Sueño en el pabellón rojo (II)

Cao Xueqin, Gao E. Sueño en el Pabellón Rojo.
Galaxia Gutenberg, 2009.
1.176 + 1.205 pàgines.
Traductors: Zhao Zhenjiang i José Antonio García Sánchez, amb revisió d’Alicia Relinque Eleta.
Original: 红楼梦.

Els membres amb una posició jeràrquica
superior reben tots els honors.

Com ja vaig dir a l’entrada anterior, aquest llibre dóna per a molt… hi ha diversos aspectes que val la pena comentar, com ara la vida ociosa de les famílies riques (bé, suposarem que avui dia aquesta vida continua, encara que potser no es dediquen a escriure poemes…) o el paper ambivalent de la dona, que està totalment sotmesa a la voluntat dels homes de la família però que, al mateix temps, té responsabilitats molt importants en les tasques de gestió de la casa (ja parlarem de la Xifeng, per exemple).

Avui, però, tractarem sobre el protocol que cal seguir en les relacions entre parents de diversos graus i edats, que en aquest llibre queda molt ben documentat.

No us descobriré res si dic que, en general, les diverses cultures cuiden molt el respecte a les persones més grans, especialment si són de generacions anteriors. No cal anar gaire lluny: la generació dels meus pares tractava els seus de “vós” o de “vostè”, i jo mateixa he tractat de “vostè” el meu avi i algunes mestres de primària, i el president de la Generalitat de Catalunya és “Molt Honorable”. I als jutges també se’ls parla de “vostè” i els diem “senyoria”. En resum: les persones de més edat, amb un càrrec superior al nostre o que representen algun tipus d’autoritat, reben més atenció i respecte per part nostra.

En el cas xinès, però, tot això va encara més enllà. Com podeu veure en aquest llibre, la jerarquia familiar no només depèn de si ets germà, pare o cosí d’algú, sinó que també hi té a veure si el cosí és fill de la germana gran del pare (o la petita) o si és fill de la tieta materna (i de si aquesta tieta és més gran o més petita que la mare, etc.), i la cosa encara es complica més entre fills d’un mateix pare i de diferents mares: no és el mateix ser el fill de la primera esposa (la que, en principi, té més pes en la gestió dels afers domèstics) que de la segona esposa o d’una concubina. Això fa que, a part de la complexitat de les formalitats entre membres d’una mateixa família, la llengua xinesa compti amb desenes de paraules que designen diferents graus de parentiu.

Cal afegir que aquestes relacions estaven clarament influïdes per les normes confucianes, que, tal com explica Dolors Folch, estableixen l’ordre de subordinació:

  • Els fills han d’obeir els pares.
  • Les dones han d’obeir els homes.
  • Els germans petits han d’obeir els grans.
  • Els súbdits han d’obeir els reis.  
Si voleu ampliar aquesta informació, feu una ullada a aquest material de la UOC.
_______________________________________________

Us recordo que tenim una enquesta en marxa… però perquè els resultats siguin significatius seria interessant que hi hagués més votacions. Us recordo la pregunta: quin és el teu llibre xinès preferit? (és igual en quin idioma l’hagis llegit). Trobareu l’enllaç a la part superior dreta del bloc.

Sueño en el Pabellón Rojo (I)

Cao Xueqin, Gao E. Sueño en el Pabellón Rojo.
Galaxia Gutenberg, 2009.
1.176 + 1.205 pàgines.
Traductors: Zhao Zhenjiang i José Antonio García Sánchez, amb revisió d’Alicia Relinque Eleta.
Original: 红楼梦.

Brutal. Genial. Incomparable. La versió xinesa de “Dallas” en ple segle XVIII: alcohol, negocis, tripijocs, tràfics diversos… un veritable tour de force que et deixa extenuat, però amb ganes de llegir més.

Després d’un mes i mig de lectura intensa, he de confessar que a partir del segon capítol em vaig enganxar a la història i ja no me n’he desenganxat fins al final del segon volum. A primera vista, sembla que una obra que retrata la vida quotidiana d’una família rica i que se centra especialment en el que passa dins de la seva mansió no donaria per a tantes i tantes pàgines, o que s’hauria de fer pesada, però no és així: hi ha un grup de trames principals que segueixen al llarg de tota l’obra, però sempre estan creuades o complementades per trames més breus que donen agilitat al conjunt.

No hem de perdre de vista, però, que totes les històries que s’hi narren serveixen per fer una crítica dura al sistema social tradicional xinès, i que l’autor la duu a terme observant diversos aspectes:

  • La vida ociosa i regalada en excés de les famílies riques.
  • El protocol familiar: gran distància entre homes i dones, i entre generacions diferents.
  • Els tripijocs i els tractes de favor entre persones amb poder.
  • El paper secundari de la dona, sotmesa totalment a la voluntat dels homes de la família.
  • La vida dels criats: relació amb els seus amos.
  • Budisme i taoisme: creences autèntiques o simple xerrameca?
També cal destacar que, com podeu veure al principi d’aquesta ressenya, aquesta obra no és producte d’un sol autor: Cao Xueqin va escriure els primers vuitanta capítols, mentre que es considera que Gao E és l’autor de la resta. Tot i que la línia argumental, en general, es manté quan es produeix el canvi de mans, sí que és veritat que hi ha petits detalls que permeten apreciar el canvi d’autor, com ara la presència de poesies intercalades en la primera part o el ritme més ràpid (gairebé frenètic) dels darrers capítols i, també, els canvis argumentals referents al destí de les noies de la família.
En definitiva, un llibre que val molt la pena llegir i que dóna per a molt més que una entrada de bloc, o sigui que continuarem escrivint sobre el Sueño en el Pabellón Rojo en la nostra propera cita. 🙂

Mentrestant, podeu escriure’m i dir-me quin és el vostre llibre xinès favorit. Trobareu un enllaç a la part superior dreta del bloc.

Jin Ping Mei – Fleur en Fiole d'Or

Anònim. Jin ping mei, Fleur en Fiole d’Or.
Editions Gallimard, Bibliothèque de la Pléiade, 1985. 1272 + 1483 pàgines.
Títol original: 金瓶梅.
Traductor: André Lévy
Edició de luxe en francès.

En aquest llibre llarguíssssssim trobareu tots els elements necessaris per enganxar-vos a la història i no deixar-la anar fins al final. Igual que en el cas de Viaje al Oeste (vegeu nota anterior), quan el comences sembla que acabar-lo sigui una missió impossible, però a mida que vas avançant agafes velocitat i, sense adonar-te’n, ja estàs arribant al final.

Imatge treta de la Wikipedia

Tot i que algú amb un perfil més acadèmic pugui no estar d’acord amb mi, crec que es pot dir que el Jinpingmei és un Dallas a la xinesa. Hi trobareu relacions d’amagatotis, sexe, intrigues, suborns, corrupció, festes i festetes, alcohol a gogó… i, al mateix temps, descripcions molt detallades de la roba, les joies, els objectes i la vida quotidiana de la Xina antiga. És per això que trobo que és una combinació perfecta del culebrón més actual i la novel·la costumista més tradicional.

La novel·la explica les aventures i desventures dels membres de la família Ximen i els seus criats, esclaus i coneguts, que us presentem tot seguit d’una manera breu:

– Ximen Qing: personatge central de la novel·la. És un home ric, d’aproximadament 30 anys, que té cinc dones i múltiples amants. Amant de la bona vida, el vi, les dones i treballar poc, és un intrigant nat i no dubta a recórrer a les seves amistats per aconseguir el que vol, encara no sigui de la manera més legal possible...

– Les seves cinc dones: per no explicar-vos el final, només us diré que algunes acaben bé, i altres acaben MOLT malament. En la primera part podem veure com es relacionen entre elles i quin paper tenen en relació amb Ximen Qing i amb la gestió de les riqueses de la casa. A la segona, veiem com el casal s’acaba desintegrant i quins destins esperen a cadascuna de les dones.

– Els criats principals: Caouane, Flor de pruner… són personatges molt vius i que tenen un seguiment especial al llarg de tota la història. Gràcies a ells podem veure com viuen els “de baix” (com a la sèrie britànica) i quines relacions tenen amb els seus amos. També és curiós de veure com evolucionen en paral·lel als membres de la família que els mana, i quin grau de fidelitat i de confiança tenen. Caouane, en concret, té una evolució força completa, de noi jovenet a home.

Aquest llibre no està traduït al castellà ni al català. L’edició francesa que he llegit és molt recomanable: els deu llibres (en el sentit de “secció”, no de “volum”, no us espanteu:-)) s’han dividit en dos volums petitons molt ben editats, en paper bíblia, d’unes 1.200 pàgines cadascun. La traducció porta notes i comentaris que s’han agrupat al final, perquè sigui més fàcil obviar-los si es vol, però recomano que els aneu llegint, ja que aporten informació important.

En resum: un llibre molt recomanable, si us agraden les novel·les llargues.