Mes: Octubre de 2024

Resultats de l’enquesta sobre punts de llibre

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

Gairebé un any després d’anunciar que feia una enquesta i obrir el formulari corresponent, m’he adonat que no he penjat les respostes. Així, doncs, ha arribat l’hora de compartir amb vosaltres les dades que tan amablement em vau donar.

Abans de res, cal aclarir la mida de la mostra: tinc 114 aportacions, totes recollides a través d’un formulari de Google. Les primeres preguntes (mida, gruix, material) tenen respostes molt evidents i donen per a poc comentari, o sigui que us copio els gràfics i us en dic quatre coses. On ens podem esplaiar més és a les últimes preguntes (què feu servir en lloc d’un punt de llibre, etc.).

El primer que us preguntava és si us agrada que el punt sobresurti del llibre o no. Fixeu-vos-hi: tot i que guanya el “que sobresurti”, guanya per molt poc i, atenció a la dada, algú va contestar les dues coses (la suma dels percentatges és superior a 100). No hauria hagut de passar, però mira, coses de la vida.

Gràfic de respostes de Formularis. Títol de la pregunta: Mida. Nombre de respostes: 114 respostes.

També us vaig preguntar sobre el gruix del punt. Aquí hi havia més opcions, però si descartem els que els hi és totalment igual veiem que guanya per majoria “aplastant” el gruix “normal”: interpreto que voleu punts que siguin prou rígids perquè el llibre s’obri per on toca, però no tant com perquè sempre vagi mig obert i es desformi.

Gràfic de respostes de Formularis. Títol de la pregunta: Gruix. Nombre de respostes: 114 respostes.

En el material també hi ha un guanyador clar. En aquesta pregunta podíeu triar més d’una opció i aportar-ne d’altres, però tot i així la cartolina és la reina indiscutida, seguida a molta distància dels punts que van folrats de tela (en tinc algun de molt bonic, també!). Jo vaig donar tres possibilitats: cartolina, tela i metall. La resta són propostes vostres!

Gràfic de respostes de Formularis. Títol de la pregunta: Material. Nombre de respostes: 114 respostes.

Aquí entràvem ja en l’aspecte del punt i volia saber si els trieu en funció del “tema”, si voleu que quadri amb el tema del llibre. A la majoria això no us preocupa, goiteu:

Gràfic de respostes de Formularis. Títol de la pregunta: Tema. Nombre de respostes: 114 respostes.

I aquí comença la part més moguda de l’enquesta: feu servir punt o hi poseu el primer que trobeu?

Hi ha més de 70 persones que, molt ordenadament, sempre fan servir punt de llibre i 42 que van dir que van per lliure, però el fet és que, fins i tot les 74 que fan servir punt de llibre es van animar a proposar “punts alternatius”. Jo us vaig proposar els clàssics: tiquet de compra (59 respostes), paper WC (4), boli o llapis (17), regle (10), fulla de planta (14) i doblegar la punta del full (algú m’ha dit que això és sacrilegi: doncs oju perquè hi ha 20 sacrílegs!).

Però la vostra creativitat no té límits, o sigui que he recollit en una llista tot el que proposeu i us la poso a continuació (no cabia al gràfic). He unificat les que, amb diferents paraules, deien el mateix. Entre parèntesi, algun comentari meu:

  • Targetes i bitllets de transport, avió inclòs
  • Post-it
  • Fotografia
  • Postal
  • Cinta, cordó o fil
  • Faixes de llibre (per fi seran útils per a alguna cosa!)
  • El drapet de netejar les ulleres
  • Un tros de paper
  • Apunts de la uni (doncs espero que fossin petits!)
  • Obrecartes en forma de punyal (això té molt perill)
  • Arracades
  • Factures de la llum
  • De vegades, el mòbil (espero que sobre una taula)
  • Fulles seques
  • Etiquetes de roba
  • Sobrecoberta del llibre, si en té
  • Escuradents (espero que fos net!)
  • La solapa del llibre
  • Entrades: museu, concert, teatre, etc.
  • Corretja de rellotge
  • Esquela-recordatori d’una amiga (trist i bonic alhora)
  • Trossos de capses trencades
  • Goma del cabell
  • Resguard del préstec de la biblioteca
  • Pell de mandarina (una mica marranada, eh!)
  • Targeta de visita
  • Retall de diari
  • Etiqueta d’ampolla d’aigua
  • Bossa de paper d’avió, d’aquelles per vomitar-hi (oh senyor!)

Com podeu veure, hi ha de tot!

I l’última pregunta era sobre el sistema de fixació del punt. A la immensa majoria (98,2%) us agrada intercalar-lo i prou, i hi ha algunes persones que prefereixen el sistema clip i el de l’imant. A partir d’aquí, encara que no ho sembli, tot són variants d’aquests dos punts que vau posar a “Altres”. 

Gràfic de respostes de Formularis. Títol de la pregunta: Sistema de col·locació/fixació. Nombre de respostes: 114 respostes.

No puc tancar la valoració sense esmentar alguns dels comentaris que hi havia al final de tot, que m’han fet riure o reflexionar sobre aspectes que no havia plantejat a l’enquesta. Això vol dir que jo també he après coses fent aquesta activitat!!!

Aquí els teniu:

  • Només que m’alegra saber que no sóc l’única que té manies amb els punts 😂 I gràcies per tot el que comparteixes ❣️
  • Gairebé sempre faig servir els mateixos, moltes vegades els que posen a la biblio o els que inclouen alguns llibres de compra. Així conservo intactes els bonics, que em serveixen per acompanyar les fotos de les publicacions.
  • M’agrada que els punts vinguin amb el llibre, vagin conjuntats, és algo que s’està fent des de fa relativament poc i ho trobo genial. Si no, el de la llibreria on el compro també m’agrada.
  • El dibuix, temàtica, colors… Em són intranscendents per un punt de llibre. Però sí que hi hagi diferències entre les dues cares perquè l’utilitzo per marcar a quin paràgraf m’he quedat per reprendre la lectura.
  • M’agrada que els punts quedin dins del llibre, excepte si porten llacets ben “cuquis”, que llavors han de sobresortir. 😅 
  • Crec que els bitllets de transport públic tenen molt d’èxit entre lectors com a punts de llibre! Però el més important: els punts que són realment bonics acaben enganxats a la paret i formen part de la decoració de l’espai. ❤
  • Doblegar les pàgines d’un llibre és un pecat capital (pendent de ser reconegut pel Vaticà).
  • Abans memoritzava el número de pàgina. Ara, com que llegeixo 3-4 llibres a la vegada, depenent del moment i del lloc on em trobi, sempre punt de llibre. 😉

Aquests només són alguns dels que em vau posar. Us agraeixo molt, també, les paraules boniques que em vau dir, però he pensat que no calia posar-les.

I fins aquí el petit estudi sobre punts de llibre que hem fet entre tots. Moltíssimes gràcies per la vostra col·laboració!

Célanire colltallat, de Maryse Condé

On Per sifuroIn 4 estrelles3 comentaris

M’ha encantat aquest llibre, he volat d’una banda a l’altra de l’Atlàntic! És increïble com escriu Maryse Condé, i el que explica és molt especial. Célanire colltallat és un llibre espectacular que ens obre un món on la realitat i la imaginació es mesclen, ens porta a l’Àfrica i al Carib de fa un segle, i ens mostra com funcionava el colonialisme, però també la vida real dels llocs on passa la història.

Ja ho veieu pel títol: la protagonista es diu Célanire i té una ferida al coll bastant evident. Qui l’ha ferida? Per què? Quins objectius té ella?

La nostra protagonista, tot i ser de Guadalupe, va a parar a la Costa d’Ivori, on ha de treballar en una llar per a nens que pertany a una missió francesa. És guapa, té una voluntat molt forta, i des del moment que arriba tot comença a funcionar diferent i es produeixen morts estranyes. Hi està relacionada?

Al llarg del llibre veurem com, poc a poc, l’autora ens va descobrint els objectius de la Célanire, així com els seus orígens (per a mi, la part més interessant del llibre!). L’escriptura és gairebé hipnòtica, com si seguís algun ritus que et fa accelerar el ritme de la lectura i et porta a llocs que no t’hauries imaginat.

Parlant de llocs, ha sigut extremadament interessant la vessant “geogràfica” de la història, ja que he après coses sobre Costa d’Ivori i Guadalupe. No oblideu que llegeixo els llibres amb el Google Maps al costat, especialment els que passen en territoris que  no conec gaire. En tot cas, ha estat una lectura molt absorbent, que pràcticament m’ha fet sentir que era en el lloc on passava tot.

Com comentava més amunt, un aspecte destacat del llibre és la societat colonial de l’època. Condé ens mostra la relació entre colonitzadors i colonitzats, la barrera que existeix entre tots dos grups, però també hi trobareu altres coses, com ara el paper de la dona en el context que ens presenta i la importància de l’educació per sortir del forat. 

En definitiva, una primera aproximació a Condé molt satisfactòria que m’ha deixat amb ganes de llegir-ne més i, també, amb ganes de continuar explorant el catàleg de L’Agulla Daurada, que amaga llibres sorprenents. Ara, a esperar amb moltes ganes la col·lecció Mississipi, que ens portarà literatura d’aquesta zona i que espero explorar a fons!

La història secreta, de Donna Tartt

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

Nosaltres també estudiàvem grec al seminari. Érem cinc, també. Ens enteníem prou. Però, francament, érem molt més innocents i tranquils que els protagonistes de “La història secreta”, de Donna Tartt, que ha publicat aquesta tardor Les altres herbes (iniciativa de L’altra editorial i de Les Males Herbes).

És un totxo, una història de 728 pàgines que, tot i això, m’he llegit en 5-6 dies. La narració és àgil (mèrit, també, de la traductora Joana Castells) i la intriga enganxa. També ho facilita les divisions que fa l’autora, amb espais que marquen els canvis d’escena amb llargades irregulars, un sistema que m’agrada molt.

Però anem al tema.

En Richard és de Califòrnia, i no neda en l’abundància. Per motius que ara no us explicaré, acaba estudiant en una universitat privada, a Vermont, enmig de boscos i neu i fred. L’ambient està molt ben reflectit, i sembla que estiguis allà.

Ell vol fer grec (intueixo que deu ser alguna carrera de clàssiques), però és una classe molt exclusiva, amb cinc estudiants i un profe molt especial i absorbent. Quan finalment aconsegueix entrar en aquesta classe, passa a formar part d’un grup peculiar que actua bastant al marge de la resta d’estudiants. Són elitistes, cruels, repel·lents i estan acostumats a fer el que els hi sembla sense tenir massa en compte les conseqüències. Beuen molt, xerren molt i m’han caigut bastant malament. I, tot i així, la història et xucla i no pots deixar-la.

I això té mèrit, perquè a la tercera línia de la primera pàgina ja saps què ha passat i a qui li ha passat. Tot seguit, Tartt fa marxa enrere i ens posa en context. Poc a poc, va teixint una xarxa que ens embolica i que, poc a poc, va deixant entendre el perquè de tot plegat. Crec que potser amb menys pàgines també hauria aconseguit l’objectiu, però, sincerament, no sé pas què treuria: tot sembla necessari per arribar al final. Potser és el final, el que perd una mica pistonada, però no importa perquè ja has arribat a lloc!!!!

Per cert: és la primera vegada en molt de temps en què els estudis de grec m’han servit per a alguna cosa. No és imprescindible saber-ne res per seguir la història, però he disfrutat força recordant les classes que feia quan els personatges es dediquen a fer els deures.

En definitiva, un llibre molt interessant que continua la brillant col·lecció de Les altres herbes, que trobava a faltar i que espero que continuï ben aviat. Agraeixo molt a l’editorial que em fes arribar el llibre i, sobretot, la presentació que ens en va fer, ja que així vaig conèixer una mica més l’autora!

La città che non c’è, de Yu Hua

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

No es tradueix suficient del xinès al català. Ni al castellà. Per això, quan vaig veure que aquest llibre sortia en italià, vaig decidir-me a comprar-lo en aquesta llengua. Es tracta de La città che non c’è, de Yu Hua.

El punt fort d’aquest autor és el retrat de la vida al camp, i això és el que ens porta una vegada més. En aquest cas, tenim la història d’un home que té una filla amb una dona, i aquesta dona desapareix. I, és clar, ell la vol anar a trobar.

Però el llibre no comença justament aquí, sino que l’autor ens porta més enrere en el temps, ens introdueix en el poble on viu el protagonista, en la seva vida, i va avançant fins que apareix la que serà la mare de la seva filla, acompanyada d’un home que continua viatge pocs dies després. Uns mesos després del naixement de la nena, la dona també marxa.

A partir d’aquí, comença el viatge a la recerca de la dona, i durant aquest procés el protagonista viurà també un procés de recreació interior, de cria de la nena, i s’haurà d’espavilar com pugui perquè a aquesta nena no li falti aliment. 

Per altra banda, Yu Hua situa la història a finals de la dinastia Qing (finals del segle XIX, principis del XX) i aprofita per mostrar, com a rerefons, la situació de l’èpòca. Això és molt interessant perquè és una època que no se sol retratar massa en les obres que ens arriben a nosaltres.

Així doncs, viurem la caiguda de l’imperi xinès i de l’antic règim, així com l’arribada de la República. Tot vist des de la vida rural, i amb una perspectiva una mica bèstia, pessimista i fosca que m’ha fet pensar en Víctor Català (us en parlo en la propera ressenya) i les desgràcies que sol pintar aquesta autora. Per exemple, hi ha un parell de moments del llibre que són el que jo en diria “moments Yu Hua”, en què es pot pensar que traspassa la frontera del mal gust, com quan uns que es defensen a mossegades acaben arrencant les orelles dels contrincants, o bé gent que fa tan fred que es moren congelats i, com que plou, l’aigua se’ls congela a sobre.

És tot bastant gore, però és que ell és una mica així, i encara trobo que hi ha pocs moments d’aquests al llarg d’aquell llibre. També diré que en algun moment, quan parla de bandits, m’ha fet pensar en el gran clàssic xinès “A orillas del agua”.

En tot cas, és un llibre molt recomanable i interessant que us pot sorprendre sobretot si no heu llegit gaire coses d’aquest autor. 

N’heu sentit a parlar, de Yu Hua? Sabeu quin dels seus llibres és font d’una pel·lícula molt coneguda? Us escolto!