La novia prusiana, de Yuri Buida

Aquest any (perquè jo, eterna ànima d’estudiant, començo els “anys” a mitjans de setembre) m’he marcat l’objectiu de llegir més autors russos. Fa molt de temps vaig llegir Guerra i pau i vaig pensar que, tot i que el llibre està bé, li sobren unes quantes (moltes) pàgines. Si hi sumeu que vaig llegir Crim i càstig en una versió que, per al meu gust, estava una mica passada, entendreu que no hagués llegit res més en una bona temporada.

Fa un temps, però, em vaig adonar que Automàtica Editorial té una bona selecció d’autors russos (i, en sentit més ampli, soviètics). També em vaig adonar que tenim grandíssims traductors de rus, com ara Miquel Cabal, que estan fent molt bona feina per difondre la literatura d’aquell país tan gran. I vaig començar a llegir cosetes d’aquesta bona gent.

Des d’aleshores, he llegit Las andanzas del agente secreto Shípov (una novel·la ben curiosa, de Bulat Okudzhava), La muerte del vazir-mujtar (novel·la històrica, de Yuri Tyniánov) i Els nostres (del benvolgut Serguei Doblàtov). La majoria els he comentat aquí o a Instagram. I ara toca parlar de l’últim: La novia prusiana, de Yuri Buida.

Feia temps que veia passar per Instagram les fotos d’altres llibres d’aquest escriptor, com ara Helada sangre azul o El tren cero, però per un motiu o un altre no acabava de decidir-me a llegir-me’ls. Finalment, quan vaig veure que es publicava La novia prusiana i de què anava, vaig decidir fer un cop de cap.

En resum, m’ha agradat molt.

I per què m’ha agradat tant, direu

Com ja he dit en altres ocasions, no soc gaire de relats i, quan llegeixo un recull d’històries dispars, tinc molts números perquè la meitat no m’agradin. En aquest cas, però, el que trobem és una sèrie de relats que estan entrellaçats i que comparteixen personatges, fets i, sobretot, localització. Això li dona una aparença de falsa novel·la, i per aquí m’han enganxat. També em va passar, per exemple, amb El camí dels esbarzers, que també inclou relats de diversos personatges d’un mateix poble (no, no té res a veure amb el llibre que ens ocupa, només és un exemple pel que fa a l’estructura).

De fet, algun dels relats de La novia prusiana serien prou llargs per ser una novel·la curta per si sols si se’ls afegís algun detall més. I n’hi ha de tota mena, des d’històries plenes de personatges sorneguers fins a històries tendres, o tristes, o de fantasia. També m’ha agradat molt que passi en un poble. No sé per què, m’agraden les coses que passen en pobles (trilogia de Holt, per exemple!).

“Un alto en el camino a las Indias”, per exemple, conté una anada d’olla impressionant, amb un buc que es diu Generalísimo i que té unes dimensions impossibles, que han fabricat per descobrir l’Índia i, de pas, mentre van de camí, França. I a partir d’aquí el relat entra en una deriva absolutament delirant. Podríem dir que és una crítica a la propaganda, que diu que tot va bé encara que no vagi bé.

“Mis hermanos los mirlos”, en canvi, és la història del “tonto” del poble. A tots els pobles n’hi ha un, no ho negueu. I no vol dir que siguin persones amb alguna deficiència (poseu-li el nom políticament correcte que vulgueu), sinó que de vegades són gent amb mala sort, o que per qualsevol motiu queden al marge de la resta. En aquest cas, tenim la història tendra i trista del Sorbo, el personatge desgraciat del poble.

Aquests només són dos exemples perquè veieu com de diferents poden ser els relats que conté aquest llibre. Afegiu-hi que tot plegat es desenvolupa en un poble de la Prússia Oriental, territori antigament alemany i que els soviètics van ocupar l’any 1945. És la zona d’on és Buida. Per això, a part de tot el que he dit, hi he vist un cert valor històric i biogràfic, ja que l’autor ho deu conèixer bé.

En resum, com deia més amunt, m’ha agradat molt, i us el recomano sense cap reserva. Continuarem llegint els russos!

La muerte del vazir-mujtar, de Yuri Tyniánov

La muerte del vazir-mujtar és una joieta de les que publica Automática Editorial. La veritat és que em va costar una mica d’entrar-hi, ja que hi ha un repartiment coral, ple de noms russos i del Caucas, que costa una mica d’integrar. Un cop dins, però, la història se segueix perfectament.

Heu de tenir en compte que la gran majoria dels personatges que apareixen en aquest llibre són reals. Sí, Yuri Tyniánov va voler recrear l’ambient i la situació que hi havia pels volts del 1828 al Caucas, on van enviar Aleksandr Griboiédov (personatge real) perquè hi fes de vazir-mujtar (una mena de ministre plenipotenciari). Així, doncs, aquest és un d’aquells casos en què, només veient el títol, ja sabem com acabarà la cosa i en què gran part del divertiment i l’interès consisteix a saber com s’ha arribat a aquest drama.

Així, trobem que Griboiédov, que havia negociat un tractat de pau amb Pèrsia, torna a Sant Petersburg i, com a “premi”, l’envien altre cop a aquest país amb una mena de càrrec diplomàtic. A partir d’aquí, l’autor ens mostra amb tota riquesa de detall la societat russa del moment, els tinglados de la burocràcia i les intrigues de palau, el camí cap al Caucas i totes les històries que passen durant aquest camí. Com ja hem dit, es tracta d’un text basat en fets reals on apareixen personatges reals, i per això té la seva gràcia veure-hi personatges com ara Puixkin, que apareix entre les coneixences del protagonista.

És un llibre per a la lectura tranquil·la, sobretot perquè la traducció és acadèmica, en el sentit que hi ha moltes notes a peu de pàgina que ajuden a situar alguns dels personatges històrics que hi apareixen. De fet, jo crec que algunes s’haurien pogut estalviar o fer més curtes, però també entenc que aporten riquesa al context. En aquest sentit, cal destacar la feina del traductor, Fernando Otero Macías, que ha fet una traducció que s’intueix impecable.

En resum, si us agrada la novel·la històrica i voleu viatjar a una regió que surt tot sovint a les notícies però que, en realitat, no coneixem a fons, La muerte del vazir-mujtar és una bona opció i, també, és una aposta decidida de Automática Editorial, que té una selecció d’autors russos i del seu àmbit d’influència molt àmplia. Si voleu més obres d’aquest àmbit, la mateixa editorial té coses tan boniques com Abecedario de pólvora.

Svetlana o el drama soviètic

M’acabo de llegir Temps de segona mà. La fi de l’home roig, de Svetlana Aleksiévitx. És de les poques obres de no-ficció que m’he llegit últimament, i la veritat és que m’ha costat una mica entrar-hi: estic acostumada a una història que va avançant, encara que tingui alts i baixos o que hi hagi diverses veus implicades.

En aquest cas, en canvi, l’autora ataca un únic tema des de diversos punts de vista i ens fa arribar a una conclusió final: quin drama, Rússia i companyia. No hi ha pràcticament res que funcioni, els nostàlgics del règim soviètic l’enyoren, els “moderns” ho tenen complicat per fer prou diners per viure, els habitants de països ex-URSS que volen emigrar a Rússia són rebuts a patades… Només una minoria aconsegueix fer diners i viure dignament o, directament, en el luxe.

La fi del règim soviètic, la desaparició del sistema organitzat que tan havia controlat la vida dels soviètics, fa que la gran majoria no sàpiguen què poden fer per sobreviure. Un dels entrevistats diu: “Volieu tots el capitalisme, no? Somiaveu! Ara no rondineu dient que us han enganyat.” I és ben bé així: de vegades volem coses que, quan tenim, no sabem utilitzar. L’entrada del capitalisme descontrolat a Rússia fa que només els més espavilats pugin menar una vida com la nostra. La gran majoria malviuen fent-se favors, rebuscant menjar on no n’hi ha…

I tot això va acompanyat d’un odi entre pobles realment impressionant. Després del desmembrament de la Unió Soviètica, molts habitants de les noves repúbliques veuen com se’ls apaga el somni d’anar a les grans ciutats russes com Moscú, ja que no hi són ben rebuts: l’amor entre pobles propugnat pel règim sovètic ha mort. Rússia per als russos. Només cal veure què diu un policia sobre el mal tracte que donen als immigrants que arriben a la capital russa: “Li seré sincer… Els fem la vida insuportable expressament perquè toquin el dos al més aviat possible del nostre país. A Moscou hi ha dos milions de treballadors immigrants i la ciutat no pot absorbir la quantitat de persones que li cau al damunt de cop i volta. Són massa.”

Afegiu-hi l’abundància de màfies i grups enfrontats, que no dubten a matar a qui faci falta pel motiu més absurd. Màfies que s’aprofiten de la desgràcia de la gent per fer-los fora del pis (la mare i la filla que acaben pràcticament segrestades per un grup mafiós després d’acceptar ajuda per pagar l’enterrament de l’àvia, per exemple) i deixar-los perduts en qualsevol poble on “nostru” senyor va perdre l’espardenya, morts que et trobaves al matí, quan et llevaves…

Definitivament, és un llibre dur que no presenta cap aspecte amable de la Rússia dels darrers anys. Un llibre ple d’històries recollides a cop de magnetòfon o, directament, amb notes preses a mà. Una narració periodística que li ha valgut el Nobel a l’autora, que ens presenta la realitat del seu país a través d’un vidre molt, molt negre. No dubto que el col·lapse comunista hagi estat un desastre, però també costa de creure que això sigui pitjor que les purgues estalinistes, els desterraments a Sibèria, i tantes altres perles del règim comunista. Alguna cosa bona deu tenir Rússia…

Pel que fa al suport físic de totes aquestes declaracions, és un llibre impecablement presentat per Raig Verd, en la seva col·lecció de no-ficció, Ciclogènesi. La traducció és de la Marta Rebón, que deu haver tingut una bona feinada a traduir totes aquestes històries amb tocs orals i que, veient que els narradors procedeixen de diverses repúbliques exsoviètiques, segur que estan carregades de dialectalismes.

En resum, un llibre que frapa.

Nosaltres, els números

Zamyatin-nosaltresSi no fos que Ievgueni Zamiatin va escriure Nosaltres abans que

pensaria que se’ls ha copiat. Així, doncs, és veritat que Nosaltres va servir d’inspiració a autors que la fortuna ha fet molt més coneguts? Que autors tan coneguts com Orwell i Huxley no van inventar la roda de la distòpia?

Jo he llegit 1984 i Un món feliç, i tots dos em van agradar (el segon, més que el primer). Però us juro que si us llegiu Nosaltres trobareu tots els elements d’aquests dos llibres tan coneguts en un de sol. I, per postres, he de dir que no sembla que el llibre fos escrit fa gairebé cent anys: és igual d’actual que si l’haguessin escrit ara.

La base del llibre és que en D-503, un enginyer aeroespacial, viu en una societat totalitària i uniforme on ningú (en teoria) amaga res de ningú, viuen en edificis transparents, la gent no té iniciativa i no qüestiona les ordres del govern. Fins que, un dia, coneix una noia diferent, algú que no compleix sempre les normes. I, a partir d’aquí, en D-503 es planteja tota una sèrie de coses, deixa de ser el “número” que era (“tots som números”, diu al principi) i comença a actuar seguint la seva pròpia consciència. Però… serà capaç d’arribar fins al final?

Vist aquest argument, si tenim en compte que Zamiatin va escriure aquest llibre l’any 1920, a Rússia, poc després de la revolució de 1917, no us estranyarà que acabés essent marginat i castigat i que el llibre fos censurat. Ara, nosaltres el podem llegir gràcies a Males Herbes, que ens el porta amb el format verd habitual i amb traducció de Miquel Cabal Guarro, de qui també hem comentat La muntanya de la festa.

Històries d’amor: senzilles i tendres?

petruixevskaiaEs veu que quan passes dels 15 anys les històries d’amor perden la tendresa inicial i adquireixen uns tons foscos i durs, tirant a dramàtics. Almenys al món de Liudmila Petruixévskaia, que m’ha fet descobrir que 224 pàgines escasses donen per a molt.

Tot i que el subtítol del llibre és “Històries d’amor”, jo diria que més aviat són històries dramàtiques que tenen l’origen en un punt d’amor (de fet, en Yannick Garcia, autor i traductor, diu alguna cosa semblant al Cabaret elèctric, val molt la pena que ho escolteu). La majoria acaben malament (o s’intueix que acabaran malament) i és habitual veure-hi símptomes d’alcoholisme, violència masclista (hi ha frases del tipus “i es va casar amb un home que, de tant en tant, la pegava”), pressió social i dificultats per aconseguir un habitatge, tot molt bèstia. Tot com en una pel·lícula d’aquestes que retraten la pobresa soviètica, el drama de viure en un país que ha perdut el nord…

Sóc poc de relats curts, i llegeixo poca cosa d’aquest gènere, però confesso que Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre és una gran obra, i que cada relat que Petruixévskaia ens ofereix en aquest llibre és, en sí mateix, una història completa, un retrat cru d’un aspecte o altre de la societat que li ha tocat viure.

Com en altres casos, cal fer una menció especial al traductor, en aquest cas en Miquel Cabal Guarro, que trobo que ho ha fet moooolt bé (els meus coneixements de rus em permeten llegir la paraula “Pravda” i poca cosa més) perquè el to general de la traducció catalana és vívid i fresc. Ben bé com si s’hagués escrit en català. Chapeau, Miquel!

Aquest és un llibre que, sens dubte, estarà a la meva llista de recomanacions per a aquest Sant Jordi. Edicions del Periscopi continua encertant-la amb la seva selecció, i també amb la manera de presentar-nos-la. Si escolteu en Yannick Garcia a l’enllaç de més amunt, arribeu al final i veureu que estem d’acord: els llibres d’aquesta editorial ve molt de gust agafar-los… i no deixar-los anar fins al final!