Aquest no és un llibre breu. Té 664 pàgines plenes de salts, digressions, personatges, diàlegs, situacions absurdes i referències històriques. I, tot i així, no es fa pesat de llegir. Trobo que és una aposta valenta de l’editorial La segona perifèria, que ha decidit publicar-lo en català amb una traducció de Pau Vidal que fa de molt bon llegir.

Tot comença amb un encàrrec totalment absurd: som a la República de Salò l’any 1944, i el soldat Cesco Magetti rep l’ordre de fer un mapa de… la xarxa ferroviària de Mèxic. Tal qual. A partir d’aquesta premissa, la història es desplega com una mena de trencaclosques narratiu i polític que combina el deliri, la crítica social i una mirada mordaç sobre la burocràcia i l’absurditat de determinades estructures de poder.

El protagonista, en Magetti, és un jove soldat que té mal de queixal i es veu atrapat en una cadena d’ordres absurdes que ningú no qüestiona. Però el llibre no es limita a la història d’aquest noi. Ben aviat entren en escena tot un seguit de personatges, cadascun amb la seva pròpia veu, el seu estil, i sovint amb les seves bogeries particulars. El resultat és una novel·la coral plena de picaresca i referències històriques que va i ve en el temps i l’espai per crear una mena de tapís narratiu molt ben teixit.

Hi ha escenes surrealistes que funcionen com petites faules sobre la naturalesa humana i els mecanismes de poder: una fàbrica que produeix colors que afecten l’estat d’ànim de les persones, un edifici d’oficines on és impossible no perdre’s (una metàfora prou clara del sistema burocràtic que retrata) o un episodi amb mots encreuats que el traductor ha hagut de resoldre de manera gairebé artesanal.

També hi ha sorpreses que em van fer somriure, com ara un personatge anomenada Carme que es dedica a traduir Eiximenis a l’italià. I també hi ha petites píndoles d’humor que apareixen en els moments més foscos o més reflexius. Perquè sí: entre tanta digressió, hi ha espai també per a moments de lucidesa, de crítica a l’obediència cega, a les estructures que perpetuen la mediocritat, al feixisme de fons i de forma.

Pel que fa a la traducció, he de dir que en Pau Vidal s’ha marcat una feinada espectacular, tan per la llargada com una sèrie d’elements complicats que van des de fragments en què els personatges parlen amb dialectes o variants lingüístiques diferents de l’estàndard fins a coses tan currades com la traducció/adaptació d’uns mots encreuats. Aplaudeixo amb les orelles!

A la web de l’editorial defineixen Ferrocarrils de Mèxic com una festa per als lectors i com a “novel·la tentacular”. I és una manera molt bona de definir-la: hi ha un cos central, però les subtrames s’allarguen com tentacles i generen petits relats, veus que apareixen i desapareixen, trames secundàries que de cop esdevenen protagonistes. El llibre demana temps, però val molt la pena fer l’esforç, sempre que us deixeu portar per la narrativa de Griffi.

En resum: si teniu ganes de perdre-us en una lectura extensa, amb moltíssimes capes i un cert esperit juganer, Ferrocarrils de Mèxic és una proposta excel·lent. Ideal per a lectors amb ganes de deixar-se sorprendre, amb gust per la sàtira i amb certa tolerància a la disbauxa narrativa.