Trieste o l’onada nazi

Trieste
Avui parlem de Trieste, un llibre de Daša Drndić que ens acosta a aquella franja estreta d’Itàlia apretada entre el mar i Eslovènia. La tria d’aquest llibre és un encert i una aposta valenta d’Automática Editorial, ja que és un llibre dur i que, com diu la traductora al pròleg, cal rellegir a trossos per poder acabar de capir tot el que se’ns hi diu.

I qui és la traductora? Doncs la Simona Škrabec. Com deia més amunt, ella mateixa prologa l’obra i ens posa en situació. Així, quan a mig llibre tenim la sensació d’haver-nos perdut una mica, ens tranquilitzem. Aparentment, ja es tracta d’això: perdre’s una mica per poder entendre tot el que se’ns explica.

Què ens explica Trieste?

Trieste toca diversos aspectes de la Segona Guerra Mundial i els efectes que va tenir sobre aquesta ciutat. Primer veurem la història de la família, i després entrarem en matèria. Veurem que Mussolini retira la ciutadania italiana als jueus. Veurem què què són els “trens especials” i amb què es pagava aquest transport. Veurem què passava amb els fills bastards dels soldats alemanys.

Són temes que s’escapen de les explicacions pures i dures sobre la guerra o els camps d’extermini, però hi toquen molt a prop. El que comença com una novel·la es va transformant fins a convertir-se en una mena de documental que mescla informació real i inventada.

Els trens especials, per exemple, eren els trens que portaven persones, la majoria jueus, als camps d’extermini. Aquests trens circulaven de nit, i de vegades paraven en ciutats com Zúric. Aquestes ocasiones les aprofitaven els habitants de la ciutat per portar caldo i pa per a aquells pobres desgraciats. Els costos d’aquests desplaçaments es pagaven amb els diners i les propietats expropiats als desafortunats que hi viatjaven. Cornut i pagar el beure.

També hi trobarem declaracions de soldats alemanys sobre el seu paper en l’extermini. Els procediments que se seguien abans d’engegar els forns de gas, com es tallava el cabell a les dones, com s’arrencaven les dents als morts…

La “xarxa”

Es mereix una menció especial la xarxa d’orfanats que es va crear per als fills que els soldats alemanys tenien fora del matrimoni. Molts eren fills de dones de les zones on els soldats s’estaven. També destacarem que  es fomentava que les dones i els homes més “aris” tinguessin fills per millorar l’espècie. Aquestes dones s’estaven en cases especials durant l’embaràs i hi parien. Després, aquests nens anaven a parar a famílies afins al règim, de confiança, que els formaven d’acord amb el sistema nazi.

Curiositats: sabreu quin és l’origen el cafè Illy i quan es va obrir la primera botiga de bolsos Gucci. Anècdotes de l’època que no fan que sigui un llibre light, no. De fet, el cas de la Frida del grup suec Abba posa els pèls de punta: és filla d’un oficial de la SS desplaçat a Noruega. (No us faré més spoiler.) En resum, és un llibre molt interessant que explica coses que no solen sortir en documentals.

Per acabar, voldria dir que, com tot el que he vist d’Automática Editorial, l’edició és de luxe. Si voleu llegir més coses d’aquesta editorial, proveu aquest llibre que us vam recomanar fa unes setmanes.

Ah! Detall final: quan acabeu de llegir-vos Trieste, mireu-vos bé la portada. Segur que ara us la mireu amb uns altres ulls.

Contes de reis menors

cementiri-reis-menorsAvui toca parlar d’El cementiri dels reis menors, una petita joia que ens fa arribar Raig Verd i de la qual és autor Zoran Malkoč. I no em deixo el traductor: és en Pau Sanchis, que ha traduït del croat al català aquest recull de petites tragèdies que ens fa arribar a l’autor.

Un recull on hi ha el millor de cada casa. Una colla de desvagats que fan el que poden per tirar endavant després de superar una guerra, la dels Balcans, que va afectar a moltíssima gent. Hi trobarem en Romeo, en Pastilla, el Xinès i molt altres, tots vinculats perquè van al Club d’Amics del Hajduk (el club de futbol, suposo), i també en Liputin, l’amo d’un bar, o el narrador (sense nom) que té una botiga de llibres de segona mà.

Tant hi trobareu relats posteriors a la guerra com alguns que s’hi inscriuen. Trobo especialment contundents “Discussió ornitològica” (publicat a Núvol), on un grup de soldats que discuteixen sobre quin ocell és el que veuen acaben causant un desastre, i “Quan vaig ser la iaia Pila, morta, però a la flor de la vida”, un relat molt trist sobre la vellesa i la mort. En canvi, no he acabat de connectar amb “Mai més amb nans” o “El moment en què vaig invocar l’escriptor més potent del món”. Suposo que hi ha gustos per a tot, o sigui que si em voleu dir quin conte us ha agradat més a vosaltres, podeu fer-ho deixant un comentari.

A part d’això, m’ha fet molta gràcia trobar personatges del món real que coneixo, amb un protagonisme especial dels futbolistes (en Robert Jarni, per exemple) i mencions al Real Madrid i al FCB Barcelona. És una manera de veure que, en realitat, estem més connectats amb la realitat que ens expliquen que no pas ens pensàvem.

Finalment, un detall que m’ha agradat molt és que l’autor no fa servir protagonistes diferents en cada relat, sinó que els relats són una manera diferent d’explicar-nos les coses, però en realitat, si enganxéssim les peces amb paciència, trobaríem que no és més que un únic relat (digues-ne novel·la, digues-ne energia) distribuït en mil pedaços, com un trencadís dels del Parc Güell.

En definitiva, és un bon llibre que podeu afegir a la vostra llista.