Avui parlarem d’un dels llibres que em vaig comprar per Sant Jordi: La biblioteca fantasma, de Jordi Masó Rahola, publicat per l’editorial Males Herbes. Aquesta editorial ja és tot un clàssic de la meva biblioteca particular, gens fantasma i molt real. Ja sabeu que m’agraden molt aquests petits llibres verds que envaeixen subtilment algun racó de casa meva.

En aquest llibre hi trobareu tot de relats, des de molt curts fins a molt llargs, que retraren perfils i històries molt diversos. Des d’un lampista que vol ser cantant d’òpera fins a un home que viatja al passat i… (regreso al futuro!). Una cosa molt interessant que m’ha passat amb pràcticament totes les històries és que tenia la sensació que totes eren veritat… o eren mentida. Més d’una vegada he hagut de buscar a Internet el nom d’un personatge o d’un poble. Bourg-les-champs sembla un nom tan autènticament francès…

En altres casos, com el de “Les set vides de Jindrich Novak”, l’autor s‘inventa coses i les barreja amb la realitat sense pietat. A “El traïdor” la cosa va més enllà. El protagonista és un traductor que “retoca” les històries que tradueix (Pamela Garland, quin fart de riure!). També m’he fet un fart de riure amb “El mutis de Juliette Dumont”, quan s’explica que es tira pets a l’escenari.

Un altre relat que barreja realitat i ficció és “Mig segon abans del xut”. En aquesta improbable història apareixen personatges reals del món del futbol com Ubaldo Fillol i Alex Welsh. I el llibre que s’hi cita també és real (sí, m’he pres la molèstia de buscar-ho). En un canvi total de tema trobem “Els escribes de l’emperador”, on viatgem a la Xina. Una cosa que m’ha sobtat d’aquesta història és el nom de l’emperador: Xao Zong. En teoria, aquest cognom no és “viable” des del punt de vista lingüístic, i hauria de ser Shao o Xiao.

Quina part de La biblioteca fantasma m’ha agradat més

Els relats que més m’han agradat han sigut, potser, els més curts. “La posteritat” és breu com un retrat, com la foto que l’acompanya. Així i tot, té tanta força o més que altres de més llargs. L’altre que m’ha agradat molt és “Self-made man”, una nova versió d’un tema clàssic molt ben trobat. Un altre que és molt curiós és “L’alè de diable”, que inclou citacins d’un llibre imaginari (amb número de pàgina i tot!). I el que tanca el meu pòquer guanyador és “Progrés”, on els avanços tècnics van al revés”.

En resum, podem dir que hi ha relats per a tots els gustos. Com és lògic, amb tant per triar (40?), n’hi ha que m’han agradat més que altres. Però he de dir que n’hi ha una bona colla que estan molt bé. No els podria pas citar tots!

No vull tancar l’entrada sense recomanar-vos que us el llegiu fins al final. El glossari, la bibliografia i els agraïments també formen part de les històries. De fet, poden ajudar a acabar de copsar alguna història. Si, mentrestant, voleu llegir més llibres de relats, feu una ullada a Com s’esbrava la mala llet.