sonny se li desperta una set de revenja espectacular i comet una sèrie d’assassinats. A partir d’aquí, fa tots els possibles per passar comptes amb tota mena de delinqüents i capos mafiosos que, evidentment, el volen eliminar.

Al mateix temps, un antic company del pare d’en Sonny que encara exerceix de policia intentarà posar ordre als assassinats que en Sonny comet. Tot això ens endinsa en una trama de corrupció i delinqüència que gira, sobretot, entorn d’El Bessó. Qui és, aquest? Doncs és el cap d’una banda organitzada, un tio extremadament violent i cruel, i l’objectiu final d’en Sonny.

Hi ha vida més enllà d’en Harry Hole

Tot plegat, es tracta d’una novel·la interessant, amb un plantejament diferent de l’habitual de Nesbø. En Harry Hole, protagonista de la majoria dels seus llibres, és algú que busca la justícia. En canvi, a L’hereu, Nesbø utilitza en Sonny, algú que vol redimir son pare des de la “banda fosca”, cometent assassinats. A diferència de Du sang sur la glace, una altra història sense en Harry, en aquesta ocasió el ritme és trepidant i es llegeix superràpid: el primer dia, 260 pàgines, i el llibre sencer en només 5 dies. Una bogeria.

Crec que part de la “culpa” és de la traducció, que facilita molt la lectura. Aviam, és evident que Nesbø no és un autor que convidi a la introspecció i a la lectura calmada, però crec que la traducció de Meritxell Salvany és molt bona i és el que fa que t’enganxis a la història. Us recordo que considero que el traductor és una part importantíssima del procés de lectura. Perquè és el seu text, i no el de l’autor, el que acabem llegint.

En resum, si esteu esperant la propera història d’en Harry Hole, L’hereu és una bona manera de fer temps, i a un bon ritme. I la pregunta és… quan arribarà la propera història d’en Harry?