La novia prusiana, de Yuri Buida

Aquest any (perquè jo, eterna ànima d’estudiant, començo els “anys” a mitjans de setembre) m’he marcat l’objectiu de llegir més autors russos. Fa molt de temps vaig llegir Guerra i pau i vaig pensar que, tot i que el llibre està bé, li sobren unes quantes (moltes) pàgines. Si hi sumeu que vaig llegir Crim i càstig en una versió que, per al meu gust, estava una mica passada, entendreu que no hagués llegit res més en una bona temporada.

Fa un temps, però, em vaig adonar que Automàtica Editorial té una bona selecció d’autors russos (i, en sentit més ampli, soviètics). També em vaig adonar que tenim grandíssims traductors de rus, com ara Miquel Cabal, que estan fent molt bona feina per difondre la literatura d’aquell país tan gran. I vaig començar a llegir cosetes d’aquesta bona gent.

Des d’aleshores, he llegit Las andanzas del agente secreto Shípov (una novel·la ben curiosa, de Bulat Okudzhava), La muerte del vazir-mujtar (novel·la històrica, de Yuri Tyniánov) i Els nostres (del benvolgut Serguei Doblàtov). La majoria els he comentat aquí o a Instagram. I ara toca parlar de l’últim: La novia prusiana, de Yuri Buida.

Feia temps que veia passar per Instagram les fotos d’altres llibres d’aquest escriptor, com ara Helada sangre azul o El tren cero, però per un motiu o un altre no acabava de decidir-me a llegir-me’ls. Finalment, quan vaig veure que es publicava La novia prusiana i de què anava, vaig decidir fer un cop de cap.

En resum, m’ha agradat molt.

I per què m’ha agradat tant, direu

Com ja he dit en altres ocasions, no soc gaire de relats i, quan llegeixo un recull d’històries dispars, tinc molts números perquè la meitat no m’agradin. En aquest cas, però, el que trobem és una sèrie de relats que estan entrellaçats i que comparteixen personatges, fets i, sobretot, localització. Això li dona una aparença de falsa novel·la, i per aquí m’han enganxat. També em va passar, per exemple, amb El camí dels esbarzers, que també inclou relats de diversos personatges d’un mateix poble (no, no té res a veure amb el llibre que ens ocupa, només és un exemple pel que fa a l’estructura).

De fet, algun dels relats de La novia prusiana serien prou llargs per ser una novel·la curta per si sols si se’ls afegís algun detall més. I n’hi ha de tota mena, des d’històries plenes de personatges sorneguers fins a històries tendres, o tristes, o de fantasia. També m’ha agradat molt que passi en un poble. No sé per què, m’agraden les coses que passen en pobles (trilogia de Holt, per exemple!).

“Un alto en el camino a las Indias”, per exemple, conté una anada d’olla impressionant, amb un buc que es diu Generalísimo i que té unes dimensions impossibles, que han fabricat per descobrir l’Índia i, de pas, mentre van de camí, França. I a partir d’aquí el relat entra en una deriva absolutament delirant. Podríem dir que és una crítica a la propaganda, que diu que tot va bé encara que no vagi bé.

“Mis hermanos los mirlos”, en canvi, és la història del “tonto” del poble. A tots els pobles n’hi ha un, no ho negueu. I no vol dir que siguin persones amb alguna deficiència (poseu-li el nom políticament correcte que vulgueu), sinó que de vegades són gent amb mala sort, o que per qualsevol motiu queden al marge de la resta. En aquest cas, tenim la història tendra i trista del Sorbo, el personatge desgraciat del poble.

Aquests només són dos exemples perquè veieu com de diferents poden ser els relats que conté aquest llibre. Afegiu-hi que tot plegat es desenvolupa en un poble de la Prússia Oriental, territori antigament alemany i que els soviètics van ocupar l’any 1945. És la zona d’on és Buida. Per això, a part de tot el que he dit, hi he vist un cert valor històric i biogràfic, ja que l’autor ho deu conèixer bé.

En resum, com deia més amunt, m’ha agradat molt, i us el recomano sense cap reserva. Continuarem llegint els russos!

Jardí vora el mar, l’esperit Rodoreda

Després de llegir Jardí vora el mar he arribat a la conclusió que Mercè Rodoreda és a la literatura catalana el que El último de la fila és a la música. Els continguts d’aquest grup i de l’autora tenen en comú que són poesia pura, d’una qualitat superior, però escoltis/llegeixis el que escoltis/llegeixis pots veure que totes les seves obres tenen alguna cosa en comú. Digueu-ne veu, digueu-ne estil, però és evident que tot el que escriu Rodoreda ho ha escrit la mateixa persona i té un to molt uniforme. No és una crítica, és una constatació.

I dic que no és una crítica perquè, per dir-ho d’alguna manera, per a mi Rodoreda és refugi i familiaritat. És obrir un llibre i ensumar flors, sentir la seva veu, sigui quin sigui el protagonista. És saber què en puc esperar. Del que li he llegit, només La mort i la primavera m’ha fet arrufar el nas. La resta, és sempre Rodoreda. Fins i tot en el cas de Jardí vora el mar, en què el protagonista narrador és un home, podem sentir la veu familiar de l’autora en la manera en què ens descriu tot plegat, siguin les coses que passen o els paisatges que retrata. En aquest sentit, és magnífica la descripció del jardí i de les vistes al mar: és com si hi fossis.

Més enllà de tot això, però, trobo que aquest llibre és, en realitat, la història d’un final. El final de l’estiu, ja que el llibre està format per sis capítols que acaben, indefectiblement, quan s’acaba la temporada estiuenca. El final d’una història, ja mig anunciat al principi del llibre, que arribarà quan menys ens l’esperem i que no puc comentar perquè és de les poques intrigues que té aquest llibre. El final dels personatges del servei, que seran ejectats quan arribi el final de les temporades a la casa…

Dic que el llibre té poques intrigues perquè, en realitat, el que veiem és la descripció dels sis estius d’una parella de gent de casa bona (molt bona) que van a la torre a passar la temporada estiuenca. A través dels ulls del jardiner (de qui no sabem el nom) anem coneixent la resta d’habitants de la torre d’estiueig, dividits en una mena de A dalt i a baix en què el servei es mira el que fan els amos i s’entreté a comentar les històries que hi ha entre aquests amos i els seus convidats, que passen tot l’estiu al jardí vora el mar. A la primera part, tot sembla més o menys en equilibri, però les coses canviaran amb l’arribada del senyor Bellom, que es farà una casa al costat, i poc a poc s’anirà gestant la tempesta que acabarà esclatant.

Per acabar, voldria destacar que, a diferència d’altres llibres de l’autora com La plaça del Diamant o El carrer de les Camèlies, aquest llibre ens traurà de Barcelona, ens portarà a la vora del mar i ens oferirà una lectura pausada i tranquil·la, molt adequada per a l’estiu. Ara, tocarà atacar Aloma mentre espero veure si la Laia Viñas consolida la seva veu com a hereva de la gran Rodoreda.

Lectures d’estiu 2021

Us pensàveu que aquest any us en salvaríeu? Doncs… no! Jo començo “tard” les vacances, o sigui que fins a finals de juliol no em poso a pensar quins llibres em llegiré a l’estiu, ni quins recomanar-vos a vosaltres. Si voleu veure què he recomanat altres vegades, només cal que feu una cerca amb “lectures d’estiu” o “deures d’estiu” i trobareu tot de material d’altres anys.

Aquest any veureu que la llista és més llarga perquè hi ha unes quantes aportacions de literatura xinesa. Arran d’una xerrada que vaig fer a Vic en el marc del cicle Més Nits (moltes gràcies per convidar-me!), he vist que pot tenir un cert interès i que pràcticament ningú no s’hi fixa, més enllà de les últimes creacions de ciència ficció.

Som-hi, doncs!

(Foto de Heather McKeen a Pexels.com)

Deures, deures, deures!

Com sempre, us recomano llibres que m’he llegit. Alguns m’han agradat molt i altres no tant, però no n’hi ha cap que m’hagi semblat una xufla i potser a vosaltres us agradaran més. També aviso que és una combinació de llibres de “fons d’armari” i de novetats, perquè s’ha de llegir de tot!

Com podeu veure, hi ha una mica de tot. Començo amb dos grans clàssics de casa nostra com són Cabré i Rodoreda. Són magnífics tots dos, i us recomano els llibres que més m’han agradat d’ells, tot i que, agafeu el que agafeu, són bons. Sé que són dues recomanacions molt suades, però és que són dues grandíssimes obres de la nostra literatura i, si encara no us les heu llegit, potser ja ha arribat el moment. Si ja us les heu llegides, trieu-ne una altra de qualsevol de tots dos autors! Jo us diria Senyoria, de Cabré, i Mirall trencat, de Rodoreda.

la danza del gabbiano

Passem a Itàlia. Qui diu Itàlia, diu “extrems d’Itàlia”, perquè el que us recomano són dos sicilians de pro com Andrea Camilleri i Simoneta Agnello-Hornby, amb històries a la seva illa, i un romà com Antonio Manzini, que situa les seves novel·les de polis a l’altra punta de país, la Vall d’Aosta. Les senyores primer: Agnello-Hornby ha escrit moltes coses, però La mennulara, que podeu trobar en italià i en castellà amb el mateix títol, ens porta a la Sicília de fa molts anys amb ecos de Il gatopardo. Aquesta obra té en comú amb les que Camilleri dedica al comissari Montalbano una cosa: la llum siciliana. Si llegiu les històries d’aquest mestre del gènere policíac italià descobrireu una visió més “social” del món del delicte (us en parlo en aquesta entrada) i, si voleu, podeu començar pel primer de la sèrie: La forma de l’acqua / La forma de l’aigua (traducció de Pau Vidal!!!!). Tanca el trío italià Antonio Manzini, a qui qualificaria d’hereu de Camilleri: el seu personatge, Rocco Schiavone, és un cascarràbies molt pitjor que Montalbano, però també té el seu petit cor i, sobretot, té una patrulla que és per flipar. Jo començaria pel primer (Pista nera) i aniria llegint… 🙂

També us vull recomanar dues obres en anglès ben diferents, però que comparteixen un toc històric. D’una banda, Wolf Hall ens porta a la cort d’Eduard VIII a través dels ulls del seu home de confiança. Aquest llibre és el primer d’una trilogia dedicada a la història d’aquest monarca i retrata amb precisió l’ambient de l’època. No sé si el tenim en català, però us recomano que, si podeu, us la llegiu en versió original. Simpement magnífic. Per altra banda, us recomano The luminaries, una obra que ens porta a Nova Zelanda a mitjans del segle XIX i que va guanyar el Man Booker Prize de 2013. És un llibre èpic amb tocs de western que val molt la pena llegir (el teniu en anglès i en castellà, Las luminarias).

A continuació us vull parlar d’un autor que no tenim en català i que tampoc té gaire material traduït al castellà o l’anglès. Es tracta de Kim Leine, autor nascut a Noruega i criat a Dinamarca que va viure a Groenlàndia, on va treballar com a infermer. Fruit d’aquesta experiència va escriure Tunu, el llibre que us recomano, i El fiordo de la eternidad, un llibre també molt atractiu que trobareu ressenyat aquí al blog. Tots dos són superrecomanables, i si us agrada l’escriptura de Leine poden trobar altres llibres en francès (i en idiomes nòrdics, però aquí ja no hi arribo). Soc superfan d’aquest autor, i espero que algun dia el puguem llegir en català. Si no, hauré d’armar-me de valor i llegir-me Valdemarsdag en danès, però segur que em perdo detalls…

Si parlem de llibres que he recomanat no fa gaire, us parlaré de El jardí de vidre, de Tatiana Tibuleac, i La caja negra, d’Alek Popov. Són molt diferents tots dos, però tenen en comú que els autors són de l’Europa de l’est. Tibuleac, de Moldàvia, ens porta els records d’una nena petita i els canvis que hi va haver al seu país d’origen. És una bona excusa (si és que en cal alguna) per fer una ullada en aquest racó d’Europa. Per altra banda, Popov ens porta una crítica hilarant i corrosiva on tant rep el sistema capitalista (oh, senyor, gloriós, el tema dels “cangurs” de gossos a Central Park) com el socialista/comunista. Aprofito per lloar la bona feina de les editorials que han publicat aquests dos llibres: Les hores i Automàtica. Quan llegeixo algun dels seus llibres sé que, tant si m’agraden com si no (que això és molt personal), al darrere hi ha feina ben feta.

I tanco la llista amb l’apartat dedicat a la literatura xinesa, a la qual dedico una secció completa, ja que és la meva especialitat.

Capbusseu-vos en la literatura xinesa!

Com deia al principi, arran de la xerrada de Vic (que podeu veure a YouTube), em vaig adonar que la literatura xinesa no està gens representada a “món-Instagram”, que és per on ara pul·lulo més, ni, en general, a les xarxes. Així, doncs, crec que ha arribat el moment de donar-la a conèixer i fomentar-ne la lectura. A casa nostra se’n publica poca, però també se’n publica en castellà i, si podeu llegir en altres idiomes, el francès, per exemple, té un ampli ventall de publicacions amb traduccions molt ben fetes. I sembla que en italià també s’estan posant les piles!

A poc a poc, doncs, aniré donant informació per a qui vulgui endinsar-se en aquest món tan llunyà i, segons com, tan proper. Mentrestant, us recomano quatre llibres per anar fent boca. Repeteixo la llista de dalt per a més comoditat vostra:

El que obre la llista és Lu Xun, considerat pare de la literatura xinesa moderna, a qui més endavant dedicaré una entrada. De moment, us recomano aquest llibre on es recullen alguns dels seus relats més coneguts. “Diari d’un boig” és molt impactant i és meravellós veure que podem ficar-nos en la pell del protagonista d’una manera tan absoluta.

Matar el marit és el més nou d’aquesta llista de llibres i ens porta una història de violència domèstica i social que posa els pels de punta. Les imatges són vívides i la narració té una qualitat cinematogràfica que no la fa apta per a estomacs sensibles, sobretot si tenim en compte que està basada en fets reals. Una aposta valenta de l’editorial Males Herbes, que ja havia publicat un recull de relats de Yu Hua, un dels meus autors xinesos preferits, i que a l’octubre ens portarà, per primer cop en català, l’altre dels meus dos autors xinesos preferits: Yan Lianke!!!! (Sereu degudament informats, my dears).

I tanco la llista precisament amb l’autor de qui us acabo de parlar: Yan Lianke. Mentre esperem tenir-lo en català, aprofito per dir-vos que en castellà s’està fent molt bona feina i que tenim publicats uns quants llibres d’ell, sobretot a mans d’Automàtica Editorial. Aquí només en destaco dos, però la veritat és que tots són molt bons. En algunes publicacions veig que es compara aquest autor amb Gabriel García Márquez, i si aquest tenia Macondo, Yan té les muntanyes de Balou.

I això és tot. Jo encara no sé què em recomano a mi mateixa. De moment, em preparo per al repte de la primera setmana amb Booktique, la iniciativa de Meyonbook que us explica en aquest vídeo. Hi participareu?

Ostatges, de Nina Bouraoui

Ostatges, de Nina Bouraoui, és un llibre sobre què passa quan a un se li creuen els cables. Quan vas acumulant pressió i un dia dius que prou, quan aguantes tant com pots i arriba un punt en què ja no pots més. I li toca el rebre al tens més a l’abast, que a més feia temps que s’ho buscava. Aquest llibre curtet, publicat per l’editorial Les hores amb traducció d’Anna Casassas, es podria resumir amb el que podeu llegir a la contracoberta:

“… Fins aquest matí de novembre, quan l’ha aclaparat tota aquesta violència dle món, dels altres, la seva soledat, la injustícia. En una nit, ho ha destruït tot.”

Perquè és just això, el que passa: la Sylvie Meyer, de 53 anys i mare de dos fills, ciutadana impecable, treballadora model que té tota la confiança de l’amo, decideix que ja n’hi ha prou. Porta temps aguantant totes les injustícies que podia acumular en la seva vida: el marit l’ha deixat, el seu cap a la feina li demana impossibles… És hora de reaccionar. I se li en refot, que la portin a presó.

El llibre comença amb la presentació de la protagonista, que ens fa ella mateixa. Edat, circumstàncies personals, coses que li han passat i que ha anat suportant. Veurem com la seva vida va entrant en una espiral fins que, un dia, li salten els ploms. I és que, com va dir Bouraoui a la conferència que va fer fa un temps, no sempre reaccionem immediatament contra la violència que patim. En moltes ocasions, anem covant el ressentiment i reaccionem quan ja no podem aguantar més. És ben bé allò de la gota que fa vessar el got, no?

Per altra banda, la violència es pot entendre com a alguna cosa més que la violència més evident, que sol ser la física. Podem considerar violència el maltractament psicològic, l’abús de confiança, totes les circumstàncies que ens fan sentir molt incòmodes. I a la Sylvie li passa això. Amb el temps, totes aquelles petites coses que li han anat passant, que potser no són gran cosa per separat, s’acumulen i la fan reaccionar. I, és clar, passa el que passa: reacciona d’una manera brutal, exagerada -segons com es miri- i li toca el rebre al plom del seu jefe, que si d’una cosa ha abusat és de la confiança de la Sylvie, demanant-li que faci coses que no li corresponen.

Ostatges, doncs, es tracta d’un llibre molt curtet que ens fa entrar al cap de la Sylvie per veure el perquè d’aquesta reacció. No és un relat coral, plagat de personatges, no. Més aviat es tracta d’una història breu i molt íntima, amb poca gent pel mig, que no us estranyarà saber que, en origen, era una obra de teatre. Doncs sí: la història d’aquest llibre, escrita abans de l’eclosió del #metoo, tracta aquest tema tan actual des d’un punt de vista teatral. Si ho teniu en compte durant la lectura, veureu que la narració guanya molt!

En definitiva, és un llibre de bon llegir que us pot acompanyar perfectament aquest estiu. I veureu que, tot i que parla d’un tema que, de per si, és punyent, no ho fa d’una manera excessivament dura i us fa arribar el missatge sense haver-vos de remenar a fons. En aquest sentit, és molt diferent de Mirada prohibida, l’altre llibre de l’autora publicat per Les hores, on la violència contra les dones assoleix un nivell molt més dur (segurament, un reflex del que ella va veure o sentir a Algèria, con va néixer).

Record of Regret, de Dong Xi

ATENCIÓ: ENTRADA AMB PETIT SPOILER

Record of Regret, de Dong Xi, és una recomanació de lectura de fa temps d’Antonio Paoliello, amb qui vaig col·laborar fa un mesos per a les recomanacions de lectura per celebrar l’any nou xinès. I, encara que no ho sembli, jo les recomanacions que em criden l’atenció me les guardo i, tot i que tardo molt, me les llegeixo. I aquest és el cas del llibre del qual us vull parlar avui.

Podríem dir que Record of Regret és una baixada als inferns molt particular del protagonista, en Ceng Guangxian, que no sap tenir la boca tancada. Si penseu que “en boca tancada no entren mosques”, podem dir que aquest bon home hi té un eixam. Tot comença quan ell, de petit,

[INICI ESPÒILER]

fa públic que el seu pare s’entén amb la veïna. Això sera l’inici de la caiguda en desgràcia de la família i la primera de les seves ficades de pota. I, és clar, a partir d’aquí tot fa baixada.

[FINAL ESPÒILER]

Durant el llibre veurem una part molt important de la història de la Xina, des de la Revolució Cultural fins pràcticament l’actualitat. Veurem, per exemple, l’aparició dels guardes rojos i dels equips de propaganda, així com la campanya d’enviar joves de ciutat al camp. La gràcia d’aquests fets, però, és que l’autor no els presenta com a grandíssims drames, sinó que ens els mostra inserits en la vida quotidiana de la gent i veiem els efectes que van tenir en la vida de la gent normal. No us espereu exèrcits d’estudiants desfermats cridant el nom de Mao ni pagesos morts de gana, sinó l’evolució d’una societat que no sempre avançava a cops de destral.

Finalment, deixarem enrere l’època de Mao per entrar als anys 80, els anys d’obertura anteriors al desastre de Tian’anmen. Així, veurem els canvis des de la perspectiva del personatge, que haurà passat uns quants anys fora de la societat, cosa que el fa ser més conscient d’aquesta evolució.

Amb aquest llibre, Dong Xi ens fa veure, entre altres coses, el poder que tenen les decisions que, de vegades, prenem massa a la lleugera. Que les tries que fem ens poden portar per un camí diametralment oposat al que volíem iniciar. Que aquestes tries tenen conseqüències per a nosaltres i, també, per als qui ens envolten. Diria que és un llibre que, si te’l llegeixes tal qual, no sembla un gran què. Això pot ser perquè l’estil de l’autor és directe i despullat, centrat en què passa i no en la manera d’explicar-ho ni en la descripció de la situació. Així, doncs, la gràcia està en pair-lo i, després, reflexionar sobre el que hi surt per veure que, al final, Dong Xi ens ha donat una lliçó d’història i, també, d’ètica social aplicada a la pràctica. No és un llibre que t’atrapi des de la primera pàgina, però al final es fa llegir. També he de dir que és la primera traducció del xinès a l’anglès en molt de temps que em llegeixo sense reticències. Enhorabona, doncs, a Dylan Levi King que, a més, fa una nota introductòria sobre l’autor més que correcta.