Sueño en el pabellón rojo (II)

Cao Xueqin, Gao E. Sueño en el Pabellón Rojo.
Galaxia Gutenberg, 2009.
1.176 + 1.205 pàgines.
Traductors: Zhao Zhenjiang i José Antonio García Sánchez, amb revisió d’Alicia Relinque Eleta.
Original: 红楼梦.

Els membres amb una posició jeràrquica
superior reben tots els honors.

Com ja vaig dir a l’entrada anterior, aquest llibre dóna per a molt… hi ha diversos aspectes que val la pena comentar, com ara la vida ociosa de les famílies riques (bé, suposarem que avui dia aquesta vida continua, encara que potser no es dediquen a escriure poemes…) o el paper ambivalent de la dona, que està totalment sotmesa a la voluntat dels homes de la família però que, al mateix temps, té responsabilitats molt importants en les tasques de gestió de la casa (ja parlarem de la Xifeng, per exemple).

Avui, però, tractarem sobre el protocol que cal seguir en les relacions entre parents de diversos graus i edats, que en aquest llibre queda molt ben documentat.

No us descobriré res si dic que, en general, les diverses cultures cuiden molt el respecte a les persones més grans, especialment si són de generacions anteriors. No cal anar gaire lluny: la generació dels meus pares tractava els seus de “vós” o de “vostè”, i jo mateixa he tractat de “vostè” el meu avi i algunes mestres de primària, i el president de la Generalitat de Catalunya és “Molt Honorable”. I als jutges també se’ls parla de “vostè” i els diem “senyoria”. En resum: les persones de més edat, amb un càrrec superior al nostre o que representen algun tipus d’autoritat, reben més atenció i respecte per part nostra.

En el cas xinès, però, tot això va encara més enllà. Com podeu veure en aquest llibre, la jerarquia familiar no només depèn de si ets germà, pare o cosí d’algú, sinó que també hi té a veure si el cosí és fill de la germana gran del pare (o la petita) o si és fill de la tieta materna (i de si aquesta tieta és més gran o més petita que la mare, etc.), i la cosa encara es complica més entre fills d’un mateix pare i de diferents mares: no és el mateix ser el fill de la primera esposa (la que, en principi, té més pes en la gestió dels afers domèstics) que de la segona esposa o d’una concubina. Això fa que, a part de la complexitat de les formalitats entre membres d’una mateixa família, la llengua xinesa compti amb desenes de paraules que designen diferents graus de parentiu.

Cal afegir que aquestes relacions estaven clarament influïdes per les normes confucianes, que, tal com explica Dolors Folch, estableixen l’ordre de subordinació:

  • Els fills han d’obeir els pares.
  • Les dones han d’obeir els homes.
  • Els germans petits han d’obeir els grans.
  • Els súbdits han d’obeir els reis.  
Si voleu ampliar aquesta informació, feu una ullada a aquest material de la UOC.
_______________________________________________

Us recordo que tenim una enquesta en marxa… però perquè els resultats siguin significatius seria interessant que hi hagués més votacions. Us recordo la pregunta: quin és el teu llibre xinès preferit? (és igual en quin idioma l’hagis llegit). Trobareu l’enllaç a la part superior dreta del bloc.

Sueño en el Pabellón Rojo (I)

Cao Xueqin, Gao E. Sueño en el Pabellón Rojo.
Galaxia Gutenberg, 2009.
1.176 + 1.205 pàgines.
Traductors: Zhao Zhenjiang i José Antonio García Sánchez, amb revisió d’Alicia Relinque Eleta.
Original: 红楼梦.

Brutal. Genial. Incomparable. La versió xinesa de “Dallas” en ple segle XVIII: alcohol, negocis, tripijocs, tràfics diversos… un veritable tour de force que et deixa extenuat, però amb ganes de llegir més.

Després d’un mes i mig de lectura intensa, he de confessar que a partir del segon capítol em vaig enganxar a la història i ja no me n’he desenganxat fins al final del segon volum. A primera vista, sembla que una obra que retrata la vida quotidiana d’una família rica i que se centra especialment en el que passa dins de la seva mansió no donaria per a tantes i tantes pàgines, o que s’hauria de fer pesada, però no és així: hi ha un grup de trames principals que segueixen al llarg de tota l’obra, però sempre estan creuades o complementades per trames més breus que donen agilitat al conjunt.

No hem de perdre de vista, però, que totes les històries que s’hi narren serveixen per fer una crítica dura al sistema social tradicional xinès, i que l’autor la duu a terme observant diversos aspectes:

  • La vida ociosa i regalada en excés de les famílies riques.
  • El protocol familiar: gran distància entre homes i dones, i entre generacions diferents.
  • Els tripijocs i els tractes de favor entre persones amb poder.
  • El paper secundari de la dona, sotmesa totalment a la voluntat dels homes de la família.
  • La vida dels criats: relació amb els seus amos.
  • Budisme i taoisme: creences autèntiques o simple xerrameca?
També cal destacar que, com podeu veure al principi d’aquesta ressenya, aquesta obra no és producte d’un sol autor: Cao Xueqin va escriure els primers vuitanta capítols, mentre que es considera que Gao E és l’autor de la resta. Tot i que la línia argumental, en general, es manté quan es produeix el canvi de mans, sí que és veritat que hi ha petits detalls que permeten apreciar el canvi d’autor, com ara la presència de poesies intercalades en la primera part o el ritme més ràpid (gairebé frenètic) dels darrers capítols i, també, els canvis argumentals referents al destí de les noies de la família.
En definitiva, un llibre que val molt la pena llegir i que dóna per a molt més que una entrada de bloc, o sigui que continuarem escrivint sobre el Sueño en el Pabellón Rojo en la nostra propera cita. 🙂

Mentrestant, podeu escriure’m i dir-me quin és el vostre llibre xinès favorit. Trobareu un enllaç a la part superior dreta del bloc.

Família

Ba Jin. Família.
El cercle de Viena, 2011.
382 pàgines.
Títol original: 家.
Traductora: Eulàlia Jardí.

És una delícia poder llegir en català aquest llibre. És, possiblement, l’obra més coneguda de Ba Jin, el qual, al seu torn, és un dels autors més coneguts de la primera meitat del segle XX.

En aquest llibre, l’autor retrata una família xinesa tradicional en el seu grau màxim: una família en què quatre generacions viuen sota el mateix sostre (un dels objectius més desitjats en l’àmbit tradicional xinès). El relat se situa a les darreries de la dècada de 1910 i principis de la de 1920, moment de grans canvis en la societat xinesa, que van veure el naixement d’un moviment que, amb el temps, va arribar a enderrocar el sistema tradicional que es retrata en el llibre: dones esclavitzades pels mascles de la família, casaments concertats, respecte nul per les opinions dels membres més joves de la família, dones amb els peus embenats i trencats per fer-los semblar més petits…

El que veiem en aquesta narració és com aquesta família es va desintegrant a mesura que els nous temps i les noves tendències hi arriben. De fet, podem veure que les vides dels tres germans protagonistes representen tres tendències clares: el germà gran viu d’acord amb la manera de viure tradicional i obeeix els seus pares i tiets en tot moment, el germà mitjà aconsegueix una solució de compromís (és l’únic dels tres que aconsegueix un prometatge volgut) i el germà petit decideix marxar de casa seva perquè no està d’acord amb les normes tradicionals que li imposen.

En definitiva, és un llibre que val la pena llegir per, si més no, intuir el principi del final de la societat tradicional xinesa i el naixement de la Xina moderna. Pel que fa a la traducció, podem dir que es llegeix amb fluïdesa i que no hi ha errors evidents (tots sabem que, en alguns casos, costa molt llegir una cosa mal traduïda), i això té un mèrit especial perquè és una traducció directa del xinès al català (ha comptat amb un ajut de l’Institució de les Lletres Catalanes).

La Philosophie de Lao Zhang

Lao She. La Philosophie de Lao Zhang. 

Éditions Philippe Picquier, 2009.
545 pàgines.
Títol original: 老張的哲學.
Traductor: Claude Payen.
Una obra curiosa i, segurament, poc coneguda de Lao She que ofereix un retrat molt viu del Pequín de principis de segle XX, abans de les etapes de guerra i de l’entrada del comunisme. Tot seguint el fil conductor de la novel·la, que són les gràcies i desgràcies de Lao Zhang, podem veure alguns dels temes més popular en la literatura xinesa del tombant del segle anterior: el final de la societat tradicional, el tracte de menyspreu que es fa de les dones, el poder que atorga pertànyer al funcionariat, etc.
Si, a més, coneixeu mínimament Pequín, us agradarà veure que la novel·la s’ubica en llocs concrets, amb referència força conegudes, que podeu situar ràpidament al mapa. És un aspecte curiós, un més dels que presenta aquest llibre.
No espereu una obra magistral, però sí que és lleugera i molt entretinguda. Us la recomanem!

Los buenos deseos

Li Yiyun. Los buenos deseos. 

Editorial Lumen, 2007. 251 pàgines.

Títol original: A thousand years of good prayers.
Traductor: Laura Martín de Dios.

Excel·lent. Superb. Un llibre com hauria de ser. El millor que m’he llegit aquest any, amb diferència. No hi falla res: els relats són perfectes, l’edició és preciosa i la traducció és molt bona (un aspecte que comença a ser escàs… ). Cal felicitar l’autora, els editors i també la traductora!

Però anem al contingut, que en realitat és el que interessa. Aquest llibre recull 10 relats curts que toquen temes molt diferents, tots des d’una perspectiva clarament xinesa: fills amb malalties degeneratives, l’enfrontament tradició-modernitat, les  dones solteres, i molts altres. El millor de tot és que permeten veure com és la societat xinesa i com està “digerint” tots els problemes i les qüestions que plantegen aquests relats.

Si heu estat a la Xina o coneixeu com funciona la societat xinesa, hi veureu coses que ja heu vist o pensat abans. Si no la coneixeu, us ajudarà a entendre-la millor.

Aquest llibre el vaig comprar a la Llibreria Laie (Barcelona), que té una secció de literatura oriental petitona però molt sucosa (ep! fa temps que no hi passo i potser ara és més gran!).