Quan vaig començar James, no sabia exactament què m’hi trobaria. Sabia que era un retelling de Les aventures de Huckleberry Finn de Mark Twain, però com que no n’he llegit mai l’original (només recordo vagament aquella sèrie d’animació amb en Tom Sawyer i en Huck com a protagonistes), vaig decidir que llegiria James com a obra independent. I funciona perfectament.
En James (o en Jim, com l’anomenen els altres) és un esclau que, al llarg de la novel·la, va esdevenint molt més que un personatge secundari en la història d’algú altre. En aquest llibre, el protagonisme és seu: de la seva veu, la seva mirada, la seva intel·ligència i la seva voluntat de sobreviure. I sí, també del seu enginy, perquè en James és molt més hàbil del que la societat esclavista que l’envolta pot imaginar-se.
La novel·la comença amb un ritme àgil, gairebé de novel·la d’aventures: som a la vora del riu Mississippi, amb barques, cabanes, esclaus i senyors, i una atmosfera tensa que es palpa. El retrat del poble esclavista i les seves dinàmiques està molt ben fet. Però he de dir que, cap al mig, va tenir una petita baixda. Potser massa pes de les aventures del Huck, o potser perquè la història semblava que anava repetint patrons. Ara bé, quan es va tornar a centrar en en James, quan la seva veu agafa força i es desplega de ple, el llibre remunta i t’arrossega fins al final.
I quin final. Sense fer espòilers: és un final d’aquells que valen la pena.
Una cosa que m’ha agradat molt és com l’autor juga amb la llengua i la consciència que té en James sobre el llenguatge. De fet, ell fa veure que no sap parlar ni escriure correctament, però comença a escriure cartes per practicar, i descobrim que és molt més llest i articulat del que mostra. És aquí on l’humor i la crítica social d’Everett brillen més: quan juga amb les expectatives racistes de l’entorn i les desmunta des de dins.
Tot i això, si m’heu llegit abans a Instagram, ja sabeu que Els arbres em va semblar un llibre més potent. Més directe. Més macarra. Amb un humor molt negre (literalment) que aquí trobem només de forma més suau. A James, Everett juga més a fer novel·la històrica amb consciència contemporània, amb una estructura més clàssica i un to més contingut. També té moments brillants, però no té aquella sacsejada constant que m’havia agradat tant a Els arbres.
En resum, James és una novel·la sòlida, ben escrita i amb un personatge central que val molt la pena descobrir. I, si bé potser no és el llibre que millor representa l’estil més radical d’Everett, sí que és una bona porta d’entrada a la seva obra, especialment si us interessen els temes de raça, identitat i revisió històrica. Coi, que va ser premi Pulitzer!
Si només heu de llegir-ne un… jo em quedo amb Els arbres. Però si podeu, llegiu-los tots dos. En català, els trobareu a Angle Editorial, amb traducció de Jordi Martín Lloret.
L'illa deserta 