Dia de la Traducció 2020

Si seguiu aquest blog des de fa temps, deveu haver vist que aquest any no hi ha hagut entrevista per celebrar el Dia de la Traducció, dia de sant Jeroni. Ni a traductors de llengües vàries ni a traductors de xinès. I és que el 2020 ha estat, parlant en plata, un any de merda, i no tenia ganes de preparar una entrevista. És la gràcia dels blogs amateurs: fas el que vols i quan vols, i si no vols no ho fas. 🙂

Aquest és en Tofu, i fa el que vol… quan vol!

I després vaig pensar… “Calla! Aquest any ho farem diferent: parlarem dels traductors NO literaris”. De fet, som més. De fet, ens necessiteu en el vostre dia a dia. De fet, la nostra feina és un producte de primera necessitat. No tenim el glamour dels traductors literaris, però us juro que si el prospecte d’un medicament no està ben traduït podeu tenir moooolts més problemes que si no podeu llegir un llibre d’aquell autor tailandès que us agrada tant.

Així, doncs, he pensat de parlar dels traductors no literaris i fer un breu recordatori de les entrevistes a traductors literaris ja fetes. Les trobo molt interessants perquè, si les valoreu en conjunt, veureu una diversitat de perfils que potser no us esperàveu. Començo per la banda de la traducció del xinès, amb un póquer de traductores que treballen magníficament bé i que ens han acostat autors com la Sanmao o el meu veneradíssim Yan Lianke:

Per altra banda, també tenim entrevistes a traductors d’altres idiomes, i segur que heu vist passar pel blog el comentari d’algun dels llibres que han traduït ells. També en aquest cas hi ha perfils diversos, des de gent que es dedica només a traduir fins als qui també són poetes o autors o als qui combinen la traducció amb la docència:

I ara parlem dels que no tenim el nom a la portada, ni el tindrem (ni cal que el tinguem).

Visca els traductors NO literaris!

Ara em podeu tirar tots els rocs (virtuals) que vulgueu al damunt, però de vegades em sento una mica farteta de les queixes del món de la traducció literària. Que sí, que ja ho entenc, que reclamen els seus drets (i ben fet que fan!), però també podrien recordar-se dels qui piquem teclat dia sí dia també i fem possible moltes activitats quotidianes.

Us poso una llista d’algunes de les coses que traduïm (jo no les faig totes) perquè us feu una idea de la magnitud de la “tragèdia” (relativa, ja ho sé).

  • Videojocs: des dels missatges senzills del Comecocos fins a coses tan complexes com Clash of Clans o Fortnite.
  • Manuals d’electrodomèstics i altres documents tècnics: és important saber que el programa 1 de la rentadora posa l’aigua a 100 graus per no encongir aquell jersei de Mohair que us agrada tant.
  • Contractes diversos: és vital que el sou i les condicions estiguin ben traduïdes, o les condicions de la hipoteca, o…
  • Pelis i sèries: el món de l’audiovisual és supercomplex! I volem que en James Bond es prengui els martinis remenats, no sacsejats (o era al revés?).
  • Publicitat: els anuncis de la ràdio, els de la tele, els cartells que veieu pel carrer… la publicitat ja pot ser prou enganyosa de per sí, com per no traduir bé el missatge!!
  • Processos judicials i tràmits administratius: des de declaracions a la poli fins a qualsevol mena de sentència; de vegades, fins i tot cal que el traductor juri i perjuri que la traducció és fidel a l’original, i per a això cal ser traductor jurat.
  • Webs i plataformes en línia: segur que alguna vegada heu comprat en línia a Amazon, o a Zalando, o a la FNAC, o al Decathlon o a l’Abacus… doncs sí, tot això ho traduïm nosaltres, els invisibles! I també webs de mitjans de comunicació, d’entitats oficials com la Generalitat o Hisenda…

I moltes moltes altres coses que ara mateix no em venen al cap. Sí, també se suposa que traduïm el catàleg i els cartells de l’IKEA, però sincerament no sé qui coi ho fa perquè els errors que acumulen (i que els he notificat moltes vegades per fax -fa anys- i per mail) no són ni de traducció automàtica. No ens en doneu la culpa, que allà hi ha algú que ens vol mal!!!!

Com podeu veure, el grau d’invisibilitat del traductor és inversament proporcional a les vides que ajuda: alguna vegada heu pensat en qui coi tradueix el Fornite o el Brawl Stars? Si no sabeu què són, penseu en els traductors de les introduccions d’ús de qualsevol medicament, com ara, no sé… el Viagra???. Segurament veureu que tenim un paper molt important en el dia a dia de molta gent.

Xim-pom!

Au, ja està, ja he fet el rotet, com diu una amiga meva. Després de dir tot el que em passava pel cap torno a estar en pau amb mi mateixa i continuaré adorant els meus traductors literaris favorits (en tinc uns quants!) i reclamant que siguin visibles. En certa manera, també ens representen a nosaltres, la resta.

Bé, ja em perdonareu perquè crec que m’ha quedat una entrada estranya i una mica caòtica, i en algun punt també té un toc una mica Musa fingida (estic fatal). Si és així, trobo que és un bon resum de l’any del Senyor 2020: un any molt petardo i que encara no s’ha acabat. En el dia d’ahir, per exemple, ens va portar un cas de pel·lícula, l’intent d’assassinat d’en Josep M. Mainat a mans de la seva dona, i m’he llevat amb la notícia que Donald Trump i senyora tenen el virus. Amb aquest ritme, tinc curiositat per veure com acabarà l’any!

Mentrestant, llegiu llibres… i penseu en els traductors, també, quan llegiu les etiquetes dels xampús. 😀

País barroc, Raül Garrigassait

Del meu perfil a Instagram @lilladeserta.


El Sr. Tofu ens presenta “País barroc”, de Raül Garrigassait. És un llibre ple de reflexions, lligades en major o menor grau a Solsona, d’on és aquest escriptor.

El vaig comprar a @lasetmana a consell de @nuriaiceta i m’ha fet venir ganes de llegir més coses d’ell. He de confessar que amb alguna part no hi he acabat de connectar, però m’ha agradat molt quan parla del territori al voltant de Solsona, potser perquè em recorda el meu poble (bé, el del meu pare), que és força a prop, a la Segarra. De fet, anar al Santuari del Miracle és una excursió ben popular!

Excel·lent, sobretot, el capítol de La litúrgia, on analitza l’anar a missa: el fred, trobar-se amb els veïns…

En resum, que @editorial_lavenc publica coses interessants, gent!

Idaho, d’Emily Ruskovich

Tanquem aquest agost tan estrany amb Idaho, d’Emily Ruskovich, que publica l’editorial Les Hores a principis de setembre. És un llibre que ens porta a les grans extensions de l’estat que dona nom al títol i que ens explica tot de coses que tenen l’arrel en aquest fet:

“Un dia calorós d’agost, una família condueix fins a una clariana de la muntanya per recollir llenya de bedoll. La mare, la Jenny, és l’encarregada de tallar les branques petites amb una destral. En Wade, el pare, en fa l’apilament. Les dues filles, la June i la May, de nou i sis anys, beuen llimonada, fan fora les mosques, es fan la guitza i canten fragments de cançons mentre passa el temps. Però aleshores té lloc un fet impactant i totalment inesperat, un acte tan extrem que dispersarà la família en totes direccions.”

[Text de l’editorial]
idaho ruskovich

Però no em podia ni imaginar quin seria aquest “fet impactant”, ni per què havia passat. Perquè, com amb totes les coses, a part de veure què passa volem saber per què passa. I us costarà de trobar-ho, perquè Ruskovich no ens ho explica tot a la primera de canvi, no.

Així, doncs, veureu com evoluciona la història d’en Wade i la seva primera dona, la Jenny, que tenen dues filles. Sabreu d’on venen, a què es dediquen i què passa aquell dia fatídic. I ho veureu tot des de diversos punts de vista: el de l’Ann (la segona dona d’en Wade), les filles, la Jenny… és un llibre que es fa llegir.

He de dir que “es fa llegir”, però d’una manera estranya. No és un llibre de grans accions (no és una novel·la policíaca, per entendre’ns), sinó que tot va fluint al seu ritme. Tot i així, quan t’asseus a llegir-lo, no pots deixar-lo anar i necessites llegir més, i més ràpid, i veure què passa, i veure per què passa, i saber qui és la June, i…

Diria que, en certa manera, m’ha recordat els llibres que Kent Haruf situa a Holt i que ja hem comentat en altres ocasions: grans planes, calor, fred, la gent que fa el seu dia a dia… és una història en què passa aparentment poca cosa però que, en realitat, ens dona molta informació. Jo voldria destacar una cosa que potser a altra gent no li crida tant l’atenció: la malaltia d’en Wade. És una malaltia degenerativa que l’anirà desdibuixant, una mica com a Elizabeth is missing, que vam comentar fa molt de temps. Sí, estava molt interessada a descobrir què havia passat per destruir la família, però el cas d’en Wade m’ha semblat molt interessant.

Tanco l’entrada dient que aquest llibre, com he dit al principi, el publica l’editorial Les hores. Trobo molt encertada la tria que fan. Com és lògic, hi ha llibres que m’agraden més i llibres que m’agraden menys, però en general hi connecto bastant. En aquesta ocasió, han tornat a comptar amb Àfrica Rubiés Mirabet, que també va traduir La veïna del costat, un llibre que també us recomano que us llegiu!

En tot cas, Idaho serà aviat a les llibreries i és una lectura molt recomanable per a aquests dies de finals d’estiu, sense una calor excessiva…

El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda

Jo sóc més de la Colometa, potser perquè visc a la plaça del Diamant. Potser perquè tanco els ulls i veig la sèrie amb la Sílvia Munt i en Lluís Homar, i sento la cançó d’en Ramon Muntaner. Tot i així, trobo que El carrer de les Camèlies és una història molt especial i, per més que volia llegir-me-la a poc a poc, l’he acabada en poc més de dos dies.

el carrer de les camèlies

A El carrer de les Camèlies la grandíssima Mercè Rodoreda ens explica a història de la Cecília Ce, una nena abandonada a la porta d’una casa al carrer de les Camèlies. La troba el vigilant nocturn i la porta a casa d’una parella sense fills que l’acull i la cria com a pròpia. Però la Cecília té les seves pròpies idees i, des de ben petita, s’escapa de casa i se’n va a voltar per Barcelona.

Així, doncs, arriba un dia que decideix marxar de casa amb un noi, l’Eusebi, que havia conegut en una de les seves escapades. Amb ell s’iniciarà en el sexe i descobrirà el món del barraquisme, i com n’és de complicat buscar-se la vida. Aquí començarà a “fer senyors”, com diu ella, i anirà evolucionant en aquest sentit. La veurem passar de simple prostituta a senyora mantinguda, amb pis i casa pròpia. Però aquesta evolució no és gratis ni senzilla, i hi haurà personatges com en Marc i l’Eladi que li complicaran (i molt) la vida.

No sé, és un personatge que no acabo d’entendre, la Cecília. No entenc per què no torna a casa quan li comencen a anar maldades, per què esborra totalment la seva vida anterior a la casa de les camèlies. És una cosa que m’ha anat voltant pel cap durant tota la lectura. Segur que els més entesos tenen una explicació, però jo no l’he sabuda trobar. A part d’això, vull destacar el paper destacat que tenen les “mantingudes” en aquest llibre. La Cecília n’és una, però no és l’única. En trobareu unes quantes i podreu acostar-vos a aquests personatges que, pel que sembla, van tenir força presència en la vida de les classes socials més afavorides (no crec que els homes de les classes baixes poguessin pagar un pis addicional… sobretot sense que la dona se n’adonés!). I tampoc crec que avui dia tinguin el mateix pes…

En resum, El carrer de les Camèlies no és només la història de la Cecília, sinó que ens porta per Barcelona, i és un plaer llegir Rodoreda perquè, en realitat, és com si sentís un audiollibre. Si voleu un anàlisi molt complet d’aquest llibre, llegiu-vos aquesta guia de lectura de Maria Nunes.

La víctima 2117, de Jussi Adler-Olsen

[De l’Instagram de L’illa deserta]


Ahir per sopar em vaig acabar “La víctima 2117”, de Jussi Adler-Olsen. Feia molt de temps que tenia pendent descobrir aquest autor, que ens porta els casos del Departament Q de Copenhague. Finalment, gràcies a @edicionesmaeva i a @bibiana_ripol, he pogut posar fil a l’agulla.

En aquesta història, l’autor utilitza diverses trames per teixir un tapís que uneix un periodista de Barcelona, una investigació sobre una víctima de les pateres al Mediterrani, l’extremisme islàmic i la revenja personal. I per rematar-ho tenim una mena de hikikomori danès que està com una p*** cabra.

Molts elements, que Adler-Olsen aconsegueix fer quadra força bé, amb un ritme in crescendo i un desenllaç vibrant que em va fer llegir el llibre en poc més de 48 hores. Sí, no estic fotent res més que llegir, com qui diu, però les vacances ja són això, no? #dolcefarniente Només hi ha una cosa que no m’acaba de fer el pes, i és que els personatges són massa educats. Això també m’ho he trobat en el parell de novel·les de Camila Läckberg que m’he llegit: els diàlegs estan molt ben travats, però sempre tot és des de la correcció i l’amabilitat, fins i tot en els moments de més tensió. I és que a mi, acostumada a l’incorregible Harry Hole, em falta una mica de mala bava. 😂😂

CONCLUSIÓ: li posaria 4 estrelles. És una història que es fa llegir i, a més, fa gràcia veure que un dels protagonistes és en Joan Aiguader, un periodista de Barcelona. Veureu que al llarg del llibre hi ha algunes al·lusions a Catalunya i a determinades postures dels catalans. I és que Adler-Olsen té pis a Barcelona i ha volgut fer arrencar aquesta novel·la a la nostra ciutat. #nordicnoir #adler-olsen #víctima2117 #lecturesdevacances