Ei, Sr. Pla, el quadern no és tan gris!

Doncs no. No el trobo gens gris, El quadern gris. Per a mi, és ple de colors i d’olors, sobretot quan parla dels dies passats a Palafrugell i a Calella. És fantàstic com, llegint un llibre que es va escriure fa tants anys, pots veure una Catalunya que ja no existeix, però que no fa tant que va desaparèixer. Els berenars amb la colla, els passejos a última hora de la tarda, no són tan diferents dels que feiem nosaltres quan érem petits i anàvem al poble.el-quadern-gris-9788497101394

Però, com comença, tot això? Doncs tot arrenca amb una epidèmia de grip que fa tancar la universitat de Barcelona i fa que els estudiants, com en Pla, hagin de tornar a casa seva. A partir d’aquí, l’autor queda en una fase de “vacances forçades” i es dedica a viure la vida: tertúlies al cafè, passejos cap al tard, balls i festes majors. Poca feina. Aquest llibre ens deixa entreveure un Pla amic de no fer gaire res, poc motivat a estudiar i molt interessat per la “vida intel·lectual” de l’època.

Per a mi, el valor principal d’aquest llibre rau en el fet que ens permet viure, encara que sigui de lluny, l’època de principis de segle XX, especialment l’ambient intel·lectual de Barcelona. Ens apareixen locals que encara avui dia podem visitar: el teatre Poliorama, la sala Parés, l’Ateneu Barcelonès o ca l’Ardiaca. Així mateix, podem veure com Pla parla de personatges com Josep Maria Junoy, Marià Manent, Josep Maria de Sagarra, Pompeu Fabra o Eugeni d’Ors. Em xoca veure que en parla amb total naturalitat i, en alguns casos, criticant-los.

Sí, la crítica és un dels aspectes que més m’ha sobtat d’aquest quadern. Critica tot el que li ve de gust. Al pobre Rusiñol, per exemple, li toca rebre de ple quan li diu que és un “escriptor relaxat i adormit, desordenat i caòtic, a si l’encerto l’endevino, somnàmbul de la ploma”, tot i que després ho arregla dient que “té, però, al seu favor la creació de la figura del senyor Esteve”. O potser això també és un enfotre-se’n discretament? També li toca el rebre a Carner: “la literatura de Carner no enganxa gaire, no té profunditat humana, tot i que mai no és frívola, té poc a veure amb la vida i les obsessions de la gent de l’època…”. I podríem contiuar la llista amb Víctor Català, Verdaguer…

En conjunt, doncs, crec que El quadern gris és el retrat fidel d’uns determinats cercles de la societat catalana de fa un segle. Com he dit, per a mi, aquest és el valor principal que té. I ara ve quan em llenceu els tomàquets: a mi no m’entusiasma aquesta manera d’escriure ni la necessitat de posar tres adjectius per a cada substantiu. I, en relació amb això, no volia pas acabar aquesta entrada sense citar la meva admirada Empar Moliner (@emparmoliner), quan parla de Pla com a hipotètic tertulià del programa d’en Basté a Rac 1:

La seva proverbial manera de posar adjectius de tres en tres brillaria com mai: “Prison break és una sèrie insulsa, empordanesa, salivar”, diria. “Però The walking dead és vibrant, peremptòria i mercurial”. I que modern que semblaria amb aquella boina al cap, mentre en Basté li llegiria els correus dels oients, que li preguntarien per la segona temporada de House of cards.

No em digueu que no és bona. 🙂

A can Pere Llarg, la sang no arriba al riu

… però no és per falta de ganes. 🙂girbal_perellarg

M’acabo de llegir “La tragèdia de can Pere llarg”, un llibre que, amb aquest títol, sembla que hagi de donar sang i fetge a go-go… Doncs no. No hi ha morts. Però com dic més amunt, no és per falta de ganes.

Es tracta d’un drama familiar propiciat per un casament “arreglat”: ella, una mica “lleugera de cascos” i consentida; ell, l’hereu d’una família que només vol els diners d’ella. Evidentment, amb aquest material de base, hi haurà poc amor i molt males relacions entre els noucasats…

A partir d’aquí, tot va de baixada… la núvia té molt mal caràcter i no dóna per bo res del que li diu la nova família. Només li interessa marxar de casa i fondre el patrimoni familiar, que no és poc. El seu oncle acaba de reblar el clau i la té ben enganyada, i la història no acaba gaire bé, que diguem…

No us en puc dir més, però és un llibre que val força la penya. Què més us en puc dir? Doncs que el va escriure Eduard Girbal i Jaume fa gairebé cent anys, que l’edició que en fa Edicions de 1984 respecta força la redacció original (prefabriana) i que si coneixeu la zona de l’alta Segarra, Solsonès i alta Anoia us farà gràcia trobar-hi llocs que potser coneixeu. Sí, això ha estat de les coses que més m’ha agradat.

Aventures amb Jules Verne

Quan jo era petita, era Julio Verne (amb les e ben tancades :-). Ara resulta que és en Jules Verne (pronuncieu-ho a la francesa, si teniu nassos). Per dir-ho d’alguna manera, tinc la impressió que “se m’ha passat l’arròs” per llegir aquesta mena d’històries.Els-fills-del-capità-Grant

No em malinterpreteu: m’he llegit les 630 pàgines en un català perfecte en només deu dies, o sigui que, dolent del tot, no ho pot ser. Ara bé, acostumada com estic a la novel·la contemporània, en què l’autor genera una trama embolicada amb una altra que s’embolica en una altra història i que té a veure amb el cosí-germà del protagonista, però per banda de mare, les històries com Els fills del capità Grant són molt bones, però un pèl “planes”.

Té mèrit que un llibre escrit fa gairebé 120 anys arribi als nostres dies amb la frescor que encara conserva. La traducció, de Jesús Moncada, és impecable (bé, li hauria discutit algunes comes i la traducció d’un parell de termes) i reflecteix ben bé la imatge que tinc de com es parlava o s’actuava a finals dels segle XIX. Ara bé, el plantejament paternalista el trobo fora de lloc per als temps actuals: dones i indígenes són presentats com a criatures inferiors i salvatges (els indígenes) o com a bledes assolleiades però molt valentes (les dones).

Sí que vull destacar, però, la quantitat de coneixements enciclopèdics que Verne bolca en aquest llibre. No entraré en si són veraços o no (tot i que sembla que s’hagi documentat), però la veritat és que és espectacular la imaginació i la facilitat d’exposició que tenia aquest home.

Us agradarà si…
Us agraden les històries d’aventures sense complicacions i amb moltes dades geogràfiques i antropològiques.

The civil servant’s notebook

Wang Xiaofang. The civil servant’s notebook.
e-penguin, 2012.
287 pàgines.
Títol original: 公务员笔记.
Traductor: Eric Abrahamsen.

Aquest llibre em va arribar a les mans després de llegir-ne crítiques molt favorables de gent que el lloava molt i deia “oh, que bo que és!”. I no n’hi ha per tant.

Sí que és veritat que el plantejament és original, venint d’un autor xinès, ja que retrata ben retratat el sistema funcionarial del seu país (ell el coneix bé, ja que també havia sigut funcionari). La lluita entre candidats i entre els seus subalterns, com el fet de formar equip amb un o altre et pot portar a tenir èxit o no, en funció de si aquella persona l’elegeixen per a un càrrec superior o no, etc.

Tot això està molt bé, i queda molt ben explicat. És una novel·la d’acció, amb moltes coses que passen a l’hora i en la qual, si conegués la zona, possiblement reconeixeria algun personatge amagat. Ara bé, qualitat literària, diria que no molta… ja sé que estem més ben preparats per apreciar la qualitat dels textos redactats en la llengua pròpia que en una d’estrangera, però no em va semblar que fos res de l’altre món. L’escena en què diversos elements de material d’oficina parlen entre ells, per exemple, trobo que queda una mica fora de lloc.

De tota manera, el que sí que puc dir-vos en favor seu és que crec que se li ha d’atorgar un cert valor documental, i que en aquest sentit sí que compleix la missió de fer-nos arribar el tuf de corrupció que s’ensuma a la Xina (i que, malauradament, també podem flairar a casa nostra).

Per tot plegat, si no us espereu una gran lectura ni un llibre que us canviï la vida, endavant amb aquest!

Au pays du cerf blanc

Una vegada més, un llibre que hauria explicat el mateix amb 200 pàgines menys… això comença a ser una constant en les novel·les per sobre de 500 pàgines. Sembla que es pagui a pes.cerf

La història transcorre a la Xina rural, durant l’època de transició entre la caiguda de la dinastia Qing (1911) i l’arribada al poder dels comunistes (1949). Així, doncs, cobreix un període força ampli durant el qual veiem com les dues famílies protagonistes aconsegueixen el poder i el perden, ara l’una ara l’altra.

Podem veure-hi relacions adúlteres, amors il·lícits i amants repudiats per la família, ritus familiars i tribals, l’arribada i la marxa dels nacionalistes i, amb aquestes anades i vingudes, les “neteges” que es feien entre els seguidors del règim sortint… tot plegat embolicat amb la capa de pseudomisticisme que proporciona la denominació “cérvol blanc”.

En definitiva, un llibre que està força bé, però que potser no caldria haver fet tan llarg.