Una noche sin luna

Dai Sijie. Una noche sin luna.
Salamandra, 2008.
253 pàgines.

Títol original: Par une nuit òu la lune ne s’est pas levée.
Traductor: José Antonio Soriano. 

Tot i que l’autor intenta donar-li un toc especial amb el rerefons de la recerca d’un manuscrit antic, no deixa de ser una història de noia coneix noi”. Sí, és cert que ens serveix per conèixer el Beijing de finals dels setanta i principis dels vuitanta, que es fan al·lusions a la vida en els camps de reeducació i a algun altre detall clarament xinès, però la veritat és que el pes de la història amorosa és massa gros.

No té res a veure amb la novel·la anterior de Dai Sijie, Balzac i la costurera, que tot i que contenir una petita història d’amor no perd de vista el fil conductor: la vida al camp de dos nois que el govern envia a aprendre com era la vida fora de la ciutat.

Las puertas del paraíso

Yiyun Li. Las puertas del paraíso. 
Editorial Lumen, 2010. 
410 pàgines.
Títol original: The Vagrants.
Traductor: Laura Martín de Dios.

Aquesta vegada, Yiyun Li crea una novel·la que, en certa manera, recorda l’anterior obra Los buenos deseos, que havia publicat la mateixa editorial amb la mateixa traductora. 

Diem que recorda l’anterior perquè utilitza un element, l’execució de Gu Shan, antiga guarda roja, com a excusa per presentar-nos una sèrie de narracions que s’entrellacen però que podrien ser independents: el maltractament psicològic d’una nena minusvàlida, la vida dels pares de la noia executada, els moviments contra el sistema i la censura que imposa, l’obsessió d’un noi per trobar dona…

Tot això, amb el teló de fons de l’època justament posterior a la mort de Mao Zedong, en què el govern tolerava els moviments tímids d’obertura amb la repressió dels moviments que adquirien massa volada.

En resum, una vegada més, cal felicitar la traductora per una feina molt ben feta que ens fa llegir la novel·la d’una manera fluida, i també volem felicitar l’editorial per un motiu doble: per publicar l’obra i per fer-ho amb una edició tan acurada i agradable.

Quarante et un coups de canon

Mo Yan. Quarante et un coups de canon.
Éditions du Seuil.
501 pàgines.
Títol original:
Traductor: Noël et Liliane Dutrait.

En aquest llibre, Mo Yan retrata, una vegada més, la vida quotidiana de la Xina de darreries del segle XX. Tot se centra en Luo Xiaotong, un noi a qui encanta menjar carn i que viu en un poble que té com a activitat principal, precisament, la cria i la venda d’animals de carn.

La trama es desenvolupa a dos nivells: la història que el protagonista explica a un monjo i els fets que s’esdevenen a l’exterior de l’ermita durant aquesta explicació. Arribats a un cert punt, totes dues històries s’encreuen i es barregen, ja que no són res més que el passat i el present del protagonista.

Tot i que no deixa de ser un llibre més dels que s’adscriuen a la línia d’explicar el dia a dia xinès, podreu trobar-hi alguns punts de fantasia propera a l’absurd, com ara el procediment que en Luo s’inventa perquè el negoci de la carn els surti més a compte.

Generación Mao

Xinran. Generación Mao
Editorial emecé, 2009.
586 pàgines.
Títol original: China Witness.
Traductor: Aleix Montoto.


Aquest llibre reprodueix en forma d’entrevistes la investigació que l’escriptora i periodista Xinran va fer durant dues dècades. En aquestes entrevistes, l’autora recull les vivències personals de gairebé vint persones que han viscut els grans canvis polítics i socials del segle XX a la Xina: des de la caiguda de l’antic règim imperial fins a l’obertura econòmica de la dècada de 1980.


Cal dir que, en general, la manera d’expressar-se que es fa servir en aquest llibre és molt mesurada i discreta. Un estil molt xinès, es podria dir: no es fan recriminacions ni es dóna (gaire) la culpa al govern ni a Mao sobre les desgràcies esdevingudes, tot i que és evident que moltes d’aquestes persones, i moltes altres de la seva generació i de la següent, no van poder fer una vida “normal” (estudis, matrimoni, etc.) com la que ara poden fer els seus fills, i van viure sotmesos a la por que sembraven les diverses campanyes polítiques que van dominar la Xina durant la dècada de 1950 i fins al final de la Revolució Cultural.


És, doncs, un recull interessant de la realitat de mitjans segle XX, i tenim l’oportunitat de veure que totes les novel·les que s’han escrit (i encara s’escriuen) sobre la Revolució Cultural i altres períodes traumàtics de la història xinesa tenen un fons molt i molt real. També és interessant destacar que l’autora, tot i que fa prop de vint anys que viu al Regne Unit, va viure de primera mà l’època de la Revolució Cultural, o sigui que sap de què parla i què busca quan entrevista els seus interlocutors.

Vivere!

Yu Hua. Vivere!

Universale Economica Feltrinelli, 2009. 191 pàgines.
Títol original: 活着.
Traductora: Nicoletta Pesaro.

Curt però magnífic. Tot i que hi ha una gran quantitat de llibres que descriuren la vida camperola xinesa del segle XX, podem dir que aquest és un dels que ho fa d’una manera més precisa i precisa, ja que en només 191 pàgines repassa el final de l’antic règim i algunes de les etapes del règim comunista.

L’estil de l’autor és lleuger i té un ritme agradable, fàcil de llegir. Això ja ho havíem vist a Brothers, un llibre força que, tot i tenir 717 pàgines, es llegeix molt ràpid i t’enganxa de principi a final. Yu Hua, a més, aconsegueix interessar el lector amb temes molt diferents, per més que en totes dues novel·les retrati la societat xinesa des de punts de vista i llocs diferents.

Aquest llibre és el punt de partida de la pel·lícula homònima de Zhang Yimou, Vivir (1994), que va arrasar al festival de Cannes d’aquell any.