Categoria: Llibres

La vida a qualsevol preu – Kristina Sandberg

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris

La vida a qualsevol preu

Avui parlem de La vida a qualsevol preu. La Maj és una mestressa de casa. Només viu per la família, els àpats i la neteja. Té una xarxa social més antiga que qualsevol de les que fem servir avui dia i, segurament, més útil. I, segons com ens ho mirem, és un corcó.

Soc la Maj, jo?

Ho ets tu, que llegeixes aquestes línies? No t’has sentit, de vegades, amb el cap a punt d’explotar mentre intentes quadrar la “logística familiar”?

La vida a qualsevol preu té la virtud de despertar sentiments ambivalents. Per una banda, com a mare i organitzadora de la logística de casa, no he pogut evitar veure’m una mica reflectida en els pensaments de la Maj, una dona que comença el llibre amb quaranta anys i escaig. Es passa el dia pensant què farà per dinar, per sopar, per esmorzar. Qui vindrà a dinar, a sopar, a esmorzar. Fins aquí, podríem ser qualsevol de nosaltres que tenim infants a casa.

Per altra banda, però, la Maj també aconsegueix crear-me una mena de repulsa. Sí, la seva necessitat d’estar sempre impecable i tenir-ho tot sempre ben net em posa nerviosa. No tinc temps, jo, per treure la pols constantment i polir els mobles. Me la imagino vestida amb roba d’estar per casa però elegant, amorrant el tub de l’aspirador fins a l’últim racó de casa. I quan no neteja, està pensant en els nens, en per què no fan això o allò altre, sempre a punt per ficar el nas on no la demanen. Per donar la tabarra. O potser està pensant quina de les seves amigues convidarà a dinar o a berenar. Parlem de dones que segurament estan igual d’avorrides i incomunicades que ella.

La vida a qualsevol preu parla d’invisibilitat

Perquè, en el fons, és això: incomunicació, invisibilitat, inutilitat. La Maj és una de tantes dones que han viscut com a mestresses de casa. Dones l’opinió de les quals no compta. Dones que no tenen un sou. Dones que han d’esperar que el seu home els doni el que consideri adequat per cobrir les despeses de casa. Dones a qui els fills han ignorat, de qui han donat per suposat que havien de fer totes les tasques de casa sense cap ajuda. Dones que no han aconseguit establir un vincle emocional amb aquesta generació que han parit. Dones que es veuen recompensades quan, finalment, tenen nets.

I és que encara que aquest llibre ens porti a Suècia a les dècades de 1950 i 1960 i que tot sembli molt llunyà, tot això ha passat a casa nostra un parell de dècades més tard. Perquè ja sabem que els suecs sempre van endavant amb això. Estem parlant de dones que han sigut les nostres mares, tietes o àvies, i que no han tingut el reconeixement social (ni, de vegades, familiar) que haurien de tenir. Perquè, com diu cap al final del llibre, la societat no les considera productives. Perquè no tenen un sou, ni cotitzacions a la Seguretat Social. I per això, quan envelleixen, els queda una pensió de merda. I això després d’haver pencat igual o més que els seus homes, els que sí que portaven un sou a casa, els que sí que cotitzaven a la Seguretat Social.

I la història continua

De tota manera, tampoc podem perdre de vista una cosa. I és que mentre la Maj i les seves amigues vivien per casa seva i, en general, no havien de fer cap feina fora de casa, nosaltres, les dones d’avui dia, treballem dins, fora i més enllà de casa. Algunes, com jo, tenim la sort de comptar amb un suport familiar important i facilitats notables per conciliar vida familiar i feina. No obstant això, està clar que queda molt per avançar.

Mentrestant, us recomano que us llegiu aquest llibre. És la tercera part d’una trilogia de Kristina Sandberg que s’ha venut moltíssim a Suècia, el seu país natal. El vaig comprar a la Setmana del Llibre en Català aconsellada per l’editora de Les Hores, i va ser una compra molt encertada. Ara bé, potser discreparia una mica de determinats criteris aplicats, com ara l’ús de moltíssims guions llargs en situacions que en català potser primaria una coma. Però ja veieu que si m’entretinc a parlar d’això vol dir que poca cosa hi ha per queixar-se.

No vull tancar l’entrada sense comentar que és la primera obra que llegeixo d’aquesta editorial, Les Hores, que vaig descobrir poc abans de l’estiu. Si no m’equivoco, La vida a tot preu és el primer llibre que van publicar fa poc més d’un any. He de dir que m’agrada molt el disseny que donen a la seva col·lecció. Les portades són discretes i cadascuna té un to diferent, i una maquetació interior molt agradable a la vista. Els desitjo molta sort i llarga vida!

** Si us interessa llegir més sobre dones i els problemes que les afecten, proveu Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin.**

Wolf Hall, una història de Hillary Mantel sobre Enric VIII

On Per sifuroIn Llibres6 comentaris

Wolf Hall, Hillary MantelAvui parlem d’un tros de llibre. Sí, físicament també. Per això me’l vaig llegir al Kindle. Tot té el seu moment, oi? El nom del llibre és Wolf Hall, i l’autora és Hillary Mantel. Li havia llegit L’assassinat de Margaret Thatcher, un recull de relats, o sigui que no sabia ben bé què esperar-me d’una novel·la històrica d’aquesta autora.

De fet, és millor no tenir expectatives. Si no, després sempre em sembla que les coses no estan al nivell esperat. D’aquest llibre sabia que havia guanyat el Man Booker Prize, que ja és prou garantia. I Hillary Mantel ha guanyat aquest premi dues vegades: la primera amb Wolf Hall i la segona amb Bring up the Bodies, que és una seqüela de Wolf Hall. O sigui que m’hi vaig tirar de cap.

Wolf Hall, una història al voltant d’Enric VIII

Tots sabem que Enric VIII va tenir unes quantes dones. Entre divorcis, execucions i morts naturals, aquest “crack” va tenir 6 esposes. En aquest llibre veurem com el rei es cansa de la seva primera dona, Caterina d’Aragó, i s’encapricia d’Anna Bolena. Aquest és el fil argumental que segueix el llibre, tot i que Mantel aprofita per explicar-nos moltes altres coses. Per començar, en aquest llibre hi trobarem Tomas More, personatge que ens ha aparegut als llibres d’història (Tomás Moro potser us sonarà més). Així mateix, veurem l’antipatia que es tenen amb Thomas Cromwell, que és el narrador i protagonista principal del llibre. També hi trobarem Thomas Wolsey, cardenal i conseller del rei que va fundar Christ Church, un dels colleges més grans d’Oxford.

A més d’aquests personatges, n’hi ha molts d’altres que us poden sonar més o menys vagament, com ara la família Seymour (que va aportar la tercera esposa d’Enric VIII), o el papa Climent VIII, que estava en contra del divorci entre Enric i Caterina d’Aragó. Però a més d’això a Wolf Hall hi trobareu una gran quantitat de personatges, tant familiars com amics o empleats de Thomas Cromwell, que enriqueixen molt la història. Gràcies a ells podreu veure com vivia la gent en aquella època (volts de 1530). I també veureu com eren les cases, les feines, les relacions entre noblesa i plebs…

Què ens ha semblat el llibre?

Tot plegat fa que aquest sigui un llibre absolutament recomanable. Si us fa mandra llegir-lo, també podeu buscar la sèrie que en va fer la BBC, amb el mateix nom. I ja sabeu que la BBC no sol fallar.

Mentrestant, estigueu pendents del Man Booker Prize, que s’anunciarà el dia 16 d’octubre. I si voleu llegir algun altre guanyador d’aquest premi, feu una ullada al meu comentari sobre A History of Seven Killings, de Marlon James, o The Luminaries, d’Eleanor Catton.

 

Els dics d’Irene Solà

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres1 comentari

Els dics Irene SolàDesprés de premis Documenta tan bons com ara La nostra vida vertical i Puja a casa, no havia connectat amb els següents. Ara, llegint Els dics, d’Irene Solà, m’hi he reconciliat.

Els dics és un llibre que se’t fa curt. El trobem molt ben organitzat a partir de píndoles que combinen l’existència “real” dels personatges amb relats curts. I aquests relats juguen amb aquests personatges i realitats no tan reals, com ara al relat sobre una mena de vampirs. Així, he trobat curiós com l’autora et fa anar d’una banda a una altra, entre el que és “real” i el que no, entre històries actuals i de fa un temps, de manera que vaig coneixent els personatges i les seves històries a partir d’una mena de peces de puzzle. L’única peça que no acabo de poder fer encaixar és, precisament, el títol. Però no em feu gaire cas. No és la primera vegada que un llibre m’agrada molt, però que no sé encaixar el títol.

Què hi ha, a Els dics?

El que podem veure, de fons, com a element que lliga tot el llibre, és l’Ada, la nostra protagonista, que torna d’Anglaterra i s’intenta reubicar al seu poble (imaginari, tot i que suposo que deu estar basat en Malla, el poble de Solà). Veurem com avancen les relacions retrobades amb la família i amb en Vicenç. També hi veurem com va avançant en el seu procés d’escriure un llibre, i com l’autora va lligant els seus relats al voltant d’això.

A mi, però, el que més m’ha agradat d’aquest llibre és com la Irene Solà descriu, amb precisió pràcticament cinematogràfica, els entorns en què transcorren les històries. I és que tinc debilitat pels tractors John Deere. Aquest grans clàssics, sempre verds al meu poble, que aquí també són el nom d’un grup de música. M’ha agradat molt, però molt, quan parla del gos que tenen a casa. M’ha agradat molt, també, la part sobre el gorjablanc (vaig haver de mirar què era: sempre s’aprenen coses noves).

Una part especialment atractiva és, també, quan parla sobre les remeieres. Podeu veure qui eren, què feien, el tractament que se’ls donava… I els ciclistes! També hi surten els coi de ciclistes. Sí, els que es posen ben amples a les carreteres comarcals, sobretot els diumenges al matí. Quantes vegades ens els trobem nosaltres, pujant o baixant a Barcelona! Quina por, fer-los un cop quan no s’aparten i t’has de menjar l’altre carril.

Les dones, on fire!

Afegiu al que ja he dit que tot el que ens explica l’autora passa durant un estiu, de juny a setembre, i tindreu un llibre ideal per llegir pensant en les vacances al poble dels pares. En certa manera, m’ha recordat una mica el Primavera, estiu, etcètera de M. Rojals que vam comentar fa un temps. I és que si fem una ullada als llibres que he llegit últimament, i hi sumem La felicitat d’un pollastre a l’ast, de Marta F. Soldado, podem dir que estem davant una generació d’autores molt prometedora. A veure amb què ens sorprèn la Rojals* aquest setembre.

 

 

* Oju, que l’article no és despectiu, ans el contrari. I és que la Rojals és, possiblement, la degana d’aquesta generació que ens arriba.

 

 

Solenoide, viatge a Bucarest amb Cartarescu

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Solenoide, de CartarescuSí, avui toca parlar de Solenoide, aquest llibre monumental de Mircea Cartarescu que tan espès pot ser, a estones, de llegir. És un llibre dens, de frases llargues, que et deixa entrar i et fa fora sense pietat. La combinació d’històries reals i de consideracions metafísiques és com una muntanya russa de sensacions que et xucla i, poc després, t’escup. Són històries reals? Estem parlant d’autoficció? O és tot inventat? De vegades, ens quedem amb el dubte.

La importància del traductor

No és un llibre fàcil de llegir. Ni per dintre ni per fora. La bellíssima edició, de tapes dures, no facilita la lectura, per exemple, al llit. És important tenir sempre un faristol o trasto similar a prop, per mor de carregar-nos l’esquena. I per dintre tampoc és fàcil: frases llargues, arguments que venen i van en el temps, informació verídica barrejada amb la fantasia més desbordada.

En aquest sentit, cal destacar, i molt, la ingent tasca traductora d’Antònia Escandell Tur. Escandell ha estat capaç de transformar un relat que s’intueix complicat en la llengua original, el romanès, a la nostra. I té mèrit: busqueu l’oració que busqueu, encara que tingui dotze línies, encara que tingui cinc o sis elements interposats, trobareu que té una organització sintàctica perfecta, i que el verb concorda amb el subjecte que toca, per més que estigui 40 paraules abans. Una traducció impecable que m’ha fet pensar en la importància que tenen els traductors i que, tot sovint, no se’ls dona.

De què parla Solenoide?

Traducció a part, vull destacar alguns dels continguts. Jo he trobat especialment interessant l’aspecte històric del llibre. La Romania dels anys 80, amb Ceausescu encara al capdavant. El Bucarest, que segons l’autor, “havia aparegut de sobte, fet ja una ruïna, enderrocat, amb l’arrebossat escrostonat”. I, sobretot, la pobresa. Cases sense llum ni gas. Nens que han de fer cua per aconseguir menjar… La Romania de Ceausescu.

Així mateix, és curiós el cercle d’ateisme. Una activitat en què cal escopir o pixar-se en una imatge de la mare de déu. I altres mostres d’ateisme “oficial” per l’estil, com quan diu que Iuri Gagarin, que havia estat al cel, no hi havia trobat cap sant ni res per l’estil. Per altra banda, trobem les campanyes del govern per reciclar materials com els taps, amb quotes establertes per a cada estudiant. I les gomes del cabell que es tanquen amb boletes, això també és molt anys 80. Aquí també en teníem, les recordeu?

Un llibre de llibres

Així, doncs, podem dir que Solenoide és com un suprallibre. Una història que en conté d’altres. Una mostra del gran coneixement enciclopèdic de Cartarescu, que tan aviat ens parla de la seva feina com a professor, i de les relacions amb mestres i alumnes, com ens introdueix nocions de física o matemàtiques, com ara el tesseractis. En resum, una aposta valenta d’Edicions del Periscopi per un llibre atípic, no apte per a tots els gustos. És una lectura llarga, que requereix tranquil·litat d’esperit, obertura de ment i una bona estona per davant. En definitiva, un bon candidat a lectura de vacances.

Finalment, doncs, si no goseu agafar aquest llibre però voleu conèixer la feina d’Edicions de Periscopi, podeu provar Cançó de la plana o Capvespre, tots dos de Kent Haruf, per escalfar motors de cara al 2019, quan diuen que publicaran la tercera part d’aquesta trilogia, Benedicció.

 

Lectures d’estiu 2018

On Per sifuroIn Llibres, recomanacionsDeixa un comentari

lectures d'estiu 2018Fa calor. Tenim set, poques ganes de pencar i moltes de seure i llegir. Per això, cada any mirem amb avarícia les llistes de recomanacions que bloggers, llibreries i prescriptors en general pengen a Internet per veure què ens pot venir de gust. Estem parlant de les lectures d’estiu 2018.
Aquest any, mentre els gats se’m desintegren de calor i jo bec aigua sense parar, us he volgut fer una petita llista, humil, amb llibres que us poden interessar i que, potser, tindreu més temps per llegir ara que durant la resta de l’any.
La veritat és que aquest semestre, tot i que no llegeixo tants llibres xinesos com abans, n’he trobat uns quants que estan força bé i que han merescut 4 i 5 estrelles (d’un màxim de 5, recordeu). Sembla que he recuperat la fe. Comencem, doncs, per aquests.

Valors segurs per a les lectures d’estiu 2018

Xina Fast ForwardTots són superecomanables. Amb Xina Fast Forward no tindreu cap sorpresa: serà com sentir en Sergi Vicente en els vells temps. Es tracta d’una visió molt interessant de la Xina, més aprofundida que, per exemple, la que vaig tenir jo durant la meva estada. Number One Chinese Restaurant ens porta a un restaurant fundat per immigrants xinesos als Estats Units, i ens afronta també a les ambicions de les segones generacios d’immigrants. No he tingut temps de preparar l’entrada, però serà la propera. Unrest és el més atípic de tots, ja que els protagonistes són de Singapur. Uns s’hi queden, altres no, però veurem ben bé què els atrau de la Xina.
Tanco la llista amb els meus dos autors xinesos preferits, Yan Lianke i Yu Hua.  Crónica de una explosión és una visió crua de la ràpida evolució de la societat xinesa, retratada magistralment per Yan Lianke i amb una traducció magnífica de Belén Cuadra Mora. Boy in the twilight és un bon recull de relats de Yu Hua, que ens porta a les facetes més fosques de la vida a la Xina.

No se vayan, aún hay más!

Això no us haurà fet gràcia si no teniu una certa edat, però el missatge queda clar, oi? Hi ha llibres que no he llegit, però que tinc a la cua, i que potser us vindrà de gust provar abans que jo.

lectures d'estiu 2018El primer d’aquests llibres surt a la venda precisament AVUI en anglès. Si aneu a Amazon, veureu que també està anunciat en castellà, amb Automàtica Editorial, tot i que no hi ha data. Haureu de triar entre donar prioritat a la immediatesa o esperar la traducció al castellà. Serà de Belen Cuadra Mora? Ja em direu què feu.
Pel que fa al segon, és una peça de no ficció de Yiyun Li, la meva autora xinesa preferida. Serà molt diferent dels reculls de relats i les històries a què ens té acostumats. En aquest llibre podrem veure una mica de la seva vida. Segur que val la pena!
Finalment, si us heu llegit les dues primeres parts de la trilogia de Cixin Liu, potser estaria bé llegir-se l’últim. És El fin de la muerte, però no tinc clar què fer perquè el segon no era tan bo com el primer…
Bé, ara sí, esto es todo amigos! Si teniu algun suggeriment per a les lectures d’estiu 2018, proveu a deixar-lo als comentaris!