Empesa per l’ambient tens i bel·licós d’aquests dies, vaig comprar Incerta glòria després de sentir-ne parlar a la ràdio i el twitter i d’haver-lo vist en més de cinc aparadors. Com sempre que llegeixo alguna cosa que recomanen als mitjans de comunicació, he anat amb peus de plom perquè, tot sovint, es el meu criteri resulta força diferent del dels qui en fan la recomanació a tot i a dret. Aquest cop, però, estic força d’acord amb les recomanacions.

És la primera vegada que llegeixo un llibre sobre la guerra civil vista per un català republicà i sobre tot, vista per gent que era a Barcelona. Ha estat una experiència nova, diferent i molt enriquidora. Històries, les de Barcelona, que concorden amb algunes coses explicades per la meva àvia, ja fa tants anys. Altres, totalment desconegudes, les que expliquen els republicans del front.

No és un llibre de grans pretensions ni rebusca excessivament en el drama, com els que escriuen els autors que no han viscut les experiències que relaten (perquè m’entengueu, obres com La caiguda dels gegants, de Ken Follet, que em va agradar molt però no té l’autenticitat de Incerta glòria). És un recull de petites realitats, narrades per algú que les va viure, i això fa que m’hagi arribat directe, sense filtres.

I, aquest cop, sí que és veritat el que diu a la contracoberta: Sales és una mica Dostoievski. Els seus personatges tenen aquelles preocupacions i recargolaments mentals que trobem a Crim i càstig: per què? com? qui? Però trobo que aquí no es fan tan pesats i angoixosos com en l’obra del rus.

En definitiva, és un llibre que val molt la pena llegir, i que us recomano. Potser també perquè, quan ens vulguin tallar les ales des de l’altra banda de l’Ebre, puguem mirar enrere, ens plantem i diguem prou.