Etiqueta: literatura escandinava

Crime novel, thriller

Where By sifuroIn BooksLeave a comment

The world of crime fiction has a thousand nuances and a thousand styles. The American novel of all life is not the same as its British cousin, nor the dark intrigues of northern Europe as the bright life of Italians. In this post I want to focus on the two subgenres that I frequent the most:

  • Nordic crime novel, what we call scandinoir .
  • Italian police, the well-known gialli (literally, yellow).

And I have a theory: both branches are very marked by the environment, both social and purely meteorological. I will base my explanation on the series I know.

The North: Scandinavian

The Scandinavian family is as dark as a winter night in Oslo, and the crimes tend to be bloodier and the motives more convoluted. The best example is Jo Nesbø's detective Harry Hole: a sad, tortured, alcoholic disaster who, nevertheless, knows how to be funny. Here are some examples of the books I liked the most by this author:

  • The Robin : It left me disoriented until the end.
  • Knife : a good deal of suffering (what a bad slob, this man).
  • Eclipse : It starts with Harry lying in a bar in California and leaves me with a slap in the face.
  • The Heir : the first of Nesbø's books without Harry that I liked.
  • Minnesota : a book that doesn't take place in Scandinavia and yet I liked it. Will this be the beginning of another series?

Next to him I put Sebastian Bergman, the Stockholm psychologist with zero empathy and a lot of son of a bitch who I follow, more than anything, to know which one will be the big one. Here the cast is more choral (Torkel, Ursula, Vanja, Billy...), but it doesn't delve too much into the personal lives of the patrol. I started the series with Imperfect Secrets , an almost perfect noir, while Expendable Deaths seemed more like an impasse , with a Sebastian who was too reformed.

I close the north with brief mentions of authors I haven't read that much:

  • Erika Falck, by Camilla Läckberg: more everyday, but with a "politically correct" tone that I don't expect in this type of book. It's the one that inspires me the least.
  • Arnaldur Indriðason and his Erlendur Sveinsson, from the Reykjavík police: I read Jar City ( Las marismas ) with zero expectations and I loved it. I guessed the murderer early, yes, but the reading is stimulating and everything is well connected, with Erlendur's personal dramas in the middle of the Icelandic cold.
  • Ragnar Jónasson: I've only tasted it, but it leaves that anxiety that won't let you get out of your chair. North of the North, in its purest form.

The South: gialli

Why do they call books of this genre gialli (yellow) in Italy? Well, because of the color of the covers: in 1929 the publishing house Mondadori released a collection of detective novels with yellow covers ("I Libri Gialli"), and yellow ended up christening the entire genre. The name already suggests that they are something else: the background is much brighter, the crimes are not usually so macabre and, above all, there is a lot of environment (friends, family and, most importantly, food).

The first major character is Salvo Montalbano , by Camilleri, who spends half his life praising the smell of things and fucking like a slob in an imaginary town in Sicily, by the sea. The town is called Vigata, and it is so well drawn that you feel at home there. He is, by far, the dean of Italian investigators, with a series of more than 25 books (not including the spin-offs ), which I have read in order.

Around him there is a gang that makes you love him: my favorite is Fazio, the one who brings order, and don't miss Catarella, all naivety, capable of getting emotional with an orphan cat.

Among all the cases/books, I highlight these two:

  • A Decisive Turn ( Il giro di boa ): a very tough investigation into child trafficking in which, incidentally, Montalbano realizes that he is getting older (and I really like the idea of ​​characters getting older).
  • The Dance of the Seagull ( La danza del gabbiano ): the one that struck me the most in the entire series. Here Camilleri dares to make Fazio disappear, and the whole team has to pull together to find him and, at the same time, solve the case behind it. A considerable high.

From the same school, but much more fringe, comes Rocco Schiavone, "son" of Antonio Manzini: a Roman policeman exiled to Aosta who hates the cold, says tacos like no one else and starts the day with a club in the office. He is one of the most unempathetic and at the same time tender characters in gialli and, with Camilleri out of action, I would say that Manzini has become the new king of the Italian detective novel.

He doesn't work alone: ​​there's his squad from the police station and, above all, Lupa, the inseparable dog who steals many of his scenes. Like Camilleri, his books are published by Sellerio and, although I recommend them all, I highlight this couple:

  • Adam's Rib (La costola di Adamo) : Rocco investigates a supposed suicide (is it, or isn't it?), and along the way we see his friendship with Pierron deepen. I got over it in less than 48 hours.
  • ELP (Italian only): Manzini celebrates the character's 10th anniversary, with Rocco and his crew in top form. Plus, there's a slightly eccentric character who makes it really, really funny.

I close the Italians with three brief mentions:

  • Ernesto Maccadò, by Andrea Vitali: the only married man in the group, set in the mid-20th century near Lake Garda, with a beautiful historical reenactment and cases that don't always involve death. A cantare fu il cane and Olive comprese are good entry points.
  • Imma Tatarani, by Mariolina Venezia: Imma is a substitute prosecutor in Matera (Basilicata), short, with a peculiar sense of fashion and always in stiletto heels. She can be cute or the opposite, depending on the moment. I loved the first one in the series: Come piante tra sassi . 
  • Cristina Cassar Scalia: has two characters in two separate series, both set in Sicily. On the one hand, Vanina Guarrasi, a young and very current vice-questor in Catania (she already has three or four books, translated into Spanish); on the other, Scipione Macchiavelli, male protagonist of a historical series set in Sicily in the sixties. Maybe she is following in Camilleri's footsteps?

Where to start

My advice, as always, is to start with the first volume of each series and work your way up. But if you want a shortcut, here's mine:

  • Tortured North: The Robin (Harry Hole).
  • North Choral: Imperfect Secrets (Sebastian Bergman).
  • Frozen North: Jar City (Erlendur Sveinsson).
  • Bright South: The Voice of the Violin (Salvo Montalbano).
  • South with bad drool: La costola di Adamo (Rocco Schiavone).

In short, within the same label ("novel noir"), night and day fit together. What color do you want yours to be? Yellow or black? Have you read any books by these characters?

7 m2, de Jussi Adler-Olsen

Where By sifuroIn 3 estrellesLeave a comment

Quan vaig començar a llegir 7 m2, ja sabia que era l’últim volum de la sèrie del Departament Q. El mateix Jussi Adler-Olsen ho havia anunciat: per motius de salut (l’autor ha fet públic que pateix càncer), aquest seria el seu comiat de la literatura. I això, vulguis o no, condiciona molt la lectura. No és només el final d’una saga, sinó també el tancament d’una veu interessant dins del món del thriller nòrdic.

Adler-Olsen sempre ha estat, per a mi, un autor simpàtic. El vaig descobrir tard, però m’he quedat amb les seves històries perquè ha sabut trobar un equilibri interessant: el de narrar crims i disfuncions socials amb una barreja de crítica, ironia i una galeria de personatges variats. En aquest sentit, s’ha sabut col·locar en un lloc molt concret dins del ventall de thrillers nòrdics: ni tan bèstia com Jo Nesbø amb el seu Harry Hole (on hi ha sang, destrucció i una certa desesperança vital) o la sèrie Sebastian Bergmann de Hjorth i Rosenfeldt (casos heavies amb un paio molt sociòpata), ni tan tou com els casos d’Erica Falck i Patrick Hedström de Camilla Läckberg, on tot és més net, domèstic i amb molt de pastís de poma (negre-rosa, podríem dir).

A 7 m2, el protagonista, en Carl Mørck, està empresonat per un delicte que (evidentment) no ha comès. Però el problema és que ningú se’l creu. Ningú… excepte el seu equip: l’Assad, la Rose i en Gordon. A partir d’aquí, la novel·la es desplega en dues línies principals. Per una banda, el cas que els membres del Departament Q han d’investigar mig d’amagat per exculpar el seu cap. I, per l’altra, tot el que passa dins la presó, on el mateix Carl ha d’afrontar el desconcert, la por i la incomunicació.

La trama avança fina com un rellotge i compleix amb escreix la seva funció: manté la tensió, resol trames pendents i tanca l’arc de personatges que molts lectors han seguit durant anys. De fet, m’ha agradat especialment veure com en Carl, que sempre havia estat una mica punxegut i malcarat, aquí es mostra més vulnerable. Potser no és casual que l’autor hagi volgut tancar així la història.

Una dada més, que no té a veure amb la trama però sí amb les meves simpaties: Adler-Olsen sembla tenir una estima especial per Barcelona i, de fet, hi té casa. No hi surt al llibre, però sabent-ho encara me’l llegeixo més de gust (sí que sortia breument en un altre dels llibres de la sèrie, La víctima 2117).

Finalment, m’acabo d’assabentar que s’ha fet una sèrie de Netflix inspirada en aquesta saga. El curiós del tema és que, si ho he entès bé, ho han «transplantat» a Escòcia, amb en Matthew Goode fent de Carl. No cal que us digui que de seguida que pugui m’hi llanço de cap!

En fi: si encara no heu entrat en el món del Departament Q, ara és un bon moment per començar pel principi. I si ja l’heu anat seguint, prepareu-vos per acomiadar-lo com cal. S’ho mereix.

Novel·la policíaca en groc i negre

Where By sifuroIn Llibres, recomanacionsLeave a comment

Arran de la publicació a Instagram (@lilladeserta) de la ressenya sobre Eclipsi, el tretzè volum de la sèrie Harry Hole, algú va preguntar per quin dels llibres d’en Harry caldria començar (o quins llegir-se) i a partir d’aquí vaig dir que faria una entrada amb els meus favorits no només d’aquest noruec tirant a impresentable, sinó també de dos il·lustres italians: Schiavone i Montalbano. Intentaré, doncs, fer una petita diferenciació entre scandinoir i gialli i donar-vos una llista dels meus preferits per si us interessen de cada a Sant Jordi. 

El groc i el negre

El món de la novel·la negra té mil matisos de color i mil estils diferents. No és el mateix la novel·la americana de tota la vida que la seva cosina britànica, ni les intrigues del nord d’Europa que la vida lluminosa de les novel·les italianes. Per no parlar de la policíaca xinesa, que a mi no m’acaba d’entrar. Em consta també que n’hi ha a Japó i a Corea, però encara no m’hi he estrenat.

En aquesta entrada us vull parlar únicament dels dos subgèneres que freqüento més: la novel·la negra nòrdica (scandinoir) i la novel·la policíaca italiana (gialli). Per fer-ho us parlaré de les 6 sèries que més o menys segueixo:

  • Del nord: Harry Hole, Sebastian Bergmann, Erika Falck.
  • Del sud: Salvo Montalbano, Rocco Schiavone, Ernesto Maccadò.

Tinc la teoria que totes dues branques estan molt influïdes per les condicions ambientals en el sentit més ampli: variables sociales, però també meteorològiques. Fem-hi una ullada.

Scandinoir o noir nòrdic

La família escandinava és fosca com una nit d’hivern a Oslo (o a Reykjavík, o a Estocolm… ). Els delictes solen ser més sagnants i complexos; els motius, més recargolats. Sempre em quedo amb la sensació que hi ha alguna cosa en la foscor, una ment molt malèvola que ho embolica tot. Només cal veure les novel·les que ens va deixar escrites Stieg Larson: eren fosques, macabres, depriments. 

Si repassem la sèrie de Harry Hole, de Jo Nesbo, podem veure que és un personatge trist, torturat, sense esperança en el futur. Fins i tot quan les coses li comencen a anar bé el seu autor li fot castanya. Les seves pèrdues de consciència motivades per l’alcohol són llegendàries. És destraler, sense cap mena d’amor per la (seva pròpia) vida. Les víctimes pateixen molt abans de morir. Tot plegat, un drama que se sol desenvolupar a Oslo i rodalies (amb algunes excepcions notables) partint d’un personatge central tirant a desequilibrat que, tot i això, adoro. Potser per tot això, tot i que Michael Fassbender és un gran actor, no em va convèncer fent de Harry: té una mirada massa lluminosa.

En Sebastian Bergman és suec i té molts pocs seguidors que l’estimin. “Fill” de Hjorth i Rosenfeldt, creadors de sèries de televisió com “Bröen” (The bridge), és un psicòleg amb empatia zero per la gent que fa el que li rota sense tenir en compte els sentiments de ningú. A diferència de l’adoració que tinc per seguir en Harry, en aquest cas el segueixo perquè necessito saber quina una en farà de grossa. Treballa com a psicòleg a Estocolm i ajuda la policia a resoldre determinats casos d’assassinat, però sincerament no entenc com pot dedicar-se a ajudar ningú perquè és d’aquella gent que enerva de del primer dia. 

L’última del trio és l’Erika Falck, creada per Camilla Läckberg, també sueca. Comparada amb els altres dos és un pes mosca, i diria que en aquest cas l’autora ens acosta més el dia a dia de l’Erika. No hi ha tanta foscor, i m’atreveixo a dir que la finalitat no és només desxifrar els casos, sinó retratar la vida d’una dona que té fills i treballa, i demostrar que encara queda cosa per fer. A part d’això, té un cert to “políticament correcte” que no espero trobar en aquesta mena de novel·les, i potser per això és la que menys m’inspira.

Hi ha altres il·lustres personatges en aquest àmbit, com ara Varg Meum (de Gunnar Staalesen, noruec), Carl Mørck (de Jussi Adler-Olsen, danès) o Ari Thór (de Ragnar Jonasson, islandès), però encara no els conec gaire.

Gialli

Per quins set sous a Itàlia anomenen gialli (grocs) aquestes novel·les? No ho sé, però amb això ja veiem que són una mica diferents de les escandinaves. I és que el rerefons d’aquestes obres és molt més lluminós que el de la branca nòrdica. En general, els delictes i assassinats no són tan macabres (tot i que hi ha sang pel mig, és clar), i per més que serveixen de pal central del paller també tenen molta importància les circumstàncies dels investigadors, els seus amics i familiars (i fins i tot, en algun cas, les mascotes). Així, quan la investigació està en marxa podem trobar-nos que l’autor se’ns emporta en una altra banda. Ah, i té molta importància el menjar! 

Montalbano, per exemple, es passa mitja vida lloant l’olor de les coses i fotent-se com el quico. Menja gairebé sempre al mateix lloc, i té una dona de fer feines que cuina com els àngels. Viu en un poble imaginari de Sicília, a la vora del mar, i el seu autor, Andrea Camilleri, va escriure 27 llibres per a la sèrie normal i 3 o 4 spin-offs. És un plaer llegir-lo perquè aconsegueix situar-te a l’illa i t’acosta els personatges fins al punt que et sembla d’estar parlant amb ells. Hi ha personatge entranyables i altres més petardos, però tots es fan estimar (no hi he trobat ningú que realment no suporti). En alguns capítols apareixen problemes que afecten l’illa, com ara el drama dels immigrants que arriben en pasteres i les màfies que els controlen, o, parlant de màfia, la famosa Cosa Nostra, que apareix de refilada.

Un altre que menja, però no tant, és Rocco Schiavone, creació d’Antonio Manzini. Schiavone és un policia romà que fa una pífia important i, com a càstig, el “desterren” a Aosta. No li agrada estar-s’hi: fa fred, sempre plou o neva i tot li sembla malament. Tot són “tocades de collons” (no sé com ho diuen en català, però en italià fan servir la meravellosa expressió “rottura di coglioni”) i diu molts més tacos que Montalbano. És un tio mig delinqüent i molt borde (però com tots els bordes té el seu corasonsito) i per “enfocar” bé el dia es fuma un porret a primer hora del matí, tan bon punt arriba a l’oficina. En aquest cas diria que també es retrata la divisió nord-sud italiana, més forta del que ens pensem. I tornant al menjar, aquest no cuina ni que el matin i dona molta importància a l’esmorzar, que sol ser un cafè i un entrepanet o un croissant (algun dia faré un estudi de les seves valoracions sobre la qualitat d’aquests productes).

El tercer en discòrdia és Ernesto Maccadò, sortit de la ploma d’Andrea Vitali. Aquest actua a Belluno, a la zona del llac de Garda (Veneto) i el menjar li fa la dona. És l’únic dels tres que està casat, i les seves històries passen a mitjans del segle XX. Hi trobarem, doncs, una recreació històrica important i molt interessant, amb casos que no sempre impliquen mort. És interessant, doncs, tant des del punt de vista policíac com de del punt de vista històric. No l’he llegit tant com els altres, però és prou entretingut! A part d’aquests tres, a Itàlia hi ha la tira de personatges/autors de gialli. Jo diria que cada ciutat té el seu. Tenim Proteo Laurenti a Trieste, però també Bordelli a la Toscana i tants altres que tinc pendents, com ara Mina Settembre, una dona que desenvolupa la seva activitat a Nàpols. Si teniu curiositat, podeu anar a la llibreria Le Nuvole, on tenen tot una secció dedicada a aquest gènere amb llibres per a cada província d’on és cadascú: podeu ver la volta a Itàlia només llegint-los.

Llibres destacats de les sèries

Com a bona cap quadrat que sóc, quan algú em pregunta quin llibre li recomanaria d’alguna d’aquestes sèries jo li dic que “el primer, per anar seguint”. De tota manera, soc conscient que no tothom se’ls vol llegir tots, o sigui que tot seguit us cito els que més m’han agradat o considero que destaquen. 

Harry Hole

  • El pit-roig
  • El redemptor
  • El pack format per: “Set”, “Ganivet”, “Eclipsi”

Sebastian Bergmann

  • Secrets imperfectes
  • Morts prescindibles

Salvo Montalbano

  • Il ladro di merendine
  • Un filo di luce
  • El menys recomanable és l’últim, Riccardino, que l’autor va escriure 20 anys abans de morir.

Rocco Schiavone

  • Pista negra (Pista nera)
  • Hagan juego (Fate il vostro gioco)
  • Ah, l’amore l’amore

Ernesto Maccadò

  • Olive comprese
  • A cantare fu il cane

I fins aquí les recomanacions per al Sant Jordi d’enguany. N’heu llegit algun, d’aquests? Què us ha semblat? Si teniu alguna aportació, podeu escriure als comentaris!

Eclipsi, de Jo Nesbø

Where By sifuroIn 5 estrelles2 comments

Ho ha tornat a fer: Jo Nesbø m’ha deixat amb un pam de nas amb Eclipsi, l’última novel·la d’en Harry Hole. És un llibre tirant a llarg, de 528 pàgines, que es llegeix ràpid ràpid. Si sou fans d’aquest escriptor-personatge, segur que ja m’enteneu.

Després de 4 anys de no saber res d’ell, trobem en Harry tirat en un bar de Califòrnia, on fa amistat amb una antiga glòria de Hollywood que li demana protecció a canvi d’allotjament i sou. La cosa s’embolica (és clar: si no, no seria en Harry!) i el poli més desquiciat del nord d’Europa es veu obligat a tornar a Noruega per resoldre un cas que la policia no acaba de mirar-se de bons ulls i que implica un magnat del sector immobiliari acusat d’assassinat. 

El principi és lent i no saps ben bé on et portarà el pàjaru d’en Nesbø (especialista del despiste), però quan entres en la història ja no te’n pots escapar i recorres el centre i els boscos propers a Oslo amb els protagonistes sense voler baixar del carro. Per aconseguir-ho, l’autor utilitza el patró habitual que ja he comentat en una entrada anterior. Us recupero el fragment:

​​»Com ja he dit en altres ocasions, les històries d’en Harry Hole segueixen un patró aproximat, amb estructura com de muntanya russa, en què la història puja puja puja fins a la pàgina 100, on se sol fer un descobriment que inculpa algú, i aleshores baixa baixa baixa i puja puja puja fins a la 400, i així anar fent fins que, finalment, es digna a donar-los el nom de l’autèntic culpable.» 

Aquest fragment correspon a l’entrada de Ganivet, i hi afegiré que les últimes 100 pàgines solen ser frenètiques i de no poder deixar el llibre. He de dir que, igual que en aquella ocasió, Nesbø ha aconseguit desorientar-me fins al punt de pensar que un personatge eren tres persones diferents i, també, que totes tres eren culpables dels assassinats. Un cacau mental que ha durat fins pràcticament última hora! 

Es tracta d’un llibre quasi perfecte en què, com en altres ocasions, em sobren una mica les referències musicals. Trobo que, segons com, els diàlegs en què es parla de música no queden tan naturals com la resta i que els personatges queden una mica com «de llestos». Però potser és cosa meva.

Una cosa que fa diferent aquest llibre de la resta de la sèrie és que, mentre que fins ara anàvem «construint» un equip, creant un «ecosistema Harry Hole», ara estem en fase de compressió. En el llibre anterior desapareixen personatges centrals, i en aquest alguns que ja hi eren els hi agafen el relleu, però també hi ha grans il·lustres que surten molt poquet, com l’inefable Mikael Bellman (l’he trobat a faltar donant per sac, què voleu que us digui) i altres que desapareixen definitivament. He llegit en alguna banda que l’autor ha dit que ens podríem estar acostant al final d’en Harry, i aquest relleu de personatges podria correspondre a un hipotètic acostament al final o a un canvi de fase. Perquè en Harry, com en Montalbano al seu dia o com tots nosaltres, també s’està fent gran.

Finalment, cal esmentar, un cop més, la gran feina de la Laura Segarra com a traductora d’aquest volum no gens curt. Com sempre, la seva escriptura és fluida i se li ha de donar part del mèrit de quedar-se enganxat a les pàgines del llibre.

Tanco, doncs, dient que és un llibre fantàstic que està a l’altura dels anteriors (El pit-roig, El lleopard, Ganivet…) i que val molt la pena llegir. El primer 5 estrelles de l’any. Totalment recomanable per a la vostra llista de Sant Jordi!

Eufòria, d’Elin Cullhed

Where By sifuroIn 4 starsLeave a comment

No havia llegit mai res sobre Sylvia Plath. Evidentment, coneixia la seva fama com a escriptora i poetessa, i també sabia que s’havia suïcidat ben jove, i que el seu marit era tirant a impresentable. Ara, llegint Eufòria d’Elin Cullhed (publicat per Les Hores), crec que la conec una mica millor i que estic preparada per llegir obra seva.

Eufòria és un llibre que ens acosta a la vida de Plath i la ficciona. No és biografia, però està tan ben escrita i et posa tant en context que sembla que sigui la mateixa Plath que et parli. No és broma. La narració en primera persona és molt creïble, i costa molt destriar quins fets són reals i quins no. Jo m’he deixat portar i m’he creat una imatge pròpia d’aquesta parella tan peculiar.

Amb Plath em passa una cosa que poques vegades he vist: no he trobat mai ningú que em digui que la seva obra no val la pena. Tothom que l’ha llegit la valora i admet que li agrada en major o menor grau. Ara que he fet una ullada al que podria haver sigut l’últim any de la seva vida, crec que era una persona especial, en tots els sentits. En la meva humil opinió, que poden rebatre els experts i connaisseurs que hi ha a la sala, la combinació Hughes-Plath estava marcada per al desastre: un egòlatra de cuidadu no és bona companyia per a algú que té els problemes mentals de la protagonista de la nostra història.

El llibre comença fort, amb «7 raons per no morir-me», i aleshores tira un any enrere i recrea tot aquest temps en la vida de Plath. Veurem com viu amb el marit i els fills en una casa antiga en un poblet de Devon, lluny de la societat intel·lectual en què ella estava acostumada a moure’s, però també entrarem en el seu infern personal i veurem les pujades i baixades de moral: episodis d’eufòria i deliris de grandesa, depressió pura i dura, desconfiança, necessitat d’amor, por a la solitud, orgull d’estar sola…

Pel que he llegit, Plath va ser víctima de depressió, es va intentar suicidar amb només 20 anys i sembla que patia trastorn bipolar. Clarament, no podia estar amb un home que només pensa en ell i que, a sobre, comet infidelitats i no és al seu costat quan més el necessita. Però atenció: sense voler eximir Hughes de res, crec que tampoc és fàcil conviure amb malalties com aquesta i encara menys fa 60 anys, quan estaven poc diagnosticades i no hi havia un tractament clar o d’èxit. En tot cas, encara que el llibre sigui ficció, vull creure que Elin Cullhed es va documentar (un no s’embolica a escriure una cosa així sense preparar-se) i que el que veiem en aquesta història té parts reals. Crec que ara estic preparada per llegir obres de Sylvia Plath amb un mínim de coneixement de causa.

Més enllà de Plath, però, hi ha un aspecte que m’ha interessat molt: el tractament de la maternitat. Potser és aquí on Cullhed, l’autora d’Eufòria, s’ha volgut acostar més a la seva pròpia experiència com a mare. El retrat que fa dels primers mesos dels dos fills, en què la mare deixa de ser persona per convertir-se en això, mare, és brutal. Aquelles estones que necessitaria per a ella mateixa i que no pot trobar, aquell no poder fer el que vol sense haver de preocupar-se prèviament de deixar els nens amb algú… Els dos primers anys són especialment durs, i Cullhed me’ls ha recordat amb una claredat vertiginosa. Mares del món, us hi veureu reflectides!

Elin Cullhed, autora de Eufòria

No podia acabar sense fer esment de la traducció, brodada per la Meritxell Salvany, una de les meves traductores preferides i més estimades. Llegir un text de la Meritxell és saber que hi ha feina ben feta al darrere i veure que tot flueix, que tot té la mesura justa. I, és clar, l’altra part del combo d’èxit és l’editorial Les Hores, que poc a poc va fent un camí ple d’obres que cal destacar i que, a més, té una bona selecció d’autores escandinaves.

En resum, com ja us he avançat més amunt, aquest és un molt bon llibre per acostar-se a la figura de Sylvia Plath i diria que és una bona porta d’entrada al seu món. Ara ja estic preparada per a La campana de vidre, que també tenim en català.