[Extret del meu perfil d’Instagram, @lilladeserta.]
A “Els estranys” no els hi ha tocat gat, sinó monopatí. És un @traqpod i és un projecte de casa nostra. El veureu en més fotos. Però anem al llibre.
“Els estranys” és una història que Raül Garrigasait va escriure ja fa un temps i que no hi havia manera d’enganxar. Aquest any, finalment, va entrar en l’onze titular de Sant Jordi i ja el tenim aquí, llegit en un no-res. Perquè sí, una de les gràcies d’aquest llibre és que és una lectura amena i àgil que ens porta al segle XIX, a Solsona, en plena guerra carlina. Qui ho hauria dit, oi, que a Solsona també havien repartit estopa? Doncs sí, quan entrem a la ciutat amb el protagonista de la història, en Rudolf von Wieleman, hi ha cases cremades, carrers destrossats, tot fruit de l’última batalla entre carlins i cristins (sí, seguidors de Cristina).
El que Garrigasait ens proposa en aquest llibre és un recorregut pel període que Wieleman passa a casa nostra. Ens explicarà per què ha vingut, qui l’acull i també què acaba fent, i ho farà des de dues perspectives: una narració omniscient, centrada en l’any 1837, que ens explica de manera directa tot el que fa el protagonista, i una segona línia, situada en el present, en què l’autor del llibre ens explica com el captiva el personatge fins al punt de fer-lo desviar del seu objectiu inicial.
Ja havia llegit “País barroc” del mateix autor, i en aquest llibre el que més m’ha captivat és una cosa que ja sabia: la traça amb què escriu és meravellosa i denota un coneixement total del que explica. Des de les intervencions dialectals de la gent del poble fins als intercanvis en múltiples llengües per fer-se entendre, són tots petites píndoles de sapiència.
No hi ha aventures trepidants, però us prometo que és un llibre que he llegit molt a gust i que et fa sentir com si, realment, fossis a Solsona. Molt bona feina de Garrigasait que va ser recompensada amb el Premi Llibreter 2017 i el Premi Òmnium Millor Novel·la en Llengua Catalana 2017. Tanco dient que, com sempre, llegir llibres de la col·lecció Mirmanda, de @edicions1984, és un plaer i que n’hauria de llegir més.
#literaturacatalana #elreductecatalà #solsona #elsestranys #llibres #garrigasait #llegirencatalà
L'illa deserta 
Vaig llegir aquest llibre pel premi d’Òmnium, i va ser una gran decepció. Em sembla que era el primer Òmnium que llegia, pensava que m’agradaria, per la confiança en aquesta entitat. Però no em va entrar de cap manera. Mancat de ritme i la història no em va interessar. Com que fa anys que el vaig llegir, no el recordo massa. Diria que està ben escrit, però això no em va compensar. No he tornat a llegir l’autor, quan tinc decepcions d’aquest tipus solc posar la creu, i ja no la trec si no hi ha una força major. I em sap greu perquè he anat veient com l’autor anava publicant més obres i va fent camí, però em sembla que el seu estil no és per mi. No passa res. Celebro que tu n’hagis gaudit. Quan estava en primera línia, recordo que a la gent solia agradar-li. El ‘raro’ dec ser jo.
Hola!
Aviam, és cert que no és un cinc estrelles, però a mi em va interessar perquè la família del meu pare és d’un poblet de prop de Solsona, nosaltres hi anem tot sovint i, és clar, els dialectalismes i la descripció de llocs concrets (el Miracle, per exemple), em toca de prop. Així, doncs, a mi aquestes coses em van compensar la manca de ritme (que tens raó). També l’he trobat interessant com a documental, més que no pas com a novel·la.
Crec que Garrigasait no és per a tothom. I no és que siguem “raros” o no. Són gustos i connexions. I després també hi haurà gent que diu que tot és meravellós (això val per a tots els autors del món mundial!).
En fi, seguirem llegint!