En aquesta entrada trobareu informació sobre la literatura italiana, que aniré dividint per apartats (clàssics de tots els temps, clàssics moderns… novel·la negra!)
Gialli
Per què a Itàlia en diuen gialli (grocs), dels llibres de novel·la negra? Doncs pel color de les cobertes: el 1929 l’editorial Mondadori va estrenar una col·lecció de novel·la policíaca amb les tapes grogues («I Libri Gialli»), i el groc va acabar batejant tot el gènere. El nom ja avança que són una altra cosa: el rerefons és molt més lluminós, els crims no acostumen a ser tan macabres i, sobretot, hi ha molt d’entorn (els amics, la família i, importantíssim, el menjar).
El primer gran personatge és en Salvo Montalbano, de Camilleri, que es passa mitja vida lloant l’olor de les coses i fotent-se com el quico en un poble imaginari de Sicília, vora el mar. El poble té nom, Vigata, i està tan ben dibuixat que t’hi sents com a casa. És, amb diferència, el degà dels investigadors italians, amb una sèrie de més de 25 llibres (a part dels spin off), que m’he llegit per ordre.
Al seu voltant hi ha una colla que es fa estimar: el meu preferit és en Fazio, el que posa ordre, i no us perdeu en Catarella, tot candidesa, capaç d’emocionar-se amb un gat orfe.
D’entre tots els casos/llibres, destaco aquests dos:
- Un gir decisiu (Il giro di boa): una investigació duríssima sobre el tràfic de nens en què, de passada, en Montalbano s’adona que es fa gran (i això dels personatges que envelleixen m’agrada molt).
- La dansa de la gavina (La danza del gabbiano): el que més m’ha impactat de tota la sèrie. Aquí Camilleri gosa fer desaparèixer en Fazio, i tot l’equip s’ha de posar les piles per trobar-lo i, alhora, resoldre el cas que hi ha al darrere. Un subidón considerable.
De la mateixa escola, però molt més borde, ve Rocco Schiavone, «fill» d’Antonio Manzini: un policia romà desterrat a Aosta que odia el fred, diu tacos com ningú i comença el dia amb un porret a l’oficina. És un dels personatges més poc empàtics i alhora tendres dels gialli i, amb en Camilleri fora de combat, jo diria que Manzini s’ha erigit en el nou rei de la novel·la policíaca italiana.
No treballa sol: hi ha la seva tropa de la comissaria i, sobretot, la Lupa, la gossa inseparable que li roba moltes escenes. Igual que Camilleri, els seus llibres els publica Sellerio i, tot i que us els recomano tots, destaco aquest parell:
- La costella d’Adam (La costola di Adamo): en Rocco investiga un suposat suïcidi (ho és, o no?), i de passada veiem com s’aprofundeix la seva amistat amb en Pierron. Me’l vaig ventilar en menys de 48 hores.
- ELP (només en italià): Manzini hi celebra els deu anys del personatge, amb en Rocco i la seva tropa en plena forma. A més, hi ha un personatge una mica extravagant que ho fa molt i molt divertit.
Tanco els italians amb tres mencions breus:
- Ernesto Maccadò, d’Andrea Vitali: l’únic casat del grup, ambientat a mitjans del segle XX prop del llac de Garda, amb una recreació històrica preciosa i casos que no sempre impliquen una mort. A cantare fu il cane i Olive comprese són bons punts d’entrada.
- Imma Tatarani, de Mariolina Venezia: l’Imma és fiscal substituta a Matera (Basilicata), baixeta, amb un sentit de la moda peculiar i sempre amb tacons d’agulla. Cau simpàtica o tot el contrari, segons el moment. El primer de la sèrie em va encantar: Come piante tra sassi.
- Cristina Cassar Scalia: té dos personatges en dues sèries separades, totes dues a Sicília. Per una banda, la Vanina Guarrasi, una vicequestora jove i ben actual a Catània (ja en porta tres o quatre llibres, amb traducció al castellà); per l’altra, en Scipione Macchiavelli, protagonista masculí d’una sèrie històrica ambientada a la Sicília dels anys seixanta. Potser segueix els passos de Camilleri?
Per on començar
El meu consell, com sempre, és començar pel primer volum de cada sèrie i anar tirant. Però si voleu una drecera, aquí teniu la meva:
- Sud lluminós: La veu del violí (Salvo Montalbano).
- Sud amb mala bava: La costola di Adamo (Rocco Schiavone).