Quan vaig començar a llegir 7 m2, ja sabia que era l’últim volum de la sèrie del Departament Q. El mateix Jussi Adler-Olsen ho havia anunciat: per motius de salut (l’autor ha fet públic que pateix càncer), aquest seria el seu comiat de la literatura. I això, vulguis o no, condiciona molt la lectura. No és només el final d’una saga, sinó també el tancament d’una veu interessant dins del món del thriller nòrdic.

Adler-Olsen sempre ha estat, per a mi, un autor simpàtic. El vaig descobrir tard, però m’he quedat amb les seves històries perquè ha sabut trobar un equilibri interessant: el de narrar crims i disfuncions socials amb una barreja de crítica, ironia i una galeria de personatges variats. En aquest sentit, s’ha sabut col·locar en un lloc molt concret dins del ventall de thrillers nòrdics: ni tan bèstia com Jo Nesbø amb el seu Harry Hole (on hi ha sang, destrucció i una certa desesperança vital) o la sèrie Sebastian Bergmann de Hjorth i Rosenfeldt (casos heavies amb un paio molt sociòpata), ni tan tou com els casos d’Erica Falck i Patrick Hedström de Camilla Läckberg, on tot és més net, domèstic i amb molt de pastís de poma (negre-rosa, podríem dir).

A 7 m2, el protagonista, en Carl Mørck, està empresonat per un delicte que (evidentment) no ha comès. Però el problema és que ningú se’l creu. Ningú… excepte el seu equip: l’Assad, la Rose i en Gordon. A partir d’aquí, la novel·la es desplega en dues línies principals. Per una banda, el cas que els membres del Departament Q han d’investigar mig d’amagat per exculpar el seu cap. I, per l’altra, tot el que passa dins la presó, on el mateix Carl ha d’afrontar el desconcert, la por i la incomunicació.

La trama avança fina com un rellotge i compleix amb escreix la seva funció: manté la tensió, resol trames pendents i tanca l’arc de personatges que molts lectors han seguit durant anys. De fet, m’ha agradat especialment veure com en Carl, que sempre havia estat una mica punxegut i malcarat, aquí es mostra més vulnerable. Potser no és casual que l’autor hagi volgut tancar així la història.

Una dada més, que no té a veure amb la trama però sí amb les meves simpaties: Adler-Olsen sembla tenir una estima especial per Barcelona i, de fet, hi té casa. No hi surt al llibre, però sabent-ho encara me’l llegeixo més de gust (sí que sortia breument en un altre dels llibres de la sèrie, La víctima 2117).

Finalment, m’acabo d’assabentar que s’ha fet una sèrie de Netflix inspirada en aquesta saga. El curiós del tema és que, si ho he entès bé, ho han “transplantat” a Escòcia, amb en Matthew Goode fent de Carl. No cal que us digui que de seguida que pugui m’hi llanço de cap!

En fi: si encara no heu entrat en el món del Departament Q, ara és un bon moment per començar pel principi. I si ja l’heu anat seguint, prepareu-vos per acomiadar-lo com cal. S’ho mereix.