Agualusa i l’oblit a Angola

teoria-general-de-loblit-agualusaA l’entrada anterior dèiem que parlaríem d’un llibre publicat en català, i com que cal complir el que promets, avui hem “colat” un llibre que ens acabem de llegir, tot i que en teníem programat un altre. Però és que Teoria general de l’oblit, de José Eduardo Agualusa, és un llibre que s’ho val. T’atrapa des de la primera pàgina i no el deixes fins que no hi ha més remei. Perquè has d’anar a treballar, per exemple.

En aquesta història, la Ludo, una dona portuguesa emigrada a Angola amb la seva germana i el seu cunyat, viu en l’opulència dels expats de més alt nivell. No és capaç de sortir al carrer. Viu tancada en una gàbia d’or, amb vistes sobre la ciutat i tot el que hi passa. Ara bé: no participa dels canvis polítics que s’hi produeixen quan es declara la independència. Nosaltres, en canvi, els veiem a través de diverses històries que van convergint i agrupant-se entorn dels seus veïns i altres personatges que hi estan relacionats.

És un llibre per llegir amb calma. Veiem el cel angolès, flairem l’aire, mirem per la finestra com la gent es manifesta pels carrers. També patirem amb la Ludo i el Fantasma, el seu gos. Aquesta és l’única companyia que tindrà des que decideix tapiar l’entrada del pis i no comunicar-se amb ningú. Ella també és una habitant fantasma.

Les claus de Teoria general de l’oblit

Per a mi, hi ha tres moments especialment durs en la novel·la. Un està relacionat amb el gos. Un altre està relacionat amb un mico que viu a l’arbre del pati. El tercer és el moment en què, finalment, sabem què li va passar de jove a ella. També és destacable la presentació que l’autor fa de la societat angolesa, la seva manera de viure. En certa manera, m’ha recordat Os transparentes, d’Ondjaki, un llibre del qual hem parlat en aquest blog i que, algun dia, algú hauria de traduir al català.

I, al final del llibre, quan arribes a l’última línia, surt el plor. L’emoció, la tensió contenida pot aflorar quan menys t’ho esperaves i posar punt final a una lectura molt especial, acompanyada, com sempre, de la fantàstica presentació que Edicions del Periscopi fa dels seus llibres i de la traducció de Pere Comellas, que s’intueix magnífica. Un 5 estrelles que no podeu deixar passar i que podeu començar a llegir al web de l’editorial.

[La setmana vinent "farem obres" al blog, i és possible que en algun moment estigui tancat o una mica descolocat. Esperem recuperar la normalitat ben aviat.]

En portuguès

Aquesta vegada us escric després d’haver-me passejat pels carrers de Lisboa. Objectiu: llibreries. No us enganyaré: no les he vistes totes, però sí que he passat per la llibreria Bertrand i la Fnac amb la intenció de veure quins autors estan a primera fila.

Passarem per alt els clàssics. Tots coneixem (o, més ben dit, sabem que existeixen) Fernando Pessoa, Jose Saramago, Antonio Lobo Nunes, Eça de Queiros i molt altres que podem anomenar “clàssics”. Jo volia buscar noms, per a mi, desconeguts o joves.

D’entrada, he trobat els dos nois de moda: en Gonçalo Tavares i en Daniel Galera. Segur que us sonen.

En Tavares ha estat publicat en català per Edicions del Periscopi (@Ed_Periscopi), que ha optat per Viatge a l’Índia, un llibre que ha tingut molt bona acollida gràcies, en part, a la traducció de Pere Comellas. El que he vist per Lisboa en lloc destacat, no obstant, no és aquest sinó Jerusalém, amb una edició molt bonica de l’editorial Caminho.

D’altra banda, en Daniel Galera té en primera fila Barba xopa de sang, que en català ha publicat L’altra Editorial (@laltraedi), amb traducció de Josep Domènech Ponsatí. Aquest és justament el llibre que he devorat durant el viatge. Aviat el tindreu voltant per aquí.

D’altra banda, hi ha altres autors molt reconeguts en l’àmbit de la literatura lusòfona que no tinc clar que estiguin traduïts al català (si és que sí, digueu-m’ho!). Així, doncs, ens els haurem de llegir en portuguès (el Kindle hi ajuda molt, amb el seu diccionari) o haurem d’esperar que alguna editorial sigui valenta i els faci traduir. Un parell de noms, només: Pepetela i Mia Couto.

Artur Carlos Maurício Pestana dos Santos, conegut com a Pepetela, és un autor nascut a Angola. Les seves obres ens ofereixen una visió sobre aquest país, abans i després de la independència, i cobreix diferents punts de vista, des de la història d’una família de colons (magnífica Yaka), fins a les seves vivències lluitant amb el MPLA (Mayombe).

Per la seva banda, Mia Couto (António Emílio Leite Couto), és nascut a Moçambic i té una extensa obra que, segons la Wikipedia, sí que s’ha traduït en part al català. Tant escriu novel·les com contes curts o cròniques, o sigui que teniu per triar. Curiosament, he vist a primera fila un llibre anomenat Jerusalém (coincidència amb Gonçalo Tavares!).

Finalment, no volia acabar sense citar, almenys, una dona, en aquest panorama tan masculí que m’ha quedat. Es tracta de la Clarice Lispector, una autora brasilera que també ocupa un lloc destacat als prestatges de les llibreries.

I això és tot per avui. Sílvia Fustegueres, L’illa deserta, Lisboa.

Claraboia: comunitat de veïns

Anys 50 a Lisboa. Saramago ens deixa veure com era la vida en aquella època a través d’una escala de veïns. Tenim el sabater de la planta baixa, treballador i més il·lutrat del que podríem esperar, la noia sense escrúpols que busca feina, la “mantinguda” que veu com s’acaba la seva història, la parella que ja no s’entén, les germanes que viuen amb les filles..claraboia

Claraboia és un llibre coral, amb molts personatges que s’alternen per dibuixar una Lisboa que té un color especial (encara el té) i que se’ns fa molt propera. Una història feta a partir de moltes històries, que recorda lleugerament L’edifici Iaqubian, d’Alaa Al Aswani (un gran llibre que no us hauríeu de deixar escapar, amb una molt bona traducció de Pius Alibek).

El més curiós del cas és que Claraboia va anar a parar al calaix d’un editor i que s’ha passat 50 anys “perduda”. I és una sort que l’hagin recuperat, perquè val molt la pena. M’ha agradat molt la manera de presentar la vida quotidiana dels personatges, i també com va saltant d’un pis a l’altre de manera que puguem saber qui viu a cada planta, com es guanya la vida, quines relacions hi ha entre ells… i, al mateix temps, ens presenta la ciutat on viuen, com si estiguéssim veient una pel·lícula en blanc i negre, com si hi visquéssim. Una ciutat que, potser, tampoc era tan diferent de la Barcelona de l’època.

En definitiva, és un dels llibres que inclouré a la meva llista de recomanacions per a l’estiu. Sí, no falta gaire, i el bloc farà un any! Mentrestant, si voleu, podeu recuperar la llista de deures de l’estiu passat fent clic aquí. Veureu que, precisament, hi recomano un llibre que parla de Lisboa: Ovunque io sia, de Romana Petri (el trobareu en castellà amb el títol Toda la vida).

– Posted using BlogPress from my iPad

Una colla de ganduls i penques

Diuen que Els Maia és una de les obres cabdals de la literatura portuguesa. És possible. Si més no, té dues característiques que la fan molt similar a gransmaia obres d’altres literatures: té moltes pàgines i és una saga familiar que cobreix diverses generacions.

El llibre, com dic, es basa en una família portuguesa i en el seu “cercle d’íntims”, i descriu amb una gran riquesa de detall la vida regalada que porten: sopars i licors, converses sobre política… i l’especialitat dels homes: embolicar-se (o, almenys, intentar-ho) amb les esposes d’altres homes. Gairebé sembla que a Lisboa no hi hagi dones solteres…

Si llegiu crítiques i comentaris sobre aquesta obra (jo els he trobat a Internet), veureu que, aparentment, Eça de Queiroz va escriure aquesta obra amb un cert to crític i satíric, tot i que jo no el trobo evident, almenys en la versió catalana. Potser no tinc prou coneixement del context social i històric en què se situa la novel·la.

En definitiva, un llibre de 700 pàgines que també hauria pogut tenir-ne 400 i aconseguir el mateix resultat. Ara, si us decidiu a llegir-lo, aguanteu fins a la pàgina 500: s’hi comença a intuir un fet que tindrà conseqüències… i el llibre s’anima!

En tot cas, si us interessa veure com vivia la burgesia portuguesa de finals del segle XIX, llegir aquest llibre us hi ajudarà molt. Trobareu la ressenya de l’editorial en aquest enllaç.