Swing Time, de Zadie Smith, és un llibre que guanya intensitat a mesura que avança. Més ben dit: comença a bon ritme, s’estanca una mica i reprèn volada per oferir-nos un final catàrtic i emotiu (tingueu a mà un mocador per si de cas). El nom del llibre és el d’una pel·lícula de Fred Astaire i Ginger Rogers (Swing Time) que té una presència constant al llarg de la història.

En aquest llibre, Smith ens explica el que coneix millor: la vida en els grans edificis britànics dels anys 80, on es barregen mares solteres amb parelles mixtes i nenes blanques i rosses amb mulates o negres. Tota la història gira entorn de la Tracey i la protagonista, dues amigues d’infantesa que es van allunyant amb el temps i que tanquen el llibre amb una relació vertiginosa que no saps ben bé on acabarà.

La Tracey, la “nena de la seva mare”, intenta fer-se una carrera com a ballarina que no acaba de tirar endavant, mentre que la protagonista (no n’arribem a saber el nom), amb menys pretensions artístiques, es converteix en assistent personal d’una artista que recorda molt, però molt, la Madonna. Un ésser a qui li és igual què pensa la gent d’ella, que fa el que li sembla, que si vol tirar endavant un projecte d’adjut al desenvolupament, ho fa, encara que al cap d’un temps se’n cansi.

I aquí és on hi ha realment el nus del tema. Mentre que l’explicació de la relació de la protagonista amb l’artista, anomenada Aimee, és en alguns punts una mica pesada, a partir del moment que es posa en marxa el projecte de crear una escola per a nenes a l’Àfrica l’autora ens regala els millors moments de la història, explicant-nos la vida en un petit poble de Ghana, els progressos del projecte, els pros i els contres de l’ajuda estrangera en aquests llocs… i tot com si fóssim ben bé allà.

I la història hauria pogut continuar 500 pàgines més, sense problema, perquè la lectura d’aquest llibre, un cop superada la part que us he comentat abans, és realment addictiva, però es produeix un fet que fa que la nostra protagonista actuï de manera inesperada i l’acció es dispari, el ritme s’accel·leri. D’aquesta manera arribem a un final emocionant, trepidant, que lliga amb el principi i ens permet entendre què passava a les primeres pàgines. Perquè, sí: aquest és d’aquells llibres que comencen pel final. Bé, pràcticament pel final.

Val molt la pena que us el llegiu. Hi trobareu aficions de la Zadie de petita i joveneta (ballar, cantar), però també hi veureu la relació de la protagonista amb la seva mare, que vol que arribi més lluny que ella, veureu una Àfrica que funciona d’una altra manera, veureu què és tenir poder i poder-lo fer servir, veureu què és fracassar i convertir-se en un mal bitxo, veureu…

En definitiva, la Zadie Smith és una de les meves autores preferides, i aquest llibre està ben bé a l’altura del brillant Dents blanques (White Teeth), o de Nw i The embassy of Cambodia, que hem comentat en aquest mateix blog. De fet, estic molt d’acord amb el que es diu al Bibarnabloc sobre aquesta autora: 

“És inevitable comparar cada llibre de Zadie Smith amb Dents blanques, i potser no és just, és un llistó molt i molt alt, un llistó que encara no ha superat, però en aquest cas s’hi ha acostat molt, i això per qualsevol llibre és un elogi.”
(L’entrada completa, escrita per Tyler Duden, es diu “10 lletres, multiculturalitat i Londres”.)

En poques paraules: regaleu-lo aquestes festes i quedareu com a Reis.