Quan vaig llegir A Brief History of Seven Killings de Marlon James em vaig quedar amb la intriga de veure què escriuria a continuació. Suposo que després de guanyar un premi tan important com el Man Booker Prize no és fàcil ni immediat trobar un tema per escriure. I Black Leopard, Red Wolf és un llibre que trenca totalment amb l’anterior.
Doncs sí, és totalment diferent. A A Brief History James ens portava a Jamaica, a entorns propers a les organitzacions criminals de l’illa i a Bob Marley (the one and only). Ara, amb Black Leopard, viatgem a una Àfrica mítica (i mística) amb tot de personatges estranys que van des dels gegants fins a nens albins, passant per personatges que es transformen d’animal en home.
La història comença amb una afirmació categòrica: “The child is dead. There is nothing left to know”. Val. Ens acaba de fer un spoiler el mateix autor. Però no, perquè en realitat el que importa no és que sigui mort, sinó per què és mort. Què ha passat? Qui ho ha fet? Per quin motiu?
Gaudiu del viatge de Black Leopard, Red Wolf
Així, doncs, el que fem és gaudir del viatge, com en un BMW (¿Te gusta conducir?). I el viatge es fa en companyia de tots els éssers estranys que he indicat més amunt, i encara més d’altres. La companyia és tan estranya que hi ha gent que diu que hi ha un cert parentiu entre aquest llibre de James i les obres de Tolkien (teniu un anàlisi molt més profund en aquest article de The Petchary). Sí, podria ser, però el toc africà és molt potent, i el llibre està ple de personatges mítics i llegendaris d’aquesta cultura, paraules que haureu de buscar per saber què són. I això, que podria ser un problema, trobo que no fa més que enriquir la història.
En resum, doncs, Black Leopard, Red Wolf és una història llarga (més de 600 pàgines) i molt densa. I atenció: perquè només és la primera part d’una trilogia!
És densa per la gran quantitat d’històries que conté, les unes dins de les altres, com si fos Les mil i una nits. També ho és per la càrrega cultural africana, que m’és totalment desconeguda (més informació en aquesta entrevista de Electric Lit). Però com deia més amunt això és bo, perquè llegint també s’aprenen coses. Finalment, és dens perquè el llenguatge que fa servir l’autor ho és. La riquesa i exhuberància de la sintaxi de James és impagable, i hi ha frases que he hagut de llegir dues vegades. Igual que en el cas de A Brief History of Seven Killings, traduir aquest llibre serà tot un repte, perquè en aquest llibre tot és excessiu (en el bon sentit de la paraula), fins i tot la coberta.
________________________________________
Voleu més novel·les ambientades a l’Àfrica? Llegiu-vos The Fishermen (en català, Els pescadors). I si voleu no ficció, recordeu que Ngũgĩ wa Thiong’o té diverses obres. Nosaltres li hem llegit Somnis en temps de guerra.
Carles Prado-Fonts. Regresar a China. Trotta, Pliegos de Oriente, 2019. 174 pàgines.
Llegir coses ben escrites sempre és un plaer. Si, a més, el llibre conté informació tan interessant i ben presentada com Regresar a China, només ens queda posar-li 5 estrelles. I és que, en aquest llibre, Carles Prado-Fonts ens ofereix un grau d’erudició fora del que és habitual. Aquesta afirmació us pot semblar exagerada, però no ho és. Vegem-ho pas a pas.
Els autors
Per començar, els tres autors xinesos que s’han triat per il·lustrar bona part del segle XX són dels més coneguts de la Xina contemporània: Lu Xun, Lao She i Qian Zhongshu. Segur que us sonen (el primer us pot sonar encara que no conegueu gaire la literatura xinesa), però potser no coneixeu detalls de la seva vida.
Sí, la majoria hem llegit obres del “pare de la literatura xinesa contemporània” (Lu Xun) o del gran geni que va escriure La teteria (Lao She), i fins i tot alguns deveu haver llegir La fortaleza asediada (Qian Zhongshu). A Regresar a China, però, Prado-Fonts va més enllà. Així, doncs, ens porta la dimensió personal de cadascun i la fa servir per veure els canvis que es van produir a la Xina des de finals del segle XIX fins a finals del XX.
El punt de vista que empra és poc habitual en les obres que parlen sobre aquests tres autors: el punt de vista de l’emigrant que retorna a casa. Tots tres, amb situacions familiars diferents, tenen un punt en comú: van marxar a estudiar a la universitat a l’estranger. Lu Xun, al Japó. Lao She, a Anglaterra. Qian Zhongshu, a Anglaterra i França. En aquesta anàlisi veurem la seva perspectiva com a emigrants, quan són fora del país, i també la posició que adopten quan tornen i troben un país amb molta feina per fer.
El context històric
Un altre dels motius pels quals trobo que Regresar a China és molt complet és perquè no es limita a donar-nos informació sobre els tres autors xinesos i el seu àmbit personal. En efecte, en aquestes pàgines trobareu el context històric en què va viure cadascun i la relació que s’estableix entre ells i les seves circumstàncies. Lu Xun es va trobar un país per fer, Lao She va acabar engolit per la política i Qian Zhongshu es va refugiar en la literatura i va superar la Revolució Cultural.
I tot s’explica amb claredat, justificant totes les dades, aportant coneixements a cada línia i sense ni una paraula supèrflua. Sí, podríeu dir que 174 pàgines són poca cosa, però la veritat és que no en sobra ni una, cosa que no poden dir tots els llibres per sobre les 400.
Regresar a China: una visió holística
En certa manera, podríem dir que aquest llibre conté una visió de 360 graus de la societat xinesa que pràcticament arriba als nostres dies. I, atenció, hi ha convidat sorpresa: al principi també apareix Lin Shu, el traductor més famós de la Xina, que ha estat font d’estudi en tesis. En un capítol que serveix d’introducció i de preparació per a l’escenari que ens trobarem quan entrem a parlar de Lu Xun, Prado-Fonts fa servir la figura del “traductor-oïdor” per situar-nos en l’època de la decadència de la dinastia Qing, la revolta dels bòxers, la guerra de l’opi…
Així, doncs, podríem dir que Regresar a China no és un llibre estrictament sobre literatura, sinó que és un manual molt complet per entendre l’evolució de la Xina durant els últims 100 anys i escaig. Només cal que feu una llegida a aquesta entrevista a Prado-Fonts a la UOC per veure la seva opinió sobre la nostra visió de la Xina.
Evidentment, no podem oblidar-nos de l’editorial Trotta, que amb la col·lecció “Pliegos de Oriente” aposta per portar-nos obres que ens acosten la Xina. Només us recordaré que aquesta editorial va publicar El pabellón de las peonías, traduït per Alicia Relinque, que va guanyar el I Premi Marcela de Juan de traducció del xinès.
En definitiva, si us interessa la Xina no podeu no llegir aquest llibre. És llegint llibres com aquest o com Historia del cine chinoque coneixereu la situació d’aquest país que tant m’apassiona.
Aquesta no és una de les meves ressenyes habituals, sinó un text escrit per la Meritxell Salvany, que ha traduït Mirall, espatlla, intermitent, un llibre de Dorthe Nors publicat per l’editorial Les Hores. El text que teniu a continuació és una reflexió de la traductora sobre aquest llibre i el procés de traducció.
«Deu haver llegit Mirall, espatlla, intermitent, Jodie Foster?»
Aquesta és una de les moltes preguntes que em vaig començar a fer poc després d’haver acabat de traduir Mirall, espatlla, intermitent. Curiositat pura i dura. Pura, dura i capriciosa, estem d’acord. I, en realitat, no m’importa gaire si algun dia hi dono resposta o no. El cas és que fer-me aquesta pregunta, i tantes altres que sembla que surtin rodolant de la novel·la de Dorthe Nors, em diverteix i em sorprèn alhora, de la mateixa manera que el fragment en què la Sonja i l’Ellie Arroway, la protagonista de Contact, es fonen en un autèntic batibull, em va sorprendre i em va divertir d’una manera inesperada. I –no rigueu–, però, un divendres al vespre, vaig agafar la família i, d’una manera més o menys subtil, els vaig obligar a seure amb mi al sofà per tornar a veure Contact.
Com ja us deveu imaginar, he llegit Mirall, espatlla, intermitent unes quantes vegades (unes quantes en danès i unes quantes en català). El primer cop va ser quan ni tan sols sospitava que l’arribaria a traduir. El segon cop, tampoc no ho sospitava. Però ho desitjava. Ho desitjava amb totes les meves forces. Després, quan vaig descobrir que Mirall, espatlla, intermitent, també havia despertat l’interès de l’editorial Les Hores, van venir moltes lectures més, ara sí, amb el fil i agulla de traductora a les mans. Dic fil i agulla? Sí, perquè, en molts sentits, la feina del traductor s’assembla a la del sastre o, si més no, jo ho veig una mica així: l’obra original és alhora el disseny i el patró que el traductor fa servir per mirar d’obtenir-ne una peça que ha de ser portable per al lector de la llengua final. Portable, però sense que perdi ni els colors, ni la forma, ni el tacte, ni la caiguda de la peça original. Avui ja no escriuré gaire més sobre què suposa traduir una obra literària, o si és difícil o no, perquè el que m’he proposat fer és transmetre unes quantes coses de les que aquesta novel·la m’ha dit a mi com a lectora i com a dona, així que, amb relació a la traducció, només diré que Mirall, espatlla, intermitent és una peça feta de sedes i gases fines, tan delicades que un agafa l’agulla amb una certa por i va dient per dins: «Ai, ai! Que no se m’esquinci la tela, sisplau!».
Dic que l’he llegit un munt de cops, i segur que ho tornaré a fer. Perquè, si més no a mi, la història de la seva protagonista, la Sonja, em parla i em pregunta coses sense parar. Les preguntes que em fa el text, de vegades es responen si les agafes, te les endus al cap i al cor i les hi passeges una estona. A l’entrevista que li fa Alexandra Pereira al Paris Review, Dorthe Nors explica que «De vegades, tinc la sensació que una part del que escric és una forma d’anàlisi, perquè intento esgranar les psiques dels meus personatges en un temps limitat». I jo hi afegiria que, les anàlisis precises i directes que fa l’autora d’individus, situacions i realitats socials, conviden el lector a continuar analitzant tant el seu voltant com el seu interior durant un temps il·limitat.
Meritxell Salvany
Apa! Il·limitat? Doncs sí. Perquè, a Mirall, espatlla, intermitent, no totes les preguntes tenen resposta, i, unes quantes de les que tenen resposta, no en tenen només una i prou. I aquesta manca i/o multiplicitat de respostes és, segons el meu parer, una de les qualitats que fa aquest llibre tan especial. El mirall del títol fa referència al mirall d’un retrovisor, però, quan jo reflexiono sobre la novel·la, estiro la imatge del mirall i hi veig una d’aquelles sales de miralls que hi ha en alguns parcs d’atraccions: cada imatge, cada motiu i cada escena té el potencial d’actuar com un mirall que allarga, eixampla, i, en definitiva, distorsiona o estilitza el que l’autora ens explica, i, alhora, també té el seu efecte en allò que cadascun de nosaltres hem viscut als nostres mons respectius. De vegades, aquests miralls són motius estètics o símbols que omplen el text d’una bellesa entre delicada i punyent, i que diran una cosa o una altra segons qui ho llegeixi. Cotxes, helicòpters, ocells i, sí, la nau espacial de la Foster, broden el text aquí i allà i ens suggereixen moviment, direcció, canvi, ganes d’anar més enllà. Però també repòs, moments en què un s’atura a rumiar abans de decidir quin camí agafarà –com l’aligot que «plana en l’aire, tremolós» per damunt dels camps de sègol. El resultat de l’amalgama d’imatges que trobem belles fins i tot quan són impactants o desagradables és un paisatge molt i molt danès i alhora molt i molt universal, un paisatge d’imatges que ens gravaran els seus colors molt endins. Colors com ara els blaus de cels i aigües, els grocs, verds i daurats dels camps sembrats, els rosats de les postes de sol i de les façanes de Copenhaguen, els marrons dels lloms i les banyes dels cérvols…
I… voleu que us expliqui un secret? De vegades, m’imagino que la Sonja existeix de debò i em pregunto si condueix gaire i si li van bé les coses. Però llavors penso que tant és, si condueix o no. I també penso que sí, que les coses li van bé.
Fa un temps em vaig llegir Mirall, espatlla, intermitent en anglès i, tot i que hi vaig detectar un cert potencial, no hi vaig acabar de connectar gaire. De tota manera, com que alguna vegada ja m’ha passat que quan rellegeixo un llibre en català o en castellà hi reconnecto, quan em van oferir l’oportunitat de rellegir-me Mirall, espatlla, intermitent en català, traduït per la Meritxell Salvany, no vaig dubtar gens a dir que sí.
A més de la garantia que suposava la traductora, ja havia llegit alguna altra cosa de l’editorial Les Hores i trobo que està fent bona feina, o sigui que tenia tots els motius per rellegir-me aquest llibre de Dorthe Nors. I també, és clar, em va fer molta il·lusió rebre el paquetet i de seguida em vaig posar a llegir.
Mirall, espatlla, intermitent, una traductora a la recerca d’ella mateixa
La protagonista d’aquest llibre és la Sonja, una traductora de novel·la negra que té més de quaranta anys i viu a Copenhague. Així, doncs, podem dir que tenim certes similtuds: visc en una ciutat gran, tinc una edat similar i soc traductora (tot i que no de literatura negra). Una altra cosa que tenim en comú és que ens hem volgut treure el carnet de conduir de grans, i a mi també em va costar força (tot i que jo sí que vaig tenir una bona instructora).
Però aquí s’acaben les semblances. La Sonja està una mica desorientada. Treballa una mica d’esma i té dificultats per mantenir el contacte amb la família. Li costa relacionar-se amb els professors de conducció, es fa massatges amb una noia, però no hi té prou confiança per dir-li les coses clares.
En definitiva, podríem dir que la Sonja és un pou de contradiccions. Com diuen a El Punt Avui, “Coneixem la Sonja, de fet, a l’inici d’un procés d’alliberament”. Sembla que la vida a la gran ciutat no li acaba d’agradar i està una mica confusa sobre què vol fer en el futur. Veureu que tot el que li passa al curs de conducció i a les sessions de massatge desemboca en una decisió. No us puc dir més o us foto el llibre enlaire.
La màgia de la doble autoria
Permeteu-me que torni, però, al tema del principi: la connexió o no amb un llibre en un idioma o en un altre. Ja m’ha passat alguna altra vegada: em llegeixo un llibre traduït a un altre idioma (anglès o francès) i no li acabo de trobar el què. O sí que li trobo el què, però quan me’l rellegeixo en català o en castellà n’apujo molt la valoració. Em va passar amb Crónica de una explosión, per exemple, que havia puntuat amb 4 estrelles en francès, va pujar fins a 5 en castellà.
En el cas de Crónica de una explosión, la segona lectura va venir propiciada per una editorial (diguem-ne) petita però que està fent molt bona feina. En el cas que ens ocupa avui, el cas és similar. És evident que l’editorial Les Hores, com altres del panorama català, està fent una bona feina. I aquesta feina no només consisteix a triar llibres interessants, sinó a buscar traductors de qualitat. Perquè, com deia al títol de l’apartat, les traduccions són llibres de doble autoria i no podem oblidar-nos de la importància que té el traductor. Al final, el traductor és l’autor del text que acabem llegint. La base ha de ser bona, és clar, i això és mèrit de l’autor original, però si la història no està ben traduïda, no ens agradarà gens.
Per tancar la ressenya, avui tinc una sorpresa que espero que us agradi tant com a mi. Vaig demanar a la Meritxell Salvany, la traductora d’aquest llibre, si ens voldria fer quatre ratlles sobre què ha significat per a ella la traducció de Mirall, espatlla, intermitent. El resultat m’ha agradat tant que us el publico en una entrada a part, només cal que feu clic en aquest enllaç.
S’acosta el dia més bonic de l’any per al lector: Sant Jordi 2019. I una vegada més, us voldria donar algunes idees per a la jornada de compra. Com altres vegades, us ofereixo dues possibilitats: llibres dels quals us puc parlar bé perquè he llegit i llibres que no he llegit però que tinc al radar. Queda en les vostres mans triar sobre segur o anar a l’aventura.
Si la compareu amb la llista de VilaWeb, la nostra llista no és gaire llarga, però podeu consultar les propostes d’anys anteriors per veure altres recomanacions. Hi ha coses molt boniques, i no perden interès pel fet de no ser novetats. Si aneu a la casella de cerca i hi escriviu «Sant Jordi» us apareixeran les llistes.
A continuació us presento alguns dels llibres que més m’han agradat darrerament. A sota de la llista hi trobareu un petit comentari.
Propostes per a Sant Jordi 2019
Benedicció, de Kent Haruf (o els dos anteriors, si no els heu llegit).
El pit-roig, de Jo Nesbø. si voleu políaca, visiteu Ampersand.
Benedicció és un cinc estrelles claríssim que ens porta al petit poble de Holt, a Colorado. Amb aquest llibre Haruf tanca la trilogia que començava amb Cançó de la plana i Capvespre, que també vaig puntuar molt bé. Un altre dels meus clàssics és Gerbrand Bakker, i Juny és la darrera obra que se n’ha publicat en català. En aquest llibre, Bakker ens porta a un estiu lluminós que, tot i així, també té alguns punts foscos.
Per altra banda, si feu clic a l’enllaç de Persecució veureu que no porta al meu blog. Aquest és un dels llibres que us volia recomanar i que no he tingut temps de comentar. Tot i que en determinats moments m’ha fet pensar en les road movies, trobo que va més enllà d’això. Us en parlaré d’aquí a uns dies. Un altre llibre que no he pogut ressenyar, però que val molt la pena, és A tale of two cities, amb la meravellosa edició amb coberta de tela de Penguin Classics. Feu-vos un favor i llegiu alguna cosa d’aquest autor, que també el trobareu en català!
Si passem al sector francòfon, us he de recomanar La desaparició de Stephanie Mailer, on Dicker recupera el to de la seva primera novel·la d’intriga. Ritme trepidant, embolics a go-go. I, també originalment en francès, tenim Els colors de l’incendi, que és la continuació d’Ens veurem allà dalt. No és estrictament necessari llegir la primera per entendre la segona, però crec que ajuda (i també és excel·lent!).
Tot seguit us he “colat” un dels meus autors xinesos preferits: Yan Lianke. Qualsevol de les seves obres és bona, sempre amb traductores excel·lents. La més nova de les que s’han publicat en castellà és Crónica de una explosión, i us permetrà veure la voràgine de l’evolució xinesa dels darrers anys.
Tanco la llista amb un dels llocs d’on llegeixo més llibres: Escandinàvia. I totes dues propostes són ben diferents. Per una banda teniu La gent de Hemsö, una novel·la curta de fa molts anys situada a Suècia. Per altra banda teniu el meu autor més estimat del món mundial, Jo Nesbø. Podeu comprar qualsevol dels llibres de la sèrie d’en Harry Hole, però El pit-roig és un dels més interessants. Ah, i si us agrada la novel·la negra (o policíaca, o com en vulgueu dir), feu una ullada a l’entrada que hem preparat a l’empresa on treballo, dedicada exclusivament a aquest tipus de literatura que ens fa passar tan bones estones.
Under the radar
Per acabar l’entrada, us dono quatre pinzellades sobre llibres que tinc al radar. No sé si per Sant Jordi en compraré algun o si em deixaré sorprendre, però aquí ho teniu:
Anem per parts. Els dos primers són finalistes del Man Booker International Prize d’enguany, i fan molt bona pinta. La forma de las ruinas i La resta són d’autors llatinoamericans, un sector que freqüento poc i que tinc l’oportunitat de revisitar. En aquesta ocasió, anirem a Colòmbia o a Xile, segons quin triem.
Amb Testament i El camí dels esbarzers cultivo la gent de casa. En aquest cas, amb la solvència contrastada del degà de la novel·la catalana en actiu, Joaquim Carbó, i la presència d’una autora molt menys veterana, Alba Dalmau: he sentit bones coses del seu llibre.
I, com sempre, els nòrdics. En aquest cas tenim Illska, la maldad, un llibre que fa temps que em volta per les mans (confesso que he fet “copiar y pegar” amb el nom de l’autor). També fa temps que veig passar llibres de Sjón, com Maravillas del crepúsculo o El chico que nunca existió, i potser aquest Sant Jordi li donaré una oportunitat. Per tancar la llista, mentre espero el proper cas de Harry Hole, buscaré Silencis inconfessables i continuaré llegint la sèrie de Sebastian Bergmann, un dels investigadors més desagradables del panorama nòrdic (i, segurament per això, més magnètics).
I fins aquí hem arribat. Espero que tingueu un Sant Jordi 2019 fantàstic, que trobeu molts llibres interessants i que, si teniu propostes de lectura, me les deixeu als comentaris. Tinc ganes de conèixer les vostres propostes!
L'illa deserta 