Mes: Desembre de 2017

6 idees per a la Carta de Reis 2018

On Per sifuroIn Caràcter xinès, recomanacionsDeixa un comentari

Com deia en una entrada anterior, cada vegada em costa més trobar llibres que m’enganxin. Per això, la carta de Reis d’enguany és més curta que en altres ocasions i us arriba més tard: m’ha costat força decidir-me. Tot i així, teniu unes quantes propostes per triar (i també en podeu fer vosaltres, al camp de comentaris). Comencem per la part en què parlo de llibres que m’he llegit:

Com veieu, la llista dels llibres llegits que ofereixen garanties és curta, i per això voldria afegir-hi algunes propostes que, tot i que no he llegit, fan bona pinta.

pabellon-peonias-relinquePel que fa als llibres que sí que he llegit, podeu veure que els que us recomano són ben diferents entre ells. Obro la llista amb El bosque oscuro, un llibre de ciència ficció que és la segona part d’una trilogia que va començar amb El problema de los tres cuerpos, més interessant que aquest segon lliurament. Ja n’hem parlat en aquest mateix blog, o sigui que només cal que feu clic sobre el nom del llibre per veure la nostra opinió. Pel que fa a El pabellón de las peonías, és un dels clàssics més coneguts de la literatura xinesa, i és molt recomanable llegir-lo per la riquesa d’estils i de referents culturals que incorpora (vers, prosa, teatre… ho té tot!). Us recordo que aquesta traducció d’Alicia Relinque ha guanyat no fa gaire el I Premi Marcela de Juan de traducció d’una obra del xinès al castellà. Ben aviat en tindrem la ressenya aquí, al blog, però ja us avanço que és un llibre 5 estrelles.

També us recomano Gritos en la llovizna, del mai prou admirat Yu Hua, que ens arriba amb una magnífica traducció d’Anne-Hélène Suárez. En aquest cas, veureu la història d’un nen que els seus pares donen en adopció i que, més endavant, ha de tornar a casa seva. No només veureu la manera en què el tracten, excloent-lo de la vida familiar, sino que també veureu la Xina rural. És una bona obra de Yu Hua, però segurament són millors Vivir! o Brothers. En tot cas, us recomano qualsevol de les novel·les de Yu Hua, i també qualsevol de les traduccions d’Anne-Hélène Suárez.

A-tree-grows-in-DaichengFinalment, saltem a l’apartat dels llibres “a l’aventura”. Per què els he triat? En el primer cas, Happy Dreams, fa temps que tinc pendent llegir alguna cosa de Jia Pingwa, de qui no paro de veure bones crítiques; a més a més, Nicky Harman és una traductora “de confiança”, de qui ja he llegit altres traduccions. En el cas de Lu Nei, li vaig llegir un llibre, Young Babylon, que estava força bé, i vull donar-li una segona oportunitat. L’argument de A Tree Grows in Daicheng m’ha semblat força atractiu (parla d’un poble i de com evoluciona durant la Revolució Cultural), i he pensat que és el moment de provar-ho. Tanca la llista All the Way to Death, un thriller amb un plantejament curiós: un autor troba escrits una sèrie d’assassinats al seu ordinador, i estan escrits amb el seu estil. Ha sigut ell? Ell no n’és gens conscient…

Bé, això és tot de moment. Si teniu alguna proposta, no dubteu a fer-la al camp de comentaris. Mentrestant, us desitjo una bona entrada d’any i espero que el 2018 ens porti molts més llibres! (Sembla que a l’estiu en tindrem un de Yan Lianke.)

Bon any i bons Reis!

10 idees per als Reis 2018

On Per sifuroIn Llibres2 comentaris

Durant el 2017 m’he llegit un bon munt de llibres. De vegades, no he tingut temps de fer-ne la ressenya corresponent, però ara que arriba Nadal i que arriba el moment de regalar i de rebre regals m’agradaria compartir amb vosaltres els llibres que més m’han agradat. Qui sap: us els podeu demanar per Reis, fer aquell regal d’amic invisible que us fa voltar el cap… fer-los cagar al Tió…

Com sempre, us presento la llista de recomanacions i, més avall, les comento una mica perquè us en feu una idea. Som-hi:

desig-flanaganComencem pels dos grans hits de l’any: un d’Austràlia i l’altre dels EUA, i, tot i la distància tots dos recreen l’època colonial. A Desig, Flanagan ens presenta la Nova Zelanda colonial a través de la vida d’una nena aborígen “transplantada” a la societat dels colonitzadors. El llibre és un plaer de llegir gràcies a l’acurada traducció de Josefina Caball i la presentació sempre impecable de Raig Verd. Si us quedeu amb més ganes d’aquest autor, llegiu-vos L’estret camí cap al nord profund. Pel que fa a El ferrocarril subterrani, l’autor ens fa veure les plantacions americanes i ens transporta en un tren imaginari que, de fet, és una recreació d’una xarxa real de camins i cases segures per als fugitius negres dels camps del Sud. Simplement brillant i emocionant. Jo me’l vaig llegir en anglès, però el trobareu en català gràcies a Edicions del Periscopi.

Seguim amb colonialisme: Homecoming, de Yaa Gyasi, recrea la història de les dues branques d’una família originària de l’Àfrica. Una branca es queda a la terra d’origen, mentre que l’altra va a parar a les plantacions dels Estats Units. La història és molt bona, però a més té una part documental superinteressant. Vosaltres sabíeu que als EUA es capturaven negres lliures i se’ls oligava a treballar en mines?

star-of-the-seaContinuem dins del cicle de les grans migracions per anar a un país productor net d’emigrants: Irlanda. Heu sentit a parlar de la gran fam del segle XIX que va fer que una part important d’irlandesos marxessin del país? Bàsicament, la destinació va ser els Estats Units, i hi ha un munt de llibres i pel·lícules que en parlen (Brooklyn, per exemple), però… què va passar amb els que es van quedar al país? Per què la fam va ser tan gran? Esteu de sort. Joseph O’Connor us ho explica a Star of the Sea, un magnífic llibre que ens planteja un misteri complicat de resoldre i, al mateix temps, ens explica les causes d’aquesta gran migració. Si no en teniu prou, o si voleu veure’n un enfocament diferent, podeu provar The Wonder, d’Emma Donoghue, que us ofereix un retrat de la Irlanda més rural a través dels ulls d’una infermera anglesa.

I si volíeu aventures i emigracions, aquí teniu la tercera tassa, tot i que és un llibre totalment diferent: Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, un llibre amb un enfocament quixotesc i, a estones, passat de voltes, que no us caurà de les mans. Max Besora ens parla de les aventures d’un noi català que no s’arronsa per res i que, fins i tot, intenta fundar una nova Catalunya. Molt adequat, vist els temps que corren. L’edició, a cura de Males Herbes, també és molt atractiva.

Aquí s’acaba la secció “moguda”. A Book of American Martyrs és un llibre intens, ple de reflexions sobre la societat americana actual, que parteix de l’assassinat d’un metge que fa avortaments. L’assassí és un home molt religiós que creu que ha rebut un “missatge” de “nostru senyó” i que no dubta a executar-lo. A partir d’aquí, Joyce Carol Oates ens ofereix la història des de diversos punts de vista: l’assassí, la seva família, la família de l’assassinat… un relat molt ric en punts de vista que ens porta l’enfrontament de les dues amèriques: la que podríem dir “Amèrica Trump” i la que podríem dir “Amèrica Clinton”.

En aquesta llista també té espai la no-ficció. Raig Verd ha publicat diversos llibres de l’autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o. En aquest cas, us parlem del primer de la llista, Somnis en temps de guerra, on veurem com Kenya es transforma de colònia en estat lliure a través dels ulls d’un nen, l’autor. És un retrat fantàstic dels ecosistemes familiars africans, el camí per rebre ensenyament, els mau-mau… Us agradarà molt, si voleu conèixer la història d’aquest país.

pabellon-peonias-relinqueTanquem la llista amb dos llibres xinesos. El primer és El pabellón de las peonías, amb una magnífica traducció al castellà d’Alicia Relinque Eleta que li va fer guanyar el I Premi Marcela de Juan a una obra traduïda del xinès al castellà. En aquest cas, el més important no és la història (una noia s’enamora tan apassionadament que mor, i vol tornar amb el seu estimat), sinó la representació que se’n fa: el llibre barreja poesía, òpera xinesa, narrativa, refranys… És un llibre supercomplet des de l’aspecte formal, que us permetrà accedir a la literatura xinesa clàssica amb tots els ets i uts. Finalment, us proposo Gritos en la llovizna, del meu estimadíssim Yu Hua, l’autor més complet que ens ofereix la Xina actual, que en aquest cas retrata la vida d’un nen donat en adopció que ha de tornar a casa seva. Una història trista a través de la qual podreu conèixer la Xina rural de finals del segle XX, amb una traducció estupenda d’Anne-Hélène Suárez, una altra de les grans traductores del xinès al castellà. Si us quedeu amb ganes de més literatura xinesa, no dubteu a passar pel meu blog dedicat exclusivament a aquesta literatura, Caràcter xinès.

Bé, gent, és hora de tancar el missatge abans no sigui tan llarg que no us l’acabeu de llegir. Aprofito per desitjar-vos unes bones festes i un 2018 encara més ple de llibres!

Si teniu alguna proposta literària per a Reis, no dubteu a deixar un comentari.

El miracle de no menjar a Irlanda

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres1 comentari

Avui parlem de The Wonder, d’Emma Donoghue. La trama és senzilla, i l’escenari, reduït: una infermera que ha treballat sota les ordres de Florence Nightingale troba feina a Irlanda, en ple període de la fam, al segle XIX. Quina feina és? Vigilar una nena que, segons diuen, no menja des de fa mesos. L’objectiu és demostrar que, efectivament, no menja, i que viu perquè “déu nostrusenyó” ho vol així.

La nostra infermera, la Lib, viatja des de l’Anglaterra urbana i “refinada”, per dir-ho d’alguna manera, cap a la Irlanda més rural i més pobra, on la fam fa que les criatures es morin de gana i que la majoria dels que estan en condicions de treballar emigrin cap a altres llocs, principalment els Estats Units. Si voleu més informació sobre la Gran Fam, el tracte que els anglesos van donar a Irlanda i l’emigració conseqüent, feu una ullada a Star of the Sea, de Joseph O’Connor, que també hem comentat en aquest blog.

Però tornem a The Wonder. Al principi del llibre, l’autora centra l’atenció en la Lib i com s’adapta a la nova realitat, on tot és fang, porridge i cols. Ni tan sols no hi ha patates, ja que encara no ha arribat la collita. El ritme és lent, i Donnoghue es recrea retratant l’entorn rural, les cases, la gent, la pobresa, la gana… Poc a poc, però, la història agafa ritme i ens veiem arrossegats per l’activitat febril de la Lib, que intenta tallar tota mena de contacte entre la nena i la gent que l’envolta per evitar que li donin menjar. La pesa cada dia, l’observa… com pot ser que faci tant de temps que no menja i que encara sigui viva?

El punt àlgid arriba quan descobreix una cosa que li fa preguntar-se si està fent bé, o si cal trobar alguna solució ràpida a l’assumpte. La nena se salvarà? Morirà? Realment viu sense menjar i cal santificar-la? Tot el poble resa per ella.

No us puc dir res més per no acabar revelant tot el pastís. Només puc afegir que es tracta d’una novel·la intimista, en un escenari molt reduït, amb una certa obsessió de la Lib per complir la seva feina, però que val la pena llegir-se-la. Us farà pensar en tots els beats, màrtirs i sants que s’han anat designant al llarg de la història.

Una bona candidata a la llista de Reis.

Tràfic de nens, assassinats… Estocolm i el noir nòrdic

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

crow-girlThe Crow Girl, d’Erik Axl Sund, és un llibre peculiar. Tot i que l’hem d’emmarcar en el gèner policíac, no s’atura en la investigació dels casos d’assassinat i va més enllà per denunciar diversos temes, com ara el tràfic de nens i joves de l’Europa oriental, l’abús de menors, les lluites clandestines entre joves o l’alcoholisme.

A diferència de les novel·les d’en Jo Nesbø, on el protagonista absolut és en Harry Hole, a The Crow Girl la Jeannette Kihlberg, la inspectora que investiga els assassinats, només serveix com a eix conductor per anar esclarint la trama tan espessa que ens preparen els autors. D’acord, ara no he afinat prou: els autors també utilitzen la Jeannette per tractar el tema de les dones a la feina i la conciliació familiar. En aquest aspecte, veurem que a Suècia les dones (com aquí) cobren menys per fer una mateixa feina, no se les valora igual que a un home a l’hora de concedir-los ascensos i els costa (a les dones) conciliar la vida professional i la familiar: la Jeannette pot comptar que el seu home és el “mestressu de casa”, però això es deu a una circumstància casual, i és que en és un pintor amb mala sort que no acaba de triomfar mai. Ah, i quan triomfa la deixa a ella!

Però bé, no fem més espòilers, que no us quedaran motius per llegir el llibre. Deixeu-me, però, que us parli d’alguna altra cosa de les que hi surten: pareu atenció a la Sofia, ja que és una de les claus a l’hora d’entendre tota la trama. També és important en Viggo Dürer i el seu paper com a enllaç. A partir d’aquí, fixeu-vos en els detalls que van apareixent durant la investigació i deixeu-vos portar per la història, ja que no és fàcil lligar-ho tot. Penseu que el llibre té més de 700 pàgines, o sigui que cal tenir paciència i anar destriant les pistes. Aquest llibre no té la rapidesa dels d’en Jo Nesbø o la Camilla Läckberg, on de vegades es pot veure a venir la solució o, en tot cas, són més ràpids d’acció. Ja ho veureu, ja.

Més amunt parlava dels “autors”, i és que en realitat Erik Axl Sund és un pseudònim que fan servir Jerker Eriksson i Håkan Axlander Sundquist per escriure aquesta mena de llibres. De fet, el llibre del qual estic parlant és l’acumulació de les tres primeres novel·les, Crow Girl (2010), Hunger fire (2011) i Pythia’s Instructions (2012), que formen la trilogia dedicada a la Victoria Bergman, trilogia que va rebre el Premi Especial 2012 de l’Acadèmia Sueca d’Escriptors de Novel·les Policíaques (caram, no sabia que en tinguessin una!). Ara bé, el llibre no ha agradat a tothom, com podem veure en aquesta ressenya de The Guardian.

Ah, i una cosa més: aquest llibre és ideal per conèixer la ciutat d’Estocolm. Jo me’l vaig comprar perquè hi anàvem a passar un cap de setmana i em volia anar situant en l’entramat de carrers, com a mínim del centre, i us he de dir que si us el llegiu amb el Google Maps al costat us servirà de molt, sobretot pel que fa a conèixer la part sud de la ciutat, Södermalm, la zona més moderneta i hipster de la capital (només us diré que en aquest barri han decidit que ja no accepten pagament en metàlic a les botigues: tot va per targeta de crèdit o un sistema de pagament per codi).

El bosque oscuro

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès2 comentaris

Cixin Liu. El bosque oscuro.
Traductor: Javier Altayó i Jianguo Feng.
Títol original: 黑暗森林.
Editorial: NB Nova.
600 pàgines.

bosque-oscuro-liu-cixinAquesta és la segona part de la trilogia de Liu Cixin que ha sorprès el món i que va començar amb El problema de los tres cuerpos, del qual ja hem parlat en aquest blog. Us he de dir que, així com el primer volum em va enganxar i interessar molt, aquest segon se m’ha fet una mica més pesat de llegir. No té el mateix atractiu i, a més, és molt lent. De tota manera, també té punts positius, com ara que el final no es veu a venir des del principi i us pot sorprendre una mica. Ah, sí, i també hi ha una escena que és digna de fer-ne una peli. A veure si la trobeu!

Per altra banda, us volia comentar que en alguns punts el llibre mostra tendències “Corín Tellado” quan l’autor intenta introduir elements més romàntics en la història. I cal dir que no sempre se’n surt bé. Hi ha trossos una mica cursis, com ara quan ens parla de la noia inventada, i ens “regala” frases com ara “encontró su paraíso en los ojos de aquella muchacha”, que són tirant a bledes i queden una mica fora de la història. Sincerament, crec que aquest aspecte és el menys aconseguit del llibre.

En canvi, vull destacar l’habilitat dels traductors a l’hora de resoldre la traducció de detalls tècnics que devien ser molt complicats de traduir (i d’entendre, sincerament). En l’equip destaca Javier Altayó, que ja ens va oferir una magnífica traducció del primer llibre de la trilogia. En aquest cas, també, la traducció es llegeix perfectament, sense fer-nos sospitar en cap moment de determinades frases, que és el que sol passar quan les frases “rasquen” i acabes pensant que tot està mal traduït.

En resum, crec que, tot i que no està a l’altura del primer lliurament, El bosque oscuro és un bon llibre que us farà passar una estona agradable, i pot ser un bon regal de Nadal (qui no ha de fer un regal a l’amic invisible??).