La plaine

Bi Feiyu. La plaine.
Éditions Philippe Picquier, 2009.
476 pàgines.
Títol original: ??? (vegeu més avall).
Traductor: Claude Payen.

Per començar, una cosa curiosa a la pàgina de crèdits: tot i que, aparentment, la traducció és directa del xinès, en aquesta edició es diu que el títol original és Biteui Jeguk. Sona poc xinès o m’ho imagino? He recorregut a Sant Google i mireu què he trobat: a la mateixa editorial han publicat un llibre d’un autor coreà que també té el títol Biteui Jeguk. Sona més coreà, no? Pot ser, doncs, una errada? Seria la primera vegada que m’ho trobo. 🙂

Bé, pel que fa a la història, he de dir que, igual que amb Trois soeurs, la història enganxa i es fa llegir superràpid. M’he llegit les 476 pàgines en poc més d’una setmana, i això que no hi puc dedicar gaire temps! En algunes fases de la lectura, m’he trobat llegint mentre caminava pel carrer (no ho feu, no és bo per a les cervicals!). Si visiteu aquest bloc, veureu que no sóc l’única a qui ha agradat.

Bàsicament, la novel·la ens explica què li passa a un noi (en Duan Fang) que torna al seu poble després d’estudiar en una població més gran. Com si fóssim ell, anem trobant-nos els veïns i veiem què fa cadascun, com es guanya la vida… al final, podem veure un any sencer.

Per dir-ho clar, trobo que aquest llibre té molts punts a favor i només un en contra. A favor, puc dir que:

  • Tot i que hi ha molts personatges (32), l’autor aconsegueix introduir-los gradualment i anar-los intercalant de manera que no n’oblidem cap.
  • Sap combinar escenes molt dramàtiques amb altres totalment còmiques (la mort de la Sanya o la discussió sobre si un home ha de “fer les seves necessitats” en un orinal o a la letrina).
  • Reprodueix l’ambient del poble amb tanta claredat que sembla que estiguis veient una pel·lícula.
  • Toca els temes habituals (reeducació de joves instruïts, autocrítica, lligams familiars, matrimonis concertat) però ho fa de tal manera que no n’hi ha cap que destaqui per sobre dels altres i no es fa pesat.

En contra, he de dir que és una llàstima que un llibre amb un argument tan ben dissenyat i un ritme tan àgil acabi com acaba: de cop. És com si, de cop i volta, l’autor se n’hagués cansat.

Tot i així, és un llibre força recomanable i una bona eina per conèixer l’ambient de la Xina rural a finals dels anys setanta. Si voleu fer-ne un tastet, a la pàgina de l’editor hi trobareu un pdf de mostra.

Le chantier

Le chantier. Mo Yan
Éditions du Seuil, 2007.
Traductora: Chantal Chen-Andro.
214 pàgines.
Títol original: 筑路.

Acostumada a llibres força més llargs d’aquest autor, aquest m’ha sobtat per la concisió i la intensitat. Le chantier cobreix un breu període de la vida d’un grup d’homes condemnats a construir una carretera (d’aquí ve el títol) en una zona rural, i el llibre tracta més a fons les facècies d’uns pocs d’aquests peons.

Tenim en Yang Liuju, que arriba a l’obra després d’haver fugit del seu poble a causa d’un assumpte obscur dins d’una tomba (si us en dono més detalls, us xafo la intriga) . També hi ha en Sun Ba, protagonista de la tragèdia que trobem cap al final del llibre. I en Liu, el cuiner, que es pensa que una pagesa de la zona és la seva filla i no té un bon final. I en Lai Shu, que s’obsessiona amb els diners i no queda clar com acaba…

Hi ha un fil narratiu que els uneix, que és la vida que menen a l’obra, però en realitat aquesta convivència només és una excusa per explicar-nos les històries i les misèries de cadascun. Si, tot són misèries: un entorn pobre, amb poques possibilitats de prosperar i millorar el modus vivendi, si no és fugint a un altre lloc.

Com he dit al principi, aquest llibre és molt diferent d’altres de Mo Yan: la intensitat de la novel·la el fa ràpid de llegir. No pots parar. En canvi, trobo que altres obres seves són excessivament llargues i solen tractar d’un mateix tema amb poques variacions. No és que en aquet cas el tema sigui radicalment diferent (de fet, toca la vida a les zones rurals xineses, com en altres casos), però l’enfocament no té gaire a veure amb altres obres seves, com ara Las baladas del ajo o Quarante et un coups de canon.
Si en voleu llegir una altra ressenya, feu clic aquí.

En resum, un llibre molt recomanable. I, també, una pregunta: com és que es tradueixen tantes obres directament del francès al xinès? Per què no passa el mateix amb el castellà i el català?

L'esperit del llop

Jiang Rong. L’esperit del llop.
La Magrana, 2008.
573 pàgines.
Títol original: 狼图腾 (l’obra catalana s’ha traduït de l’anglès: Wolf Totem).
Traductors: Xavier Solé i Núria Parés.

He deixat reposar el llibre més d’un any, però ja és hora de fer-ne el resum. M’ha tornat a passar: «me l’imatxinava més gran». Aquest llibre, guanyador del Man Asian Literary Prize de 2007, m’ha decebut una mica. És d’aquelles vegades que penses: «Amb 100 pàgines menys també ens ho hauria explicat».

No sé si és que no estic feta per a aquesta mena de novel·les, suposadament «èpiques» (penso que avui dia aquesta paraula es fa servir amb massa freqüència), o si la versió catalana hi va tenir a veure. Hi ha algunes imprecisions i incorreccions de tota mena que et poden aigualir la festa. Si no ho recordo malament, en una pàgina s’equiparaven 500 km i 500 li, que no és ben bé el mateix, oi? (un li és mig quilòmetre, o sigui que feu números i veureu que no quadra). I altres coses per l’estil. El que no tinc clar és si aquesta mena d’errades s’han introduït durant la traducció de l’anglès al català o si ja provenen de la versió anglesa. I això em fa tornar al meu tema favorit: SENYORS EDITORS, SI VOLEN TRADUIR D’UNA VERSIÓ INTERMÈDIA I, DE PAS, ESTALVIAR-SE UNS CALERONS, FACIN SERVIR TRADUCTORS AMB NOCIONS DE LA LLENGUA ORIGINAL (XINÈS, EN AQUEST CAS) I RECORRIN A REVISORS AMB UNA PUNTA DE «MALA LLET».

Pel que fa a la història en sí, és una història més d’estudiants enviats al camp durant la dècada de 1960. El que sí que he d’admetre que és original és que aquests van a la Mongòlia interior, i que durant la novel·la anem veient com viuen els mongols nòmades (o seminòmades). Tal com fa pensar el títol, es presta una atenció especial als llops, a les seves activitats a l’estepa mongola i a la relació que s’estableix entre ells i els pobladors mongols, que els cacen i, al mateix temps, els veneren i estimen.

Jiang Rong és el pseudònim de Lü Jiamin, professor universitari i activista prodemocràcia que va ser empresonat durant dos anys després dels fets de Tian’anmen. Aquí trobareu una ressenya més elaborada sobre aquesta obra:

Howard Choy review of Wolf Totem

En resum: és millorable, però si tenim en compte que va ser un supervendes a la Xina, potser caldria donar-li una segona oportunitat.

English

Wang Gang. English.
Éditions Philippe Picquier, 2008.
463 pàgines.
Títol original: 英格力士
Traductor: Pascale Wei-Guinot i Emmanuelle Péchenart.

Aquest llibre és una història més sobre la Revolució cultural xinesa, aquest cop des del punt de vista d’un noi, en Liu Ai, que viu al Xinjiang.

Tot comença quan arriba un professor d’anglès nou. Aquest professor és diferent de la resta, va arreglat i perfumat, i sembla molt més modern del que és habitual. Això, entre altres coses, farà que tingui problemes i acabi patint les represàlies habituals de l’època.

Cal destacar que el fet que la història tingui lloc al Xinjiang no aporta res d’especial: podria passar allà o a qualsevol altre lloc recòndit, ja que no s’hi veu pas retratada la comunitat musulmana ni els seus costums. L’autor se cenyeix a la vida de l’estudiant que n’és el protagonista.

Aparentment, aquest llibre ha estat un supervendes a la Xina, tot i que al nostre parer potser no n’hi havia per a tant…

Si voleu informació més detallada, podeu visitar aquest enllaç:

Danwei: ressenya sobre English

Generación Mao

Xinran. Generación Mao
Editorial emecé, 2009.
586 pàgines.
Títol original: China Witness.
Traductor: Aleix Montoto.


Aquest llibre reprodueix en forma d’entrevistes la investigació que l’escriptora i periodista Xinran va fer durant dues dècades. En aquestes entrevistes, l’autora recull les vivències personals de gairebé vint persones que han viscut els grans canvis polítics i socials del segle XX a la Xina: des de la caiguda de l’antic règim imperial fins a l’obertura econòmica de la dècada de 1980.


Cal dir que, en general, la manera d’expressar-se que es fa servir en aquest llibre és molt mesurada i discreta. Un estil molt xinès, es podria dir: no es fan recriminacions ni es dóna (gaire) la culpa al govern ni a Mao sobre les desgràcies esdevingudes, tot i que és evident que moltes d’aquestes persones, i moltes altres de la seva generació i de la següent, no van poder fer una vida “normal” (estudis, matrimoni, etc.) com la que ara poden fer els seus fills, i van viure sotmesos a la por que sembraven les diverses campanyes polítiques que van dominar la Xina durant la dècada de 1950 i fins al final de la Revolució Cultural.


És, doncs, un recull interessant de la realitat de mitjans segle XX, i tenim l’oportunitat de veure que totes les novel·les que s’han escrit (i encara s’escriuen) sobre la Revolució Cultural i altres períodes traumàtics de la història xinesa tenen un fons molt i molt real. També és interessant destacar que l’autora, tot i que fa prop de vint anys que viu al Regne Unit, va viure de primera mà l’època de la Revolució Cultural, o sigui que sap de què parla i què busca quan entrevista els seus interlocutors.