Categoria: 2 estrelles

No m’ha agradat, però pot ser que a vosaltres us agradi.

Le chantier

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Le chantier. Mo Yan
Éditions du Seuil, 2007.
Traductora: Chantal Chen-Andro.
214 pàgines.
Títol original: 筑路.

Acostumada a llibres força més llargs d’aquest autor, aquest m’ha sobtat per la concisió i la intensitat. Le chantier cobreix un breu període de la vida d’un grup d’homes condemnats a construir una carretera (d’aquí ve el títol) en una zona rural, i el llibre tracta més a fons les facècies d’uns pocs d’aquests peons.

Tenim en Yang Liuju, que arriba a l’obra després d’haver fugit del seu poble a causa d’un assumpte obscur dins d’una tomba (si us en dono més detalls, us xafo la intriga) . També hi ha en Sun Ba, protagonista de la tragèdia que trobem cap al final del llibre. I en Liu, el cuiner, que es pensa que una pagesa de la zona és la seva filla i no té un bon final. I en Lai Shu, que s’obsessiona amb els diners i no queda clar com acaba…

Hi ha un fil narratiu que els uneix, que és la vida que menen a l’obra, però en realitat aquesta convivència només és una excusa per explicar-nos les històries i les misèries de cadascun. Si, tot són misèries: un entorn pobre, amb poques possibilitats de prosperar i millorar el modus vivendi, si no és fugint a un altre lloc.

Com he dit al principi, aquest llibre és molt diferent d’altres de Mo Yan: la intensitat de la novel·la el fa ràpid de llegir. No pots parar. En canvi, trobo que altres obres seves són excessivament llargues i solen tractar d’un mateix tema amb poques variacions. No és que en aquet cas el tema sigui radicalment diferent (de fet, toca la vida a les zones rurals xineses, com en altres casos), però l’enfocament no té gaire a veure amb altres obres seves, com ara Las baladas del ajo o Quarante et un coups de canon. Si en voleu llegir una altra ressenya, feu clic aquí.

En resum, un llibre molt recomanable. I, també, una pregunta: com és que es tradueixen tantes obres directament del francès al xinès? Per què no passa el mateix amb el castellà i el català?

Grenouilles

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Mo Yan. Grenouilles.
Éditions du Seuil, 2011.
408 pàgines.
Títol original: 蛙.
Traductora: Chantal Chen-Andro.

Com és habitual, Mo Yan ens mostra la vida quotidiana al districte de Gaomi durant la darrera meitat del segle XX. En aquesta novel·la, l’autor, pràcticament especialitzat en la recreació de la vida en zones rurals, toca de ple un tema que no és gaire habitual a les seves obres: la planificació familiar.


Basant-se en la figura d’una tieta seva, Mo Yan s’endinsa en l’època més dura del control del compliment de la política del fill únic, amb conseqüències greus per a moltes famílies: dones mortes durant l’avortament, dones mortes mentre intenten escapolir-se del control dels oficials…


És una obra que, en general, es llegeix ràpid i amb facilitat, que enganxa força. Ara bé, no acabem d’entendre ni de digerir el tall que es fa cap al final. Passada la pàgina 300, l’autor decideix abandonar el format de narrativa per crear una “suposada” obra de teatre. El ritme canvia i s’accelera, però sembla una fugida endavant, com si no sabés ben bé com rematar l’obra. De fet, l’últim naixement que es narra abans d’aquest canvi queda mig amagat i poc clar… (no podem donar més pistes sense “xafar” l’intriga).


Cal dir que aquesta és una de les cinc obres que han rebut el premi Mao Dun 2011. Ara caldrà veure què passa amb la traducció al castellà/català. Es farà? Es farà des del xinès o des d’una llengua intermèdia? Podrem gaudir d’una traducció fluïda i correcta o tindrem les errades habituals? Quina editorial s’hi atrevirà? Serà Kailás, que últimament ens ofereix les traduccions d’aquest autor?


S’admeten apostes. 

L’esperit del llop

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Jiang Rong. L’esperit del llop.
La Magrana, 2008.
573 pàgines.
Títol original: 狼图腾 (l’obra catalana s’ha traduït de l’anglès: Wolf Totem).
Traductors: Xavier Solé i Núria Parés.

He deixat reposar el llibre més d’un any, però ja és hora de fer-ne el resum. M’ha tornat a passar: «me l’imatxinava més gran». Aquest llibre, guanyador del Man Asian Literary Prize de 2007, m’ha decebut una mica. És d’aquelles vegades que penses: «Amb 100 pàgines menys també ens ho hauria explicat».

No sé si és que no estic feta per a aquesta mena de novel·les, suposadament «èpiques» (penso que avui dia aquesta paraula es fa servir amb massa freqüència), o si la versió catalana hi va tenir a veure. Hi ha algunes imprecisions i incorreccions de tota mena que et poden aigualir la festa. Si no ho recordo malament, en una pàgina s’equiparaven 500 km i 500 li, que no és ben bé el mateix, oi? (un li és mig quilòmetre, o sigui que feu números i veureu que no quadra). I altres coses per l’estil. El que no tinc clar és si aquesta mena d’errades s’han introduït durant la traducció de l’anglès al català o si ja provenen de la versió anglesa. I això em fa tornar al meu tema favorit: SENYORS EDITORS, SI VOLEN TRADUIR D’UNA VERSIÓ INTERMÈDIA I, DE PAS, ESTALVIAR-SE UNS CALERONS, FACIN SERVIR TRADUCTORS AMB NOCIONS DE LA LLENGUA ORIGINAL (XINÈS, EN AQUEST CAS) I RECORRIN A REVISORS AMB UNA PUNTA DE «MALA LLET».

Pel que fa a la història en sí, és una història més d’estudiants enviats al camp durant la dècada de 1960. El que sí que he d’admetre que és original és que aquests van a la Mongòlia interior, i que durant la novel·la anem veient com viuen els mongols nòmades (o seminòmades). Tal com fa pensar el títol, es presta una atenció especial als llops, a les seves activitats a l’estepa mongola i a la relació que s’estableix entre ells i els pobladors mongols, que els cacen i, al mateix temps, els veneren i estimen.

Jiang Rong és el pseudònim de Lü Jiamin, professor universitari i activista prodemocràcia que va ser empresonat durant dos anys després dels fets de Tian’anmen. Aquí trobareu una ressenya més elaborada sobre aquesta obra:

Howard Choy review of Wolf Totem

En resum: és millorable, però si tenim en compte que va ser un supervendes a la Xina, potser caldria donar-li una segona oportunitat.

La canción de la pena eterna

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinès1 comentari

Wang Anyi. La canción de la pena eterna.
Kailas Ficción, 2010.
676 pàgines.
Títol original: The song of everlasting sorrow.
Traductor: Carlos Ossés.

Amb la traducció d’aquesta novel·la, Kailas fa patent, una vegada més, el seu interès en obres escrites per autors xinesos. El que no és tan positiu és que la traducció conté errades, algunes força evidents, que et fan desconfiar de la fidelitat a l’original. Original que, per cert, no és en anglès sinó en xinès… o sigui que, una vegada més, s’ha traduït una obra xinesa partint de la base d’una traducció. No és que hi tingui gaire coses en contra, sempre que la qualitat de la traducció que s’hagi agafat com a original sigui suficient i que la traducció al castellà/català s’hagi fet amb un esperit crític envers el text que s’ha fet servir com a base. Algun dia farem una entrada dedicada únicament a aquest tema.

El fet és que hi ha errades de concordança (“muchos tiempo”, “os vas a enfadar”, “tendría hubiera sido la suerte”), d’interpretació (“los dos echaremos una partida de mahjong…”: en teoria calen quatre jugadors), de desconeixement de l’entorn (“la carretera de Nankín” no és una carretera, sinó un dels carrers més importants de Shanghai, ho podeu comprovar a Google Maps), de traducció (“monosodio glutamate” no deu ser “glutamato monosódico”???; en tot cas, glutamate no és castellà…). El més curiós del cas és que aquests errors estan combinats amb una redacció bona i àgil, que et fa la lectura agradable. No sé si és que l’original (traducció anglesa) tenia molts errors que no s’han detectat amb la traducció o si al traductor al castellà li van donar tant poc temps que no va poder repassar la feina feta… o que no està previst que un revisor passi per darrere del traductor, cosa que trobo necessària en tots els casos i, sobretot, quan les traduccions no provenen del text original: la lectura crítica per part d’un revisor amb coneixements de la cultura original hauria arreglat molts dels errors que conté aquesta traducció.

Total, que tinc el llibre ple de marques, i això fa molta ràbia per dos motius: t’aigualeix la lectura i molesta pagar gairebé 23 euros perquè no puguis llegir tranquil…

Pel que fa a la trama de la novel·la, no és res de l’altre món. La ressenya de l’editorial presenta el llibre com a “relato intemporal sobre la constante búsqueda de la belleza y la transformación individual en años de agitación y aperturismo en China” i diuen que les obres de Wang Anyi són “una experiencia casi musical”. Personalment, trobo que ni una cosa ni l’altra (potser m’estic deixant influir pel descontentament amb la traducció, no ho sé). Trobo que és un llibre de gairebé 700 pàgines que no aporta gran cosa: bàsicament, són les aventures i desventures d’una noia de Shanghai i els seus amors… no és gaire original… ja n’hem llegit molts, d’aquests…

No és que el llibre sigui dolent, però quan les ressenyes són tan bones, t’esperes alguna cosa més.

Una noche sin luna

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Dai Sijie. Una noche sin luna.
Salamandra, 2008.
253 pàgines.

Títol original: Par une nuit òu la lune ne s’est pas levée.
Traductor: José Antonio Soriano. 

Tot i que l’autor intenta donar-li un toc especial amb el rerefons de la recerca d’un manuscrit antic, no deixa de ser una història de noia coneix noi”. Sí, és cert que ens serveix per conèixer el Beijing de finals dels setanta i principis dels vuitanta, que es fan al·lusions a la vida en els camps de reeducació i a algun altre detall clarament xinès, però la veritat és que el pes de la història amorosa és massa gros.

No té res a veure amb la novel·la anterior de Dai Sijie, Balzac i la costurera, que tot i que contenir una petita història d’amor no perd de vista el fil conductor: la vida al camp de dos nois que el govern envia a aprendre com era la vida fora de la ciutat.