El desenvolupament xinès segons Yan Lianke

Crónica de una explosiónCrónica de una explosión és un llibre que ja m’havia llegit en francès, i ja n’havíem parlat al meu blog de literatura xinesa. Ara, però, he tingut l’oportunitat de rellegir-me’l i no he dubtat a aprofitar l’ocasió. I el resum d’aquesta entrada és que la versió castellana, traduïda per Belén Cuadra Mora i publicat per Automática Editorial, no decep gens. És molt bona.

Resituem-nos en la història: en aquest llibre Yan Lianke ens explica l’evolució d’una població situada a la regió de les muntanyes Balou, on sol situar les seves històries. En aquest cas, el que veiem és un reflex de l’acceleració del desenvolupament xinès, i també els canvis que implica. El que al principi de la història és un simple llogaret es converteix en una gran ciutat a una gran velocitat, i això no és sempre bo. Si llegiu aquest llibre, podreu veure entre línies una crítica al desenvolupament actual de la societat xinesa. Aquest desenvolupament en molts casos es produeix a pesar de les conseqüències negatives que té.

Qui surt, a Crónica de una explosión?

Els protagonistes principals, en Kong Mingliang i la Zhu Ying, representen aquesta voluntat de millora continua, sense paciència: ho volen tot i ho volen ara. Al mateix temps, volen posseïr la ciutat per poder dir que és “de la seva família” i poder escriure un capítol més de la història d’odis i revenges. Entre ells dos també s’estableix una relació d’amor i odi que acaba afectant l’evolució del poble.

Un altre aspecte destacat és que l’autor recorre al comportament de la natura per reflectir sentiments dels personatges o situacions. El resultat és una combinació estranya de plantes que al principi costa d’assumir, però que acabem entenent i integrant en la història. És habitual, doncs, trobar una planta de crisantems on surten peònies o una perera que dona pomes. Al principi és estrany, però després veureu que la natura es converteix en un personatge més de la història.

Qui ho ha traduït, això?

Sí: qui ho ha traduït? Qui ho ha fet traduir? Vull destacar la feina que han fet traductora i editorial. En aquest cas, aprofitant que ja coneixia la història, m’he fixat especialment en la traducció. He de dir que Belén Cuadra Mora apunta maneres. La seva redacció és culta i precisa i m’ha fet recordar grans traductores del xinès al castellà. No tinc cap mena de dubte que ens pot oferir grans alegries en aquest àmbit. De fet, us animo a llegir altres obres que ja ha traduït, com ara Los besos de Lenin i El sueño de la aldea Ding. Així mateix, cal seguir els passos d’Automática editorial, que està fent una bona feina en la selecció d’obres. A part d’això, cal dir que l’edició dels llibres és impecable: bona mida, portades atractives i una tipografia molt agradable. En resum: un plaer per als sentits.

Tancaré l’entrada, doncs, dient-vos que aquest llibre val molt la pena. És un bon candidat per a la llista de Sant Jordi, una festa que no tardarà gaire a arribar. No us vaig proposar Yan Lianke per al Nobel per no res…

Montecarlo – Terrin: història d’una obsessió

Montecarlo-Terrin.jpgUna vegada més, Raig Verd ens ofereix un llibre amb traducció de Maria Rosich, Montecarlo. Aquesta combinació ja comença a ser un clàssic al meu prestatge de llibres. 🙂

Afegiu-hi que l’autor, Peter Terrin, torna a la línia que ens oferia a El vigilant i tenim una història sòlida, amb un narrador que és capaç de fer-nos entrar en el cap del protagonista. Mentre a El vigilant el sentiment predominant era l’angoixa, barrejada amb claustrofòbia, a Montecarlo tenim l’obsessió per una actriu que no reconeix i agraeix el que el protagonista, en Jack, es pensa que va ser una proesa.

I què hi trobarem, a Montecarlo?

El llibre comença amb una introducció a la vida d’en Jack, la seva infantesa i el poble on va créixer. També hi trobarem el que va passar abans que comencés una cursa a Montecarlo als anys seixanta. Aquesta cursa és presidida per Rainier i Grace Kelly (tot i que al llibre no se n’acaba de donar el nom). Arribats en aquest punt, es produeix el drama i vivim la recuperació de les ferides i la tornada a casa.

I és a partir d’aquí quan Terrin comença a desplegar les seves dots narratives. Aquí sentim l’obsessió d’en Jack per la Deedee, l’actriu a qui salva la vida a Montecarlo. Ell n’espera un mínim reconeixement. Somnia despert, imagina coses… i ja és impossible desenganxar-se el llibre de les mans fins a acabar-lo. L’autor aconsegueix que sentim el que sent el protagonista, tot i que nosaltres tenim més perspectiva que ell. Aixi, en certa manera, podem intuir com acabarà el tema del reconeixement.

La traducció, com és habitual en la Maria Rosich, s’intueix minuciosa a l’hora de fer-nos arribar el missatge original. No hi ha res que soni estrany, tot i que sí que hi ha algunes petites errades de concordança que convindria repassar de cara a properes edicions. Perquè una cosa sí que la tinc clara: hi haurà més edicions. Es tracta d’una història atractiva i amb capacitat per atraure-us des de bon principi. Si no em creieu, aneu a la pàgina web de Raig Verd i descarregueu-vos aquest pdf que conté el principi de la novel·la. Veureu que val molt la pena.

Sant Jordi ja s'intueix en l'aire, i a L'illa deserta comencem un esprint per arribar en plena forma a la nostra Diada. Per aquest motiu, fins a la setmana abans de Sant Jordi publicarem una entrada a la setmana, en lloc de l'entrada cada dues setmanes que sol ser la freqüència habitual.

Crónica de una explosión

YAN-Lianke_Crónica-de-una-explosiónYan Lianke. Crónica de una explosión.
Títol original: 炸裂志.
Trad.: Belén Cuadra Mora.
Automática Editorial.
460 pàgines.

Aquest llibre ja me l’havia llegit en francès, i ja n’havíem parlat en aquest blog, però vaig tenir l’oportunitat de rellegir-me’l, aquest cop en castellà, i no vaig dubtar a aprofitar l’ocasió. I el resum d’aquesta entrada és que la versió castellana, traduïda per Belén Cuadra i publicat per Automática Editorial, no decep gens. És molt bona.

Resituem-nos en la història: en aquest llibre Yan Lianke ens explica l’evolució d’una població situada a la regió de les muntanyes Balou, on sol situar les seves històries. En aquest cas, el que veiem és un reflex de l’acceleració del desenvolupament xinès, i també els canvis que implica. El que al principi de la història és un simple llogaret es converteix en una gran ciutat a una gran velocitat, i això no és sempre bo. Si llegiu aquest llibre, podreu veure entre línies una crítica al desenvolupament actual de la societat xinesa, que en molts casos es produeix a pesar de les conseqüències negatives que té per a l’entorn o per a la societat mateixa.
Els protagonistes principals, en Kong Mingliang i la Zhu Ying, representen aquesta voluntat de millora continua, sense paciència: ho volen tot i ho volen ara. I, al mateix temps, volen posseïr la ciutat per poder dir que és “de la seva família”, per poder escriure un capítol més de la història d’odis i revenges que ja venen dels seus pares. Entre ells dos també s’estableix una relació d’amor i odi que acaba afectant l’evolució del poble.

Un altre aspecte destacat és com l’autor recorre al comportament de la natura per reflectir els sentiments dels personatges o les situacions que es produeixen al llarg del llibre. El resultat és una combinació estranya de plantes que al principi costa d’assumir, però que acabem entenent i integrant en la història. És habitual, doncs, trobar una planta de crisantems on surten peònies o una perera que dona pomes. Al principi és estrany, però després veureu que la natura, en certa manera, es converteix en un personatge més de la història.

Vull destacar, a més, la feina que han fet traductora i editorial. En aquest cas, aprofitant que ja coneixia la història, m’he fixat especialment en la traducció, i he de dir que Belén Cuadra Mora apunta maneres i ens ofereix una redacció culta, precisa i que m’ha fet recordar grans traduccions d’altres traductores amb una carrera més consolidada en el panorama de la traducció al castellà. No tinc cap mena de dubte que ens pot oferir grans alegries en aquest àmbit i, de fet, us animo a llegir altres obres que ja ha traduït, com ara Los besos de Lenin i El sueño de la aldea Ding, publicades també per Automática Editorial. I també cal seguir els passos d’aquesta editorial, que està fent una bona feina en l’àmbit de la selecció de literatura xinesa i s’ha atrevit a portar-nos algunes de les obres més destacades de Yan Lianke. A part d’això, cal dir que l’edició dels llibres és impecable, amb una bona mida, unes portades atractives i molt característiques, una tipografia molt agradable de llegir i de bona mida. En resum: un plaer per als sentits.

Tancaré l’entrada, doncs, dient-vos que aquest llibre val molt la pena i que és un bon candidat per a la llista de Sant Jordi, una festa que no tardarà gaire a arribar.

Agualusa i l’oblit a Angola

teoria-general-de-loblit-agualusaA l’entrada anterior dèiem que parlaríem d’un llibre publicat en català, i com que cal complir el que promets, avui hem “colat” un llibre que ens acabem de llegir, tot i que en teníem programat un altre. Però és que Teoria general de l’oblit, de José Eduardo Agualusa, és un llibre que s’ho val. T’atrapa des de la primera pàgina i no el deixes fins que no hi ha més remei. Perquè has d’anar a treballar, per exemple.

En aquesta història, la Ludo, una dona portuguesa emigrada a Angola amb la seva germana i el seu cunyat, viu en l’opulència dels expats de més alt nivell. No és capaç de sortir al carrer. Viu tancada en una gàbia d’or, amb vistes sobre la ciutat i tot el que hi passa. Ara bé: no participa dels canvis polítics que s’hi produeixen quan es declara la independència. Nosaltres, en canvi, els veiem a través de diverses històries que van convergint i agrupant-se entorn dels seus veïns i altres personatges que hi estan relacionats.

És un llibre per llegir amb calma. Veiem el cel angolès, flairem l’aire, mirem per la finestra com la gent es manifesta pels carrers. També patirem amb la Ludo i el Fantasma, el seu gos. Aquesta és l’única companyia que tindrà des que decideix tapiar l’entrada del pis i no comunicar-se amb ningú. Ella també és una habitant fantasma.

Les claus de Teoria general de l’oblit

Per a mi, hi ha tres moments especialment durs en la novel·la. Un està relacionat amb el gos. Un altre està relacionat amb un mico que viu a l’arbre del pati. El tercer és el moment en què, finalment, sabem què li va passar de jove a ella. També és destacable la presentació que l’autor fa de la societat angolesa, la seva manera de viure. En certa manera, m’ha recordat Os transparentes, d’Ondjaki, un llibre del qual hem parlat en aquest blog i que, algun dia, algú hauria de traduir al català.

I, al final del llibre, quan arribes a l’última línia, surt el plor. L’emoció, la tensió contenida pot aflorar quan menys t’ho esperaves i posar punt final a una lectura molt especial, acompanyada, com sempre, de la fantàstica presentació que Edicions del Periscopi fa dels seus llibres i de la traducció de Pere Comellas, que s’intueix magnífica. Un 5 estrelles que no podeu deixar passar i que podeu començar a llegir al web de l’editorial.

[La setmana vinent "farem obres" al blog, i és possible que en algun moment estigui tancat o una mica descolocat. Esperem recuperar la normalitat ben aviat.]

I Premi Marcela de Juan: Alicia Relinque

pabellon-peonias-relinqueEl dia 16 d’octubre es va atorgar el I Premi Marcela de Juan, que premia la traducció al català o al castellà d’una obra escrita en xinès (només s’accepten traduccions directes). La idea és alternar les edicions que premiïn el català i el castellà, i donar un premi cada dos anys. Aquest any, es premiava la traducció al castellà.

L’acte va ser senzill i amè, amb parlaments de diversos membres de l’estructura que dona cobertura al premi: el president de l’Institut Confuci, la rectora de la UAB, el degà de la Facultat de Traducció i Interpretació (UAB), la presentadora de l’acte… Tots van estar molt encertats en el seu camp, però cap no va igualar la lucidesa, l’energia i l’entusiasme del parlament de la guanyadora, Alicia Relinque Eleta.

A l’Estat espanyol no hi ha moltíssims traductors del xinès, però la veritat és que n’hi ha de molt bons. La guanyadora d’aquesta edició n’és una mostra. Només cal dir que l’obra que li ha valgut el premi és El pabellón de las peonías, una obra mestra de la literatura xinesa que, al meu parer, acumula diversos factors de dificultat:

  • Escriptura en xinès clàssic, que sol ser més sintètic (i críptic) que l’actual.
  • L’obra original és una peça de teatre que combina diversos estils narratius: prosa, teatre pròpiament dit i poesia.
  • El text està ple de referents i al·lusions totalment desconeguts per a la majoria de lectors hispanoparlants. Ha calgut posar-hi una bona quantitat de notes de traducció.

I segur que em deixo alguna cosa. Ja podeu intuir, doncs, que es tracta d’una traducció molt treballada que constitueix una aposta editorial arriscada, i el jurat ha volgut reconèixer el projecte amb aquest premi. Per rematar-ho, la presentació de l’editorial Trotta és brillant, amb tapa dura i paper de qualitat.

Com deia més amunt, el parlament que ens va adreçar Alicia Relinque va estar ple d’explicacions i exemples sobre com havia procedit a fer la traducció, i ens va deixar sorpresos per l’energia i la passió amb què parlava de la feina feta. Jo no la coneixia, tot i que sí que li havia llegit alguna traducció, i em va sorprendre molt agradablement la simpatia i la familiaritat amb què ens va parlar.

Si anem més enllà de l’obra guanyadora, puc dir que estic contenta de veure que el panorama de la traducció del xinès té professionals preparats per continuar fent-nos arribar literatura xinesa de la bona, i crec que la iniciativa encapçalada per Helena Casas-Tost és una bona manera de fomentar i promocionar la traducció d’aquest idioma.

Per acabar, no puc no recomanar-vos un parell de traduccions en què ha participat Alicia Relinque Eleta:

  • Jin Ping Mei o El erudito de las carcajadas. Aquesta edició de luxe d’Atalanta està traduïda, prologada i anotada per Relinque. Una joia de la literatura clàssica xinesa, coneguda pel to pujat de les històries que hi passen. Però no us deixeu enganyar: no tot s’acaba al llit. En aquest blog hem parlat de la traducció al francès d’aquesta obra.
  • El sueño del pabellón de oro. En aquesta ocasió, Relinque és la revisora de la traducció. Per a mi, aquesta és la millor obra de la literatura xinesa clàssica. Són dos totxarros que val molt la pena llegir. En aquest blog hem dedicat una entrada al primer volum i una altra al segon.

Això és tot. Ara, toca esperar l’edició del 2019, que premiarà una obra xinesa traduïda al català. Mentrestant, podeu trobar més informació sobre el lliurament d’aquest premi a la web de les entitats que han organitzat aquest certamen: la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB, el Grup de Recerca en Traducció del Xinès al Català/Castellà (TXICC) i la Fundació de l’Institut Confuci de Barcelona.