Ei, Sr. Pla, el quadern no és tan gris!

Doncs no. No el trobo gens gris, El quadern gris. Per a mi, és ple de colors i d’olors, sobretot quan parla dels dies passats a Palafrugell i a Calella. És fantàstic com, llegint un llibre que es va escriure fa tants anys, pots veure una Catalunya que ja no existeix, però que no fa tant que va desaparèixer. Els berenars amb la colla, els passejos a última hora de la tarda, no són tan diferents dels que feiem nosaltres quan érem petits i anàvem al poble.el-quadern-gris-9788497101394

Però, com comença, tot això? Doncs tot arrenca amb una epidèmia de grip que fa tancar la universitat de Barcelona i fa que els estudiants, com en Pla, hagin de tornar a casa seva. A partir d’aquí, l’autor queda en una fase de “vacances forçades” i es dedica a viure la vida: tertúlies al cafè, passejos cap al tard, balls i festes majors. Poca feina. Aquest llibre ens deixa entreveure un Pla amic de no fer gaire res, poc motivat a estudiar i molt interessat per la “vida intel·lectual” de l’època.

Per a mi, el valor principal d’aquest llibre rau en el fet que ens permet viure, encara que sigui de lluny, l’època de principis de segle XX, especialment l’ambient intel·lectual de Barcelona. Ens apareixen locals que encara avui dia podem visitar: el teatre Poliorama, la sala Parés, l’Ateneu Barcelonès o ca l’Ardiaca. Així mateix, podem veure com Pla parla de personatges com Josep Maria Junoy, Marià Manent, Josep Maria de Sagarra, Pompeu Fabra o Eugeni d’Ors. Em xoca veure que en parla amb total naturalitat i, en alguns casos, criticant-los.

Sí, la crítica és un dels aspectes que més m’ha sobtat d’aquest quadern. Critica tot el que li ve de gust. Al pobre Rusiñol, per exemple, li toca rebre de ple quan li diu que és un “escriptor relaxat i adormit, desordenat i caòtic, a si l’encerto l’endevino, somnàmbul de la ploma”, tot i que després ho arregla dient que “té, però, al seu favor la creació de la figura del senyor Esteve”. O potser això també és un enfotre-se’n discretament? També li toca el rebre a Carner: “la literatura de Carner no enganxa gaire, no té profunditat humana, tot i que mai no és frívola, té poc a veure amb la vida i les obsessions de la gent de l’època…”. I podríem contiuar la llista amb Víctor Català, Verdaguer…

En conjunt, doncs, crec que El quadern gris és el retrat fidel d’uns determinats cercles de la societat catalana de fa un segle. Com he dit, per a mi, aquest és el valor principal que té. I ara ve quan em llenceu els tomàquets: a mi no m’entusiasma aquesta manera d’escriure ni la necessitat de posar tres adjectius per a cada substantiu. I, en relació amb això, no volia pas acabar aquesta entrada sense citar la meva admirada Empar Moliner (@emparmoliner), quan parla de Pla com a hipotètic tertulià del programa d’en Basté a Rac 1:

La seva proverbial manera de posar adjectius de tres en tres brillaria com mai: “Prison break és una sèrie insulsa, empordanesa, salivar”, diria. “Però The walking dead és vibrant, peremptòria i mercurial”. I que modern que semblaria amb aquella boina al cap, mentre en Basté li llegiria els correus dels oients, que li preguntarien per la segona temporada de House of cards.

No em digueu que no és bona. 🙂

Sueño en el Pabellón Rojo (I)

Cao Xueqin, Gao E. Sueño en el Pabellón Rojo.
Galaxia Gutenberg, 2009.
1.176 + 1.205 pàgines.
Traductors: Zhao Zhenjiang i José Antonio García Sánchez, amb revisió d’Alicia Relinque Eleta.
Original: 红楼梦.

Brutal. Genial. Incomparable. La versió xinesa de “Dallas” en ple segle XVIII: alcohol, negocis, tripijocs, tràfics diversos… un veritable tour de force que et deixa extenuat, però amb ganes de llegir més.

Després d’un mes i mig de lectura intensa, he de confessar que a partir del segon capítol em vaig enganxar a la història i ja no me n’he desenganxat fins al final del segon volum. A primera vista, sembla que una obra que retrata la vida quotidiana d’una família rica i que se centra especialment en el que passa dins de la seva mansió no donaria per a tantes i tantes pàgines, o que s’hauria de fer pesada, però no és així: hi ha un grup de trames principals que segueixen al llarg de tota l’obra, però sempre estan creuades o complementades per trames més breus que donen agilitat al conjunt.

No hem de perdre de vista, però, que totes les històries que s’hi narren serveixen per fer una crítica dura al sistema social tradicional xinès, i que l’autor la duu a terme observant diversos aspectes:

  • La vida ociosa i regalada en excés de les famílies riques.
  • El protocol familiar: gran distància entre homes i dones, i entre generacions diferents.
  • Els tripijocs i els tractes de favor entre persones amb poder.
  • El paper secundari de la dona, sotmesa totalment a la voluntat dels homes de la família.
  • La vida dels criats: relació amb els seus amos.
  • Budisme i taoisme: creences autèntiques o simple xerrameca?
També cal destacar que, com podeu veure al principi d’aquesta ressenya, aquesta obra no és producte d’un sol autor: Cao Xueqin va escriure els primers vuitanta capítols, mentre que es considera que Gao E és l’autor de la resta. Tot i que la línia argumental, en general, es manté quan es produeix el canvi de mans, sí que és veritat que hi ha petits detalls que permeten apreciar el canvi d’autor, com ara la presència de poesies intercalades en la primera part o el ritme més ràpid (gairebé frenètic) dels darrers capítols i, també, els canvis argumentals referents al destí de les noies de la família.
En definitiva, un llibre que val molt la pena llegir i que dóna per a molt més que una entrada de bloc, o sigui que continuarem escrivint sobre el Sueño en el Pabellón Rojo en la nostra propera cita. 🙂

Mentrestant, podeu escriure’m i dir-me quin és el vostre llibre xinès favorit. Trobareu un enllaç a la part superior dreta del bloc.

El arte de la guerra

Sunzi. Arte de la guerra.

La esfera de los libros, 2006. Segona edició, 2007. 380 pàgines.
Títol original: 孙子兵法.

Traductor: Laureano Ramírez Bellerín.

Aquesta obra és una de les clàssiques de la cultura xinesa. Podríem dir que és una obra amb consells i exhortacions similars a les del Príncep de Macchiavello, que tracta sobre com dur a terme les batalles per poder guanyar la guerra. Està dividida en apartats com ara l’avaluació, els preparatius, l’ofensiva, la forma, la potència, la pugna dels exèrcits, la configuració del terreny, l’atac amb foc o l’ús dels espies, i és un compendi de sentit comú i tècniques militars.

Ja se n’han fet moltes, de traduccions d’aquesta obra, però el que fa que aquesta sigui especial és la seva gran qualitat lingüística que i, sobretot, les anotacions explicatives del traductor, d’una profunditat i un abast impensables en altres versions

Normalment no comentem la feina del traductor, però ja és hora que ho fem. Laureano Ramírez és un dels millors traductors del xinès al castellà, cosa que demostra el premi nacional de la traducció que va guanyar l’any 1992 per la traducció de Los mandarines (Historia del bosque de los letrados), publicada per Seix Barral i que comentarem més endavant. L’edició és bilingüe xinès-castellà, i porta annexos amb reproduccions d’altres versions de textos i una introducció molt completa sobre l’autor, l’obra i el context històric.

Com que es tracta d’una edició nova, crec que podreu trobar el llibre fàcilment en qualsevol llibreria grossa. Jo el vaig comprar a la Casa del Llibre de passeig de Gràcia, a Barcelona.

Jin Ping Mei – Fleur en Fiole d'Or

Anònim. Jin ping mei, Fleur en Fiole d’Or.
Editions Gallimard, Bibliothèque de la Pléiade, 1985. 1272 + 1483 pàgines.
Títol original: 金瓶梅.
Traductor: André Lévy
Edició de luxe en francès.

En aquest llibre llarguíssssssim trobareu tots els elements necessaris per enganxar-vos a la història i no deixar-la anar fins al final. Igual que en el cas de Viaje al Oeste (vegeu nota anterior), quan el comences sembla que acabar-lo sigui una missió impossible, però a mida que vas avançant agafes velocitat i, sense adonar-te’n, ja estàs arribant al final.

Imatge treta de la Wikipedia

Tot i que algú amb un perfil més acadèmic pugui no estar d’acord amb mi, crec que es pot dir que el Jinpingmei és un Dallas a la xinesa. Hi trobareu relacions d’amagatotis, sexe, intrigues, suborns, corrupció, festes i festetes, alcohol a gogó… i, al mateix temps, descripcions molt detallades de la roba, les joies, els objectes i la vida quotidiana de la Xina antiga. És per això que trobo que és una combinació perfecta del culebrón més actual i la novel·la costumista més tradicional.

La novel·la explica les aventures i desventures dels membres de la família Ximen i els seus criats, esclaus i coneguts, que us presentem tot seguit d’una manera breu:

– Ximen Qing: personatge central de la novel·la. És un home ric, d’aproximadament 30 anys, que té cinc dones i múltiples amants. Amant de la bona vida, el vi, les dones i treballar poc, és un intrigant nat i no dubta a recórrer a les seves amistats per aconseguir el que vol, encara no sigui de la manera més legal possible...

– Les seves cinc dones: per no explicar-vos el final, només us diré que algunes acaben bé, i altres acaben MOLT malament. En la primera part podem veure com es relacionen entre elles i quin paper tenen en relació amb Ximen Qing i amb la gestió de les riqueses de la casa. A la segona, veiem com el casal s’acaba desintegrant i quins destins esperen a cadascuna de les dones.

– Els criats principals: Caouane, Flor de pruner… són personatges molt vius i que tenen un seguiment especial al llarg de tota la història. Gràcies a ells podem veure com viuen els “de baix” (com a la sèrie britànica) i quines relacions tenen amb els seus amos. També és curiós de veure com evolucionen en paral·lel als membres de la família que els mana, i quin grau de fidelitat i de confiança tenen. Caouane, en concret, té una evolució força completa, de noi jovenet a home.

Aquest llibre no està traduït al castellà ni al català. L’edició francesa que he llegit és molt recomanable: els deu llibres (en el sentit de “secció”, no de “volum”, no us espanteu:-)) s’han dividit en dos volums petitons molt ben editats, en paper bíblia, d’unes 1.200 pàgines cadascun. La traducció porta notes i comentaris que s’han agrupat al final, perquè sigui més fàcil obviar-los si es vol, però recomano que els aneu llegint, ja que aporten informació important.

En resum: un llibre molt recomanable, si us agraden les novel·les llargues.