Couleurs de l’incendie: Lemaitre magistral

Couleurs de l'incendieBrillant. Magnífic. Formidable. Així és Couleurs de l’incendie (Els colors de l’incendi), la segona part de la trilogia iniciada amb Ens veurem allà dalt. Pierre Lemaitre torna la encertar de ple amb una obra que, tot i que comparteix protagonistes amb l’anterior, té un aire tot diferent.

Així, doncs, en aquest llibre retrobem la Madeleine, l’hereva de la família Péricourt. També hi retrobarem el senyor Dupré, antic subordinat de l’exmarit de la Madeleine. Ells dos són l’ànima d’aquest llibre tan ben trenat que, tot i tenir més de 500 pàgines, m’he llegit en tot just 4 dies. I és que un cop te’l comences a llegir no te’n pots desenganxar.

Tot comença amb l’enterrament de Marcel Péricourt, el pare de la Madeleine. Aquí veurem com van fent acte de presència els personatges principals, des de Gustave Joubert fins a l’André Delcourt, passant per la Léonce Picard i en Charles Péricourt. Tots ells fan una cosa o altra que afectarà la vida de la Madeleine. I la primera cosa que passa és que el seu fill, en Paul, de 7 anys, es tira daltabaix d’una finestra.

Ah, la Madeleine… aquí s’inicien les seves desgràcies. Al principi, és una bleda solellada, una toia de concurs, una fava. A tot diu que sí, firma tots els papers. Només està pendent del seu fill, i no és ni capaç de preveure els aspectes més pràctics, com ara comprar una cadira de rodes. És rica, i ja té gent que ho fa, tot això. És rica, i ni s’imagina que un dia pugui deixar-ho de ser.

Quins són els couleurs de l’incendie?

Per tot això, quan veu que les coses no van bé i que no podrà mantenir el statu quo, ha de fer el cor fort, començar una nova vida i buscar aliats. I aquí entra en Dupré.

A partir d’aquí, el llibre entra en una espiral d’acció que us portarà fins on no us imagineu. Per exemple: no us perdeu l’evolució d’en Paul, que quan comença la novel·la tot just té 7 anys i és un ocellet espantadís. Ell i sa mare faran camí i s’espavilaran. No us dic fins a quin punt, que us xafaria la història!

Les 530 pàgines de la versió francesa es fan curtes, no ho dubteu. Si podeu llegir en aquest idioma, endavant (en trobareu una mostra a la web de l’editorial Albin Michel). Si no, prengueu paciència perquè sembla que Bromera la publicarà en català l’any que ve. Encara que sembla molt enllà, el temps passa volant i el tindreu a les mans abans del que us penseu. Mentrestant, si encara no us heu llegit Ens veurem allà dalt, feu-ho. També us podeu llegir aquesta entrevista amb Pierre Lemaitre (en francès).

Xina Fast Forward

Sergi Vicente. Xina Fast Forward.
Ed. Ara Llibres. Pausa.
Versió Kindle, equivalent a 476 pàgines.
Xina Fast Forward
Si heu viscut a la Xina, el llibre de Sergi Vicente us reafirmarà en molts aspectes i us en descobrirà d’altres. Si no hi heu viscut, Xina Fast Forward és una bona manera de satisfer la curiositat que pugueu tenir sobre aquest país. Aquest llibre és el que hauríem volgut escriure tots, amb la diferència que aquí hi trobarem situacions i anècdotes que, tot i que personals, poden ser de l’interès del públic general.

Llegint Xina Fast Forward he recordat casos que han saltat a la premsa mundial, com ara els “pobles de la sida” o el cas de les llets en pols infantils contaminades. Gràcies a la perspectiva que Vicente ha tingut com a periodista a la Xina, podem accedir a informació que nosaltres, evidentment, no podríem aconseguir. Especialment frapants són els casos en què l’estat actua contra persones que li fan nosa i, per exemple, les tanca en sanatoris, com en el cas de les germanes Jin. En casos com aquest Vicente ens mostra la part més “detectivesca” de la seva professió i ens narra les seves incursions no autoritzades en institucions diverses de la Xina.

Però el llibre és molt més que això. És retrobar-se amb conceptes com el famós 没有办法(mei you banfa, no s’hi pot fer res) o 马马虎虎 (mamahuhu, més o menys, anar tirant). És recordar que els xinesos et pregunten el primer que els passa pel cap, com ara quant cobres o si estàs casat, sense cap mena de pudor. Aquella curiositat que sentien quan et veien amb el cabell arrissat i els ulls clars… És una barreja de records i de notícies d’actualitat que tots hem vist a la tele, amb informació d’un insider privilegiat.

Un dels moments estrella és quan parla dels WC públics, amb les seves parets baixetes o inexistents. Ho recordeu? Crec que jo només he anat a un WC d’aquests 2 o 3 vegades en un any. Em superava… I les 小卖部 (xiaomaibu, quiosc o colmado), les recordeu? Jo encara recordo una dona que venia tabac amb un tricicle ronyós i que sempre estava en una de les sortides del campus (卖烟!, maiyan!, venc tabac!), o l’amo del restaurant que ens rebia amb el crit de 巴塞罗那! (Basailuona, Barcelona!) cada cop que anàvem a menjar-hi alguna cosa.

Però no ens despistem del tema. El llibre de Sergi Vicente és un recull de vivències personals, sí, però, com deia més amunt, ens ofereix un munt d’informació sobre la societat xinesa i sobre casos i situacions que han aparegut als diaris i a les televisions de mig món, i ha estat un plaer poder recordar coses al mateix temps que m’informava més detalladament.

Voldria tancar l’entrada reclamant la importància del paper dels periodistes en uns moments en què vivim immersos en la postveritat i les animalades de molts governs. Considero que mitjans com TV3 compten amb una àmplia xarxa de corresponsals arreu del món que caldria mantenir. Aquests periodistes, que són una mica nostres, fan una feina digníssima tot i no gaudir dels mateixos recursos que tenen les xarxes de mitjans més importants, com la BBC o The New York Times. TV3 fa un seguiment objectiu i treballat de l’actualitat arreu del món, igual que les cadenes més grans. Val la pena conservar-la intacta.

En el cas de Sergi Vicente, la seva figura és important per la feina que va fer a la Xina. Per més que “hagi tornat a casa” i sigui director de BTV, sempre que el veig no puc evitar recordar-lo amb el micro a la mà i cara de desajust horari. Està clar que és una referència sempre que es parla de la Xina, i per això ens va alegrar molt que presentés la Guia per al tractament de mots xinesos en català, que vam elaborar al TXICC, el grup d’investigació del qual formo part. Gràcies, Sergi.

Avui tancarem la paradeta dient:
“Sergi Vicente, TV3, Pequín.”

Carré-Pons i la mala llet

Com s'esbrava la mala lletSí, hi ha llibres amb títols que tenen ganxo, com ara Com s’esbrava la mala llet, d’Antònia Carré-Pons. La portada, típica de Club Editor, també destaca perquè és molt taronja (no com a la image). En definitiva, em vaig comprar el llibre perquè aquest títol és com un drap vermell davant d’un toro. I, és clar, en un món on cada vegada hi ha més i més llibres, els draps vermells són necessaris i abunden. El que passa és que, després, no tots els llibres estan al nivell. No és el cas d’aquest.

En aquest petit gran llibre hi trobarem vuit relats sobre diferents aspectes de la vellesa. En alguns, els protagonistes volen viure la vida. En altres, tot i que encara són vius, ja estan absents del món que els envolta. També hi trobem el punt de vista dels seus familiars, que són objecte de les seves crítiques. Perquè en aquest llibre hi ha mala llet, sí, i també mirades blanes sobre un món que s’esvaeix.

Petit detall de Com s’esbrava la mala llet

A “Doble sis” hi trobarem parelles que s’han fet grans, en què un ha de cuidar l’altre. I, mentre el cuida, es planteja si podria començar una vida nova, ara que l’altre comença a no ser-hi del tot. No hi és del tot? Segur? Per altra banda, si parlem començar una vida nova, cal esmentar “El ball”, una escena situada en un casal d’avis. Tot ell té un toc descarnat, amb uns protagonistes que volen aprofitar el temps que els queda.

M’ha agradat molt la tossuderia de l’avi d’“El cotxe nou”, que en reclama un per “treure a passeig les cacatues”. Sí, les cacatues. Una de les coses que trobem en aquest llibre és la franquesa de gent molt gran que ja està de volta de tot i no s’està de dir res. Ho trobarem també a “Com s’esbrava la mala llet”, on el protagonista no s’està de colpejar qui sigui per aconseguir el què vol. I tambe apareix a “Sembles un pallasso”, potser el meu preferit, un relat en què la mare és una mica bully i mai no li troba res bé a la filla.

En canvi, no he connectat amb “Punt de creu”, un relat de tons tan intimistes que no hi he sabut entrar. Soc més de coses com ara “Quan s’acaba el dinar”, on fins i tot sentim el soroll que fan. Deixo per al final “Una muntanya d’impedits”, una de les històries més tendres d’aquest recull. Hi trobareu la història d’un home amb Alzheimer i un net que pateix molt per ell.

En resum, crec que és un bon llibre que se m’ha quedat un pèl curt. Són 119 pàgines plenes d’estampes i sentiments que fan de molt bon llegir. Segur que aquest Sant Jordi acabarà dins de més d’una bossa! Si, mentrestant, voleu llegir relats curts, podeu fer una ullada a La nostra vida vertical.

No us oblideu de participar en la nostra enquesta El meu Nobel, on ens podeu comentar quins són els vostres autors preferits i, si voleu, participar en el sorteig d'un llum de lectura. Compartirem els resultats amb tots vosaltres!

El desenvolupament xinès segons Yan Lianke

Crónica de una explosiónCrónica de una explosión és un llibre que ja m’havia llegit en francès, i ja n’havíem parlat al meu blog de literatura xinesa. Ara, però, he tingut l’oportunitat de rellegir-me’l i no he dubtat a aprofitar l’ocasió. I el resum d’aquesta entrada és que la versió castellana, traduïda per Belén Cuadra Mora i publicat per Automática Editorial, no decep gens. És molt bona.

Resituem-nos en la història: en aquest llibre Yan Lianke ens explica l’evolució d’una població situada a la regió de les muntanyes Balou, on sol situar les seves històries. En aquest cas, el que veiem és un reflex de l’acceleració del desenvolupament xinès, i també els canvis que implica. El que al principi de la història és un simple llogaret es converteix en una gran ciutat a una gran velocitat, i això no és sempre bo. Si llegiu aquest llibre, podreu veure entre línies una crítica al desenvolupament actual de la societat xinesa. Aquest desenvolupament en molts casos es produeix a pesar de les conseqüències negatives que té.

Qui surt, a Crónica de una explosión?

Els protagonistes principals, en Kong Mingliang i la Zhu Ying, representen aquesta voluntat de millora continua, sense paciència: ho volen tot i ho volen ara. Al mateix temps, volen posseïr la ciutat per poder dir que és “de la seva família” i poder escriure un capítol més de la història d’odis i revenges. Entre ells dos també s’estableix una relació d’amor i odi que acaba afectant l’evolució del poble.

Un altre aspecte destacat és que l’autor recorre al comportament de la natura per reflectir sentiments dels personatges o situacions. El resultat és una combinació estranya de plantes que al principi costa d’assumir, però que acabem entenent i integrant en la història. És habitual, doncs, trobar una planta de crisantems on surten peònies o una perera que dona pomes. Al principi és estrany, però després veureu que la natura es converteix en un personatge més de la història.

Qui ho ha traduït, això?

Sí: qui ho ha traduït? Qui ho ha fet traduir? Vull destacar la feina que han fet traductora i editorial. En aquest cas, aprofitant que ja coneixia la història, m’he fixat especialment en la traducció. He de dir que Belén Cuadra Mora apunta maneres. La seva redacció és culta i precisa i m’ha fet recordar grans traductores del xinès al castellà. No tinc cap mena de dubte que ens pot oferir grans alegries en aquest àmbit. De fet, us animo a llegir altres obres que ja ha traduït, com ara Los besos de Lenin i El sueño de la aldea Ding. Així mateix, cal seguir els passos d’Automática editorial, que està fent una bona feina en la selecció d’obres. A part d’això, cal dir que l’edició dels llibres és impecable: bona mida, portades atractives i una tipografia molt agradable. En resum: un plaer per als sentits.

Tancaré l’entrada, doncs, dient-vos que aquest llibre val molt la pena. És un bon candidat per a la llista de Sant Jordi, una festa que no tardarà gaire a arribar. No us vaig proposar Yan Lianke per al Nobel per no res…

Montecarlo – Terrin: història d’una obsessió

Montecarlo-Terrin.jpgUna vegada més, Raig Verd ens ofereix un llibre amb traducció de Maria Rosich, Montecarlo. Aquesta combinació ja comença a ser un clàssic al meu prestatge de llibres. 🙂

Afegiu-hi que l’autor, Peter Terrin, torna a la línia que ens oferia a El vigilant i tenim una història sòlida, amb un narrador que és capaç de fer-nos entrar en el cap del protagonista. Mentre a El vigilant el sentiment predominant era l’angoixa, barrejada amb claustrofòbia, a Montecarlo tenim l’obsessió per una actriu que no reconeix i agraeix el que el protagonista, en Jack, es pensa que va ser una proesa.

I què hi trobarem, a Montecarlo?

El llibre comença amb una introducció a la vida d’en Jack, la seva infantesa i el poble on va créixer. També hi trobarem el que va passar abans que comencés una cursa a Montecarlo als anys seixanta. Aquesta cursa és presidida per Rainier i Grace Kelly (tot i que al llibre no se n’acaba de donar el nom). Arribats en aquest punt, es produeix el drama i vivim la recuperació de les ferides i la tornada a casa.

I és a partir d’aquí quan Terrin comença a desplegar les seves dots narratives. Aquí sentim l’obsessió d’en Jack per la Deedee, l’actriu a qui salva la vida a Montecarlo. Ell n’espera un mínim reconeixement. Somnia despert, imagina coses… i ja és impossible desenganxar-se el llibre de les mans fins a acabar-lo. L’autor aconsegueix que sentim el que sent el protagonista, tot i que nosaltres tenim més perspectiva que ell. Aixi, en certa manera, podem intuir com acabarà el tema del reconeixement.

La traducció, com és habitual en la Maria Rosich, s’intueix minuciosa a l’hora de fer-nos arribar el missatge original. No hi ha res que soni estrany, tot i que sí que hi ha algunes petites errades de concordança que convindria repassar de cara a properes edicions. Perquè una cosa sí que la tinc clara: hi haurà més edicions. Es tracta d’una història atractiva i amb capacitat per atraure-us des de bon principi. Si no em creieu, aneu a la pàgina web de Raig Verd i descarregueu-vos aquest pdf que conté el principi de la novel·la. Veureu que val molt la pena.

Sant Jordi ja s'intueix en l'aire, i a L'illa deserta comencem un esprint per arribar en plena forma a la nostra Diada. Per aquest motiu, fins a la setmana abans de Sant Jordi publicarem una entrada a la setmana, en lloc de l'entrada cada dues setmanes que sol ser la freqüència habitual.