Categoria: 3 estrelles

Millorable, però amb qualitat suficient.

Lletres que parlen, de Jesús Alturo i Tània Alaix

On Per sifuroIn 3 estrellesDeixa un comentari

Avui us parlo d’un llibre que queda totalment fora del que llegeixo habitualment. Es tracta de Lletres que parlen, un estudi que ens porta enrere en el temps, fins al naixement del català o, si més no, el naixement del català escrit.

Es tracta d’una peça que fluctua de manera imprevisible entre l’obra de divulgació, adreçada a un públic amb una certa formació però que no és especialista, i l’obra acadèmica pura i dura, pensada per a lectors familiaritzats amb el tema (i amb el llatí, la manera de classificar les peces documentals, etc.). Així, en certs moments, trobem que els autors fan valoracions totalment subjectives i (per a mi) fora de lloc en una obra d’aquest calibre, que queden una mica “cunyades” i fan pensar en una audiència amb pocs coneixements lingüístics, mentre que en altres casos es llancen a disquisicions erudites sobre textos en llatí sense ni tan sols dir-nos què significa el text citat.

Tot i això, goso dir que és un llibre interessant sobre la formació de la nostra llengua i, sobretot, sobre la manera en què va aparèixer en forma escrita. Com que no crec que faci cap gran espòiler, permeteu-me que tiri quatre pensaments a tall de resum:

  • No ens vam llevar un dia i vam arrencar a parlar en català, així, de tirada: hi ha una evolució que ens porta del llatí que es parlava a les nostres terres fins a la llengua romanç (res de nou, això ja ho sabíem de l’institut).
  • La llengua escrita apareix més tard que la llengua parlada, sobretot en el cas de les llengües romàniques: en una societat bàsicament analfabeta, els usuaris cultes de la llengua van escriure en llatí fins molt tard.
  • Tot i que els autors defensen que el català apareix molt aviat, jo, veient els textos que hi ha en aquest llibre, reconec la meva llengua en textos de finals del segle XII. No està gens malament!
  • Els copistes més preparats no només copiaven els textos que els encarregaven, sinó que actuaven com a autèntics filòlegs i no dubtaven a “millorar” el text (protocorrectors, potser?).
  • En les investigacions d’aquest àmbit, és molt important saber si el text que s’està estudiant és l’original o si es tracta d’una còpia posterior, ja que això pot influir en les conclusions a què s’arribi.
  • És una llàstima que el català no hagi conservat meravelles llatines com el participi de futur, que amb una sola paraula introdueix conceptes que per a nosaltres són una construcció de relatiu. Exemple: nascituros (els que naixeran, com a oposició a “nascuts”).

És molt interessant veure que, a part de la tasca ingent de normativització i ordenació de la llengua, es va haver de fer el mateix per uniformitzar la cal·ligrafia: us ho havíeu plantejat mai, això? I també és interessant veure que en cada zona/regió/país es va optar per una o altra escriptura, i segurament per això encara avui dia és relativament senzill identificar l’escriptura d’un angloparlant, un xinès o un francès.

I res més. Ha sigut molt bonic veure aparèixer topònims molt propers en textos de fa gairebé mil anys: poblets com Guissona, Concabella, l’Aguda, Peramola o Ponts ja existien el 1171. Tanco amb un error de transcripció causat pels pocs coneixements de llatí d’algun escriva: “Jo et batejo en nom de la pàtria, de la filla i de l’esperit Sant”.

A la recerca del lotus

On Per sifuroIn 3 estrelles1 comentari

No us enganyaré: no és la primera vegada que veig com una família angloparlant se’n va a viure en una illa grega. Sí, segur que us venen al cap els Durrell i la deliciosa sèrie (Filmincat) que ens mostra com aquesta família tan coneguda viu en un entorn que, a estones, els és inhòspit: no parlen la llengua ni coneixen les costums. Tot i així, ens dona una mirada amable sobre la vida d’aquests expats que compten amb l’ajuda del genialíssim Spiros.

Quan comencem a llegir A la recerca del lotus, sembla que la situació és similar. Tenim una família, la de Charmain Clift (l’autora), que decideix deixar Austràlia per anar-se’n a viure a Grècia, en una illa. I cap allà que se’n van. 

Després d’una breu estada en una altra illa, acaben fent arrels a Hidra, on volien trobar l’entorn adequat per dedicar-se a escriure (sí, era la seva feina, no és que s’il·luminessin just abans d’anar-hi). No tenen gaire diners, però, tot i així, decideixen comprar una casa i anar-la arreglant a mesura que cobren les feines que van fent. La intenció és bona, però crec que pequen d’optimistes, i sempre van molt justos de calers.

Sí, hi ha algun grec que els ajuda quan necessiten negociar (no parlen gaire bé l’idioma), però la seva vida es desenvolupa en un entorn bohemi d’expats que, per algun motiu que se m’escapa, se’n van a les illes gregues a viure feliçment. Alguns s’esforcen per integrar-se, altres viuen la vida tant de gorra com poden, però la visió que ens dona dels estrangers no és especialment bona. 

En el cas concret de la família de l’autora, veiem com la vida real xoca amb l’existència idíl·lica que preveien tenir. La bohemia inicial va degradant amb l’ús i abús de l’alcohol. Tenen deutes. Els nens van a escola i tenen problemes d’adaptació (o s’adapten “massa”: la filla mitjana només volia parlar en grec). Els amics marxen, la casa està decrèpita, altres estrangers no dubten a demanar-los diners…

Tot plegat els empeny a prendre una decisió: quedar-se o marxar? 

No he estat mai a les illes gregues, o sigui que no sé què tenen que motivi tant alguns a marxar cap allà. Però, sobretot, em sorprèn que gent que no parlaven l’idioma o tenien poca intenció de fer-ho (i ara no parlo únicament sobre els personatges d’aquest llibre) volguessin fer un trasllat tan llunyà i complicat en aquells temps.

En tot cas, és un llibre que es llegeix molt a gust i que realment és molt visual: durant la lectura m’ha semblat entreveure paisatges i carrers, i això sempre és molt agradable i interessant.

Realment, no sabria en quin gènere incloure’l. Potser “autobiografia novel·lada”?

Frutos salvajes, de Sheng Keyi

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès, Llibres1 comentari

No és el primer llibre que llegeixo de Sheng Keyi, una autora xinesa que retrata la realitat del seu país. El llibre anterior era Northern Girls, que explica les vivències d’una noia que marxa del seu poble, un entorn empobrit i tradicional, per anar a Shenzhen, que fa uns anys era el més modern de la Xina (Shenzhen és una ciutat molt a prop de Hong Kong, i era el Hong Kong xinès abans que la ciutat colonial tornés a mans de la Xina). Així, doncs, en aquest llibre un dels temes principals era la migració interior xinesa, que mou milers (o milions) de persones entre poble i ciutat.

El llibre que he llegit aquesta vegada és “Frutos salvajes”. Aquí el que tenim és la Xiaohan, una periodista procedent d’un entorn rural que aconsegueix triomfar en una gran ciutat i que repassa la història de la seva família. Cada capítol fa referència explícita i específica a un dels seus familiars propers, o sigui que és força senzill de seguir la història.

  • No entraré en la trama perquè faria espòilers per aquí i per allà, però sí que us diré que:
  • Un dels seus germans es veu embolicat en un “delicte” polític i va a presó.
  • L’altre està present als fets de Tian’anmen de 1989.
  • L’avi és tot un personatge.
  • El pare és un capità manaies, molt desagradable.
  • La germana és víctima de maltractament psicològic.

I així anar fent. Veurem la contraposició entre món rural i urbà, i la narració està bé i es deixa llegir.

He de dir que, tot i que és un bon llibre, m’ha fet la impressió d’haver llegit coses com aquesta abans, ja que m’ha recordat molt Mo Yan (i ja he llegit molts llibres d’ell) i, en menor mesura, Yan Lianke (aquest sol tenir algun element de caire surrealista o sol ser més reivindicatiu).

Si no heu llegit gaire literatura xinesa, però, considero que aquest pot ser un bon llibre per entrar-hi, ja que té la proporció justa d’exotisme i actualitat. La part més amorosa m’ha sobrat, però quan parla de Tian’anmen ho he trobat força interessant.

Patos Newburyport, de Lucy Ellmann

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Avui us vull parlar de “Patos, Newburyport”, de Lucy Ellmann. Són 1266 pàgines de llibraco, un torrent de pensaments imparable, sense punts ni salts de paràgraf, cosa que fa que, en realitat, cada pàgina valgui per una i mitja. Com us podeu imaginar, amb aquest panorama, no podia llegir-me’l tal qual, com si fos una novel·la molt llarga i prou. 

A Instagram ja hi havia algú altre que se l’havia llegit, o sigui que vaig seguir amb interès els avenços de la @bilbo_popins, que anava comentant el llibre a mesura que avançava, i veient els seus comentaris i la ressenya de la @llalli71, vaig pensar que havia de fer una lectura diferent, també perquè és un llibre que pesa molt i només el podia llegir a taula, amb un bon faristol.

Entre una cosa i una altra, vaig decidir llegir-lo només en caps de setmana, a casa. Per avançar, calia dedicar-hi estones llargues i concentració, i a fe de deu que era difícil trobar el moment! Potser per això he tardat cinc mesos a llegir-lo, però he de dir que ha valgut la pena: m’ho vaig prendre com un experiment (i crec que l’autora també) i he aconseguit arribar al final sense agobiar-me. Que sí, que podría tenir 300 pàgines menys, però crec que part del joc és que sigui un llibre llarg.

La protagonista té quatre fills i un marit que no para gaire per casa. Així doncs, tot el festival logístic li cau a ella. Ha passat un càncer i fa pastissos per ajudar l’economia familiar, i els ven i reparteix a diversos comerços de la zona. Tenen gossos, gats, gallines… la “diversió” en una casa així està assegurada, oi?

Doncs bé, entre nens i mascotes, el que llegim és el pensament fragmentari d’aquesta dona. Hi veureu què pensa del seu país, de qui els governa, de l’educació, dels seus fills, del paper de les mares i el poc reconeixement que tenen. Hi ha jocs de paraules, frases complexes i altres de senzilles, molta informació del context social i polític dels Estats Units, presència de la cultura pop (moltes referències cinematogràfiques). 

Aquest fil argumental de tant en tant (cada 50, 100 o 200 pàgines) té intercalada una història d’una lleona de muntanya (deu ser tipu puma) i els seus cadells. És el punt on aprofitava per parar i “colar” algun llibre entremig. 

Evidentment, cal esmentar el traductor, que ha fet una feina titànica traduint tot això. Aplaudeixo Enrique Maldondo amb les orelles, perquè les solucions que ha trobat en alguns punts són realment espectaculars. Quedeu-vos amb frases com aquesta: “De susto, desisto, desastre, de sastre.” o “Frango, fandango, tango, Tang, dinastía Tang, jarrón Ming…”  No vull ni pensar què devia dir a l’original!

Finalment, com que no tinc trama per explicar, us faig una llista de temes que van traient el caparró al llarg del llibre:

  • Nocions d’història, moments i personatges de la lluita antiesclavisme.
  • El tren subterrani (sí, el que esmenta Colson Whitehead)
  • La història en què es basa la Casa de la pradera.
  • Lluita armada contra l’esclavisme (coneixeu John Brown?)
  • Les armes als EUA: a Ohio no hi ha registre d’armes ni control d’antecedents.
  • La maternitat i la relació entre fills i pares.

Com podeu veure, hi ha una mica de tot. Un retrat de l’Amèrica actual com no me l’hauria pogut imaginar mai. I un joc addicional: anar mirant el puzle de la coberta i mirant quan surt cada cosa. El pitjor (o millor) de tot és que, en part, m’he reconegut en el fil mental d’aquesta dona que salta d’una cosa a una altra sense lògica aparent, i m’he adonat que jo també ho faig.

Si no us fan por els totxos i podeu combinar-lo amb altres llibres més finets, crec us pot anar bé!

Le puits, de Lu Wenfu

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Avui us vull parlar de Le puits, un llibre de Lu Wenfu que no sabia pas què em portaria. El vaig comprar una mica a l’atzar, sense haver llegit mai res d’aquest autor, i ha resultat una lectura força interessant. L’editorial ja era una bona garantia, ja que Editions Picquier té un bon assortiment de literatura xinesa i de l’Àsia Oriental en general.

Com he comentat en altres ocasions (fins i tot al podcast que fem amb la Mireia Vargas Urpí, L’any de la rata), a la Xina hi ha una tradició important de novel·les curtes (o relats llargs, com ho vulgueu dir), que troben lloc en el sistema editorial amb una certa facilitat. Estem parlant de narracions que ronden les 80-100 pàgines i que permeten desenvolupar raonablement personatges i trama. Són doncs, una mena de text força interessant per a servidora, que en els relats més curts troba a faltar aquest aprofundiment.

En el cas que ens ocupa, el llibre inclou dues novel·les breus: “Le puits” (El pou) i “Le diplôme” (El diploma). Totes dues ens porten la vida dels carrerons antics de Suzhou, en una època en què tothom es coneixia i les xafarderies volaven. 

En el primer cas, com ja anuncia el títol, tot surt arran d’un pou: és el punt de concentració de les veïnes, que hi van a buscar aigua (no hi havia aigua corrent) i aprofiten per fer-la petar. Just davant del pou hi viuen en Zhu Shiyi i sa mare, d’una família de mitjans vinguda a menys. Es vol casar amb una noia maca, que faci les feines de casa i que tingui un cert nivell intel·lectual, i finalment troba la Xu Lisha: formació universitària i molt bufona. Tot va bé fins que es casen i la noia va a viure a casa amb ells. La sogra es destapa com a bitxo autoritari i comencen les desgràcies. Us sorprendrà veure fins on pot arribar la gent per aconseguir el que vol, i el poc suport que pot donar el veïnat a la noia: enveja?

En el segon cas ens trobem una família formada per cinc persones (la Li Manli, el seu marit, el fill i la jove, i el net) que viuen en una casa plena de trastos i records. Cada vegada que la família vol reformar una mica la casa, es troben amb el mateix problema: no hi ha manera que la Li llenci coses i desbarassi una mica l’espai. Qui creieu que acabarà guanyant aquesta batalla per la renovació de l’espai? 

En resum, tot i que no és un llibre imprescindible, és una lectura àgil i interessant que retrata amb precisió la vida a la Xina de fa 30-40 anys i que permet veure enveges, gelos, ambicions de poder i moltes altres coses.