Roig sobre el món roig: Leningrad

l'agulla daurada.inddM’acabo de llegir L’agulla daurada, de Montserrat Roig. Mai no m’havia llegit res d’ella i, sincerament, tampoc no m’hauria pensat mai que el primer que li llegiria seria un llibre de no-ficció. L’agulla daurada és un llibre menut, poc atractiu a primera vista, que amaga l’estada de l’escriptora a Leningrad (actualment, Sant Petersburg), on va anar per investigar sobre el setge que va patir durant la Segona Guerra Mundial.

Podríem dir que el llibre té dues parts. En la primera, Roig ens descriu en Nikolai, l’intèrpret que posen al seu servei, i el fa servir per descriure’ns, també, com era la ciutat i el país a principis de la dècada de 1980: cues per comprar, alcohol a dojo… També aprofita per explicar-nos curiositats sobre dos autors vinculats a la ciutat: Puixkin i Dostoievski. Del primer, ens quedem amb la idea que, a part d’escriure alguns dels poemes més ben valorats de la literatura russa, va morir en un duel que ni tan sols tenia base real (la seva dona NO li havia posat les banyes), mentre que de Dostoievski em va cridar l’atenció que va canviar de casa 43 vegades (poca broma).

En la segona part, quan finalment aconsegueix desempallegar-se de Nikolai i comença a treballar amb en Valeri, un intèrpret que sí que fa la feina, l’autora aconsegueix el seu objectiu: entrevistar-se amb gent que van patir el setge. És aquí on podem fer-nos una idea aproximada del drama d’aquest període, en què a més de fer front als atacs de l’exèrcit alemany els habitants de Leningrad havien de fer front a la gana… i al fred rus (pregunteu-li a Napolió, què és el fred rus!). Ens trobem, en aquesta part, amb un text aspre, trist i ple de records que, en realitat, les persones entrevistades no voldrien tenir.

En resum, si us agrada la no-ficció i voleu fer un tastet de la guerra a Rússia, podeu començar per aquí. I, de pas, sabreu què és la Perspectiva Nevski. 🙂

 

La pesca de Sant Jordi

Ho vaig intentar, però al final, per Sant Jordi, poca literatura xinesa vaig poder pescar…

Viena aposta per Ba Jin

De la llista que m’havia fet, ni un. Sí, ja ho sé: a les paradetes no hi cap tot. De tota manera, trobo que una petita representació del que en podríem dir “altres literatures” hi hauria de ser. No anava a controlar-ho tot, però hi vaig veure poca cosa d’autors asiàtics… o africans! (els grans oblidats).

Ara bé, sí que he de dir que vaig tenir una sorpresa agradable. Viena Edicions repeteix autor i traductora: les Nits fredes de Ba Jin eren en un lloc força visible d’una paradeta. En tot cas, el lloc era prou visible perquè el detectés i, xap!, directe a la bossa (previ pagament, és clar).

Pel que diu a la portada, la traducció s’ha fet del xinès, i l’ha feta l’Eulàlia Jardí, que ja va traduir Família d’una manera força reeixida i que trobareu també en aquest bloc.

Ja tinc el llibre sobre la taula. Ara falta trobar el moment de llegir-se’l.

I vosaltres, què? Vau trobar alguna cosa que us seduís entre tantes paradetes?

(Si voleu veure què més em vaig comprar, passeu per L’illa deserta, el meu bloc sobre altres literatures.)

Las flores de la guerra

Yan Geling. Flores de la guerra.
Alfaguara, 2011.
257 pàgines.
Títol original: 金陵十三钗.
Traductora: Nuria Pitarque.

Aquesta és una de les sorpreses de l’any, ja que em vaig comprar el llibre en el raid post-Sant Jordi i me’l vaig trobar per sorpresa. És un llibre curt, directe i sense grans pretensions. Com hauria de ser.

Confesso que me n’esperava menys. Per a mi, Alfaguara va lligada a records de quan estudiava EGB i em feien llegir literatura infantil, o sigui que no m’esperava que també publiquessin històries com aquesta, que podríem considerar totalment adulta (no perquè sigui “pujada de to” sinó per la duresa del que explica).

Aquesta és una novel·la “curta” (257 pàgines amb una lletra tirant a grossa) que et pots llegir en un parell de sessions. L’autora no ha volgut allargar-la innecessàriament (com fan tants altres) i ha optat per tractar la massacre de Nanjing amb cruesa i sense gaires floritures. De fet, tot plegat passa en uns pocs dies, i la narració és molt intensa: el llibre comença amb la primera regla d’una de les protagonistes i de seguida tracta la duresa imperdonable de l’exèrcit japonès en l’ocupació de Nanjing, un tema que em sembla que encara cou.

Tot passa en una església americana on conviuen 16 nenes, dos capellans i dos xinesos. Un bon dia hi arriba un grup de prostitutes que, amb els seus costums i manera de viure, canvien el dia a dia dels que viuen a l’església. A partir d’aquí, tot es complica, ja que aquest és un dels pocs llocs on encara hi ha una seguretat relativa i hi ha més gent (soldats xinesos) que s’hi volen refugiar. Falta aigua, menjar… la ciutat no és segura i és difícil d’aconseguir els elements bàsics per sobreviure.

Voldria destacar que l’autora ha trobat una manera molt bona d’incloure històries anteriors en el fil de la novel·la, i que un d’aquests flashbacks, el del fusilament dels soldats, és especialment emotiu.

M’ha agradat molt, i no volia acabar sense dir que la traducció també en té part del mèrit, ja que el fet que el llibre es llegeixi amb molta fluïdesa no només és mèrit dels autors…

Si voleu llegir-vos la ressenya de l’editorial o baixar-vos una mostra, visiteu la pàgina d’Alfaguara.

El arte de la guerra

Sunzi. Arte de la guerra.

La esfera de los libros, 2006. Segona edició, 2007. 380 pàgines.
Títol original: 孙子兵法.

Traductor: Laureano Ramírez Bellerín.

Aquesta obra és una de les clàssiques de la cultura xinesa. Podríem dir que és una obra amb consells i exhortacions similars a les del Príncep de Macchiavello, que tracta sobre com dur a terme les batalles per poder guanyar la guerra. Està dividida en apartats com ara l’avaluació, els preparatius, l’ofensiva, la forma, la potència, la pugna dels exèrcits, la configuració del terreny, l’atac amb foc o l’ús dels espies, i és un compendi de sentit comú i tècniques militars.

Ja se n’han fet moltes, de traduccions d’aquesta obra, però el que fa que aquesta sigui especial és la seva gran qualitat lingüística que i, sobretot, les anotacions explicatives del traductor, d’una profunditat i un abast impensables en altres versions

Normalment no comentem la feina del traductor, però ja és hora que ho fem. Laureano Ramírez és un dels millors traductors del xinès al castellà, cosa que demostra el premi nacional de la traducció que va guanyar l’any 1992 per la traducció de Los mandarines (Historia del bosque de los letrados), publicada per Seix Barral i que comentarem més endavant. L’edició és bilingüe xinès-castellà, i porta annexos amb reproduccions d’altres versions de textos i una introducció molt completa sobre l’autor, l’obra i el context històric.

Com que es tracta d’una edició nova, crec que podreu trobar el llibre fàcilment en qualsevol llibreria grossa. Jo el vaig comprar a la Casa del Llibre de passeig de Gràcia, a Barcelona.