Sí, avui toca parlar de Solenoide, aquest llibre monumental de Mircea Cartarescu que tan espès pot ser, a estones, de llegir. És un llibre dens, de frases llargues, que et deixa entrar i et fa fora sense pietat. La combinació d’històries reals i de consideracions metafísiques és com una muntanya russa de sensacions que et xucla i, poc després, t’escup. Són històries reals? Estem parlant d’autoficció? O és tot inventat? De vegades, ens quedem amb el dubte.
La importància del traductor
No és un llibre fàcil de llegir. Ni per dintre ni per fora. La bellíssima edició, de tapes dures, no facilita la lectura, per exemple, al llit. És important tenir sempre un faristol o trasto similar a prop, per mor de carregar-nos l’esquena. I per dintre tampoc és fàcil: frases llargues, arguments que venen i van en el temps, informació verídica barrejada amb la fantasia més desbordada.
En aquest sentit, cal destacar, i molt, la ingent tasca traductora d’Antònia Escandell Tur. Escandell ha estat capaç de transformar un relat que s’intueix complicat en la llengua original, el romanès, a la nostra. I té mèrit: busqueu l’oració que busqueu, encara que tingui dotze línies, encara que tingui cinc o sis elements interposats, trobareu que té una organització sintàctica perfecta, i que el verb concorda amb el subjecte que toca, per més que estigui 40 paraules abans. Una traducció impecable que m’ha fet pensar en la importància que tenen els traductors i que, tot sovint, no se’ls dona.
De què parla Solenoide?
Traducció a part, vull destacar alguns dels continguts. Jo he trobat especialment interessant l’aspecte històric del llibre. La Romania dels anys 80, amb Ceausescu encara al capdavant. El Bucarest, que segons l’autor, “havia aparegut de sobte, fet ja una ruïna, enderrocat, amb l’arrebossat escrostonat”. I, sobretot, la pobresa. Cases sense llum ni gas. Nens que han de fer cua per aconseguir menjar… La Romania de Ceausescu.
Així mateix, és curiós el cercle d’ateisme. Una activitat en què cal escopir o pixar-se en una imatge de la mare de déu. I altres mostres d’ateisme “oficial” per l’estil, com quan diu que Iuri Gagarin, que havia estat al cel, no hi havia trobat cap sant ni res per l’estil. Per altra banda, trobem les campanyes del govern per reciclar materials com els taps, amb quotes establertes per a cada estudiant. I les gomes del cabell que es tanquen amb boletes, això també és molt anys 80. Aquí també en teníem, les recordeu?
Un llibre de llibres
Així, doncs, podem dir que Solenoide és com un suprallibre. Una història que en conté d’altres. Una mostra del gran coneixement enciclopèdic de Cartarescu, que tan aviat ens parla de la seva feina com a professor, i de les relacions amb mestres i alumnes, com ens introdueix nocions de física o matemàtiques, com ara el tesseractis. En resum, una aposta valenta d’Edicions del Periscopi per un llibre atípic, no apte per a tots els gustos. És una lectura llarga, que requereix tranquil·litat d’esperit, obertura de ment i una bona estona per davant. En definitiva, un bon candidat a lectura de vacances.
Finalment, doncs, si no goseu agafar aquest llibre però voleu conèixer la feina d’Edicions de Periscopi, podeu provar Cançó de la plana o Capvespre, tots dos de Kent Haruf, per escalfar motors de cara al 2019, quan diuen que publicaran la tercera part d’aquesta trilogia, Benedicció.
Com podeu veure a la gràfica, el gènere que més ha agradat és la novel·la històrica, seguida de prop per les sagues familiars. Admeto que trobo molt interessants totes dues opcions, i que les sagues familiars donen per a molt més del que sembla. I atenció: la no ficció adquireix un paper important, ja que està en el grup de gèneres que ocupen el tercer lloc (pas mal!).
El segon aspecte que volíem valorar era si us agrada més llegir les obres en idioma original o si preferiu les novel·les traduïdes. Com podeu veure, gairebé la meitat preferiu llegir els llibres en versió original, tot i que hi ha un percentatge important, més del 35%, a qui us és igual. Un altre dia parlarem d’aquest tema, i potser també en farem una enquesta.
I ara toca parlar de les literatures que us agraden més. Com podeu veure al pastisset, el 75% dels enquestats diuen que llegeixen una mica de tot, i la resta es reparteix, a parts iguals, entre la literatura catalana, la britànica, la irlandesa, la francòfona i les hispanes. I és que, en realitat, de llibres bons se’n fan a tots els països.
L'illa deserta 