Harlem Shuffle, de Colson Whitehead

No sé com s’ho fa aquest home, però les seves novel·les són la barreja perfecta entre ficció i realitat. La seva habilitat per documentar la realitat d’un moment concret és extraordinària, i a Harlem Shuffle ens torna a enlluernar. No és gens estrany, doncs, que Colson Whitehead hagi guanyat dues vegades el Pulitzer a obra de ficció: el 2017 amb The Underground Railroad (El ferrocarril subterrani) i el 2020 amb The Nickel Boys (Els nois de la Nickel). I són premis ben guanyats, en la meva opinió.

Qui no ha sentit a parlar mai de Harlem, a Nova York? L’hem vist en mil pel·lícules i sèries, i en molts casos se’ns presenta un barri conflictiu i perillós. Amb el llibre que comentem avui, Colson Whitehead ens hi porta i il·lustra la vida en un barri que no sempre ha sigut un mal lloc per viure. En aquesta zona, amb una població majoritàriament afroamericana, en el moment de la novel·la hi conviuen famílies d’un bon nivell adquisitiu, en bones cases, i d’altres que van més justes i s’han de conformar amb viure a tocar el tren elevat i aguantar-ne el soroll.

Harlem Suffle porta el nom d’una cançó que nosaltres hem conegut a través dels Rolling Stones, però que originalment és una canço R&B del duet Bob & Earl. Aquest llibre és una porta a la Nova York de la primera meitat de la dècada de 1960, on entrarem veient la vida d’en Ray Carney, que té una botiga de mobles (part honrada) i, al mateix temps, té contactes amb petits delinqüents del barri (part no tan honrada, que manté en secret). Ell va fent, i intenta progressar seguint la via legal, però té un cosí que sempre es fica en embolics i que l’acaba implicant en un atracament d’un hotel. A partir d’aquí, en Ray entrarà en contacte amb personatges de la mala vida i desenvoluparà dues facetes que, en determinades ocasions, el faran triar una banda o altra.

Com un documental

Fins aquí, la trama. Ara bé, la trama no és tot el que hi ha en aquest llibre. De fet, el més important del llibre no és l’atracament ni la vida d’en Ray, sinó com aquestes dues coses es barregen i s’incrusten en la realitat del barri entre 1959 i 1964.

A diferència dels dos llibres que he comentat més amunt, llegir Harlem Suffle implica un esforç addicional de documentació per a qui no coneix Nova York. Al principi, vaig haver d’investigar moltes coses, com ara el nom de les estacions del metro, els carrers, els noms de determinats grups, el metro elevat (que ara ja no hi és)… Tot això fa que la lectura de les primeres pàgines sigui més lenta i feixuga del que és habitual. També cal tenir en compte que hi apareixen paraules i expressions que no pertanyen a l’anglès estàndard i que també vaig haver de buscar (sarna con gusto no pica!). Un exemple? Els protagonistes prenen “a cup of joe”, que és una tassa de cafè.

Per altra banda, també cal estar atent a les referències històriques, que no són poques. És molt interessant com Whitehead va deixant anar molletes de pa perquè coneguem la situació dels afroamericans en aquell moment. Així, per exemple, veiem que els soldats negres rebien un tracte diferent dels blancs i també veiem els del Ku-Klux-Klan en acció, però també aprenem coses no tan òbvies, com ara el moviment “Buy where you can work”, que va aparèixer durant la Gran Depressió i es basava en no comprar en llocs que no contractessin negres. Finalment, la novel·la reprodueix la batalla campal que hi va haver a Harlem amb motiu de la mort d’un noi a mans d’un policia. Us sona, això? Doncs ve de lluny.

No us espereu un llibre amb una acció trepidant, ni amb l’emoció que hi ha en els altres dos publicats en català. És una lectura que enganxa, però que és treballada i que podríem qualificar d’educativa. A mi m’ha semblat un llibre molt interessant i atractiu, la prosa de l’autor m’ha embolcallat i la riquesa de detalls me l’ha fet llegir com si estigués veient una pel·lícula. Si hi ha el concepte de “literatura envolvent”, aquesta és la literatura de Colson Whitehead.

Un últim apunt: de moment, només està en anglès. Si podeu llegir-lo en versió original, endavant. Com deia, és una lectura àrdua però gratificant. Si no podeu, no patiu: Edicions del Periscopi el publicarà!!! Serà ja l’any que ve, i no al principi, però segur que teniu molts llibres per llegir i l’espera se us farà lleugera.

Crec que, amb tres llibres llegits i valorats amb 4-5 estrelles, ja puc dir que són #teamwhitehead.

The Nickel Boys: tornem a llegir Colson Whitehead

The Nickel Boys

The Nickel Boys és una novel·la amb base real absolutament brutal. En tots els sentits. No només és una història magnífica i, en aquest sentit, brutal, explicada per Colson Whitehead amb un estil alhora elegant i addictiu, sinó que és brutal en el sentit més literal de la paraula, ja que ens porta a una espècie de reformatori per a nois negres, a Florida.

I és, també, brutal, perquè la base de la novel·la, com deia al principi, és real. Aquesta institució va existir, i el cementiri ocult que apareix al principi, també. La bestialitat humana no té límit, i no deixa, mai, de sorprendre’m, el racisme. Hi ha coses que, sincerament, no m’alteren tant, però el fet de despreciar i maltractar (fins a límits insospitats) altra gent perquè tenen un color o un gènere diferent del teu em supera.

I per això, quan llegeixo coses sobre l’Amèrica negra, passo un temps una mica trasbalsada. No entenc com es va poder posar en marxa el sistema de l’esclavatge, l’exportació de persones des de l’Àfrica, la compra i venda d’esclaus, el maltractament que se’ls donava… però encara entenc menys que, un cop liquidat el sistema, es continuï marginalitzant una part important del país. No ho entenc i necessito, de tant en tant, llegir sobre aquest tema per mirar d’aprofundir-hi i, d’alguna manera, entendre què va passar.

The Nickel Boys, una tragèdia

Sí, el resum del llibre és aquest. L’existència de centres com el d’aquest llibre és una tragèdia. Si el llegiu, veureu que l’interès documental passa per sobre de la trama fictícia. Cada cosa que hi passa, cada pallissa que hi veieu, us fan esgarrifar perquè, segurament, va ser real. O ho hauria pogut ser. I també em fa posar els pèls de punta quan penso en el malestar que devia sentir el protagonita, la ràbia, la por, que el fa prendre la decisió de canvi per a la nova vida. No us diré quina és, perquè és una opció senzilla, però que li obre tota una vida pel davant.

Com sempre, en aquesta mena de llibres cal estar atent no només a la trama principal sinó als detalls. I aquí n’hi ha d’impressionants, com ara el fet que els llibres que fan servir els alumnes del centre són llibres de segona mà que procedeixen d’un institut per a blancs. Però el que et fa gelar la sang no és això, sinó que aquest llibres arriben plens de missatges racistes dels antics propietaris. Com es pot ser tan dolent? Com es pot tenir tan odi per algú que no coneixes? I així, aneu sumant.

És un llibre dur, molt dur, que no té la dosi poètica d’El ferrocarril subterrani, però que és tremendament interessant i que t’enganxa des de la primera línia. El podeu llegir en anglès o esperar-vos una miqueta de res i fer-ho en català, ja que igual que l’anterior, el publicarà Edicions del Periscopi, segurament després de l’estiu i amb traducció de Laia Font. Stay tuned!

Si voleu llegir altres coses sobre aquest tema, us dono unes quantes idees. Proveu amb El color porpra, les obres de Toni Morrison o Homecoming, una obra que em va sorprendre favorablement.

Canteu esperits canteu: l’odissea de Jesmyn Ward

canteu esperits canteu

Canteu esperits canteu és una història aparentment senzilla que toca diversos temes. Jesmyn Ward ens acosta a una família desestructurada, amb el pare a la presó, la mare drogoaddicta i poc preocupada pels nens, uns nens que queden bàsicament sota la vigilància de l’avi.

Al principi, veiem que la mare i els nens viuen a la casa dels avis. L’àvia està malalta, al llit, i l’avi fa el que pot per cuidar-la a ella i suplir la seva filla, la mare dels nens, que no atén gaire en Jojo i la Layla, els seus fills.

La cosa s’activa quan reben una trucada de la presó estatal: el pare ja surt de la presió i, per tant, l’han d’anar a buscar. La mare, la Leonie, el vol anar a busca en cotxe amb els nens, i a partir d’aquí és quan veiem temes. Repassem-los.

Què trobem a Canteu els esperits canteu?

Els nens són conscients que la mare no és de gaire ajuda. Ni tan sols no s’endú menjar per a la petita, tot i que el viatge serà llarg. Per això la petita rebutja sa mare i busca en Jojo quan té un problema. És el seu punt de suport. Així, doncs, veiem com els dos nens es fan costat, veient que sa mare no es preocupa d’ells.

Al mateix temps, però, en aquest viatge la Leonie s’adona que els seus fills no es refien d’ella i que intenten resoldre els seus problemes sense haver de demanar-li res. I es mor de gelos quan veu que la Layla, directament, la rebutja. No li vol pujar a coll, no vol que la consoli. «Jojo, Jojo», diu sense parar. I ella es veu incapaç ni que sigui de preocupar-se d’ella quan no es troba bé durant el viatge.

Un altre aspecte que veiem és la droga. La preocupació per consumir. I també els negocis a petita escala i tripijocs que els hi estan a punt de costar una detenció.

I la necessitat. La necessitat que la Leonie té d’estar amb en Michael, la seva parella. Sense ningú més. Ni nens, ni pares ni res. La seva proritat, ara que l’ha recuperat, és el seu home, i això fa que es despreocupi de la resta.

Finalment, ens trobem el Pa, l’avi. Ell és el pal de paller d’aquesta història. El que cuida l’àvia agonitzant, el que es preocupa dels nens, el que deixa que la seva filla visqui amb ells, a casa seva. El que introdueix la història que ens portarà els esperits.

I els esperits?

No espereu que apareguin a la primera pàgina, no. Ara bé, els trobareu més endavant. A mi m’ha frapat més la part de la relació (o no relació) entre mare i fills, però és veritat que els esperits hi tenen un paper destacat, sobretot perquè també ens permeten tornar enrere i veure un últim tema: la injustícia contra els negres a mitjans del segle XX. No és tan fort com El ferrocarril subterrani, però alguna cosa hi ha, sí.

Com sempre, una bona tria d’Edicions del Periscopi i una magnífica portada de Tono Crisfòtol. Si voleu saber quines novetats tenen aquesta i altres editorials del panorama català, feu una ullada a la nostra entrada sobre les novetats editorials que ens porta el 2019. I mentre les esperem, si voleu llegir una ressenya molt interessant sobre aquest llibre, feu una ullada a aquesta de la llibreria L’espolsada.