Cossos celestes: Jokha Alharthi i Oman

Sabríeu trobar Oman en un mapa? Sense mirar, eh? Jo no ho hauria sabut fer abans de llegir Cossos celestes, de Jokha Alharthi, publicat en català per l’editorial Les hores. De fet, el primer que vaig fer quan vaig tenir el llibre a les mans va ser obrir Google Maps. Confesso que jo l’hauria posat al costat de Kuwait, i que on hi ha Oman hi hauria posat el Iemen del Nord (sí, quan jo estudiava n’hi havia dos, de Iemens). Jo necessito saber on passen les coses, i per això era vital veure-ho sobre el mapa.

Però deixem estar la geografia i anem al que realment interessa: la història que se’ns explica a Cossos celestes. No us faré cap espòiler si us dic que l’autora ens explica l’evolució del seu país a través de tres germanes (Maia, Asmà i Khaula) i la seva família. La narració es fa des del punt de vista de diversos personatges, tant dones com homes, i no tot queda en mans de les tres germanes. A mi, per exemple, m’ha cridat l’atenció la veu de l’Abdul·lah, el marit de la Maia, que aporta un contrapunt interessant a la perspectiva de la seva dona. I, entre altres motius, el trobo especialment important perquè poques vegades m’havia trobat un llibre dedicat a un país àrab i al paper que juguen les dones que inclogués la veu d’algun home. L’Abdul·lah no és l’únic que parla aquí, però és el primer que viu un canvi en la manera de fer, ja que la seva dona no és submissa com la generació anterior.

Fruit d’aquest matrimoni més “modern” hi ha tres fills, la més gran dels quals és la London. Veient el nom, que li ha posat sa mare, la Maia, ja veiem que aquí les coses canvien, la societat evoluciona. La London estudiarà a la universitat i viurà una vida força més similar a la nostra. No s’hi entra en profunditat, però és evident que ella no es comporta com la seva àvia, que és la viva imatge de la dona tradicional.

I ara que parlem de l’àvia, la Sàlima, cal dir que en aquesta novel·la, com que cada episodi té un narrador diferent, també anem endavant i endarrere en el temps. Aquest és, potser, l’únic punt que li podria retreure: costa una mica identificar el moment històric en què viu cada personatge. Tot i així, Alhlarti se’n surt prou bé i aconsegueix fer-nos fer tots aquests flash-backs, i ens ajuda també amb un arbre genealògic on podreu trobar els noms de la majoria de personatges de la història. Molt útil, la veritat.

Un altre tema que es toca en aquest llibre és el dels criats esclaus. De fet, algun dels personatges més destacats de la història són esclaus i veureu que el seu paper va més enllà del simple treball forçat.

No puc tancar sense parlar de la traducció de Margarida Castells Criballés, que pel que m’han dit és directa de l’àrab. El català flueix i, per això, crec que cal atribuir part de l’èxit del llibre a la traductora, que ja ha fet altres traduccions d’aquest idioma. Si n’he de triar una, destacaria la traducció de Les mil i una nits que va fer amb la Dolors Cinca i en Jaume Creus, una traducció magnífica que us recomano molt.

Finalment, vull dir que l’editorial Les hores va tenir molt d’encert de triar aquest llibre, i que és molt positiu que ens arribin textos de fora de l’omnipresent món anglosaxó. I, atenció, Cossos celestes va rebre el Premi Booker International 2019, un premi que sol destacar obres de molt qualitat! Us vull recordar que Les hores ja ha publicat altres llibres de l’àmbit àrab, com ara Mirada prohibida i Vam ser nosaltres, dos títols que us recomano molt i que ja hem comentat en aquest blog. Com veieu, teniu camp per córrer!

Severance: Ling Ma en temps de virus

En els temps que vivim, sembla adequat llegir històries postapocalíptiques que, sincerament, no estan tan lluny de la realitat. Aquest és el cas de Severance, la novel·la de Ling Ma que es desenvolupa en un món colpejat per una malaltia, la “febre de Shen”, originada a Shenzhen i que acaba afectant tot el món. Fins aquí, tot força real, oi?

La protagonista, la Candace Chen, és filla d’immigrants xinesos. Amb això l’autora aprofitarà per fer tres coses:

  • Explicar la part apocalíptica, diguem-ne “de pandèmia”.
  • Explicar el xoc cultural i l’adaptació dels pares a la societat americana.
  • Explicar la vida de la filla com a americana de ple dret.

El primer fil no us sorprendrà gaire: tots hem vist pelis en què ha mort quasi tothom i el protagonista de torn marxa d’una ciutat per buscar un lloc tranquil on refer la seva vida. El segon, tampoc, tot i que és interessant veure com retrata l’autora l’entrada en societat dels pares: estem molt acostumats a llegir històries d’immigrants que ocupen llocs poc prominents (treballen en supermercats, restaurants, etc.), però aquí els pares van als Estats Units perquè el pare acabi els seus estudis. S’adaptaran igual tots dos?

Finalment, destaco la vida de la Candace, la filla. En aquest cas, aquest fil està extremadament lligat amb el primer (la pandèmia). Veurem com busca feina, troba feina i nòvio… i decideix quedar-se de guàrdia a l’oficina quan la gent comença a marxar de Nova York. Veurem, també, com es busca la vida per sobreviure en una ciutat mig buida, i no us puc explicar més perquè aleshores us xafaria el plaer de descobrir com està relacionat aquest fil amb l’apocalipsi zombie.

En definitiva, no és alta literatura però és un llibre entretingut que us tindrà enganxats fins al final. Només esperem que la ficció (aquesta ficció) no superi la realitat…

“Les inseparables”, primera trobada amb Simone de Beauvoir

Doncs no, no havia llegit mai res de Simone de Beauvoir i la imatge que en tenia era molt diferent de la de l’autora de Les inseparables. Ha estat un plaer descobrir-la en aquesta història que, tot i que es presenta en forma de novel·la, amaga trets autobiogràfics de de Beauvoir i la seva amistat amb Zaza Lascoin.

Tot comença a escola, quan la Sylvie (alter ego de Simone) coneix l’Andrée (alter ego de Zaza). Andrée és una nena decidida i valenta, i té les coses molt clares. Com també les té clares Sylvie, que tot i així queda obnubilada per la seva companya de classe, que es convertirà en la seva millor amiga. Seran amigues inseparables.

Així, al llibre podem veure com l’amistat entre les dues noies es va estrenyent i va evolucionant a mesura que es fan grans. Al principi, la història només les inclou a elles dues i els seus pensaments, però poc a poc hi van entrant la família, els costums socials, els amics…

És, doncs, quan es van fent grans, que comencem a veure les limitacions de l’època, els rituals socials que acaben ofegant Andrée/Zaza. Són limitacions que, fins en aquest moment, no m’havia plantejat però que, de fet, havia vist també en alguna obra d’Ibsen: la limitació del paper de la dona en la societat, la impossibilitat de triar parella o estudis…

I sembla que no hauria de ser així. Tenim unes nenes que, a principis de segle XX, van a classe i tenen un entorn aparentment educat. Imagineu-vos-ho: les nenes, tot i ser ben petites, es parlen de vostè!!! Però, potser per això, es tracta d’un mon encotillat, on les formes tenen més importància que el contingut i la dona, al final, no pot fer gaire cosa més que fer de mare i inculcar en les filles el que li han inculcat a ella, per més que hi fos contrària en el seu moment.

Atenció: espòiler!

A part de tot això, m’ha impactat l’obsessió de Simone amb Zaza (o de Sylvie amb Andrée): està pendent d’ella en tot moment i li té una afecció que gairebé qualificaria de malaltissa. De fet, quan vaig començar a llegir aquest llibre ja sabia més o menys com acaba i, veient com anava creixent l’atenció que Simone li presta a Zaza, els extrems a on arriba, només feia que pensar que, quan es produís la pèrdua, seria molt dur.

I ho devia ser, perquè en aquesta novel·la es veu la necessitat de l’autora d’escriure sobre l’amiga, de buidar el pap. Suposo, doncs, que és just i adequat publicar-la a mode pòstum.

He de dir que m’ha agradat molt, el llibre, i que trobo tot un encert que Angle Editorial l’hagi publicat en català, amb una traducció de Margarida Castells que s’intueix elaborada i que flueix perfectament. Tindrem oportunitat de parlar més d’aquesta traductora, ja que tinc en cua un altre llibre traduït per ella. Pel que fa a l’editorial, us recomano un altre llibre que va publicar i que em va agradar moltíssim: El camí dels esbarzers. El recomanaria sense parar.

Dendritas, de Kallia Papadaki

Avui parlarem de Dendritas, de Kallia Papadaki. D’entrada, em va captivar la coberta, amb les volves de colors sobre fons negre. Després vaig veure el nom de l’autora: una dona grega. Hmmm. Poc habitual. I aleshores va venir la pregunta que sempre em faig quan el llibre no s’ha parit en anglès o alguna de les llengües més habituals: “Però… la traducció és directa? Eh? EH?”. Soc repel·lent, i estic mooolt afectada per la deformació professional.

Doncs sí, és traducció directa de Laura Salas Rodríguez. I, de fet, la pregunta era una mica tonta, perquè l’editorial que publica Dendritas és Automática Editorial, que no sol fer traduccions indirectes i que té una selecció de llibres no-anglo molt bona. Només cal recordar les diverses obres de Yan Lianke que han publicat (les trobareu totes en aquest blog: busqueu a la caixeta de cerca), el meravellós Abecedario de pólvora, la dura Trieste o la magnífiquíssima La caja negra. I atenció que aquesta tardor també tenen un catàleg que promet!

Però tornem a Dendritas, que és el que interessa avui. Aquest llibre, de 232 pàgines, és perfecte per a una lectura pausada però a bon ritme. Es llegeix perfectament, tot i les oracions llarguíssimes, que solen durar tot un paràgraf. Jo, maníaca de les comes i els punts i seguit, n’hauria posat més d’un, però la veritat és que Salas ho té tot controlat i manega molt bé els signes de puntuació (no sempre passa). En resum: que un cop us hi hàgiu acostumat tot anirà com la seda!

De què va Dendritas?

L’autora diu que “Dendritas es un término que describe las formas de los copos de nieve y, como ellos, los personajes de esta novela son únicos y hermosos, se arremolinan en el aire y desaparecen”. I sí, ja és més o menys això: els personatges són importants però no ho són tot.

En aquest llibre veurem la història de l’avi de la família, Andonis Cambanis, que arriba als Estats Units a principis de la dècada de 1920, i la del fill. L’Andonis s’adapta i fins i tot crea un negoci… i una família! I d’aquesta família és d’on surt la segona trama de la història: en Basil, la seva dona i les dues nenes. El que fa Papadaki és anar intercalant capítols de la vida de l’Andonis amb capítols de la vida d’en Basil, que no són sempre estrictament sobre en Basil, sinó que ens porten la Minnie, la Litó i la Suzan.

Però la cosa no acaba aquí. Tot i que aprofundim en la vida dels personatges, en realitat aquests són una excusa per mostrar-nos l’evolució de Camden, la ciutat on viuen (al costat de Filadèlfia), i serem testimonis de l’auge i la caiguda d’aquesta ciutat i veurem com, amb cada onada d’immigrants, va canviant la situació i la manera de fer.

En definitiva, un molt bon llibre que val molt la pena que us llegiu. Si en voleu veure una mostra, l’editorial n’ha preparat una que trobareu fent clic aquí.

Rosa rosa amore mio, de Wang Zhenhe

Fa força temps que tenia a la llista de lectures pendents Rose rose I love you, de Wang Zhenhe. Per un motiu o per un altre, no l’havia acabat de llegir mai. Aquest estiu, però, em van comentar que la traducció italiana d’Anna di Toro, Rosa rosa amore mio, era peculiar. O sigui que m’hi vaig decidir i, finalment, me l’he llegit.

rosa rosa amore mio

Començaré dient que aquesta versió en italià no és ben bé una traducció. Bé, sí que ho és, en el sentit que trasllada el contingut del text original xinès al text en italià. De tota manera, com es pot llegir a la introducció que ha fet la mateixa traductora, hi ha aspectes que s’han adaptat en lloc de traduir-se i prou. D’una banda, tenim els noms dels personatges, que aporten significat i defineixen característiques de cadascú, o sigui que la traductora s’ha decidit a reproduir-los en italià. Fins aquí tot normal, ja ho havíem vist en altres llibres. La part més innovadora la tenim pel que fa a l’ús de llengua estàndard i dialecte. Som-hi.

Al text original l’autor utilitza xinès estàndard, dialectes, anglicismes i restes de la dominació japonesa i, és clar, també hi ha registres diferents segons els personatges: des de prostitutes fins a consellers, passant pel protagonista principal, que és professor d’anglès a secundària. Ostres, i com ho fem, per traduir això a una llengua europea????

Doncs bé, di Toro ha estat valenta i ha triat l’opció de combinar l’ús de l’italià estàndard amb el sicilià. No entrarem aquí a discutir si el sicilià és un dialecte o una llengua pròpiament dita. No és el tema. Però sí que vull que quedi clar que el sicilià escrit és molt diferent de la llengua estàndard, molt més que qualsevol dels dialectes catalans entre ells. Així, la traductora utilitza la llengua estàndard quan parlen els personatges amb més nivell educatiu, que parlen amb més formalitat, i deixa el sicilià “per al poble”, cosa que realment marca les diferències de nivell social.

Segur que l’ús del dialecte a Itàlia o a Taiwan té connotacions diferents, però crec que en aquest cas serveix perfectament per aconseguir l’objectiu. Si llegiu el llibre en italià, ho veureu de seguida. Ah, i si heu llegit anteriorment algun llibre del comissari Montalbano en italià (que també incorpora sicilià i expressions pròpies), veureu com hi ha coses que us ajuden a entendre millor el que diuen a Rosa rosa amore mio.

El millor que puc dir de tot això és que tot i l’ús del sicilià no m’he imaginat pas que tot passés a Sicília. M’ha sorprès, però les imatges que m’han vingut al cap són, clarament, de context xinès.

Sí, sí, però… de què va?

Fins ara m’he entretingut molt en tot el tema lingüístic, però és que m’ha semblat una opció molt original i que valia la pena comentar. El tema també és interessant. Tot plegat es basa en una història real, i és que l’any 1968 un grup de soldats americans que lluitaven a la guerra del Vietnam va anar a passar uns dies al poble de l’autor (Hualian a l’original, Lotusa a la traducció). I també és veritat que es va habilitar un bar perquè els “americanos” es divertissin (i, és clar, perquè els locals guanyessin alguns calerons).

El llibre, doncs, es basa en aquesta història real però se centra en la fase de preparació, que l’autor porta fins a extrems absurds. Són aquests extrems el que realment agraden del llibre, i venen principalment del protagonista: Concettino Finezza (Dong Siwen a l’original), professor d’anglès a secundària. Concettino se les dona de refinat i culte i és molt tossut i fantasiós, i com que és dels més educats del poble li encarreguen la tasca de formar les prostitutes que atendran els americans que vinguin al poble. El pressupost surt de les butxaques dels amos dels prostíbuls més importants de Lotusa, i Concettino no s’està de res.

Així, el que havia de ser un curs d’anglès pràctic perquè les noies s’entenguin amb els clients acaba sent tota una altra cosa, que no us puc explicar per no fer-vos espòiler (ja us he donat més pistes de les que volia!). En general, trobo que s’embolica massa en els preparatius i de vegades hi ha fragments especialment pesats, com ara quan parlen per telèfon (són converses molt vívides, però un punt massa repetitives). Tot i això, he de dir que es llegeix molt àgilment i que, tret d’aquests fragments, és una lectura agradable i interessant.