Doncs no. No el trobo gens gris, El quadern gris. Per a mi, és ple de colors i d’olors, sobretot quan parla dels dies passats a Palafrugell i a Calella. És fantàstic com, llegint un llibre que es va escriure fa tants anys, pots veure una Catalunya que ja no existeix, però que no fa tant que va desaparèixer. Els berenars amb la colla, els passejos a última hora de la tarda, no són tan diferents dels que feiem nosaltres quan érem petits i anàvem al poble.

Però, com comença, tot això? Doncs tot arrenca amb una epidèmia de grip que fa tancar la universitat de Barcelona i fa que els estudiants, com en Pla, hagin de tornar a casa seva. A partir d’aquí, l’autor queda en una fase de “vacances forçades” i es dedica a viure la vida: tertúlies al cafè, passejos cap al tard, balls i festes majors. Poca feina. Aquest llibre ens deixa entreveure un Pla amic de no fer gaire res, poc motivat a estudiar i molt interessat per la “vida intel·lectual” de l’època.

Per a mi, el valor principal d’aquest llibre rau en el fet que ens permet viure, encara que sigui de lluny, l’època de principis de segle XX, especialment l’ambient intel·lectual de Barcelona. Ens apareixen locals que encara avui dia podem visitar: el teatre Poliorama, la sala Parés, l’Ateneu Barcelonès o ca l’Ardiaca. Així mateix, podem veure com Pla parla de personatges com Josep Maria Junoy, Marià Manent, Josep Maria de Sagarra, Pompeu Fabra o Eugeni d’Ors. Em xoca veure que en parla amb total naturalitat i, en alguns casos, criticant-los.

Sí, la crítica és un dels aspectes que més m’ha sobtat d’aquest quadern. Critica tot el que li ve de gust. Al pobre Rusiñol, per exemple, li toca rebre de ple quan li diu que és un “escriptor relaxat i adormit, desordenat i caòtic, a si l’encerto l’endevino, somnàmbul de la ploma”, tot i que després ho arregla dient que “té, però, al seu favor la creació de la figura del senyor Esteve”. O potser això també és un enfotre-se’n discretament? També li toca el rebre a Carner: “la literatura de Carner no enganxa gaire, no té profunditat humana, tot i que mai no és frívola, té poc a veure amb la vida i les obsessions de la gent de l’època…”. I podríem contiuar la llista amb Víctor Català, Verdaguer…

En conjunt, doncs, crec que El quadern gris és el retrat fidel d’uns determinats cercles de la societat catalana de fa un segle. Com he dit, per a mi, aquest és el valor principal que té. I ara ve quan em llenceu els tomàquets: a mi no m’entusiasma aquesta manera d’escriure ni la necessitat de posar tres adjectius per a cada substantiu. I, en relació amb això, no volia pas acabar aquesta entrada sense citar la meva admirada Empar Moliner (@emparmoliner), quan parla de Pla com a hipotètic tertulià del programa d’en Basté a Rac 1:

La seva proverbial manera de posar adjectius de tres en tres brillaria com mai: “Prison break és una sèrie insulsa, empordanesa, salivar”, diria. “Però The walking dead és vibrant, peremptòria i mercurial”. I que modern que semblaria amb aquella boina al cap, mentre en Basté li llegiria els correus dels oients, que li preguntarien per la segona temporada de House of cards.

No em digueu que no és bona. 🙂