Etiqueta: literatura russa

Tres novel·les breus, de Tolstoi

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Fa molts i molts d’anys vaig llegir Guerra i pau. Segurament l’edició no era la millor del món, i potser tampoc ho era la traducció (una d’aquelles antiquades en castellà), però el fet és que, tot i arribar a la conclusió que, per a mi, li sobren tres-centes pàgines, me’l vaig llegir al final i em vaig quedar prou a gust i contenta. No havia llegit res més de Tolstoi.

Fa uns mesos vaig intentar llegir-me Els germans Karamazov (no, no és Tolstoi sinó Dostoievski), i no el vaig ni acabar. No anàvem bé, amb els grans mestres de la literatura russa. Ara, finalment, amb Tres novel·les breus de Lev Tolstoi, m’he reconciliat amb lu més granat del país més gran (literalment) del món.

I és que aquest volum amb un títol genèric a més no poder amaga algunes de les obres curtes més conegudes de Tolstoi: “Mort d’Ivan Ilitx”, “La sonata Kreutzer” i “Hadjí Murat”. Admeto que de la segona no n’havia sentit a parlar mai, però la primera i l’última sí que m’eren vagament familiars. I ha estat un encert, llegir-se-les!

Aquest cop, l’autor opta per explicar-nos les coses en format breu, però no per això buit de pensament i reflexió. Així, a “La mort d’Ivan Ilitx”, trobem algú (l’Ivan, clar) que, al seu llit de mort, fa tota mena de valoracions sobre la societat i, és clar, la mort: les seves són reflexions a punt de morir, i són especialment vives.

Pel que fa a “La sonata Kreutzer”, hi trobarem més aviat pensament sobre les relacions entre homes i dones, i sobre el paper que aquestes tenen en la societat. A estones m’ha semblat que fa judicis molt clarividents (no necessàriament moderns, eh?), com ara quan diu “l’educació de la dona sempre correspondrà al concepte que l’home tingui d’ella… és un instrument de plaer, i ella ho sap”. Penseu que això és de fa, quant?, 125-150 anys? Deu n’hi do!

Finalment, “Hadjí Murat” ens porta un conflicte bèl·lic, l’ocupació del Caucas per part de l’Imperi Rus (atenció, que l’autor va participar en aquestes campanyes). Aquí hi veurem l’enfrontament entre pagesos i ocupants, traïció, costumisme… una mica de tot! De fet, m’ha recordat vagament la novel·la La muerte del vazir-mujtar, de Yuri Tyniánov, que també ens porta un conflicte militar amb certes dosis de diplomàcia i coneixement de la cultura local.

Tot plegat ve amb una traducció que flueix molt bé i que m’he llegit molt de gust. Arnau Barios fa bona feina! Només m’ha semblat estrany que en algun punt de l’últim relat la gent dina a les 4 o a les 6. Desconeixedora que soc dels costums d’aquests llocs, m’he trobat pensant que no em quadrava…

Però vaja, que això és una nimiesa comparat amb la resta! Un llibre molt recomanable si us voleu acostar a Tolstoi sense començar pels grans totxos.

Moscú 2042, de Vladímir Voinóvich

On Per sifuroIn 4 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Moscú 2042 és un llibre genial. Punt. Atenció, fans de la distopia, perquè ens porta a un hipotètic Moscú del futur en què el comunisme s’ha desenvolupat fins a extrems inimaginables o, més ben dit, fins a extrems que només es poden imaginar des de la crítica més càustica del sistema. Només us diré que l’autor, Vladímir Voinóvitx, es va convertir en un dissident tan molest que va ser expulsat de la Unió Soviètica.

La història arrenca amb Vitali Nikítitx Kártsev, que viatja al Moscú del futur i ens mostra el punt al qual ha arribat el comunisme extrem. Les seves aventures tan aviat són patètiques com hilarants, i tot això ve amanit amb un sarcasme i un humor “descacharrante” (no, no hi ha paraula en català que retrati tan bé aquest concepte) que retrata una societat perfectament absurda. 

No he pogut parar de riure en determinats passatges, com ara en el capítol dedicat al WC i al “producte secundari”, però no cal perdre de vista que, com deia al principi, aquesta història és bàsicament una crítica al sistema soviètic i a la deriva que podia prendre. 

En resum, un llibre que enganxa molt i que sembla molt ben traduït. No, no he acarat la versió en castellà amb l’original, però fa molts anys que llegeixo traduccions i la feina de Fernando Otero Macías s’intueix completa: no hi ha res que rasqui o que em faci pensar que hi ha conceptes estranys. Les notes del traductor també ajuden, i n’hi ha la quantitat justa i necessària. Vull destacar també la tasca d’Automática Editorial, que té una selecció d’autors de l’antic bloc soviètic molt completa i variada.

Perquè, si voleu llegir russos, també podeu saltar-vos els clàssics més tradicionals.

La novia prusiana, de Yuri Buida

On Per sifuroIn 4 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Aquest any (perquè jo, eterna ànima d’estudiant, començo els “anys” a mitjans de setembre) m’he marcat l’objectiu de llegir més autors russos. Fa molt de temps vaig llegir Guerra i pau i vaig pensar que, tot i que el llibre està bé, li sobren unes quantes (moltes) pàgines. Si hi sumeu que vaig llegir Crim i càstig en una versió que, per al meu gust, estava una mica passada, entendreu que no hagués llegit res més en una bona temporada.

Fa un temps, però, em vaig adonar que Automàtica Editorial té una bona selecció d’autors russos (i, en sentit més ampli, soviètics). També em vaig adonar que tenim grandíssims traductors de rus, com ara Miquel Cabal, que estan fent molt bona feina per difondre la literatura d’aquell país tan gran. I vaig començar a llegir cosetes d’aquesta bona gent.

Des d’aleshores, he llegit Las andanzas del agente secreto Shípov (una novel·la ben curiosa, de Bulat Okudzhava), La muerte del vazir-mujtar (novel·la històrica, de Yuri Tyniánov) i Els nostres (del benvolgut Serguei Doblàtov). La majoria els he comentat aquí o a Instagram. I ara toca parlar de l’últim: La novia prusiana, de Yuri Buida.

Feia temps que veia passar per Instagram les fotos d’altres llibres d’aquest escriptor, com ara Helada sangre azul o El tren cero, però per un motiu o un altre no acabava de decidir-me a llegir-me’ls. Finalment, quan vaig veure que es publicava La novia prusiana i de què anava, vaig decidir fer un cop de cap.

En resum, m’ha agradat molt.

I per què m’ha agradat tant, direu

Com ja he dit en altres ocasions, no soc gaire de relats i, quan llegeixo un recull d’històries dispars, tinc molts números perquè la meitat no m’agradin. En aquest cas, però, el que trobem és una sèrie de relats que estan entrellaçats i que comparteixen personatges, fets i, sobretot, localització. Això li dona una aparença de falsa novel·la, i per aquí m’han enganxat. També em va passar, per exemple, amb El camí dels esbarzers, que també inclou relats de diversos personatges d’un mateix poble (no, no té res a veure amb el llibre que ens ocupa, només és un exemple pel que fa a l’estructura).

De fet, algun dels relats de La novia prusiana serien prou llargs per ser una novel·la curta per si sols si se’ls afegís algun detall més. I n’hi ha de tota mena, des d’històries plenes de personatges sorneguers fins a històries tendres, o tristes, o de fantasia. També m’ha agradat molt que passi en un poble. No sé per què, m’agraden les coses que passen en pobles (trilogia de Holt, per exemple!).

“Un alto en el camino a las Indias”, per exemple, conté una anada d’olla impressionant, amb un buc que es diu Generalísimo i que té unes dimensions impossibles, que han fabricat per descobrir l’Índia i, de pas, mentre van de camí, França. I a partir d’aquí el relat entra en una deriva absolutament delirant. Podríem dir que és una crítica a la propaganda, que diu que tot va bé encara que no vagi bé.

“Mis hermanos los mirlos”, en canvi, és la història del “tonto” del poble. A tots els pobles n’hi ha un, no ho negueu. I no vol dir que siguin persones amb alguna deficiència (poseu-li el nom políticament correcte que vulgueu), sinó que de vegades són gent amb mala sort, o que per qualsevol motiu queden al marge de la resta. En aquest cas, tenim la història tendra i trista del Sorbo, el personatge desgraciat del poble.

Aquests només són dos exemples perquè veieu com de diferents poden ser els relats que conté aquest llibre. Afegiu-hi que tot plegat es desenvolupa en un poble de la Prússia Oriental, territori antigament alemany i que els soviètics van ocupar l’any 1945. És la zona d’on és Buida. Per això, a part de tot el que he dit, hi he vist un cert valor històric i biogràfic, ja que l’autor ho deu conèixer bé.

En resum, com deia més amunt, m’ha agradat molt, i us el recomano sense cap reserva. Continuarem llegint els russos!

La muerte del vazir-mujtar, de Yuri Tyniánov

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres3 comentaris

La muerte del vazir-mujtar és una joieta de les que publica Automática Editorial. La veritat és que em va costar una mica d’entrar-hi, ja que hi ha un repartiment coral, ple de noms russos i del Caucas, que costa una mica d’integrar. Un cop dins, però, la història se segueix perfectament.

Heu de tenir en compte que la gran majoria dels personatges que apareixen en aquest llibre són reals. Sí, Yuri Tyniánov va voler recrear l’ambient i la situació que hi havia pels volts del 1828 al Caucas, on van enviar Aleksandr Griboiédov (personatge real) perquè hi fes de vazir-mujtar (una mena de ministre plenipotenciari). Així, doncs, aquest és un d’aquells casos en què, només veient el títol, ja sabem com acabarà la cosa i en què gran part del divertiment i l’interès consisteix a saber com s’ha arribat a aquest drama.

Així, trobem que Griboiédov, que havia negociat un tractat de pau amb Pèrsia, torna a Sant Petersburg i, com a “premi”, l’envien altre cop a aquest país amb una mena de càrrec diplomàtic. A partir d’aquí, l’autor ens mostra amb tota riquesa de detall la societat russa del moment, els tinglados de la burocràcia i les intrigues de palau, el camí cap al Caucas i totes les històries que passen durant aquest camí. Com ja hem dit, es tracta d’un text basat en fets reals on apareixen personatges reals, i per això té la seva gràcia veure-hi personatges com ara Puixkin, que apareix entre les coneixences del protagonista.

És un llibre per a la lectura tranquil·la, sobretot perquè la traducció és acadèmica, en el sentit que hi ha moltes notes a peu de pàgina que ajuden a situar alguns dels personatges històrics que hi apareixen. De fet, jo crec que algunes s’haurien pogut estalviar o fer més curtes, però també entenc que aporten riquesa al context. En aquest sentit, cal destacar la feina del traductor, Fernando Otero Macías, que ha fet una traducció que s’intueix impecable.

En resum, si us agrada la novel·la històrica i voleu viatjar a una regió que surt tot sovint a les notícies però que, en realitat, no coneixem a fons, La muerte del vazir-mujtar és una bona opció i, també, és una aposta decidida de Automática Editorial, que té una selecció d’autors russos i del seu àmbit d’influència molt àmplia. Si voleu més obres d’aquest àmbit, la mateixa editorial té coses tan boniques com Abecedario de pólvora.

Svetlana o el drama soviètic

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris

M’acabo de llegir Temps de segona mà. La fi de l’home roig, de Svetlana Aleksiévitx. És de les poques obres de no-ficció que m’he llegit últimament, i la veritat és que m’ha costat una mica entrar-hi: estic acostumada a una història que va avançant, encara que tingui alts i baixos o que hi hagi diverses veus implicades.

En aquest cas, en canvi, l’autora ataca un únic tema des de diversos punts de vista i ens fa arribar a una conclusió final: quin drama, Rússia i companyia. No hi ha pràcticament res que funcioni, els nostàlgics del règim soviètic l’enyoren, els “moderns” ho tenen complicat per fer prou diners per viure, els habitants de països ex-URSS que volen emigrar a Rússia són rebuts a patades… Només una minoria aconsegueix fer diners i viure dignament o, directament, en el luxe.

La fi del règim soviètic, la desaparició del sistema organitzat que tan havia controlat la vida dels soviètics, fa que la gran majoria no sàpiguen què poden fer per sobreviure. Un dels entrevistats diu: “Volieu tots el capitalisme, no? Somiaveu! Ara no rondineu dient que us han enganyat.” I és ben bé així: de vegades volem coses que, quan tenim, no sabem utilitzar. L’entrada del capitalisme descontrolat a Rússia fa que només els més espavilats pugin menar una vida com la nostra. La gran majoria malviuen fent-se favors, rebuscant menjar on no n’hi ha…

I tot això va acompanyat d’un odi entre pobles realment impressionant. Després del desmembrament de la Unió Soviètica, molts habitants de les noves repúbliques veuen com se’ls apaga el somni d’anar a les grans ciutats russes com Moscú, ja que no hi són ben rebuts: l’amor entre pobles propugnat pel règim sovètic ha mort. Rússia per als russos. Només cal veure què diu un policia sobre el mal tracte que donen als immigrants que arriben a la capital russa: “Li seré sincer… Els fem la vida insuportable expressament perquè toquin el dos al més aviat possible del nostre país. A Moscou hi ha dos milions de treballadors immigrants i la ciutat no pot absorbir la quantitat de persones que li cau al damunt de cop i volta. Són massa.”

Afegiu-hi l’abundància de màfies i grups enfrontats, que no dubten a matar a qui faci falta pel motiu més absurd. Màfies que s’aprofiten de la desgràcia de la gent per fer-los fora del pis (la mare i la filla que acaben pràcticament segrestades per un grup mafiós després d’acceptar ajuda per pagar l’enterrament de l’àvia, per exemple) i deixar-los perduts en qualsevol poble on “nostru” senyor va perdre l’espardenya, morts que et trobaves al matí, quan et llevaves…

Definitivament, és un llibre dur que no presenta cap aspecte amable de la Rússia dels darrers anys. Un llibre ple d’històries recollides a cop de magnetòfon o, directament, amb notes preses a mà. Una narració periodística que li ha valgut el Nobel a l’autora, que ens presenta la realitat del seu país a través d’un vidre molt, molt negre. No dubto que el col·lapse comunista hagi estat un desastre, però també costa de creure que això sigui pitjor que les purgues estalinistes, els desterraments a Sibèria, i tantes altres perles del règim comunista. Alguna cosa bona deu tenir Rússia…

Pel que fa al suport físic de totes aquestes declaracions, és un llibre impecablement presentat per Raig Verd, en la seva col·lecció de no-ficció, Ciclogènesi. La traducció és de la Marta Rebón, que deu haver tingut una bona feinada a traduir totes aquestes històries amb tocs orals i que, veient que els narradors procedeixen de diverses repúbliques exsoviètiques, segur que estan carregades de dialectalismes.

En resum, un llibre que frapa.