M’acabo de llegir And the mountains echoed, de Khaled Hosseini (la trobareu en català com a I el ressò de les muntanyes). Hosseini impecable, com sempre. Ara bé, he de dir que aquesta història, amb una trama i uns enllaços magistrals entre subtrames, no té la frescor i l’autenticitat de les anteriors: Mil sols esplèndids i El caçador d’estels.

Trobo que en aquesta ocasió vol complicar-ho massa, vol demostrar-nos massa coses, massa coneixements sobre el món: Mallorca, París, Avinyó (és rellevant, que ens porti a Avinyó??), Kabul, Tinos, Estats Units… ens fa passejar per massa llocs, ens fa conèixer massa personatges. El resultat és que toca poc la vida a l’Afganistan, que ens va descriure esplèndidament a les dues novel·les anteriors, i deixa obertes les vides d’uns quants personatges que, en realitat, són secundaris.

Suposo que ja esteu familiaritzats amb la història: dos germans orfes de mare, que s’estimen molt, es veuen separats de ben petits. La noia, de tres anys i poc, no recordarà res de la seva infantesa abans de la separació, mentre que el germà no la oblidarà mai. I és precisament aquesta figura, la del germà, que queda molt desdibuixada, oblidada fins pràcticament al final. I és una llàstima, perquè crec que hauria estat un encert parlar-ne més: l’Abdullah infant té una força i un caràcter que trobo a faltar al llarg del llibre.

Per a mi, hi ha dues parts: la primera, que explica la infantesa al poblet de Shadbargh, la separació a Kabul, la vida de la nena fins que marxa a París, i una altra part, més dispersa, on toca la vida de diversos personatges sense saber ben bé per què. Clarament, aquesta segona part es podria subdividir en llibres més petits i vendre’s per separat. També trobo que en aquesta segona part anem d’una punta a l’altra del món i avancem en el temps una mica “a la tun-tun”.

En resum: és un bon llibre, però després d’haver llegit els dos anteriors m’he quedat amb ganes de més emocions. No he trobat el ressò de cap muntanya…