Les quatre livres

Yan Lianke. Les quatre livres.
Éditions Philippe Picquier, 2012.
410 pàgines.
Títol original: 四书.
Traductor: Sylvie Gentil.

La veritat és que me l’imaginava més gran… És un bon llibre i retrata amb claretat i sense excessos l’etapa del gran salt endavant (1956-1959) vist des d’un cap de reeducació ple d’intel·lectuals. Però potser precisament aquesta manca d’excessos és el que el fa neutre, gairebé pla. Tret d’algunes escenes realment colpidores, és un relat molt senzill i tranquil. Li falta alguna cosa. I se m’ha fet un pèl llarg.

Ara bé, dit això, és un llibre perfecte per intentar entendre la vida en els camps de reeducació, per veure com l’ésser humà pot canviar de comportament en situacions extremes, com les persones -fins i tot les que han rebut una educació més completa- es tornen egoistes i posen el seu propi benefici pel davant del de la resta del grup.

I, sobretot, podem veure-hi el que ja hem sentit altres vegades: que en aquest període les autoritats no van voler ser realistes i van demanar que es complíssin objectius que no eren factibles, com ara produccions de cereals o d’acer impossibles d’aconseguir. I l’autor retrata, com ja han fet altres, la bogeria per la producció d’acer casolà, que en molts casos no va servir de res.

A part d’això, però, jo hi he trobat un personatge una mica incòmode, el “nen”, que es deixa enganyar i adular pels seus superiors jeràrquics i que no aconsegueix gran cosa a canvi de l’esforç dels seus “presoners”.

En definitiva, un llibre que, tot i que no fa nosa, no té la intensitat de Les jours, les mois, les années. De tota manera, si en voleu veure una altra opinió, la trobareu aquí.

Le chantier

Le chantier. Mo Yan
Éditions du Seuil, 2007.
Traductora: Chantal Chen-Andro.
214 pàgines.
Títol original: 筑路.

Acostumada a llibres força més llargs d’aquest autor, aquest m’ha sobtat per la concisió i la intensitat. Le chantier cobreix un breu període de la vida d’un grup d’homes condemnats a construir una carretera (d’aquí ve el títol) en una zona rural, i el llibre tracta més a fons les facècies d’uns pocs d’aquests peons.

Tenim en Yang Liuju, que arriba a l’obra després d’haver fugit del seu poble a causa d’un assumpte obscur dins d’una tomba (si us en dono més detalls, us xafo la intriga) . També hi ha en Sun Ba, protagonista de la tragèdia que trobem cap al final del llibre. I en Liu, el cuiner, que es pensa que una pagesa de la zona és la seva filla i no té un bon final. I en Lai Shu, que s’obsessiona amb els diners i no queda clar com acaba…

Hi ha un fil narratiu que els uneix, que és la vida que menen a l’obra, però en realitat aquesta convivència només és una excusa per explicar-nos les històries i les misèries de cadascun. Si, tot són misèries: un entorn pobre, amb poques possibilitats de prosperar i millorar el modus vivendi, si no és fugint a un altre lloc.

Com he dit al principi, aquest llibre és molt diferent d’altres de Mo Yan: la intensitat de la novel·la el fa ràpid de llegir. No pots parar. En canvi, trobo que altres obres seves són excessivament llargues i solen tractar d’un mateix tema amb poques variacions. No és que en aquet cas el tema sigui radicalment diferent (de fet, toca la vida a les zones rurals xineses, com en altres casos), però l’enfocament no té gaire a veure amb altres obres seves, com ara Las baladas del ajo o Quarante et un coups de canon.
Si en voleu llegir una altra ressenya, feu clic aquí.

En resum, un llibre molt recomanable. I, també, una pregunta: com és que es tradueixen tantes obres directament del francès al xinès? Per què no passa el mateix amb el castellà i el català?

A dictionary of Maqiao

Han Shaogong. A dictionary of Maqiao.
The Dial Press (Random House), 2005.
390 pàgines.
Títol original: 马桥词典.
Traductors: Julia Lovell.

Un llibre peculiar. No és una novel·la, en el sentit que no hi ha continuïtat narrativa de principi a fi, però hi ha parts de l’obra que sí que ho semblen. En realitat, és una mena de blog en paper: capítols de durada desigual que intenten reflectir les entrades d’un diccionari però que més aviat responen a explicacions de l’autor sobre personatges, llocs, conceptes, etc.

Amb aquesta estructura, l’autor intenta reflectir l’ambient del camp en l’època en què ell mateix va ser un dels estudiants que Mao va enviar fora de les ciutats perquè els camperols (una de les classes preferents del règim) els “eduquessin”.

En resum: una manera original de veure, una vegada més, la vida al camp; és molt interessant, tot i que aquesta estructura desestructurada fa que costi una mica mantenir el ritme de lectura (hi ha definicions o capítols més interessants que altres). És recomanable, i el podeu trobar en castellà publicat per Kailás (Diccionario de Maqiao).

L'esperit del llop

Jiang Rong. L’esperit del llop.
La Magrana, 2008.
573 pàgines.
Títol original: 狼图腾 (l’obra catalana s’ha traduït de l’anglès: Wolf Totem).
Traductors: Xavier Solé i Núria Parés.

He deixat reposar el llibre més d’un any, però ja és hora de fer-ne el resum. M’ha tornat a passar: «me l’imatxinava més gran». Aquest llibre, guanyador del Man Asian Literary Prize de 2007, m’ha decebut una mica. És d’aquelles vegades que penses: «Amb 100 pàgines menys també ens ho hauria explicat».

No sé si és que no estic feta per a aquesta mena de novel·les, suposadament «èpiques» (penso que avui dia aquesta paraula es fa servir amb massa freqüència), o si la versió catalana hi va tenir a veure. Hi ha algunes imprecisions i incorreccions de tota mena que et poden aigualir la festa. Si no ho recordo malament, en una pàgina s’equiparaven 500 km i 500 li, que no és ben bé el mateix, oi? (un li és mig quilòmetre, o sigui que feu números i veureu que no quadra). I altres coses per l’estil. El que no tinc clar és si aquesta mena d’errades s’han introduït durant la traducció de l’anglès al català o si ja provenen de la versió anglesa. I això em fa tornar al meu tema favorit: SENYORS EDITORS, SI VOLEN TRADUIR D’UNA VERSIÓ INTERMÈDIA I, DE PAS, ESTALVIAR-SE UNS CALERONS, FACIN SERVIR TRADUCTORS AMB NOCIONS DE LA LLENGUA ORIGINAL (XINÈS, EN AQUEST CAS) I RECORRIN A REVISORS AMB UNA PUNTA DE «MALA LLET».

Pel que fa a la història en sí, és una història més d’estudiants enviats al camp durant la dècada de 1960. El que sí que he d’admetre que és original és que aquests van a la Mongòlia interior, i que durant la novel·la anem veient com viuen els mongols nòmades (o seminòmades). Tal com fa pensar el títol, es presta una atenció especial als llops, a les seves activitats a l’estepa mongola i a la relació que s’estableix entre ells i els pobladors mongols, que els cacen i, al mateix temps, els veneren i estimen.

Jiang Rong és el pseudònim de Lü Jiamin, professor universitari i activista prodemocràcia que va ser empresonat durant dos anys després dels fets de Tian’anmen. Aquí trobareu una ressenya més elaborada sobre aquesta obra:

Howard Choy review of Wolf Totem

En resum: és millorable, però si tenim en compte que va ser un supervendes a la Xina, potser caldria donar-li una segona oportunitat.

Generación Mao

Xinran. Generación Mao
Editorial emecé, 2009.
586 pàgines.
Títol original: China Witness.
Traductor: Aleix Montoto.


Aquest llibre reprodueix en forma d’entrevistes la investigació que l’escriptora i periodista Xinran va fer durant dues dècades. En aquestes entrevistes, l’autora recull les vivències personals de gairebé vint persones que han viscut els grans canvis polítics i socials del segle XX a la Xina: des de la caiguda de l’antic règim imperial fins a l’obertura econòmica de la dècada de 1980.


Cal dir que, en general, la manera d’expressar-se que es fa servir en aquest llibre és molt mesurada i discreta. Un estil molt xinès, es podria dir: no es fan recriminacions ni es dóna (gaire) la culpa al govern ni a Mao sobre les desgràcies esdevingudes, tot i que és evident que moltes d’aquestes persones, i moltes altres de la seva generació i de la següent, no van poder fer una vida “normal” (estudis, matrimoni, etc.) com la que ara poden fer els seus fills, i van viure sotmesos a la por que sembraven les diverses campanyes polítiques que van dominar la Xina durant la dècada de 1950 i fins al final de la Revolució Cultural.


És, doncs, un recull interessant de la realitat de mitjans segle XX, i tenim l’oportunitat de veure que totes les novel·les que s’han escrit (i encara s’escriuen) sobre la Revolució Cultural i altres períodes traumàtics de la història xinesa tenen un fons molt i molt real. També és interessant destacar que l’autora, tot i que fa prop de vint anys que viu al Regne Unit, va viure de primera mà l’època de la Revolució Cultural, o sigui que sap de què parla i què busca quan entrevista els seus interlocutors.