“Nuestra parte de noche” és una novel·la de sectes, esperits i paternitat, ambientada en una Argentina marcada per la dictadura i el misteri. Mariana Enríquez desplega tota la seva capacitat per incomodar i captivar amb una història que no deixarà ningú indiferent.

Feia molt de temps que tenia pendent llegir alguna cosa d’aquesta autora argentina que, pel que he sentit, és “la reina de la foscor”. Fa poc va venir a Barcelona i va fer una xerrada a la biblioteca, i vaig decidir que ja tocava: era el moment de llegir “Nuestra parte de noche”.

I, tela, quin moment.

Què és aquest llibre?

Es tracta d’una novel·la llarga (672 pàgines), densa, plena de matisos, d’obscuritats i de malsons. Però també és una lectura addictiva, d’aquelles que et xucla i no et deixa anar. Tot i que hi ha algun tros que vaig trobar més pesat (al terç del mig), en general és un d’aquells llibres que et fan passar les pàgines sense adonar-te’n. I no, no és una lectura per a tothom. Si sou dels que busqueu històries boniques, de personatges tendres i reflexions vitals de postal, aquest no és el vostre llibre. Aquí hi ha dolor, desesperança, horror i una sensació constant que hi ha alguna cosa que s’amaga sota la superfície.

Una de les coses que més m’ha agradat de “Nuestra parte de noche” és que es pot llegir des de moltes capes: com una història sobre la paternitat, sobre l’adolescència i el pas a l’edat adulta (un coming of age amb foscors), com un retrat del moment històric d’Argentina… però jo em quedo amb la part que fa més por. Amb el mal. Amb la presència maligna que ho travessa tot. Amb les sectes i els ritus. Amb la sensació que alguna cosa terrible sempre està a punt de passar. Amb les ombres. És això, el que el fa diferent de la resta de llibres.

La trama gira al voltant d’una secta anomenada “la Orden”, que necessita mèdiums per contactar amb unes entitats (esperits? déus? monstres?) que no tenen res de benevolent. En cap moment es busca el bé ni l’elevació espiritual: aquí es busca poder, domini. I per aconseguir-ho els seus membres no dubtaran a fer el que sigui. El mèdium que troben per fer-ho possible és en Juan, i a través d’ell anirem coneixent l’origen de la Orden, la seva estructura, els seus rituals, i els horrors que s’amaguen darrere d’aquesta organització.

Però aquesta novel·la és molt més que una història d’horror sobrenatural. És també un viatge a parts d’Argentina que jo desconeixia totalment, com el nord selvàtic, en contacte amb el Brasil, un entorn fèrtil per a la foscor i el misteri. I, encara que no sigui el focus principal, hi ha la presència constant del context històric del país: la dictadura militar, els desapareguts, el malestar social, Menem, les protestes estudiantils… Tot això hi és, de fons, com un paisatge que contribueix a crear una atmosfera inquietant.

Enríquez té moltes altres obres, i espero llegir-ne més coses en el futur. Ara bé, com a primera aproximació, “Nuestra parte de noche” ha estat una lectura intensa, inquietant i molt satisfactòria. M’agrada com es capbussa sense por en la foscor i ens mostra tot de coses que, sovint, preferim no mirar.