Vida privada, de Josep Maria de Sagarra

Feia molts anys que me l’havia llegit, Vida privada. És d’aquells llibres que n’oblides els detalls (i fins i tot una part important de la trama), però que recordes com a grans llibres. Així, doncs, tot i que no solc fer relectures, quan l’editorial Barcino en va fer una nova edició, m’hi vaig tirar de cap.

I és que mira que és bona, la història. 

Amb aquesta obra, Josep Maria de Sagarra ens porta a la Barcelona de fa aproximadament 100 anys i fa un retrat vívid, de qualitat pràcticament fotogràfica, de la societat de l’època. Les classes socials altes reben de valent, però no us penseu que l’autor tingui més pietat dels més desafavorits: ningú no se salva de la crítica, que en alguns casos és força descarnada.

La línia principal de la novel·la són la vida i els miracles dels Lloberola, una família de l’alta burgesia de la dècada de 1920 que passa per un mal moment, tant pel que fa a l’economia com al capteniment moral dels seus membres. Abraça tres generacions, totes a Barcelona, o sigui que podríem dir que és una saga familiar amb característiques socials, molt interessant tant pel que fa a la intriga com a les vivències històriques de la meva ciutat.

Pel que diuen, aquesta obra va causar un fort escàndol no només pels temes que tractava (hi veureu passar prostitutes, dones de companyia, relacions poc habituals… ), sinó pel fet que, en alguns casos, es basava en personatges reals que la gent de l’època podia reconèixer. El resultat és una història que enganxa des de la primera pàgina, amb personatges molt reals i amb un passeig pels carrers de Barcelona que m’ha fet pensar en algunes obres de Rodoreda: novel·les superbarcelonines, però amb una certa naturalesa universal.

Per postres, l’edició és preciosa. I és que la col·lecció Els imprescindibles de l’editorial Barcino, a part de fornir uns textos absolutament recomanables, és una de les més boniques i de qualitat del panorama actual. Si voleu llegir literatura catalana aquest estiu (o més endavant, és clar), no dubteu a triar aquest volum.

Tanco amb un parell de coses que m’han fet gràcia:

Per una banda, l’ús de la paraula “paveria”. M’anirà molt bé tenir legitimat l’ús del substantiu. Per una altra, quedeu-vos amb aquesta frase: ” Jo, quan he llegit un llibre, al cap de dos dies ja no en recordo l’argument.” Magnífica, eh?

I atenció: Mentre escric aquestes línies, veig que el proper imprescindible serà La febre d’or, de Narcís Oller. No us podeu imaginar els nervis i les pessigolles que m’han entrat!

Frutos salvajes, de Sheng Keyi

No és el primer llibre que llegeixo de Sheng Keyi, una autora xinesa que retrata la realitat del seu país. El llibre anterior era Northern Girls, que explica les vivències d’una noia que marxa del seu poble, un entorn empobrit i tradicional, per anar a Shenzhen, que fa uns anys era el més modern de la Xina (Shenzhen és una ciutat molt a prop de Hong Kong, i era el Hong Kong xinès abans que la ciutat colonial tornés a mans de la Xina). Així, doncs, en aquest llibre un dels temes principals era la migració interior xinesa, que mou milers (o milions) de persones entre poble i ciutat.

El llibre que he llegit aquesta vegada és “Frutos salvajes”. Aquí el que tenim és la Xiaohan, una periodista procedent d’un entorn rural que aconsegueix triomfar en una gran ciutat i que repassa la història de la seva família. Cada capítol fa referència explícita i específica a un dels seus familiars propers, o sigui que és força senzill de seguir la història.

  • No entraré en la trama perquè faria espòilers per aquí i per allà, però sí que us diré que:
  • Un dels seus germans es veu embolicat en un “delicte” polític i va a presó.
  • L’altre està present als fets de Tian’anmen de 1989.
  • L’avi és tot un personatge.
  • El pare és un capità manaies, molt desagradable.
  • La germana és víctima de maltractament psicològic.

I així anar fent. Veurem la contraposició entre món rural i urbà, i la narració està bé i es deixa llegir.

He de dir que, tot i que és un bon llibre, m’ha fet la impressió d’haver llegit coses com aquesta abans, ja que m’ha recordat molt Mo Yan (i ja he llegit molts llibres d’ell) i, en menor mesura, Yan Lianke (aquest sol tenir algun element de caire surrealista o sol ser més reivindicatiu).

Si no heu llegit gaire literatura xinesa, però, considero que aquest pot ser un bon llibre per entrar-hi, ja que té la proporció justa d’exotisme i actualitat. La part més amorosa m’ha sobrat, però quan parla de Tian’anmen ho he trobat força interessant.