Categoria: 5 estrelles

Fantàstic! Us el recomano de totes totes!

El jardí de vidre

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres4 comentaris

El jardí de vidre, de Tatiana Tibuleac, ens porta a la Moldàvia soviètica, abans de la independència d’aquest petit país enquistat entre Romania i Rússia. Es parla molt de la part més personal d’aquest llibre, de com es retrata la infantesa d’una nena, però crec que també és important no perdre de vista la part més històrica, la transformació d’aquesta república soviètica.

La infantesa

Amb aquesta història Tibouleac ens explica què li passa a la Lastocika, una nena que sempre havia viscut en un orfanat i que és adoptada per una dona que es dedica a recollir vidre.

Com ja diu a la contracoberta del llibre, no sabem si la Tamara ha recollit la nena perquè volia una filla o perquè l’ajudi a recollir ampolles, tot i que veurem que se’n farà un bon fart. Al mateix temps, la Tamara, d’arrels russes, li farà aprendre el seu idioma a la petita, a hòsties, si cal. Així, doncs, som testimonis d’una infantesa dura, plena de feina i amb molt poc amor.

Tot i així, la vida de la Lastocika està acolorida per l’acollida i l’ajuda dels veïns de casa seva. Tibuleac ens presenta un vida comunal rica, on cada veí té una influència o altra sobre la noia. Des de prostitutes a velles desenfeinades, passant per veterans de guerra o gent que no hi és del tot, hi ha una mica de tot i aprenem a agafar-los carinyo.

El moment històric

Al principi, no sabem ben bé en quin moment se situa la història. A més, com que de tant en tant s’alternen passat i present sense massa referències, pot ser una mica complicat saber en quin moment històric ens trobem.

A mida que avancem, però, veiem que estem en els últims anys de la Unió Soviètica, i apareixen de fons personatges com Gorbatxov o fets com l’explosió de Txernòbil. I, com a guinda del pastís, veurem com es va forjant el moviment que va acabar amb el col·lapse soviètic i la creació de països com Moldàvia. Tot això acompanyat del paper de la llengua opressora (el rus) i l’oprimida (el moldau), que amb l’arribada de la independència… (no spòiler).

Conclusió

Com podeu veure, és un llibre que es pot llegir tenint en compte almenys dos punts de vista: el més personal o l’històric. A mi, personalment, m’ha agradat llegir-lo barrejant totes dues coses, tot i que vull destacar la perspectiva històrica, que en els comentaris que he vist a les xarxes queda una mica oblidada.

No vull acabar sense fer esment de la traducció d’Antònia Escandell Tur, a qui ja havia llegit en traducció de Mircea Cartarescu. No tinc ni idea de romanès, ni mitjans per acarar la traducció amb l’original, però he de dir que la versió catalana que tinc a les mans es llegeix perfectament i que em sembla que he detectat una o dues errades en tot el llibre. Aplaudiments, doncs, per als implicats! (La traductora i, també, els correctors!)

Finalment, cal destacar la tasca d’editorials com Les Hores, que ens demostren que no tot s’acaba amb les grans literatures (anglosaxona, francesa, etc.) i que estan fent lloc a casa nostra per a autors de llengües “petites”. Diria que aquest llibre, amb final emocionant inclòs, és un dels que més m’han agradat de la selecció que fan des de l’editorial (juntament amb L’últim amor de baba Dúnia i Amor).

Si em feu fer una llista per a Sant Jordi, o per Reis, o per a l’estiu, El jardí de vidre hi serà. Un cinc estrelles total.

Matar el marit, de Li Ang

On Per sifuroIn 5 estrelles, Caràcter xinès7 comentaris
Matar el marit, de Li Ang

Bèstia, bèstia, molt bèstia. Matar el marit és una història duríssima en què l’autora no dubta a reproduir escenes de violència extrema per fer-nos arribar ben endins tot el que li passa a la protagonista, la Lin Shi. És una història molt ben lligada que ens porta al Taiwan rural, on sembla que tothom es posi d’acord per fer-li la vida impossible a la pobra noia. Aquesta és, doncs, una història sobre opressió i maltractament en una societat masclista i tradicionalista on ni tan sols les dones ajuden les dones.

Avui poc espòiler us faré perquè el títol ja ens diu com acaba la història: la Lin Shi mata en Chen Jiangshui, el seu marit. L’interès del llibre, però, està en saber per què la Lin Shi acaba prenent aquesta decisió i en veure com es va acostant al moment fatal. Tot comença quan mor el pare de la noia i ella i la seva mare es queden sense casa. A partir d’aquí, tot serà baixada i arribaran a un punt en què la necessitat les envileix, especialment a la mare. És molt dura l’escena en què la perdem de vista: ja no pot raonar com una persona.

Arran d’això, la Lin Shi es veu obligada a deixar-la i a anar a viure a casa del seu oncle, justament allà on havia viscut ella amb son pare i sa mare. Aquí la tractaran pràcticament com a una minyona i, finalment, la casaran amb en Chen Jiangshui, escorxador de porcs. No és, precisament, un home gaire simpàtic i no és gens considerat amb la seva dona, que viurà constantment amb por i sotmesa als desitjos de l’home.

Tot això, juntament amb les crítiques de les veïnes, encapçalades per l’A-Wang (una dona gran que viu just davant de casa), l’acabarà precipitant a una vida pobra, trista i sense cap mena de motivació. L’autora ho anirà desplegant davant nostre d’una manera brutal, sense pietat, demostrant que el maltractament físic i psicològic és un mal que podem trobar en qualsevol racó de la societat, exercit tant per homes com per dones.

En definitiva, és un llibre no apte per a paladars delicats. La força de la narració és immensa i trobo que la traducció en català de la Mireia Vargas-Urpí està molt aconseguida i cal donar-li el mèrit que li correspon: recordeu que el que llegim no és directament el text de l’autor, sinó que el traductor (traductora, en aquest cas) ha escrit per a nosaltres.

Matar el marit va acompanyat per un relat més breu que es diu “Nines amb corbes” amb el qual, sincerament, no he connectat gaire. Però això no importa, perquè el relat sobre la Lin Shi és un 10 que justifica la lectura (i la compra, és clar!) del llibre. Així mateix, valoro molt positivament el pròleg de Manel Ollé, que ens porta, precisament, al lloc on se situa la novel·la. Jo, que moltes vegades no em llegeixo pròlegs ni introduccions perquè els trobo fats i excessivament llargs, he gaudit molt llegint aquest. I també m’ha agradat molt la peça que tanca el llibre, anomenada “Zhan Zhousi mata el marit”, que és una breu explicació del cas real en què es basa la història del llibre. Va passar a Shanghai als anys 30 i fa posar els pels de punta.

Així, doncs, una vegada més, la gent de l’editorial Les males herbes l’encerten amb un llibre que et remou bo i acostant-nos literatura xinesa, que costa d’aconseguir en català. Aplaudeixo, doncs, la seva iniciativa i continuaré llegint els seus llibres (xinesos o no), dels quals soc molt fan. Mentrestant, si voleu llegir més literatura xinesa forta en català, us recomano molt El passat i els càstigs, de Yu Hua, publicat també per Les males herbes amb traducció de Carla Benet.

La caja negra. Los perros vuelan bajo, d’Alek Popov

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres5 comentaris

Aviam: quan un llibre es diu La caja negra. Los perros vuelan bajo, té una portada com la d’aquest i el publica algú de confiança com Automática Editorial, servidora l’ha de comprar. Que no conegui l’autor no importa perquè sé que aquesta editorial té una selecció d’autors de l’Europa de l’est amb la qual he connectat des del primer dia.

Però comencem pel principi. Siguem ordenats.

Què hi ha a La caja negra?

El que hi ha és les històries de dos germans búlgars que, en moments diferents, se’n van a viure als Estats Units. La cosa comença amb la mort del seu pare quan ells estan tot just sortint de l’ou, aquell moment entre l’institut i la universitat en què encara no sabem què volem ser.

Aleshores hi ha un salt en el temps i veiem que un d’ells, l’Ango, continua a Bulgària i vol emigrar als EUA, mentre que l’altre, en Ned, ja fa temps que hi és. Així, doncs, l’acció comença quan en Ned va a buscar l’Ango a l’aeroport de Nova York.

A partir d’aquí tindreu de tot. Des de la crítica al sistema comunista (o, més ben dit, post-comunista) de Bulgària fins a un retrat esperpèntic del sistema capitalista americà, amb un repàs càustic a un costum de la classe més benestant: encarregar a algú altre que et tregui a pasejar el gos.

Justament això és el que farà l’Ango. Després d’una primera experiència fallida com a supervisor en un restaurant de fast-food, passarà les hores passejant uns gossos repel·lents i estirats per Central Park. Però no us penseu que la descripció és tal qual, no: Popov recorre a la sàtira més corrosiva per fer el retrat de conjunt de la situació. Fins i tot apareixen no un sinó… DOS sindicats de passejadors de gossos que estan enfrontats! Sí, és absolutament inverosímil i ratlla l’absurd, però ja sabem que la realitat supera la ficció, o sigui que jo ja m’ho crec tot.

Per altra banda, el Ned, que és un BTE (m’encanta, això: búlgaro que triunfa en el extranjero), treballa en una empresa de Wall Street. Tot li anava bé fins que uns capullos (no tenen un altre nom) li sabotegen una presentació i cau en desgràcia. Arran d’això, i aprofitant que és búlgar, l’empresa l’envia a una missió a Bulgària per treure-se’l de sobre una temporada. Aquest retorn al país d’origen dona l’excusa a Popov per fer un retrat esperpèntic del règim postsoviètic, un retrat sense pietat. Evidentment, no us explico com acaba l’aventura, però sí que us puc avançar que m’he divertit molt. Ja fa temps que no em crec les crítiques que diuen que amb un llibre rius molt, però aquest sí que us juro que té moments brillants.

L’aspecte gràfic sí que importa

Com us deia més amunt, la tapa va tenir un efecte magnètic. La vaig veure i ja no me n’he pogut desenganxar. Suposo que ja deixa entreveure l’humor “descatxarrant” que trobarem a l’interior. A part, com sempre, els llibres d’Automática Editorial estan tan ben fets que és un gust tenir-los a les mans.

No podem deixar passar tampoc la tasca dels traductors, que són Viktoria Leftérova i Enrique Maldonado. Suposo que, en aquest cas, el coneixement de la llengua original l’ha aportat Leftérova i que Maldonado hi ha aportat la seva experiència com a traductor i (magnífic) redactor en castellà. I és que la seva mà es nota en tota la novel·la, cosa que em recorda l’altra novel·la que li he llegit, El mar alrededor, on també fa un exercici narratiu brutal.

Finalment, com deia al principi, Automática té una bona selecció d’autors de l’Europa de l’·st. Des d’autors russos de pes com Maksim Gorki fins a escriptors desconeguts per a nosaltres. Exemple? El mateix Alek Popov o Yordán Radíchkov, de qui he llegit Abecedario de pólvora, que em va encantar.

En tot cas, un 5 estrelles que val la pena que us llegiu.

Jo Nesbø clava el “Ganivet”

On Per sifuroIn 5 estrelles, LlibresDeixa un comentari
el ganivet

Uf. Uf. Buf. Ostres. Ai. Collons. Marededeusenyor. Quin fart de patir. Quin estrés. Quina mala bava que gasta Jo Nesbø a Ganivet, l’última història d’en Harry Hole. Que animal que arriba a ser, de veritat.

Ara ve quan us he de dir que el llibre és molt bo i us n’he de donar prou informació perquè pugueu decidir si us el voleu llegir o no. I avui em costarà, perquè en aquesta ocasió Nesbø ha aconseguit sorprendre’m des de les primeres pàgines i no us vull aixafar la guitarra. No dubta a disparar (metafòricament) a tort i a dret, i m’ha fet bellugar el terra sota els peus.

El que sí que puc dir és que aquesta història està ben enllaçada amb l’anterior, La set,* ja que hi ha alguna mena de lligam amb dos dels personatges que hi sortien: en Valentin Gjertsen i el Promès. De fet, la història de Ganivet arrenca quan aquest segon surt de presó després de 20 anys d’estar tancat. I qui l’hi havia tancat, allà? En Harry, és clar.

Burxar amb el ganivet

Aquest podria ser el resum del llibre. Com ja he dit en altres ocasions, les històries d’en Harry Hole segueixen un patró aproximat, amb estructura com de muntanya russa, en què la història puja puja puja fins a la pàgina 100, on se sol fer un descobriment que inculpa algú, i aleshores baixa baixa baixa i puja puja puja fins a la 400, i així anar fent fins que, finalment, es digna a donar-los el nom de l’autèntic culpable.

En aquest llibre, en canvi, Nesbø ens bombardeja a nosaltes, els lectors, i a en Harry, el protagonista, amb tot el que té a l’abast de la mà per desorientar-nos. Com en aquelles pel·lícules on dos personatges es discuteixen a la cuina i un li tirar a l’altre tots els plats i les tasses, un a un. No us dic mentida. Ha aconseguit que arribés a sospitar de 4 o 5 persones diferents i que, quan finalment m’ha deixat veure qui era l’assassí, me l’ha fotut ben fotuda. No l’he vist a venir.

L’única cosa que, potser, em sobraria, són les constants referències a cançons i grups musicals que, a més, no sempre coneixo. Els trobo excessius. I, potser, també, aquesta mena de product placement que trobem quan, per exemple, en lloc de posar-se unes ulleres de sol hi ha gent que es posa unes ulleres de sol Oakley.

Finalment, voldria dir que, com ja és habitual, la traducció de la Meritxell Salvany flueix perfectament i facilita enormement la lectura d’una història plena de sotragades que acaba amb un dilema. Que llarga se’ns farà l’espera fins a la propera història!

El camí dels esbarzers, històries quotidianes

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres4 comentaris
El camí dels esbarzers

El camí dels esbarzers és un d’aquells llibres que poden quedar soterrats per obres de més pes i presència mediàtica. Mentre llegim pàgines i pàgines dedicades a obres monstruoses com la del noruec Knausgård, o fins i tot llegim algun dels seus sis llibres (oju: 3.500 pàgines!), ens estem perdent obres delicades com aquesta que ens ofereix Alba Dalmau i que publica Angle Editorial.

El camí dels esbarzers és un mosaic preciós d’històries que, totes juntes, ens donen una visió de conjunt d’un petit poble als Estats Units anomenat Sandville. En aquest cas, l’estratègia de l’autora de donar-nos una espècie de mirall trencat que hem d’intentar reconstruir a partir dels fragments que són les històries de diversos veïns d’aquest poble funciona perfectament. Una de les poques coses que tenen en comú és el camí vorejat d’esbarzers, que va apareixent al llarg de les pàgines d’aquest llibre que, potser, es fa massa curt.

La gent d’El camí dels esbarzers

Aquest llibre conté històries “petites”, del dia a dia. Així, doncs, hi trobarem històries de relacions tòxiques, frustracions, enamoraments platònics, veterans de guerra… racisme, fins i tot! Llegint-lo, crec que he passat per moltes de les sensacions que podem sentir: odi, pena, llàstima, commiseració… I tot, sempre, acompanyat d’un estil clar i al punt. No hi ha frases excessivament llargues ni curtes. No dona voltes excessives a les coses. I, és clar, aquest cop no puc dir que sigui mèrit del traductor, perquè me l’he llegit en la llengua original. Tot un cinc estrelles que trobareu comentat amb una opinió similar al Diari Ara per Jordi Llavina.

Salvant distàncies, podríem dir que aquest llibre m’ha recordat l’escenari on es desenvolupen les novel·les de Kent Haruf que formen part de la trilogia de Holt: Cançó de la plana, Capvespre i Benedicció. Per altra banda, molt vagament, també m’ha recordat un llibre excel·lent i poc apreciat. Es tracta de Tunu, i té lloc en un poble petit de Groenlàndia. Potser algun dia algú hauria de publicar en català aquest magnífic autor danès que és Kim Leine!

Winds of change?

Finalment, volia dir una cosa que fa dies que em volta pel cap. A casa nostra hi ha una generació d’autors relativament joves (tots som Peter Pan), preparats per consolidar-se i prendre el relleu d’autors ja consagrats. Sí, durant el darrer any he llegit uns quants llibres d’autors poc coneguts que m’han agradat molt, i que caldrà vigilar per veure si són one hit wonders o si aconsegueixen fer-se un lloc en el nostre petit Olimp literari. Alguns han passat per aquest blog, com ara Irene Solà, Xavier Mas-Craviotto, Marta F. Soldado o la mateixa Alba Dalmau.

El rei ha mort? Visca el rei?