La biblioteca fantasma: històries reals?

La biblioteca fantasmaAvui parlarem d’un dels llibres que em vaig comprar per Sant Jordi: La biblioteca fantasma, de Jordi Masó Rahola, publicat per l’editorial Males Herbes. Aquesta editorial ja és tot un clàssic de la meva biblioteca particular, gens fantasma i molt real. Ja sabeu que m’agraden molt aquests petits llibres verds que envaeixen subtilment algun racó de casa meva.

En aquest llibre hi trobareu tot de relats, des de molt curts fins a molt llargs, que retraren perfils i històries molt diversos. Des d’un lampista que vol ser cantant d’òpera fins a un home que viatja al passat i… (regreso al futuro!). Una cosa molt interessant que m’ha passat amb pràcticament totes les històries és que tenia la sensació que totes eren veritat… o eren mentida. Més d’una vegada he hagut de buscar a Internet el nom d’un personatge o d’un poble. Bourg-les-champs sembla un nom tan autènticament francès…

En altres casos, com el de “Les set vides de Jindrich Novak”, l’autor s‘inventa coses i les barreja amb la realitat sense pietat. A “El traïdor” la cosa va més enllà. El protagonista és un traductor que “retoca” les històries que tradueix (Pamela Garland, quin fart de riure!). També m’he fet un fart de riure amb “El mutis de Juliette Dumont”, quan s’explica que es tira pets a l’escenari.

Un altre relat que barreja realitat i ficció és “Mig segon abans del xut”. En aquesta improbable història apareixen personatges reals del món del futbol com Ubaldo Fillol i Alex Welsh. I el llibre que s’hi cita també és real (sí, m’he pres la molèstia de buscar-ho). En un canvi total de tema trobem “Els escribes de l’emperador”, on viatgem a la Xina. Una cosa que m’ha sobtat d’aquesta història és el nom de l’emperador: Xao Zong. En teoria, aquest cognom no és “viable” des del punt de vista lingüístic, i hauria de ser Shao o Xiao.

Quina part de La biblioteca fantasma m’ha agradat més

Els relats que més m’han agradat han sigut, potser, els més curts. “La posteritat” és breu com un retrat, com la foto que l’acompanya. Així i tot, té tanta força o més que altres de més llargs. L’altre que m’ha agradat molt és “Self-made man”, una nova versió d’un tema clàssic molt ben trobat. Un altre que és molt curiós és “L’alè de diable”, que inclou citacins d’un llibre imaginari (amb número de pàgina i tot!). I el que tanca el meu pòquer guanyador és “Progrés”, on els avanços tècnics van al revés”.

En resum, podem dir que hi ha relats per a tots els gustos. Com és lògic, amb tant per triar (40?), n’hi ha que m’han agradat més que altres. Però he de dir que n’hi ha una bona colla que estan molt bé. No els podria pas citar tots!

No vull tancar l’entrada sense recomanar-vos que us el llegiu fins al final. El glossari, la bibliografia i els agraïments també formen part de les històries. De fet, poden ajudar a acabar de copsar alguna història. Si, mentrestant, voleu llegir més llibres de relats, feu una ullada a Com s’esbrava la mala llet.

10 idees per als Reis 2018

Durant el 2017 m’he llegit un bon munt de llibres. De vegades, no he tingut temps de fer-ne la ressenya corresponent, però ara que arriba Nadal i que arriba el moment de regalar i de rebre regals m’agradaria compartir amb vosaltres els llibres que més m’han agradat. Qui sap: us els podeu demanar per Reis, fer aquell regal d’amic invisible que us fa voltar el cap… fer-los cagar al Tió…

Com sempre, us presento la llista de recomanacions i, més avall, les comento una mica perquè us en feu una idea. Som-hi:

desig-flanaganComencem pels dos grans hits de l’any: un d’Austràlia i l’altre dels EUA, i, tot i la distància tots dos recreen l’època colonial. A Desig, Flanagan ens presenta la Nova Zelanda colonial a través de la vida d’una nena aborígen “transplantada” a la societat dels colonitzadors. El llibre és un plaer de llegir gràcies a l’acurada traducció de Josefina Caball i la presentació sempre impecable de Raig Verd. Si us quedeu amb més ganes d’aquest autor, llegiu-vos L’estret camí cap al nord profund. Pel que fa a El ferrocarril subterrani, l’autor ens fa veure les plantacions americanes i ens transporta en un tren imaginari que, de fet, és una recreació d’una xarxa real de camins i cases segures per als fugitius negres dels camps del Sud. Simplement brillant i emocionant. Jo me’l vaig llegir en anglès, però el trobareu en català gràcies a Edicions del Periscopi.

Seguim amb colonialisme: Homecoming, de Yaa Gyasi, recrea la història de les dues branques d’una família originària de l’Àfrica. Una branca es queda a la terra d’origen, mentre que l’altra va a parar a les plantacions dels Estats Units. La història és molt bona, però a més té una part documental superinteressant. Vosaltres sabíeu que als EUA es capturaven negres lliures i se’ls oligava a treballar en mines?

star-of-the-seaContinuem dins del cicle de les grans migracions per anar a un país productor net d’emigrants: Irlanda. Heu sentit a parlar de la gran fam del segle XIX que va fer que una part important d’irlandesos marxessin del país? Bàsicament, la destinació va ser els Estats Units, i hi ha un munt de llibres i pel·lícules que en parlen (Brooklyn, per exemple), però… què va passar amb els que es van quedar al país? Per què la fam va ser tan gran? Esteu de sort. Joseph O’Connor us ho explica a Star of the Sea, un magnífic llibre que ens planteja un misteri complicat de resoldre i, al mateix temps, ens explica les causes d’aquesta gran migració. Si no en teniu prou, o si voleu veure’n un enfocament diferent, podeu provar The Wonder, d’Emma Donoghue, que us ofereix un retrat de la Irlanda més rural a través dels ulls d’una infermera anglesa.

I si volíeu aventures i emigracions, aquí teniu la tercera tassa, tot i que és un llibre totalment diferent: Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, un llibre amb un enfocament quixotesc i, a estones, passat de voltes, que no us caurà de les mans. Max Besora ens parla de les aventures d’un noi català que no s’arronsa per res i que, fins i tot, intenta fundar una nova Catalunya. Molt adequat, vist els temps que corren. L’edició, a cura de Males Herbes, també és molt atractiva.

Aquí s’acaba la secció “moguda”. A Book of American Martyrs és un llibre intens, ple de reflexions sobre la societat americana actual, que parteix de l’assassinat d’un metge que fa avortaments. L’assassí és un home molt religiós que creu que ha rebut un “missatge” de “nostru senyó” i que no dubta a executar-lo. A partir d’aquí, Joyce Carol Oates ens ofereix la història des de diversos punts de vista: l’assassí, la seva família, la família de l’assassinat… un relat molt ric en punts de vista que ens porta l’enfrontament de les dues amèriques: la que podríem dir “Amèrica Trump” i la que podríem dir “Amèrica Clinton”.

En aquesta llista també té espai la no-ficció. Raig Verd ha publicat diversos llibres de l’autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o. En aquest cas, us parlem del primer de la llista, Somnis en temps de guerra, on veurem com Kenya es transforma de colònia en estat lliure a través dels ulls d’un nen, l’autor. És un retrat fantàstic dels ecosistemes familiars africans, el camí per rebre ensenyament, els mau-mau… Us agradarà molt, si voleu conèixer la història d’aquest país.

pabellon-peonias-relinqueTanquem la llista amb dos llibres xinesos. El primer és El pabellón de las peonías, amb una magnífica traducció al castellà d’Alicia Relinque Eleta que li va fer guanyar el I Premi Marcela de Juan a una obra traduïda del xinès al castellà. En aquest cas, el més important no és la història (una noia s’enamora tan apassionadament que mor, i vol tornar amb el seu estimat), sinó la representació que se’n fa: el llibre barreja poesía, òpera xinesa, narrativa, refranys… És un llibre supercomplet des de l’aspecte formal, que us permetrà accedir a la literatura xinesa clàssica amb tots els ets i uts. Finalment, us proposo Gritos en la llovizna, del meu estimadíssim Yu Hua, l’autor més complet que ens ofereix la Xina actual, que en aquest cas retrata la vida d’un nen donat en adopció que ha de tornar a casa seva. Una història trista a través de la qual podreu conèixer la Xina rural de finals del segle XX, amb una traducció estupenda d’Anne-Hélène Suárez, una altra de les grans traductores del xinès al castellà. Si us quedeu amb ganes de més literatura xinesa, no dubteu a passar pel meu blog dedicat exclusivament a aquesta literatura, Caràcter xinès.

Bé, gent, és hora de tancar el missatge abans no sigui tan llarg que no us l’acabeu de llegir. Aprofito per desitjar-vos unes bones festes i un 2018 encara més ple de llibres!

Si teniu alguna proposta literària per a Reis, no dubteu a deixar un comentari.

Aventures quixotesques amb Max Besora

joan-orpiUs l’heu de llegir. És fresc, divertit, original, ranci i animal a parts iguals. I per rematar-ho la composició del text és fantàstica, amb tipografies i llengua que recorden textos antics (i cola). Estem parlant de (atenció, que el títol és llarg): Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya, de Max Besora.

Sí, el títol ja és mig llibre, però si us agrada la literatura que barreja aventures i viatges, aquest llibre és per a vosaltres. En Joan Orpí, fill de Piera, se’n va a estudiar a Barcelona i acaba embolicant-se en tot el que se li posa per davant. Hi ha escenes absolutament delirants, com ara la violació en grup que sofreix el protagonista, o la visió de la Moreneta. Una autèntica anada d’olla.

Hi ha alguna cosa estranya, petits desajustos, com ara en un capítol diu que hi ha 7 bruixes i en un altre diu que en són 10, o quan hi ha un 10 de desembre sospitós que sembla que hagi de ser 10 de setembre, i també alguna errada tipogràfica. Però això és peccata minuta, si tenim en compte la feinada que deu haver tingut per documentar-se (la novel·la està situada a la primera meitat del segle XVII).

Però també hi ha coses molt bones per destacar. La primera és l’esforç que Besora ha fet per reproduir el català de l’època. Segur que hi haurà algun expert que digui que es pot millorar, però per a la resta de mortals és més que suficient. També és destacable com l’autor combina aparicions de personatges actuals (com Omar Sha-rif) i fets de l’època, com la Guerra dels Segadors, que es començava a covar. Què més? Doncs que és un llibre una mica quixotesc, amb aventures que ja veus que no sortiran bé, un munt de viatges i un equip de viatgers pintorescos.

En definitiva, com diuen a l’article de VilaWeb que us he enllaçat al principi, és un llibre torrencial que conté tot de situacions rocambolesques. Un llibre molt d’estiu, que podeu comprar ja i disfrutar* durant les vostres vacances.

* Sí, disfrutar no surt al diccionari. Però sabeu què? En sóc ferma defensora (i dels diacrítics també, per si no ho heu notat) i en les meves hores d’oci el faig servir. Disfruto llegint, jo!

Anys i anys, per molts anys!

… volem que súper t’ho passis,
bufis fort i les apaguis!
… I per molts aaaaanys!

Això és el que hauríem pogut cantar ja fa uns dijous als editors que celebraven el seu cinquè aniversari: Edicions del Periscopi, Males Herbes i Raig Verd (per ordre alfabètic) es van confabular per celebrar junts el seu primer quinqueni d’activitat editorial. Aquesta entrada se m’havia quedat enganxada, però més val tard que mai, oi? Som-hi!

Aniversari-editorialLa trobada va començar amb un bon pica-pica i va seguir amb breus parlaments de diverses persones que, d’una manera o altra, han estat implicats en els projectes o els han seguit de prop. Per anomenada i visibilitat mediàtica destacaven l’Anna Guitart, presentadora dels discursos, i Màrius Serra, que va trencar el gel fent el primer parlament. Hi havia altres editors, escriptors i gent coneguda, però jo voldria destacar la participació senzilla i fresca de tres persones: la Núria Iceta, editora, l’Anna Arranz, llibretera, i en Ferran Ràfols, traductor, que van parlar-nos de la seva relació amb els editors que celebraven festa. No sempre és fàcil fer un discurs de “felicitació” que sàpiga cantar les virtuds de la gent sense caure en l’exageració, i ells tres ho van aconseguir. Cal destacar la presència important de traductors: totes tres editorials reconeixen la importància de la seva feina, cosa que no fa tothom. Podríem dir que ells representen el col·lectiu ocult de professionals que contribueixen a la producció d’un llibre (correctors, dissenyadors, impressors i molts altres que em deixo).

Un cop acabats els parlaments començava la música, però servidora funciona en horari infantil i no s’hi va quedar, o sigui que la crònica l’haurà de fer un altre…

Només vaig trobar a faltar una cosa: alguna menció als lectors. Els humils lectors, els invisibles lectors, a qui també caldria recordar en ocasions com aquestes. Per una banda, els lectors també celebrem que les editorials que ens agraden facin anys i ens continuïn aportar teca per llegir. D’altra banda, però, sembla que ningú sigui conscient que som nosaltres, amb els nostres diners i les nostres compres, els qui mantenim viva la flama de la lectura. Oblideu-vos de l’ADMINISTRACIÓ, que tant va aparèixer durant les intervencions, i penseu més en qui us llegim i, en el fons, fem moure la màquina.

Per acabar, voldria fer un petit resum de les coses que més m’agraden de cadascun dels homenatjats. A veure si algú altre hi coincideix:

Col·lecció de Raig VerdRaig Verd

  • Aquesta editorial té les millors portades del panorama català, amb una menció especial a Les pereres fan la flor blanca. Felicitats al professional en qüestió!
  • Així mateix, m’ha permès accedir a Gerbrand Bakker, un dels escriptors de qui més he gaudit darrerament (Jo Nesbø a part, evidentment). De fet, trobo que el millor llibre que Raig Verd ha publicat és A dalt tot està tranquil, traduït per Maria Rosich.
  • Aplaudeixo la creació d’aquesta segona línia de no-ficció, Ciclogènesi, en què destaca l’obra de Svetlana Aleksiévitx.

Edicions del PeriscopiEdicions-Periscopi

  • Les seves portades són originals i trencadores: mai no havia vist el resum del llibre a la portada.
  • Dins de la tria que molts cops s’allunya del panorama europeu, jo em quedo amb Ànima, de Wajdi Mouawad, un dels primers llibres que vaig llegir d’aquesta editorial i que més m’ha afectat en els darrers anys.
  • Pel que fa als autors de casa, em quedo amb Albert Juvany i El silenci del far, un dels llibres que més bona puntuació han aconseguit en aquest blog.

Males-HerbesMales herbes

  • No em podeu negar que els seus petits llibres verds, com missals fora d’església, són un material addictiu i que fa de molt bon identificar i agafar.
  • De tot el que els hi he llegit d’autors catalans, em quedo amb Aventures i desventures de Joan Orpí, de Max Besora, del qual parlarem ben aviat.
  • Els estaré eternament agraïda per haver traduït al català El passat i els càstigs, de Yu Hua, un autor que fa olor a Nobel i que la Carla Benet va traslladar al català magníficament.

Com podeu veure a les fotos, aquesta gent m’omple les prestatgeries que dóna gust (no són els únics, però ocupen força espai). En resum, nois, continueu publicant… tot i que sou la meva ruïna.

Sant Jordi 2017: llibres per llegir i per regalar

SantJordiJa hi tornem a ser. El sol escalfa, ve de gust passejar-se sense l’abric i resulta que Sant Jordi cau en diumenge. Això vol dir que els carrers de Barcelona estaran encara més plens? O que, al contrari, la gent aprofitarà per marxar fora i celebrar el dia allà?

Jo, per si de cas, sortiré ben d’hora ben d’hora i aniré a fer la meva collita particular abans que la rambla Catalunya no es torni intransitable…

Aquest any, com altres vegades, us he preparat dos apartats: un amb llibres que ja he llegit, per a qui vulgui anar sobre segur, i un altre per a lectors agosarats que no necessitin tanta certesa… Som-hi!

tres-cuerpos-liu-cixinNo he tingut temps de ressenyar-los tots, però sí que us puc avançar que Daha! és una novel·la impactant que ens parla de la migració i el tràfic d’immigrants des dels ulls d’un nen traficant. Somnis en temps de guerra és una fantàstica visió de la infantesa a Kenya a finals del colonialisme en clau autobiogràfica, i el seu autor hauria estat un Nobel molt digne. Aventures i desventures d’en Joan Orpí és una història divertida, una mena de llibre de cavalleries amb base històrica (tot i que no sempre és fàcil veure què és veritat i què no) i amb un grafisme original. El problema de los tres cuerpos és la primera part d’una trilogia que s’ha venut com a xurros a tot el món, i ja se n’està traduint la segona part. És “ciència ficció” amb característiques xineses.

Els dos últims candidats són boníssims. The marble collector, que s’ha traduït al castellà amb el títol Memoria de cristal i una coberta poc afortunada que et fa pensar en novel·letes roses, és en realitat la història d’una filla que descobreix com era en realitat el seu pare, que havia amagat una part important de la seva vida a la seva família. The underground railroad ja l’hem comentat en aquest blog (feu clic a l’enllaça corresponent), i la reflexió que fa sobre l’esclavisme és simplement brutal.

I ara toca als valents. En el fons, però, tampoc cal ser tan valent perquè la majoria d’aquests llibres vénen avalats per la qualitat de l’autor, el traductor o l’editorial.

Si sou seguidors del blog, ja sabreu que no podia faltar una referència a Jo Nesbø: ja tinc La set a casa, i en dos dies m’he llegit 203 pàgines. Amb això ja us ho he dit tot: enganxa molt. Pel que fa a El forat, és el Premi Documenta 2016, i espero que estigui en la línia dels premis a Jordi Nopca i Yannick Garcia. Elling. El baile de los pajaritos pot ser una poca-soltada com una catedral o un llibre molt tendre, segons com es miri. En aquest cas, em refio de la traductora i l’editorial. Informe de lectura reflecteix l’experiència dels socis de la llibreria La Calders durant els tres primers anys de la seva aventura: tinc ganes de llegir-me’l i veure què expliquen. Argelagues, pel que he sentit, és una obra molt ben trenada que parla de la gent d’aquí, de les dones d’aquí. I segueixo amb un altre llibre del qual no sé absolutament res, Cuando los dioses bajaron… Bé, sí, sé que el publica Raig Verd i això és una bona garantia. Espero poder-me’n llegir algun trosset abans d’acabar-me de decidir.

blood-miracles-mcinerneyI tanco la llista amb dues dones molt potents, amb dos llibres que encara no tenim traduïts al català (ni al castellà, pel que en sé). La Lisa McInerney va guanyar el Premi Baileys 2016 amb The Glorious Heresies, que és hilarant i tràgica al mateix temps. No us perdeu aquesta digna hereva del Roddy Doyle més esbojarrat amb un llibre que es publica el 20 d’abril, just a temps (és possible que a llocs com la Central hi arribi!), i que és continuació de l’anterior. I què us puc dir de la Sofi Oksanen? Que les seves històries solen ser molt bèsties i dures, però que ens acosten la Finlàndia-Estònia d’avui dia. Aquest llibre de noment està traduït al francès, i al setembre sortirà en anglès.

Bé, m’ha quedat una entrada una mica llarga, però segur que vosaltres teniu més idees i propostes, i m’agradaria sentir-les…

Bona collita! Bon cop de falç!