Crossroads, Cruïlles… Franzen!

Van passant els dies i no m’hi acabo de posar, però és que llibres com Crossroads (Cruïlles) són un gust de llegir… i costen de comentar. A les seves 592 pàgines hi cap una comunitat sencera, als anys 70, vista a través dels ulls de la família Hildebrandt. Per postres, he llegit dos grans llibres (i llargs) pràcticament darrere d’aquest, el Tirant i East of Eden, tots dos mereixedors de bones entrades, i no sabia ni per quin començar.

No hi trobareu grans intrigues, a Crossroads, no és una història trepidant. És el dia a dia d’una família, i Franzen va teixint les relacions entre ells i el seu entorn a poc a poc, com l’aranya que va treballant amb paciència i espera el millor moment per activar-se. Aquest volum és el primer d’una trilogia, o sigui que, en el fons, podem pensar que tanta preparació serveix per presentar-nos els personatges i anar introduint-nos en la situació, com si féssim l’escalfament per als altres dos volums.

Què hi trobareu?

D’una banda, hi trobareu els membres de la família protagonista:

  • En Russ: pastor caigut en desgràcia en una església de Chicago; ronda els 50 i està en plena crisi personal i matrimonial.
  • La Marion: la seva dona, també en crisi existencial i, igual que el seu marit, plantejant-se si ha de separar-se o no. Qui pitjarà el botó vermell???
  • En Clem: el fill gran, en edat universitària i plantejant-se el futur amb opcions molt radicals.
  • La Becky: la segona de la família; centre d’atenció a l’institut i a punt de passar pantalla.
  • En Perry: petit traficant de marihuana, encara va a l’institut.
  • En Judson: el petit de la casa, passa pràcticament desapercebut durant el llibre (segurament tindrà més protagonisme en els següents).

La veritat és que tots són molt reals, tots amb problemes personals i dubtes. Podríem ser nosaltres. De fet, diria que això es descriu d’una manera tan real i propera que pràcticament oblides que està passant durant el nadal de 1971.

D’altra banda, tenim un teló de fons on l’autor retrata la societat del moment. Apareixen amb més o menys intensitat temes com la guerra del Vietnam, la relació amb els indis americans o el racisme (enfocat més aviat com a classisme).

Tot això està descrit amb la minuciositat i la precisió habituals de Franzen, especialista a disseccionar les relacions de la família americana (ja ho va fer a la genial The Corrections, que també podeu llegir en català com a Les correccions). No sé quin dels personatges té una angoixa existencial més gran (bé, sí, al final del llibre queda clar), però tots aconsegueixen portar-te al seu racó, ensenyar-te com és la seva vida.

És una lectura exigent, almenys en anglès, ja l’estil l’autor no escriu pensant en fer la vida fàcil a l’audiència (i jo que ho agraeixo: és una lectura estimulant). Tan aviat tenim frases llargues i complexes com breus i al punt. El vocabulari és d’un nivell mitjà tirant a alt. En aquest sentit, diria que em recorda Colson Whitehead, que té un estil envolvent que t’arrossega i et fa avançar com un tsunami, dominant-te amb la força de la seva narrativa. No, aquests autors no tenen res a veure amb les historietes senzilletes per passar el temps: amb ells sempre aprens alguna cosa, sigui d’història contemporània o de vocabulari.

En resum, un 4 estrelles tirant a 5, absolutament recomanable i que m’ha deixat amb ganes de llegir el segon volum de la trilogia. Visca Franzen!

Tirant lo Blanc i els seus amics

Aquesta era la tercera vegada que em llegia Tirant lo blanc, “el Tirant” per als amics. I, independentment de les aventures, els amors i els desamors, que cada vegada he apreciat d’una manera diferent, sempre és un plaer i un goig llegir aquesta obra cabdal del patrimoni literari català, publicada l’any 1490. 1490. I encara és llegible. Aquest envelliment digne no l’han tingut tots els llibres que he llegit. Alguns “caduquen” amb pocs anys, mentre que el Tirant, igual que el Quijote, Sueño en el pabellón rojo o les obres de Shakespeare i Ibsen continuen tenint validesa. L’autor, Joanot Martorell, va fer molt bona feina i ens ofereix un llibre que beu de les fonts de l’època per narrar unes aventures que ens remeten, salvant les distàncies, al mític rei Artur.

Això sí, aquesta mena de llibres no els podem llegir com si fossin escrits ara mateix. Hi ha una qüestió de perspectiva històrica que és necessari tenir en compte per valorar-los degudament: els llibres s’escriuen per acontentar (o provocar) el públic del moment en què es publiquen. Si ens llegim un llibre 532 anys després de la seva publicació segurament hi haurà coses que no ens arribaran o que, fins i tot, ens molestaran. En parlarem més avall, recorrent als humils coneixements d’història d’una servidora. Hi ha estudiosos que us oferiran una visió molt completa de tot plegat, o sigui que jo em limitaré a comentar-ho des del meu punt de vista personal.

Sí, val, però… de què va?

Ah, de què va. Va de dos dels temes més antics del món: l’amor i la guerra. Com ja sabeu, el Tirant correspon a la categoria literària dels “llibres de cavalleria”, un tipus de llibre que consistia, bàsicament, a narrar les aventures de cavallers que recorrien Europa defensant els seus ideals. Aquests ideals eren la defensa de l’honor, tant el seu com d’altres persones, l’enfrontament bèl·lic amb enemics propis o d’aquell qui els pagués, l’amor cortesà i la defensa de la religió. Així, doncs, el protagonista de la nostra història es passeja des de les illes britàniques fins a la costa nord d’Àfrica, arribant fins i tot a l’imperi bizantí, defensant reis i nobles, escampant la religió i pensant en la seva aimada.

El personatge més important que l’acompanya en les aventures és el seu cosí Diafebus, que té una presència destacada durant pràcticament tota la història, però també hi ha n’Hipòlit, el seu servent, que anirà creixent a mesura que avança la narració. Per la banda femenina trobem la princesa Carmesina, filla de l’emperador bizantí, i l’Estefania, dama seva de companyia, juntament amb la Plaerdemavida (una criada molt decidida) i la Viuda Reposada (antiga dida de la princesa). Entre uns i altres ens amenitzaran la lectura amb escenes d’acció i sang i fetge que queden compensades per subtrames amoroses plenes de picardia i embolics.

Què deies de la perspectiva històrica?

Més amunt deia que aquesta mena de llibres no es poden llegir com si fossin publicats fa dos dies. Amb això vull dir que avui dia els autors busquen sorprendre’ns amb girs inesperats, o tocar-nos amb narracions tristes i personals, o oferir-nos personatges amb molta profunditat, que sembla que siguin reals.

En el cas del Tirant, tot això no hi és. En aquella època, els possibles lectors eren molts menys que ara i, segurament, l’objectiu dels autors era diferent dels que he dit. Buscaven entretenir, és clar, però suposo que els gustos dels seus coetanis eren força diferents dels nostres. Per això és força probable que els amors de Tirant i Carmesina us semblin infantils o molt bàsics, plans. El mateix serveix per a les escenes bèl·liques i els motius que tenen per desafiar un o altre oponent, sigui al camp de batalla o en tornejos: motius idealitzats, que avui dia ens semblen fora de lloc. Tot plegat fa que, a estones, me’ls imagini com uns putxinel·lis d’aquells que veia de petita: tot va a patacades, i tan aviat són amics com s’estomaquen.

Finalment, hi observo també una certa voluntat evangelitzadora i moralitzant, ja que els discursos religiosos tenen una presència important en tot el llibre. Déu els ajudarà a guanyar les batalles (ehem), Déu els indica què han de fer… fins i tot bategen conversos! Aquest és, potser, l’aspecte que se m’ha fet més enganxós.

Ja per tancar, una cosa que m’ha encantat és la gran quantitat de personatges que hi apareixen. Alguns entren i marxen, mentre que els principals tenen presència continua o, com en el cas d’alguns secundaris de luxe, apareixen i desapareixen per reaparèixer més endavant. En aquest sentit, cal destacar la capacitat de Joanot Martorell per no perdre el fil en les seves narracions, que ens porten d’un país a l’altre sense perdre mai pistonada!

Sí, és un llibre llarg. 971 pàgines en la versió de Marius Serra en català actual, que és la que m’he llegit aquesta vegada. N’havia llegit una versió juvenil abreujada fa molts anys. Després li va tocar el torn a la versió original, plena de notes. Com és lògic, la versió de Serra es llegeix molt més fàcilment que l’original, i el seu talent fa que es llegeixi d’una manera àgil i entenedora. No se m’ha fet gens pesat, llevat d’alguna parrafada molt i molt llarga sobre religió. A part d’això, és un bon llibre i sobta veure que encara, avui dia, fa de bon llegir. Si no us fan por els totxos, us el recomano plenament!

Yiyun Li: la visió externa

Yiyun Li va néixer a Pequín el 1972 i hi va viure fins a acabar els estudis universitaris de ciències. Posterioment va marxar a un màster als Estats Units, i ja no en va tornar. Amb el temps, aquella estudiant de medicina es va formar com a escriptora i, per a joia dels seus lectors, va començar a publicar relats curts.

Com podeu veure, el seu perfil és diferent del de Yu Hua o Yan Lianke. El fet d’haver marxat del país fa que tingui dues característiques que la diferencien molt de la majoria d’autors que comento al blog:

  • Utilitza el seu nom amb l’ordre occidental: primer el nom de pila i després el cognom. Així, doncs, el seu nom és Yiyun i el cognom és Li.
  • Escriu en l’idioma del seu país d’adopció: l’anglès.

La seva escriptura és precisa i lleugera, sense ser superficial. En el seu cas, el contingut té més pes que la forma, i no li trobareu frases recargolades per fer-vos arribar els seus sentiments. Tampoc té una escriptura massa sentimental: potser encara li queda a dins alguna cosa de la seva formació científica.

Obra i evolució

Yiyun li ha destacat en l’àmbit de la narrativa curta i també en el de la novel·la. Fins i tot en el de la no ficció. Tot seguit fem un repàs per les seves obres més destacades.

Les primeres obres d’aquesta autora que es van publicar són relats més o menys breus que toquen diferents aspectes de la vida quotidiana en l’àmbit xinès, sigui al seu país d’origen o a la diàspora. Els teniu recollits en aquests dos llibres:

Posteriorment, Yiyun Li va entrar en el món de la novel·la. En les seves dues obres següents, va tractar temes relatius a la història de la Xina:

En el cas de Les portes del paradís, l’autora utilitza un element, l’execució de Gu Shan, antiga guarda roja, com a excusa per presentar-nos una sèrie de narracions que s’entrellacen però que podrien ser independents. Pel que fa a Kinder than Solitude, pren com a punt de partida l’estiu de 1989 i va i ve de la Xina als Estats Units. No és el seu millor llibre, i potser aquí va començar a virar interessos, cosa que es va confirmar en les dues obres següents:

En el cas del primer, es tracta d’un relat bàsicament autobiogràfic en què l’autora reflexiona sobre què fa que valgui la pena viure. Cal tenir en compte que es tracta d’un llibre escrit durant una època en què Yiyun Li va patir una crisi personal important que la va portar a les portes del suicidi. També dins d’aquest període negre va escriure Where reasons end, un llibre de no ficció que recorda el seu fill, que es va suicidar.

Finalment, pel que fa a Must I go, es tracta d’una història interessant però totalment diferent de les anteriors, ja que l’element xinès desapareix de l’argument. No el puc valorar a fons perquè el tinc a mitges, però em fa pensar que els temes que li interessen han evolucionat i s’han allunyat de la Xina, un dels elements que més m’atreien de les seves obres. Potser és un pas lògic després de la tràgica etapa anterior. Potser és lògic, quan un marxa de casa seva (en aquest sentit, li veig un cert paralelisme amb la Zadie Smith, autora anglesa emigrada als Estats Units).

En tot cas, caldrà estar atent a les seves obres, sempre delicades i totalment recomanables.

Balanç de lectures del 2021

Fa uns dies us comentava a Instagram els llibres que més m’han agradat el 2021. Són els de la foto:

La classificació seria aquesta:

  1. Jane Eyre, de Charlotte Brönte
  2. Crossroads, de Jonathan Franzen (pendent de ressenya)
  3. Harlem Shuffle, de Colson Whitehead
  4. Los pescadores, de Hans Kirk
  5. Ambrosia, de Jordi Masó
  6. Quartet de tardor, de Barbara Pym

El comentari complet el teniu al final, on trobareu incrustat el post de l’Instagram, però el que voldria comentar aquí és com o què he llegit perquè, finalment, els millors fossin aquests. O perquè, malgrat tot, fossin aquests. M’explico.

El perquè de tot plegat

Les 2.425 pàgines del sextet triomfador de l’any són les millors de les 26.111 pàgines que he llegit durant l’any, repartides en 93 llibres. Si fem una ullada al nombre de pàgines, veurem que el meu “llibre mitjà” en té 287 i que la llargada es dispersa en tooots aquests puntets de la gràfica.

Sí, hi ha 4 totxos i alguns llibres d’entre 400 i 600 pàgines, però la gran majoria de llibres s’acumulen entre les 150 i les 400. Diria que els que més m’agraden solen estar entre les 250 i les 400, però això ja no m’he entretingut a verificar-ho.

Si tornem a mirar la foto i la llista del Top 6, veurem que els tres que més m’han agradat són en anglès, i això té mèrit, perquè l’idioma en què he llegit més és el català (fos traducció o original) i en anglès només he llegit 11 llibres. I d’aquests 11, 3 directes al top.

Potser us preguntareu com aconsegueixo que el català representi gairebé exactament la meitat del que he llegit. Molt fàcil: la meva seqüència de lectura segueix un patró molt clar:

  • Llibre en català
  • Llibre en un altre idioma
  • Llibre en català
  • Llibre en un altre idioma
  • … i així ad eternum

Ho respecto bastant, i així aconsegueixo combinar la lectura en la meva llengua i en altres. La sorpresa (bé, potser ja es veia venir) és que el segon idioma en què he llegit més ha estat l’italià. Sí, el 2021 ha estat un any de descobriment de la literatura italiana, que no veig prou sovint a les xarxes, tot i que la producció és extensa i que també tradueixen força d’altres llengües (feu una ullada a l’editorial Iperborea, dedicada a autors nòrdics!). El castellà i el francès són els últims de la fila, i he de dir que en castellà bàsicament llegeixo traduccions que no estan en català (Nórdica Libros i similars). Em passa igual amb el francès, que és una bona porta d’entrada a la literatura xinesa i a les nòrdiques (només ells tradueixen Kim Leine!!!).

Si en lloc de veure-ho per idiomes ho voleu veure des del punt de vista d’obres originals o traduccions, el resultat és aquest:

No és buscat, però llegeixo més originals que llibres traduïts. Si puc, intento llegir sempre en versió original, però està clar que llengües com l’estonia o l’islandès els he de llegir amb intermediaris. Com deia més amunt, en general, el castellà i el francès els faig servir per accedir a altres literatures mitjançant traduccions. En canvi, en anglès i italià bàsicament llegeixo obres originals. Finalment, en català llegeixo de tot.

Per acabar, us ensenyo un gràfic que il·lustra els idiomes d’origen (i per tant, la literatura d’origen) dels llibres llegits. Aquí hi ha més dispersió, tot i que hi trobo a faltar literatures asiàtiques i africanes (altres anys n’hi ha hagut més).

Si us hi fixeu, veureu que italià, català i anglès són els idiomes originals que més he llegit, mentre que la resta queda molt repartida i veiem que el castellà i el francès ocupen llocs molt baixos, cosa que més o menys quadra amb el que deia de llegir llibres traduïts a aquests dos idiomes.

Objectius per a aquest any

No em marcaré objectius pel que fa a pàgines ni a nombre de llibres. Això va com va i ara puc llegir més d’una hora cada dia, però ves a saber d’aquí a desembre. El que sí que em marco són els següents objectius:

  • Mantenir la ràtio català/la resta: fàcil.
  • Llegir més literatura xinesa: relativament fàcil.
  • Afegir idiomes de lectura (un us l’espereu, l’altre no): difícil perquè fa molta mandra!
  • Llegir una sèrie d’autors que és imperdonable que encara no hagi llegit:
    • Arthur Conan Doyle
    • Agatha Christie
    • Virginia Woolf
    • Maria Aurèlia Capmany

I, com sempre, l’objectiu principal és NO llegir més Murakami. Perdoneu, però ho havia de dir (cap sorpresa per als qui em coneixen). 😀

Si teniu curiositat per la valoració del Top 6, llegiu sota la ratlla. Si no, us espero al proper post!


Yu Hua: capacitat camaleònica

Els qui ja em coneixeu potser us preguntàveu “Com és que encara no ha posat Yu Hua com a autor del mes?”. Bé, tot té una explicació, i està clar que havia de començar pels “monstres” més grans del panteó xinès com Lu Xun, Ba Jin o Eileen Chang abans d’entrar amb els pesos pesants contemporanis, que, segons la meva humil opinió, són Yan Lianke i Yu Hua. I, entre aquests dos, era lògic que primer passés Yan, guanyador (indirecte) del Premi de Traducció Marcela de Juan de qui, a més, s’havia publicat llibre en català i en castellà amb poques setmanes de distància.

Ataquem, ara, l’autor més polifacètic i camaleònic dels autors del mes (almenys, fins ara).

Vida i miracles de Yu Hua

Yu Hua va néixer a Hangzhou el 1960. Com altres autors d’aquesta generació (entre els quals, Yan Lianke), la seva educació es va veure condicionada pel context polític de l’època: la Revolució Cultural no va permetre que rebessin una formació acadèmica ordenada i va que fer haguessin de recórrer a mètodes alternatius per iniciar la seva carrera com a escriptors. En el cas de Yu Hua, per exemple, va fer estudis de dentista (sembla que d’una durada d’un any) i després d’exercir com a tal va decidir dedicar-se a una altra cosa. Per a sort nostra.

Si tornem enrere, direm que és fill de pare i mare metges i que vivia en un entorn que el va ajudar a familiaritzar-se amb la violència i la mort. Sumeu-hi que va viure la Revolució Cultural en tot el seu “esplendor” i tindreu com a resultat un autor que, a les seves obres, reflecteix el caos, la misèria i tot de coses que el van marcar profundament, com ara les detencions que es produïen i que podien acabar amb la mort de l’afectat. Per no repetir-me sobre aquest tema, us reenvio a una entrada que vaig dedicar a la xerrada de Yu Hua al CCCB a la qual vaig assistir fa ja uns quants anys, on va parlar de la seva vida, de com les circumstàncies havien afectat la seva obra i de la censura.

L’autor i la seva obra: diversitat al poder

Si fem un breu repàs a l’obra de Yu Hua centrant-nos en les seves obres, veurem que és capaç de reproduir situacions molt diferents amb una solvència contrastada: vida rural, temps maoistes, capitalisme dels anys 80… tot se li dona bé! Això el diferencia d’altres autors que tenen un to més uniforme o que es dediquen a entorns més concrets, i també se’l qualifica, almenys en els primers temps, com a autor tirant a experimental. Així, podem fer una ullada ràpida a les seves obres principals, que trobareu comentades en aquest mateix blog:

A Gritos en la llovizna trobem la visió de la política de Mao i tot l’entorn de l’època a través dels ulls d’un nen que no vol ningú. És la seva primera novel·la i hem d’entendre que la visió que ens ofereix és, almenys en part, la seva. Pel que fa a ¡Vivir!, viatjarem a la Xina rural per repassar l’evolució de la Xina sota el govern de Mao, des de la guerra amb el Japó fins cap als anys 80. És un dels meus preferits.

Passem a la segona part del tema, amb novel·les que ens acosten a temes més actuals i, potser, a maneres més experimentals d’explicar-los. Crónica de un vendedor de sangre fa referència al tràfic amb la venda de sang que s’ha fet durant molt de temps a la Xina, fet que també hem vist més recentment en altres llibres com El somni del poble Ding (El sueño de la aldea Ding). Seguim amb Brothers, segurament la seva obra més destripada i rocambolesca, on veurem la vida de dos germanastres ben diferents des dels temps de Mao fins a la Xina capitalista. Amb episodis que ratllen l’absurd i crítica sagnant del sistema, és l’altra de les meves favorites. Tanco aquest repàs amb The Seventh Day, una història estranya en què el narrador és un mort que ens explica què veu els set dies després de la mort. Repassa tot de temes actuals, com ara la contaminació galopant a la Xina.

També té no ficció, com és el cas de China in Ten Words (La China en diez palabras), en què, tal com diu el títol, escriu deu peces que ens expliquen com és la Xina basant-se en deu paraules o conetes, com ara: Lu Xun o escriure.

El tenim, en català?

Desgraciadament, en català només tenim un recull de relats que es diu El passat i els càstigs. La traducció és de Carla Benet i la publicació és de Les Males Herbes. Es tracta d’una sèrie de narracions tirant a bèsties i descarnades que arriben directes a l’estómac i que val molt la pena llegir. Tant de bo més endavant se’n publiquin més coses!

Com sempre, en castellà hi ha més publicació. De fet, podreu trobar gairebé tota la seva obra en aquesta llengua. Si podeu llegir en francès, en italià o en anglès, segur que hi trobareu la resta!