Teatro de Henrik Ibsen

Avui us vull parlar d’un llibre superlatiu en molts sentits. Es tracta de Teatro (1877-1890). D’entrada, la presentació d’aquest Teatro de Henrik Ibsen és majestuosa, amb tapa dura i una combinació de negre i violeta preciós. Però també és superlatiu pel que fa a la llargada (796 pàgines) i en la tasca que ha dut a terme Cristina Gómez-Bagghetun, que ha participat en un projecte anomenat “Ibsen in Translation”, que ha reunit traductors de diversos idiomes.

Teatro de Henrik Ibsen

Perquè us feu una idea del bé de deu que conté aquest volum, aquí teniu la llista de les obres que hi ha:

  • Los pilares de la sociedad (1877)
  • Casa de muñecas (1879)
  • Espectros (1881)
  • Un enemigo del pueblo (1882)
  • El pato silvestre (1884)
  • La Casa Rosmer (1886)
  • La Dama del Mar (1888)
  • Hedda Gabler (1890)

Com podeu veure, el llibre agrupa bona part de les obres més conegudes d’Ibsen, algunes de les quals encara es representen avui dia. Admeto que normalment llegeixo coses força diferents (l’últim teatre que vaig llegir va ser Shakespeare, amb això us ho dic tot), i que vaig haver de fer un canvi de xip.

Altres temps, altres idees

Ja m’ha passat altres vegades: quan llegeixo coses escrites en aquesta època tot sovint m’enfarfega la manera d’expressar-se dels personatges, que sempre cuiden les formes i es passen d’educats. Així mateix, em sobta la manera en què es tracten les dones, que som considerades poc més que unes nines. Trobem perles com aquestes:

  • “Estamos hablando de cosas que las mujeres no pueden entender.” (Los pilares de la sociedad)
  • “Buscas un hombre que te salve, eh, caprichosa?” (Casa de muñecas)
  • Veo que en esta casa cualquiera se permite expresar su opinión (referit a la filla de “Un enemigo del pueblo”).

I, sense anar més lluny, a la pàgina 639 trobareu una descripció del matrimoni feta per Lyngstrand que és, realment, per matar-lo.

Una altra cosa que m’ha sobtat en aquest Teatro de Henrik Ibsen és el paper tan destacat que tenen les IDEES. Ho poso així, en majúscula, perquè bona part dels personatges es passen la vida pensant i donant voltes a alguna cosa. Alguns fins i tot donen tantes voltes als problemes que, en lloc de trobar-hi la solució, acaben per suicidar-se… poca broma!

Teatre, teatre…

Cal tenir en compte que aquestes històries es van escriure per ser representades i que, potser per això, en alguns moments s’exageren els gestos i les expressions, ja que han d’arribar al públic.

També cal tenir en compte que, com he dit més amunt, aquests textos es van escriure fa gairebé 150 anys. Això fa que algunes actituds siguin tan diferents de les actuals que costin d’acceptar, com ara el tractament de les dones. Tot i això, és un llibre que val molt la pena de llegir perquè, precisament, ens transporta a altres èpoques i ho fa amb una riquesa de detall espectacular. Res a veure amb el Jo Nesbø que tant m’agrada! 🙂

Life, de Lu Yao

Life

Si busqueu per Internet, trobareu veus que opinen que Life, de Lu Yao, és “an essential masterwork” i en parlen molt positivament. Ho podreu veure, per exemple, a The Leeds Centre for New Chinese Writing, una iniciativa molt interessant on trobareu un club de lectura i ressenyes dels llibres que es publiquen traduïts del xinès a l’anglès.

La meva humil opinió va en un sentit totalment contrari. Life és un llibre més que parla de la diferència entre la vida al camp i a la ciutat, i de com s’han d’espavilar els camperols que deixen casa seva i volen provar de viure en un entorn urbà. Com en altres casos que hem vist en aquest blog, es pot donar valor documental a aquestes històries, però poca cosa més. La trama és poc rica i el llenguatge, senzill.

Què ens porta Life?

Aquest llibre ens porta a la Xina de principis dels anys vuitanta, els primers temps de l’obertura després de la mort de Mao Zedong. En Gao Jialin, fill de camperols que ha rebut educació, és professor en una escola rural, però perd la feina per culpa del nepotisme. Després d’estar-se tancat a casa assumint la seva nova realitat, treballa cultivant les terres comunals i s’enamora d’una noia del poble que és molt bona persona… però és analfabeta.

Quan aconsegueix marxar a la ciutat, en Gao oblida ràpidament la noia i comença a sortir amb una excompanya de classe molt més “moderna”. Però les coses no acabaran d’anar bé, ja ho veureu (#noespodiasaber). En tot cas, podeu veure la diferència entre viure al camp (i, a sobre, en una casa cova) i a la ciutat; entre una noia i l’altra. En Gao està entremig de tot plegat.

Un cop explicat això, també he de dir que el llibre està ple de tòpics i de frases supertípiques. El noi és “perfecte” (guapo, musculat i bona persona), la noia de pagès és treballadora i bonica, però analfabeta, la noia de ciutat és intel·ligent, culta i frívola. I així anar seguint.

Sí, segurament quan es va pulicar l’any 1982 va ser una cosa innovadora i tenia molt més valor que ara, ja que devia ser dels primers llibres que tocaven el tema camp-ciutat. Llegit avui, però, és un més dels molts llibres que toquen aquest tema i que, com deia més amunt, no tenen més valor que el documental.

Seqüela, amb Rachel Cusk

seqüela

Avui us vull parlar de Seqüela, una narració de Rachel Cusk que ens parla del “després”, de la seva nova realitat, quan s’acaben 10 anys de matrimoni. Perquè… què passa quan la vida que havies anat teixint, el puzle de 5.000 peces que havies anat muntant, se’n va en orris?

No trobareu en aquest llibre una història truculenta, una batalla entre dues persones que ja no volen estar juntes, odi i rencor. El que ens ofereix l’autora és més aviat el record de la reparació d’aquest puzle trencat, les noves sensacions que té quan ha de fer front a la vida sola, com evoluciona la seva relació amb les filles…

Apunts sobre feminisme i maternitat

En algun punt també toca el feminisme i els aspectes que tenen a veure amb el repartiment de tasques a casa, sobretot pel que fa a tenir cura dels fills. Aquesta part m’ha agradat molt, ja que fa una reflexió, per al meu gust, molt lúcida sobre el paper de l’home i de la dona a casa. Una reflexió que, en molts aspectes, subscric.

Així, doncs, veurem com valora allò tan famós de “els homes ajuden a casa” i com, segons ella, en la lluita per la igualtat ella i el seu home s’havien “intercanviat la vestimenta”. I quan explica que el seu home va deixar la feina per cuidar-se de les nenes mentre ella treballava, arriba la bomba, el que moltes pensen i no diuen: “jo tenia els dos papers” (el d’home i el de dona, treballar a la feina i treballar a casa).

El tros que més m’ha agradat, però, és quan parla de la maternitat. D’una banda, pensa que la maternitat és una renúncia total a la identitat. Hi estic d’acord, com a mínim pel que fa als primers anys dels nens: n’has d’estar pendent fins que tenen una mica d’autonomia. De fet, algunes mares, fins i tot viuen a través dels fills. I m’ha rematat quan diu “com si aquestes hores solitàries fossin el meu botí de guerra” fent referència a les hores que té per estar sola, unes hores que sempre he valorat molt: fer un cafè mentre el petit fa natació, xerrar a la plaça mentre juga…

Vist tot això, no deixar de ser curiosa la seva reacció quan diu “les filles són meves” en resposta al seu ex-marit. Ella mateixa se sorprèn. De tota manera, suposo que en certs casos, quan tot al nostre voltant s’esmicola, és normal tenir reaccions extremes o inesperades, una manera d’agafar-se al poc que li queda de la seva vida anterior: les nenes.

La seqüela i refer la vida

Arribats a un cert punt del llibre, entrem en la fase de recuperació. Aquí no només veurem les possibles relacions amb altres homes, sinó que Cusk entra en una etapa en què intenta recuperar a poc a poc les amistats. Tots ho hem vist: en la majoria de casos, les persones que se separen recuperen la vida pròpia quan els fills s’estan amb l’ex-parella. I ben fet que fan. Cusk, doncs, recuperarà antigues amistats i tornarà a agafar el ritme de la vida social adulta.

És un llibre curtet, però la veritat és que se li agraeix la concisió. Hi ha tants llibres que s’allarguen innecessàriament, que és bo veure que hi ha gent que explica el que els hi sembla just i prou. També he de dir que és una lectura molt agradable, sense notes estridents ni reaccions histèriques. És com un riu que baixa plàcidament i, en cada meandre, va deixant enrere trossos de la vida anterior per reviure en unes noves circumstàncies.

Valoració global i més enllà

He de dir que és un llibre per a tota mena de públics. Tant si us heu separat com si no, és un testimoni realista i serè de la vida en parella i de la vida de després i, segurament, en algun punt o altre coincidireu amb l’autora.

Si anem més enllà del llibre, he de dir que, una vegada més, l’editorial Les Hores ens porta la història d’una dona, aquest cop amb la traducció de Carme Geronès. En certa manera i salvant les distàncies, podríem dir que és una dona que busca el seu lloc al món igual que la protagonista de Mirall, espatlla, intermitent, que vam comentar fa uns mesos en aquest blog.

En tot cas, si voleu històries de dones, totes elles molt diferents, no dubteu a buscar el nom d’aquesta editorial a la capseta de cerca que trobareu a la part superior del blog: des de la baba Dúnia de prop de Txernòbil fins a la Maj, una mestressa de casa sueca que viu en un estat d’insatisfacció constant, sense oblidar les magnífiques “enemigues” de La veïna del costat.

Seqüela surt a la venda dilluns dia 1 de juny. Busqueu-lo a la vostra llibreria preferida.

Post mortem: Terrin, de vigilant a pare

Aquesta entrada se m'havia quedat a la cartutxera, però ara que l'he retrobada trobo que és un bon moment per publicar-la. És un llibre molt diferent dels altres que he llegit de Peter Terrin.

Post mortem

Post Mortem, de Peter Terrin, és un llibre estrany i un pèl confús. El tema central és l’accident vascular que pateix una nena que, com diu l’autor, “encara no té quatre anys”. L’alegre Renée té un infart cerebral que la deixa en un estat greu i li costa molt de recuperar-se.

El que afecta de debò és saber que la història és real, que la nena és un reflex de la filla de l’autor. El mateix autor que va escriure El vigilant i Montecarlo i que podem veure en una foto a la contracoberta. I te’l mires i penses, “buf, quina putada”.

Com deia, per a mi el llibre ha estat un pèl confús, ja que Terrin no ens vol oferir la història nua, sino que l’acompanya amb una espècie de joc de miralls, d’un autor que es veu a sí mateix i que després algú en fa una biografia… tot plegat un pèl estrany, però també efectiu, per altra banda. En el fons, suposo que haver llegit primer El vigilant, tan diferent d’aquest Post Mortem, et condiciona. Aquí no trobareu l’atmosfera claustrofòbica de l’altre llibre, que realment feia que et costés respirar. I, com és normal, quan llegeixes una cosa d’un autor et penses que després tot serà igual. I no és així.

Post mortem és una altra cosa…

En aquest llibre, Terrin demostra que és molt capaç d’escriure coses totalment diferents i de fer-nos posar a la pell dels seus protagonistes. El moment de més angoixa és quan la nena no es desperta. Volia cridar “truqueu una ambulància, no foteu cas d’un metge amb poques ganes de pencar”. Perquè la Renée no fa mai la migdiada, i que una nena s’adormi enmig d’una festa amb altres nens no és normal. No ho és. Cal trucar l’ambulància.

A partir d’aquí, l’autor ens regala una narració entrellada, angoixada, sobre l’estada a l’hospital, a la UCI, a Semicrítics… tot està explicat amb una claredat impressionant, us ho puc assegurar. Els llits de la UCI són com arbres de Nadal, amb totes les maquinetes connectades.

Vull destacar també la preciosa portada, que diria que ha sortit igual en tots els idiomes. És un osset de peluix amb una tirita on hauria d’haver-hi l’ull. Es él ninotet de la Renée, un osset com tenen la majoria de nens. Com sempre, Raig Verd ens ofereix un llibre molt ben presentat, amb traducció de la Maria Rosich, que també hem pogut apreciar en llibres com Montecarlo i El vigilant, de la mateixa Raig Verd, o No tornarà a passar (els teniu tots en aquest blog).

En definitiva, sereu un testimoni mut del drama que ens explica Terrin, que agraireu poder llegir des de la distància. Però és que, de tant en tant, també és bo llegir coses com aquesta.

La caja negra. Los perros vuelan bajo, d’Alek Popov

Aviam: quan un llibre es diu La caja negra. Los perros vuelan bajo, té una portada com la d’aquest i el publica algú de confiança com Automática Editorial, servidora l’ha de comprar. Que no conegui l’autor no importa perquè sé que aquesta editorial té una selecció d’autors de l’Europa de l’est amb la qual he connectat des del primer dia.

Però comencem pel principi. Siguem ordenats.

Què hi ha a La caja negra?

El que hi ha és les històries de dos germans búlgars que, en moments diferents, se’n van a viure als Estats Units. La cosa comença amb la mort del seu pare quan ells estan tot just sortint de l’ou, aquell moment entre l’institut i la universitat en què encara no sabem què volem ser.

Aleshores hi ha un salt en el temps i veiem que un d’ells, l’Ango, continua a Bulgària i vol emigrar als EUA, mentre que l’altre, en Ned, ja fa temps que hi és. Així, doncs, l’acció comença quan en Ned va a buscar l’Ango a l’aeroport de Nova York.

A partir d’aquí tindreu de tot. Des de la crítica al sistema comunista (o, més ben dit, post-comunista) de Bulgària fins a un retrat esperpèntic del sistema capitalista americà, amb un repàs càustic a un costum de la classe més benestant: encarregar a algú altre que et tregui a pasejar el gos.

Justament això és el que farà l’Ango. Després d’una primera experiència fallida com a supervisor en un restaurant de fast-food, passarà les hores passejant uns gossos repel·lents i estirats per Central Park. Però no us penseu que la descripció és tal qual, no: Popov recorre a la sàtira més corrosiva per fer el retrat de conjunt de la situació. Fins i tot apareixen no un sinó… DOS sindicats de passejadors de gossos que estan enfrontats! Sí, és absolutament inverosímil i ratlla l’absurd, però ja sabem que la realitat supera la ficció, o sigui que jo ja m’ho crec tot.

Per altra banda, el Ned, que és un BTE (m’encanta, això: búlgaro que triunfa en el extranjero), treballa en una empresa de Wall Street. Tot li anava bé fins que uns capullos (no tenen un altre nom) li sabotegen una presentació i cau en desgràcia. Arran d’això, i aprofitant que és búlgar, l’empresa l’envia a una missió a Bulgària per treure-se’l de sobre una temporada. Aquest retorn al país d’origen dona l’excusa a Popov per fer un retrat esperpèntic del règim postsoviètic, un retrat sense pietat. Evidentment, no us explico com acaba l’aventura, però sí que us puc avançar que m’he divertit molt. Ja fa temps que no em crec les crítiques que diuen que amb un llibre rius molt, però aquest sí que us juro que té moments brillants.

L’aspecte gràfic sí que importa

Com us deia més amunt, la tapa va tenir un efecte magnètic. La vaig veure i ja no me n’he pogut desenganxar. Suposo que ja deixa entreveure l’humor “descatxarrant” que trobarem a l’interior. A part, com sempre, els llibres d’Automática Editorial estan tan ben fets que és un gust tenir-los a les mans.

No podem deixar passar tampoc la tasca dels traductors, que són Viktoria Leftérova i Enrique Maldonado. Suposo que, en aquest cas, el coneixement de la llengua original l’ha aportat Leftérova i que Maldonado hi ha aportat la seva experiència com a traductor i (magnífic) redactor en castellà. I és que la seva mà es nota en tota la novel·la, cosa que em recorda l’altra novel·la que li he llegit, El mar alrededor, on també fa un exercici narratiu brutal.

Finalment, com deia al principi, Automática té una bona selecció d’autors de l’Europa de l’·st. Des d’autors russos de pes com Maksim Gorki fins a escriptors desconeguts per a nosaltres. Exemple? El mateix Alek Popov o Yordán Radíchkov, de qui he llegit Abecedario de pólvora, que em va encantar.

En tot cas, un 5 estrelles que val la pena que us llegiu.