Mes: Agost de 2025

“Un, ningú i cent mil” de Pirandello: reflexions sobre la identitat

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Un, ningú i cent mil, de Luigi Pirandello, és una novel·la molt singular de l’autor italià, i la podem llegir en català gràcies a edicions de la ela geminada, amb traducció de Marina Laboreo. Es tracta d’una novel·la filosòfica que posa sobre la taula un tema universal: la identitat i la percepció que els altres tenen de nosaltres.

El punt de partida és sorprenentment banal. El protagonista, Vitangelo Moscarda, s’adona que té el nas guerxo. Quan la seva dona li ho confirma i, de pas, li afegeix tota una llista de defectes que ell mai havia vist, la seva vida es capgira. De cop s’adona que la imatge que té de si mateix no coincideix amb la que tenen els altres, i encara més: cadascú el veu d’una manera diferent.

Aquest descobriment desencadena un seguit de reflexions sobre la identitat. Som qui pensem que som, o som el que els altres projecten en nosaltres? Podem ser la mateixa persona per a tothom? O som “un” per nosaltres, “ningú” quan intentem reconciliar totes les versions, i “cent mil” perquè cada mirada ens recrea d’una forma diferent?

Pirandello: entre la narrativa i el teatre

Llegir Un, ningú i cent mil és una experiència peculiar. Tot i que es presenta com una novel·la, en molts moments sembla més aviat un monòleg teatral. Pirandello, que també va ser dramaturg i va guanyar el Premi Nobel de Literatura el 1934, sap traslladar al text el ritme i la intensitat de la paraula dita a escena.

Això pot desconcertar el lector (a mi em va desconcertar, vaja). Més que una trama plena de diàlegs i acció, trobem un discurs llarg i ple de cabòries. Però quan entres en el joc, el llibre té una força indiscutible.

Una lectura que fa pensar

He de reconèixer que en alguns moments m’ha despistat, però també m’ha atrapat la seva capacitat de fer-me reflexionar. Al cap i a la fi, és una obra que sacseja la manera com ens entenem a nosaltres mateixos. Què som, realment? La nostra pròpia imatge? El reflex que projectem? O una suma de totes les percepcions? El final (tranquils, no us faré espòiler) és coherent amb tot aquest viatge i dona sentit a la trajectòria del protagonista.

Un, ningú i cent mil no és una lectura fàcil ni ràpida. Si busqueu una trama clàssica amb acció i personatges, potser us descol·locarà. Si, en canvi, us atrauen les obres que qüestionen la identitat i us agrada deixar-vos interpel·lar per la filosofia, aquesta és una lectura molt recomanable.

James, de Percival Everett

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

Quan vaig començar James, no sabia exactament què m’hi trobaria. Sabia que era un retelling de Les aventures de Huckleberry Finn de Mark Twain, però com que no n’he llegit mai l’original (només recordo vagament aquella sèrie d’animació amb en Tom Sawyer i en Huck com a protagonistes), vaig decidir que llegiria James com a obra independent. I funciona perfectament.

En James (o en Jim, com l’anomenen els altres) és un esclau que, al llarg de la novel·la, va esdevenint molt més que un personatge secundari en la història d’algú altre. En aquest llibre, el protagonisme és seu: de la seva veu, la seva mirada, la seva intel·ligència i la seva voluntat de sobreviure. I sí, també del seu enginy, perquè en James és molt més hàbil del que la societat esclavista que l’envolta pot imaginar-se.

La novel·la comença amb un ritme àgil, gairebé de novel·la d’aventures: som a la vora del riu Mississippi, amb barques, cabanes, esclaus i senyors, i una atmosfera tensa que es palpa. El retrat del poble esclavista i les seves dinàmiques està molt ben fet. Però he de dir que, cap al mig, va tenir una petita baixda. Potser massa pes de les aventures del Huck, o potser perquè la història semblava que anava repetint patrons. Ara bé, quan es va tornar a centrar en en James, quan la seva veu agafa força i es desplega de ple, el llibre remunta i t’arrossega fins al final.

I quin final. Sense fer espòilers: és un final d’aquells que valen la pena.

Una cosa que m’ha agradat molt és com l’autor juga amb la llengua i la consciència que té en James sobre el llenguatge. De fet, ell fa veure que no sap parlar ni escriure correctament, però comença a escriure cartes per practicar, i descobrim que és molt més llest i articulat del que mostra. És aquí on l’humor i la crítica social d’Everett brillen més: quan juga amb les expectatives racistes de l’entorn i les desmunta des de dins.

Tot i això, si m’heu llegit abans a Instagram, ja sabeu que Els arbres em va semblar un llibre més potent. Més directe. Més macarra. Amb un humor molt negre (literalment) que aquí trobem només de forma més suau. A James, Everett juga més a fer novel·la històrica amb consciència contemporània, amb una estructura més clàssica i un to més contingut. També té moments brillants, però no té aquella sacsejada constant que m’havia agradat tant a Els arbres.

En resum, James és una novel·la sòlida, ben escrita i amb un personatge central que val molt la pena descobrir. I, si bé potser no és el llibre que millor representa l’estil més radical d’Everett, sí que és una bona porta d’entrada a la seva obra, especialment si us interessen els temes de raça, identitat i revisió històrica. Coi, que va ser premi Pulitzer!

Si només heu de llegir-ne un… jo em quedo amb Els arbres. Però si podeu, llegiu-los tots dos. En català, els trobareu a Angle Editorial, amb traducció de Jordi Martín Lloret.